Patrimoni:

Aquest any he sortit menys, sens dubte, però això no ha impedit pas que ampliés el meu horitzó en quant a patrimoni, sent el més destacat el descobriment de l’entorn de la Batalla de Lopera i el Santuari de la Virgen de la Cabeza.

I es que els fronts allunyats solen ser els que s’et resisteixen i has d’aprofitar l’ocasió quan es presenta, i aquesta va ser la recreació de la Batalla de Lopera, recreació ja descrita en un article anterior. Podent-me centrar en la part patrimonial a continuació.

Patrimonialment Lopera va ser la sorpresa, demostració que a vegades cal visitar els llocs per veure que no en sabies res, per molt que hagis mirat abans. I es que tant el castell de l’Ordre de Calatrava i les fortificacions de Guerra Civil de l’Arroyo Salado em van sorprendre.

El primer em va sorprendre pel volum de l’edificació, que francament feia més petita, i no per això menys compacte.

Dels segon em va sorprendre el gruix dels murs i la seva espitllera vertical, que va robar el primer lloc en quan a element fortificatiu de guerra civil que no acabo d’entendre. Sent en qualsevol cas una visita que m’ha omplert molt.

La visita al santuari de la Virgen de la Cabeza també em va sorprendre, i no només patrimonialment, ja que hi vaig trobar un autentic centre espiritual de la zona, cosa que si hi penso bé forma part de la llegenda.

I es que en ell hi van resistir vora 300 persones des de juliol del 36 al maig del 37, moment en que el govern republicà decideix acabar amb els Guàrdies Civils i familiars assetjats allà.

Primer de tot em va sorprendre que es lluny de qualsevol via de comunicació principal, cosa que fa pensar en que molt possiblement els franquistes mai volguessin ajudar realment els assetjats, creant de pas el mite del Capitán Cortés i la seva valenta resistència.

El que si que us puc assegurar es que vaig conéixer un autèntic akelarre franquista que mereixeria un tractament adequat, no sent per mi el de la destrucció i si el de la contextualització.

Però no s’acaba aquí el patrimoni, no us penséssiu pas, i es que mica en mica he anat tornant a llocs coneguts però no dibuixats per tal de documentar gràficament la seva estructura.

Casos com el suposat centre de comandament de Lister de Pinell de Brai, el búnquer de Sant Pau de la Figuera han estat visitats i documentats segons el meu estil.

Ara fora de guerra civil, però encara en patrimoni també he pogut fer descobriments i fins i tot experiments.

El descobriment ha estat la fortificació a Punta Galea, al costat de Bilbao, fortificació baluartada que cobria l’entrada a la ria. Petita i compacta, amb els fossats coberts i gairebé desdibuixats, però imponent encara sobre els penya-segats.

L’experiment ha estat una «reconstrucció virtual» de la Torre del Torn, a Hospitalet de l’Infant. Experiment relativament agosarat que es va basar en la lògica i buscar una referencia de la mateixa època. Tot retallant la forma de la torre triada i «acoblant-la» a la Roca del Torn. Fent reviure a la meva manera una torre que els que heu estat allà es poc menys que residual.

Però no tot va ser veure i refer virtualment, sent participar en la reconstrucció real d’una cabana de pedra seca El Pago una activitat que m’ha permés entendre un xic més la vida rural de no fa tant.

I va ser gràcies a la secció de pedra seca del CESUB que em va permetre participar d’una matinal on van fer tornar a la vida una vella cabana, i per més que fos poc més que el que movia pedres i posava les pedres poc delicades, aquesta gent em va ensenyar molt sobre la importància del patrimoni, per més petit que sigui.

Publicació:

Aquest apartat menor de moment per que no acaba d’arrencar, però que ja ho farà. I es que m’he decidit a arrencar la meva gestora de patrimoni de guerra civil que inclou recreació i patrimoni. Sent de moment la seva columna vertebral la revista 36-39 Restes de la Guerra Civil, descarregable en format digital dintre de la pàgina recreacioguerracivilpatrimoni.com.

En qualsevol cas us animo a entrar, descarregar les revistes i explorar les altres possibilitats de rutes, xerrades i recreacions. Ja que crec que poden conviure pacíficament sense trepitjar-se ni desacreditar-se les unes a les altres.

La descoberta:

Accidental en quan a temps, però sempre sospitada. Sent aquesta un possible polvorí o magatzem subterrani al Port de Vallcarca, el port cimenter de les Costes del Garraf.

Es tracta d’un túnel situat sota la C-31 i que porta enlloc, acabant en un gran espai obert pel sostre per dos grans esbornacs i un pou vertical.

Generant un dubte raonable de ser estructura de guerra civil després de consultar a un dels que més en sap en quan a defensa de costa, Adrian Cabezas, un dels meus mestres en aquest apartat.

Conclusió:

Un any prou aprofitat, si que hauré sortit menys, però sortides ben aprofitades, ja fossin per posar ordre a elements que tenia dispersos, ja fos per ampliar coneixements.

Prova que quan un vol no para mai, màxim frena una mica fruit de dificultats no desitjades i que esperem ben aviat siguin superades.

Oriol Miró Serra.

31 de desembre de 2016.