INDEX

Ves a capitols 20 a 22.

23 2014, El tricentenari i la difícil combinació amb la resta.

24 2015, nous projectes, nous continguts.

25 El Regiment Pirinenc, entendre un projecte ja iniciat i gestionar l’imatge.

26 Ultimes Reflexions de recreació.

2014, El tricentenari i la difícil combinació amb la resta.

I arriba el Tricentenari, 1714…2014, segur que n’heu fet una rapida relació, i tots el municipis que van tenir alguna cosa a veure en la Guerra de Successió volien miquelets, i a ser possible amb el curt gravat l’any passat per els mateixos recreadors.

Serà un any dur, crec poder dir que el més dur que he viscut com a recreador, i que farà de molt difícil combinació qualsevol altre activitat, podent considerar tot el Tricentenari com un acte de 365 dies que ens va absorbir en excés.

Per tant, a l’hora d’explicar el 2014 considerarem tot l’any com un acte, dividit aquest en escenes que només de tant en tant seran interrompudes per altres èpoques, sent majoria els del període de Segle XVIII, i arribant a crear un popurri mental que no us desitjo.

Com a primera escena posaria Arbúcies, recreació de nova creació basada en un episodi històric que fins i tot va inspirar una “Arbúcies Gent d’Astúcies, Mata-balons”, basada en el moment que la gent de la comarca es va reunir i va aturar i matar una columna de Valons, malgrat que després la seva vila fos incendiada en senyal de venjança. I sent l’any que es espereu tota la carrega sentimental que pogueu imaginar. Aquesta recreació, dividida en dos jornades estaria marcada per la pluja, de forta presencia dissabte i menor el diumenge, de manera que encara podríem fer prou coses per bé que jo no gaudiria de la tarda de dissabte, ja que havia de presentar el llibre de fortificacions de Guerra Civil recent publicat.

Tot entrant ja en dissabte, aquest comença com sol ser tota recreació, muntar campament i fer una mica de vida de campament, desfilades, instrucció i tot el que marca la rutina miqueleta, malgrat que interrompuda per la pluja en ocasions fou prou profitosa, tot podent aprofitar per anar introduint els inicis d’una instrucció conjunta pactada entre tots els grups, tot restant la tarda, que poc puc dir, ja que vaig ser fora per un motiu ja explicat, malgrat sembla que la pluja els hi va posar realment difícil, però em disculpareu que no ho expliqui tot anant directament a Diumenge.

Iniciat diumenge aquest donarà per poc més que fer una mica més de vida de campament i el que havia de ser la batalla del dissabte, en que els austriacistes guanyaven a la columna borbònica. Utilitzant d’escenari la riera condicionada com a parc que cau ben a la vora de l’Església, tot acabant després a l’església amb el clàssics discursos als quals ja ens estàvem acostumant. I no recordo massa més, i ben segur que oblido coses, però prego em disculpeu.

El següent que ve em ve al cap es Montesquiu, explicar aquella jornada seria caure en la rutina del desfilar, explicar i aquell etcètera que ja coneixeu i que podria fer que aquella jornada no fos rellevant, si més no a nivell personal. Però ho és, i per una raó tan senzilla com es que aquell dia els magraners vam començar a ser aquells soldats de miquelets que porten mitra i no pas tricorni, aquell dia provàvem per primera vegada unes magranes mínimament potents.

Aquestes venien de proves realitzades mesos anteriors a Olesa o Caldes d’Estrac, però mai provades en recreació activa de combat, així com els moviments específics que envolten el seu llançament.

Es a dir, podríem dir que per primera vegada els magraners llençaven magranes en “combat” amb resultats satisfactoris en quan a visibilitat i potencia de l’explosiu, malgrat tot eren inestables al vol, cosa que les feia un xic perilloses per ser poc precises. No cal dir que no ens vam rendir i que vam seguir estudiant com fer-les millor, malgrat haguéssim de gastar aquelles abans.

Almansa serà la següent parada, aquesta dominada per la normalitat meteorològica, cosa que permetrà explicar-la perfectament, i anant més descansat vaig poder ser més actiu.

El primer que vam veure quan ens vam llevar, aquesta vegada al campament tot evitant el poliesportiu, va ser el campament d’un grup de recreació italià, reconec no comptar tendes però allò era molt gran i ja indicava que estàvem en una edició que marcaria època. Citem els italians, però els altres no desmereixien gens, nosaltres mateixos estrenàvem tendal i tendes noves, Almansa seguia amb el seu potent campament i així podríem estar en tots els participants, que per norma general havien millorat molt el campament respecte l’any passat.

Arribats aquí hem descrit els vitals campaments, però faltaven els canons, ben aprop nostre i llestos per la batalla de la tarda. Quedava clar que aquesta edició seria el que havien planificat si el temps no fallava, com semblava que així seria.

Però no avancem massa, tot acte de recreació gran i més Almansa té el seu cerimonial no recreacional, com en aquest cas fou la missa Pro Pacis. Prefereixo no entrar de nou en un missatge retocat al seu gust i si valorar la posada en escena, amb intervencions de la cambra de musica del municipi que ratllaven la perfecció i que donarien per acabat el matí del dissabte.

Dissabte tarda de batalla, com sol ser usual, el batallodrom lluïa ple de gom a gom, les reunions prebatalla ja s’havien realitzat i tot estava llest per l’entrada dels dos exercits que es situarien un davant l’altre, tot sumant tres-cents recreadors o més amb artilleria, infanteria i cavalleria, la mateixa de l’any passat però amb tot el seu esplendor.

El Regiment Lusitània, unitat de l’exercit actual però que també gaudeix d’una unitat de recreació històrica. Dotze cavalls entre blancs i grisos perfectament portats i acostumats als sons estridents, magníficament dirigits per dotze genets com pocs he vist, precisos dins els seus uniformes groc i negre, senzillament la millor unitat de cavalleria mai vista per als meus ulls.

Veure allò era veure una muralla mobil a tota velocitat que no deixava opció, coordinats i sense deixar cap buit, per sort eren pocs i no anaven a fer mal, i si afegim el control que demostraven no costa massa imaginar que devia ser un atac de cavalleria real, esperant la línia d’infanteria amb el genoll a terra i baioneta calada, per més que aquesta fos la millor formació per defensar-se d’ells.

Com veieu he destacat la cavalleria, per ser aquesta la més visual donat el seu moviment, però si oblidéssim l’artilleria els faríem una gran injustícia. Ells també atreien mirades, no en và el só i les deflagracions eren espectaculars, amb la gran diferencia que en aquesta ocasió no llencen les mortíferes bales que buscaven segar els rengles de l’infantera, només provocant ovacions entre el public.

Ja tenim cavalleria i artilleria explicada però oblidem l’infantera, el gran gruix de tot exercit del XVIII, aquesta formava en grans línies de dos o tres membres de profunditat a mode de fer grans cortines de plom quan disparaven. Tot buscant fer el major mal possible amb aquelles imprecises armes de foc nascudes no feia tant encara, malgrat una rapida evolució. I aquest era el seu comportament en recreació, grans descarregues que deixaven bocabadat al public, potents en só i color tot deixant una boira momentània de fum.

I quan avançaven també línia, ben tupits, cobrint les baixes amb el de darrere o del costat segons convingués, tot avançant, parant i disparant fins estar massa propers, moment d’un cos a cos que no era tan comú com alguns pensen, ja que aleshores aquestes línies es trencaven i es perdia tota la força del bloc.

Cavalleria, artilleria i infanteria, i tots actuant com s’actuava en aquella època, convertint-se aquesta recreació en una mena de lliçó d’història que seguia el guió d’un fet real, com va ser la Batalla d’Almansa. Demostrant que la recreació i l’historia també pot ser pol d’atracció per al turisme, com ho demostra el fet d’unes grades absolutament plenes de gent del poble i forana, com demostra que en aquella ocasió hi havia els meus pares mirant aquella recreació.

Amb tot això arriba Diumenge, que serà més comprimit que dissabte, ja que a la tarda s’ha d’haver acabat tot per facilitar la tornada a la gent que ve de fora, i que per no variar està carregat d’actes, tan institucionals com de recreació, però em permetreu que no entri en detalls ni en l’acte institucional, aquest per no aportar rés de nou al relat. Ni en la recreació, que va seguir el mateix guió i per tant no aportaríem res de nou a aquestes línies. Tot permetent-nos fer un salt fins i tot a una altre època.

Aquesta es Guerra Civil, l’època que m’ha vist néixer i créixer com recreador, i la que més portes m’ha obert. L’acte serà a Vilanova de la Barca, aquest es un acte que em feia il·lusió de veritat i que venia d’una edició de Corbera d’Ebre.

Ja no era la primera edició, era la segona i jo no havia estat a la primera per diferencies amb el grup anterior i per haver de triar entre la presentació del llibre en l’àmbit de les mateixes jornades, que es el que vaig fer. De manera que per mi era el tribut a en Jordi, que havia tingut una greu lesió a l’esquena i tot i així mai es va fer enrere.

Aquesta vegada la jornada ja havia començat un dia abans, tot tenint una conferencia que explicava els fets i la visita teatralitzada als búnquers era el complement de Dissabte, participant com a recreadors LO RIU i Ejercito del Ebro. Els primers ocupaven la trinxera del Tossal Roig i Ejercito del Ebro les Trinxeres de les Coves. I en sí la nostra feina era fàcil, atendre les preguntes de la gent dins el context d’unes magnifiques fortificacions que restaven oblidades fins no feia tant, i que gracies a gent com en Jordi van adquirint valor tan cultural com turístic.

Tinc molt bons records d’aquesta jornada, ja que ens vam retrobar amb en Bob, un recreador anglés que conec des d’una de les edicions de Quijorna, no sabria dir l’any, i que et vas trobant de tant en tant fins a forjar una amistat d’allò més bona, i que tot i que ens veiem de recreació en recreació aquesta sempre perdura i sempre deixa bones estones de conversa.

I es que no tot es recrear al final companys, hi ha vegades que ja pesa l’amistat, la mateixa que et fa recorrerem centenars de quilometres per una recreació d’un dia si arriba, però que saps que trobaràs bona gent i passaràs bones estones com les que acabem de descriure, potser sent aquest un dels valors més desconeguts però més valorats de la recreació.

Després de Vilanova de la Barca tornem segles enrere, i es que el tricentenari marca el ritme, tot portant-nos a Girona, on s’han decidit per reclamar els tres setges que va viure la ciutat durant la guerra de Successió. Convertint-se aquest acte en un dels grans de l’any, ja que a més copiava l’esquema dels setges napoleònics i fins i tot n’agafava alguns escenaris, cosa que no es mala idea.

Els campaments eren muntats a la Devesa, en una zona de fàcil accés i molt estimada pels gironins, cosa que va propiciar forces visites que no van impedir la nostra feina, que com ve sent habitual es desfilar i fer instrucció, destacant aquesta vegada que els magraners ja ens començàvem a centrar la nostra instrucció especifica de llançament de magranes, diferent a la fuselleria normal.

Aquesta activitat especifica també fou duta a terme pels fusellers de muntanya, que també havien crescut en nombre i potencia de foc, i els nous aprenien el que ara serien tàctiques de guerrilla o com he llegit en el llibre sobre miquelets a l’Ebre, Guerra Petita com en deien els francesos.

Tampoc podem oblidar els exercicis de tir i manipulació del fusell, exercicis ja fets a Almansa i que buscaven que els nous propietaris de fusell els sabessin utilitzar en condicions, i es que podríem dir que aquest any es el de l’augment de potencia de foc i socis dins de Miquelets, potser enduts per la febre del tricentenari. Sigui el que sigui els nous tiradors sempre passaven per una petita instrucció de netejat, carregar i tirar de manera segura.

Aquestes són feines que solen ser vistes per al gran public, o que quan les veuen s’ho prenen com una part més de l’espectacle, formant la instrucció com part activa del nostre espectacle, ja que aquests veuen com eren els moviments amb molta més calma que en una desfilada on ens estem movent, o que en combat que el moviment es extremadament ràpid i no sempre precís, fruit de la tensió dels moments.

Ja a la tarda del dissabte arriba l’hora del combat, que consistira si fa no fa en la ruta descrita en els Setges de Girona, defensa dels portals, Jardí dels Alemanys i acabar a la Plaça Sant Domenec tot expulsant les forces borbòniques. Aquesta vegada amb la novetat de les magranes que es van millorant, cada vegada estudiant més les zones de llançament i les distancies de seguretat, mesures encara embrionàries i que aniran evolucionant, aprenent en aquesta edició que els espai tancats són molt espectaculars, però restringeixen el seu ús. Ja no per perillositat real, es un petard en una camisa de cartró, però la ressonància dels carrers fa que aquell artefacte es sobredimensioni i pugui espantar a la gent.

No seria així el diumenge, que es recrearia al que anomenen La Copa, enganxat a La Devesa, aquell dia tots podrien desarrollar la seva manera de combatre, entrant cada vegada més en una recreació més complexa i distreta per al gran public, per bé que moltes vegades aquest no entén ben bé ni el que està passant ni que tot el que passa està estudiat.

En aquesta els fusellers de muntanya van poder desarrollar les seves accions pels laterals de la línia, tot entorpint l’evolució de les línies borbòniques. amb accions de gran rapidesa i contundència. També les línies d’infanteria de les dos bandes van poder fer els seus moviments d’acostament i foc, destacant magraners en les austriacistes, ja que aquests s’avançaven i intentaven trencar les línies llençant aprop dels rivals, tot observant distancies de seguretat cal afegir.

I de fet ara no recordo el resultat final, que de fet es el menys important en aquest cas, recreem la manera de lluitar d’una època, i a més era la primera vegada que Girona recuperava uns altres setges caiguts en l’oblit comú, a diferencia dels Napoleònics molt més coneguts. Tot obrint així una escletxa a una pagina de l’historia d’una ciutat ja rica d’ella per si mateixa, i això si no a tots si a molts ja ens satisfeia.

Aquest cas també el tindríem a Prats de Rei, zona rural que també va viure amb cruesa al Guerra de Successió, aquesta acció fou recordada amb una recreació vora la Torre Manresana, lloc històric real del conflicte servint aquest de comandament austriacista.

Es una recreació més podreu pensar, però jo no la considero així ja que per primera vegada es va recrear el sistema de trinxeres d’assalt a una muralla, tot ambientant aquestes trinxeres amb una reproducció de muralla amb bretxa inclosa feta a base de bales de Palla.

Com a Camp de Batalla us heu d’imaginar dos ramals de trinxera units en una trinxera paral·lela a la muralla ja enrunada, que de fet es el que es buscava en un setge real del XVIII. Aquesta bretxa a la muralla s’havia pogut aconseguir amb una galeria de mina que enrunava el mur defensiu, tot creant l’espai per a les forces atacants, aquestes acumulant-se a la trinxera tot estant coberts dins de la trinxera esperant l’ordre d’assalt.

Però no us penseu que els defensors es quedaven de braços plegats, ells es parapetaven entre les runes i des de la part superior de muralla per fer mal des de tots nivells als invasors dels seus dominis, molt sovint reduïts a l’espai interior del mur i que si s’ho podien permetre feien foc dins la trinxera o l’assaltaven per tal de destruir eines i matar tots els atacants que fossin possibles.

Es en aquest àmbit que acabo d’explicar que es va moure la recreació de Prats de Rei, no faltant els canons per estovar la muralla, els magraners per abatre els parapets de la bretxa i fusellers que entraria després. Cal dir que el sistema defensiu també comptava amb magraners i fusellers disposats a tot com en aquest cas es va representar.

Explicats tant precedents històrics com medis de recreació, pòster sigui hora de fer incís sobre el guió que va seguir la recreació. Començant aquesta per l’acció del bombardeig de la Muralla, mentre les forces d’infanteria amb fusellers i magraners s’acosten cap a la trinxera paral·lela a través de la trinxera de comunicació en ziga-zaga. Havent-se de defensar dels trets de fusell que arriben i potser d’alguna magrana que busca entrar dins la trinxera, on faria més mal aquesta.

Es un cop ja a la trinxera paral·lela que el combat entre atacants i defensors es més ferotge, uns volen entrar i els altres rebutjar els rivals ja massa pròxims, i el creuament de foc es molt dens, tant de fusell, que dispara tant a murs com a bretxa, com de magraners que busquen llençar els seus mortals explosius als parapets dels defensors tot esberlant les seves defenses. Aquestes una vegada han esclatat creen aquell instant que els atacants esperaven per entrar. Sent els magraners els primers que entren amb les armes del cos a cos per impossibilitat ja de fer us del fusell, i obrint camí als fusellers.

Aquests atacants es troben dins la muralla una defensa més ben muntada del que esperaven, caient la primera onada d’atacants sota la ferotge defensa dels austriacistes, que després de reorganitzar-se realitzaran el seu contraatac fora-muralla. Deixant la batalla en un empat macabre ple de morts que no ha canviat la situació. Els assetjants encara són fora i els assetjats han guanyat temps.

Veieu que hem explicat un guió de recreació, però es que aquest guió deu ser molt semblant al que va passar l’agost de 1714 quan els magraners del Regiment de la Courone van entrar al Baluard de Santa Clara i foren rebutjats per els defensors barcelonins, que van guanyar un mes de temps per a l’assetjada capital catalana.

No cal dir que si l’atac era victoriós i s’entrava a la ciutat, per norma es pactava una rendició de la plaça forta o ciutat, ja que es considerava que caiguda la fortificació queia la ciutat, essent gairebé l’única excepció Barcelona, on es va continuar la lluita casa per casa, creant-se així una de les poques excepcions d’aquest tipus en la guerra de Setge, recreada a la vila de Prats de Rei en aquesta ocasió.

Ara torna a arribar aquell moment en que saltem d’època, canvi que de ben segur ja coneixeu, donada la meva doble activitat en Guerra de Successió i Guerra Civil Espanyola, sent aquesta l’època a tractar ara.

Farem aquest retorn a Alcanyís, recreació a la que havia estat faria dos anys i que aquesta vegada no volia deixar escapar, aquesta realitzada a la propera Ermita de Los Pueyos, tot i que tindrem alguna acció prou interessant fora d’ella.

Aquesta acció fora de l’ermita fou en dissabte tarda i consistia en la recreació d’un seguit de fotos històriques avui dia, exigint-se per tal motiu cert tipus de roba en que predominaven milicians de la Columna Macià – Companys o italians del CTV, tot depenent de la foto escollida a cada moment. S’ha de reconéixer que va ser una activitat innovadora dins el món de la recreació que ens va portar a recórrer bona part del casc històric d’aquesta vila aragonesa, posant-nos uns o altres per la foto, sempre dirigits per fotògrafs respectats dins el món de la recreació. Demostrant que la recreació pot tenir molts més usos que el combat, entrant de ple en el món cultural i de l’historia.

El diumenge l’activitat si que seria només a l’ermita, tot distribuint-se aquesta entre la clàssica fira i la recreació de Març del 38, tot recreant les dates en que el front d’Aragó es trenca i les forces republicanes intenten resistir davant forces summament superior.

Aquesta es faria en un turó proper a l’ermita, just davant, quedant-se el public a l’empara dels arbres de l’edifici i dominant perfectament el que serà el camp de batalla. Batalla que com sempre es explicada i pactada abans de començar.

Entrant ja en recreació ens trobarem una acció dividida en dos fases, essent la primera una fase ofensiva republicana que conquereix una trinxera franquista mal defensada, fent-se forts aquest en ella tot esperant el més que segur contraatac rebel que ben aviat arribaria.

Els antics ocupants ben aviat es col·loquen on abans estaven els republicans, primer fixant-los en les posicions mentre arriben els reforços en camió tot estirant un canó, cosa que els defensors menys armats només poden contemplar i intentar frenar amb el seu armament lleuger. Aquest un cop instal·lat començara a fer mal sobre el centre, alhora que l’infantera avança sobre tota la línia, sent aquest atac més fort pel centre, sector cobert per els carabiners lleials a la república i dels quals dependrà que els flancs no siguin envoltats i atacats de flanc.

Al final aquesta tàctica funcionarà i els flancs veuran perillar, si no recordo malament els de l’esquerra aconsegueixen fugir, sort molt diferent al flanc dret, que no serà aniquilat a una darrera línia de resistència que permet salvar alguns membres del Batalló Lincoln, de les Brigades Internacionals. Deixant rere seu companys que fins i tot seran afusellats, per bé que això no estava pactat i va sortir per improvisació.

I així es com va anar l’escenificació, imitant moviments que es donaven i que el public va poder veure molt millor que nosaltres, si us fixeu no sabia que va passar exactament al flanc esquerre, cosa que demostra que quan t’ataquen prou feina tens a veure que passa als teus i als del teu costat, i això ultim potser per que t’hi va la teva situació directa em penso.

També he citat afusellaments, això mereix un temps per si sol, ja que les fotografies sortides d’ella van ser polèmiques, una cosa es representar una mort en combat, el public gairebé ho accepta amb absoluta normalitat, public i recreadors m’atreviria a afirmar. Però altre era un afusellament, ja que tot i que no es van fer moviments bruscos, mai es va sobrepassar la falta de respecte entre recreadors i les dos parts van col·laborar, no tothom ho va veure fins passats uns dies en que es van veure les fotos. Iniciant-se així un debat sobre la conveniència sobre aquest tipus de representació exacte en que diversos recreadors van opinar, arguments a favor i en contra es van succeir sempre rondant el concepte recreació, i tot i que el temps es va encarregar de tancar aquell debat, encara dubto que s’hagi arribat a un acord sobre com actuar en aquests casos. Tornant així a la prudència de no escenificar més execucions.

Passat Alcanyís, que s’estableix com una de les recreacions potents del calendari torna Corbera d’Ebre, guió reconeixible, escenaris reconexibles i mateix ambient familiar que seria una llastima que desaparegués malgrat sempre caure en dates difícils.

Aquesta edició seria del més normal si no fos per l’ampliació de la zona excavada per Cota 402, que ampliava la zona a visitar, i per l’aparició breu del Regiment Pirinenc Numero 1, projecte de molts al que m’havia incorporat feia poc i que encara no potenciàvem per estar gairebé tots els socis dins de miquelets i el tricentenari, realitzant només aparicions esporàdiques encara però que anaven deixant ja un pòsit que creixerà línies més endavant.

A més també va ser una jornada de retrobada amb el Cos Històric de Mossos d’esquadra, que venia amb un expositor molt potent. Aquest es tractava d’una mena de lloc de control de primera rereguarda, amb una bona mostra d’estris policials dels anys 30 que feien molt de goig.

A més per mi era un dia de retrobada inesperat, a ells s’havia incorporat un company que havia fundat Ejercito del Ebro i que feia molt que havia marxat, fins i tot abans que jo. Convertint així aquell dissabte en un d’aquells dies que recordes de manera dolça, ja que sempre es agradable retrobar velles amistats o coneixences.

Per la resta poca cosa nova, explicacions de les formes de la trinxera, la vestimenta de la roba, les armes, la situació estratègica del lloc i aquell llarg etcètera que sempre fa recomanable una visita d’aquest calibre, i que sempre us recomanaré ja que comporta una manera molt més atraient de conéixer un bocí d’història, en aquest cas de les terres properes a l’Ebre.

Ebre del que no ens mourem, tot anant a Flix de la mà de Lo Riu que aquesta vegada recreava els darrers moments de la Batalla de l’Ebre, tot emparant-se amb la vila de Flix i el seu pas de barca. Tot recreant un petit combat pels carrers volent emular els darrers combats a la vora del poble, que cobrien els darrers homes que creuaven el riu després de 115 dies de lluita, en aquesta ocasió pel pas de barca i no per un pont, per desgracia tot no va poder ser.

Fou una recreació atrevida, ja que a més dels grups de recreació més o menys professionals, aquesta vegada es va obrir a tothom, incloent gent del poble que els mateixos organitzadors van procurar uniformar, per desgracia seva amb un resultat que fregava la molt baixa qualitat.

Però no per això se’ls ha de crucificar, més aviat al contrari, animar-los a fer-ho millor a la segona vegada, ja que amb aquesta idea van fer que la recreació formés part del municipi i se la sentissin seva, sobrepassant així la línia de la curiositat vers el destí de d’implicació, que no deixa de ser un objectiu per al qual valgui la pena lluitar.

No tots aquests eventuals van ser de baixa qualitat uniformada, no pocs es van presentar amb bons uniformes, ells eren aficionats a la historia, professors i fins i tot recreadors que no tenen grup però que són estimats per molts d’ells, no tenint mai problemes per participar sota la cobertura d’algun grup que ja sap de quin peu calcen i el fan seu durant una estoneta.

A més en aquesta ocasió es va donar molt de paper als darrers tres comandaments que van repassar el riu, ells serien recreats per recreadors escollits entre els grups tot animant-los a estudiar el personatge.

Aquest estudi fou un repte pels tres segur, i tots s’ho van prendre seriosament per arribar a una recreació tan fidel com els fos possible, sobre com va ser l’estudi, no puc estar en el cap de dos d’ells però si en el tercer, ja que em va tocar en paper de Manuel Tagueña.

Jo personalment el vaig encarar amb tota humilitat, sabent que mai arribaria a l’alçada real del que va ser aquest home, conscient que era un jove de 25 anys que havia arribat a Tinent Coronel, es a dir 30.000 homes aproximadament depenien d’ell en un dels moments més delicats de l’historia d’aquest país, ja carregat d’urgències. Per tant parlem d’un home valent, responsable i amb gran força, tot considerant-lo un comandament d’esquerres convençut, a diferencia d’altres que feien més la viu viu.

Conéixer la seva trajectòria a través de les unitats també es important, la tercera divisió era considerada de les que avui consideraríem d’Elit, i podríem jutjar que de les més actives en defensa durant la desfeta del front d’Aragó, on hi va haver de tot. Es a dir, que ens trobem davant del que era una personalitat a la República, i que ha traspassat els dies i encara ara es viu per molta gent, sent una responsabilitat prou important.

El primer es mirar una mica el seu caràcter, per la qual cosa tirarem de les seves memòries, que desprenen serietat i mètode en l’escriptura, alhora que serenitat en tot moment, per la qual cosa veiem que hem d’estar tranquils en tot moment, malgrat estem recreant un autentic desastre militar, per més ordenada que fos la retirada dels republicans per Flix.

Vista la seva transcendència, ens centrem en el darrer punt a tenir en compte, però gairebé el més important. Aquest es la roba, motiu per el qual haurem de tirar més de fotografia que d’escrits, bo i sabent que no tindrem foto del moment exacte, però si del seu possible aspecte més habitual.

El primer que destaca són les ulleres de pasta, jo porto ulleres i per sort en vaig poder portar unes molt semblants als anys trenta que gasto en recreació, sé que no eren el mateix tipus, però es que no vaig poder trobar un model prou exacte a temps de poder-hi posar els vidres.

Després ve la gorra, amb els galons ben visibles i tirada la part tova cap enrere, aquest sent un tema resolt sense cap dificultat, només esperar que m’arreglessin una gorra que ja tenia sense cap galó.

De cap en avall venen les dificultats, en el meu cas jo portava una gerrera model 26, la reglamentaria de l’exercit a l’inici del conflicte. Se que molt possiblement no portés aquell model, essent el seu escollit un model més elegant amb coll més destacat, però si com sembla «era un home dels seus homes», vaig trobar adequat portar una roba més propera a ells. Els pantalons només van representar un dilema d’imatge, uns pantalons bombatxos amb bota alta haguessin estat molt visuals però desencertats, ja que a l’any 38 ja es portaven els llisos fins els talons, sobresortint només la sabata o botí baix. Aixo no vol dir que potser portés els altres, però com hem dit ens manquen proves gràfiques del moment, fent una mena de barreja de roba de combat amb roba de gala.

Parlant ja del resultat, sembla que fou prou decent a jutjar per les busques d’internet en que em veig de tant en tant, si més no visual ho va ser. Sobre la resta no sabria opinar si vaig donar la talla, a mi m’agrada pensar que si, si més no vaig intentar entendre aquell home, conscient que recreava un dels personatges més coneguts del conflicte.

I es amb aquest acte que tanco l’any, molt actiu, potser massa si m’ho feu dir ara, en que vaig estar fora de casa gairebé un terç de l’any entre una cosa i altre. Molt dominat per actes del tricentenari, molts més dels que heu llegit en aquest capítol, només tenint petites variacions d’època de tant en tant que tant el meu cos com el meu cap agraïen com poc imagineu.

Però es un any que no em penedeixo d’haver realitzat, tant per el país que he visitat, multitud de petits pobles que fins ara només eren una sortida a l’autovia o carretera. Tampoc oblidar la satisfacció i il·lusió en les cares en veure els miquelets, ben segur que teníem els nostres detractors…però aquests no es presentaven. Tampoc puc menysprear el factor emocional, aquest per considerar aquell 2014 un any carregat de sentiment, però també de veure que encara no he perdut tota l’ il.lusió dins el món de Guerra Civil, malgrat els anys i dificultats passades.

Es a dir, que si faig un comput de satisfaccions, decepcions, bons i mals moments arribo a la conclusió que ha estat un any irrepetible, no sé si el millor, però del que guardo un bon record, malgrat el fet que sigui un any recent ha fet que sigui dels més difícils. de descriure, segurament per esser aquests records massa frescos.

També soc conscient que he omés moltes recreacions, algunes importants per mi, però que poc de nou afegien el relat. Bocairent seria un cas, trets, magranes, public… ja n’he parlat contínuament, per bé que no oblido l’excel·lent tracte que vam rebre de la gent d’Ontinyent que ens va deixar el seu mas durant dos dies, ells ens van fer l’estada d’allò més agradable, no sé si els hi agrairem mai prou. No patiu els altres, Aiguafreda, Gironella, Mora d’Ebre, Torre de l’Espanyol, Palau d’Anglesola, Castellbell i el Vilar, Igualada i un llarguíssim etcètera que ara no puc citar. A totes bandes ens vam sentir ben tractats, en alguns casos fins i tot potser us robabem l’única plaça del poble per unes hores, i ho féieu amb un somriure a la cara. Somriure que jo sempre vaig intentar correspondre amb una recreació tan bona com estés a les meves mans.

2015, nous projectes, nous continguts.

Comença 2015, arribant a un punt en que el moviment ja ve marcat per petites coses com pot ser l’assentament i enriquiment de la vida de campament a miquelets, tot afegint un projecte nou que s’anirà combinant. Nou projecte que es podrà desarrollar en part gracies a que l’activitat de miquelets baixa i alguns dels que hi som podem moure de manera més activa el projecte del Regiment Pirinenc Numero 1, al qual em vaig incorporar l’any passat però que teníem a la nevera a espera de temps millors. Com es el 2015, que em permet fer salts d’època de segles en pocs caps de setmana, cosa que dificultarà una mica la línia temporal d’aquest capítol, i per la qual demano disculpes per avançat.

Referent a la citada vida de campament crec que el primer a explicar seria el campament muntat davant de El Born Centre Cultural, ja que aquest presentava forces novetats respecte els campaments anteriors, i es que infraestructura per muntar tendes en terra rígid va patir una gran millora, doneu-me unes línies per explicar.

Abans quan tocava muntar campament en plaça dura o foradaves el terra, cosa que no sempre agrada als ajuntaments que t’acullen, o t’espaviles a base de pesos de ciment o maons que facin el pes necessari, no aconseguint mai del tot l’estabilitat de les tendes. Doncs aquest problema fou resolt de manera brillant gracies a barres metíliques que creaven un entramat on es podia lligar la tenda o tendes que com a mínim s’aguantaven de forma uniforme, tot era anar sumant requadres.

Amb això hem resolt el tema tendes, sempre important, però també es l’any de creixement d’activitats a l’espai que ens acull quan no estem actuant, dotant de vida aquest campament i així es va mostrar en el procés de fondre el plom i crear bales com ben segur es devia fer a inicis del Segle XVIII, atraient bona quantitat de public que veia com aquelles bales eren una feina quasi artesanal.

I es que mica en mica miquelets va millorant, i si el 14 va ser l’any de la pujada de foc aquest serà el de l’augment de vida de campament.

Seguint amb aquest augment citat farem un salt fora de l’habitual, mantenim l’època però saltem en mesos per anar a Arbúcies, potser per mi el segon salt qualitatiu de campament, i es que va ser en aquesta vila que van aparéixer el procés de fer les espelmes amb cera natural, i que són les que ara utilitzem als fanalets, tot sumant-se a aquest expositor la figura del mestre armer, que a més d’explicar a la gent com eren les armes més d’una vegada repara alguna que està fallant, acomplint-se un d’aquells conceptes que he citat al principi que una cosa si pot ser ha de ser funcional a més de decorativa.

També aquest 2015 es l’any en que reprenc una mica la meva activitat en recreació de Guerra Civil, no patiu pas que no oblidaré miquelets, però ara toca aquest salt de gairebé dos segles i mig per situar-nos ben prop de Barcelona a finals de Gener del 39, en plena retirada de l’exercit republicà.

No es un salt literal òbviament, va ser una petita intervenció tot acompanyant un grup de gent per una ruta que recorria certs punts del que anomenen la darrera resistència de Barcelona, incloent una «sorpresa final».

Aquesta sortida comença com sempre als peus de d’urbanització anomenada La Muntanya Rodona, pertanyent al municipi de Subirats, des d’on ràpidament vam començar a ascendir vers les muntanyes de l’Ordal, tot variant la ruta habitual de cada any. Resulta que aquest any enlloc d’anar al cim del Crestabocs ens desviaríem cap a la dreta per anar al cim d’un altre turó pròxim on havien descobert un nou parapet, i el que era més significatiu, on reposava un antic combatent que estava esperant intervenció arqueològica urgent.

Fixeu-vos que parlem d’un mort dels molts que encara esperen sepultura digna, i que gracies a la labor del CESUB es possible que hi acabi, tot explicant la seva historia gracies als arqueòlegs de La Generalitat, que molt possiblement ja hi estiguin treballant. No cal dir que es una sensació molt estranya, per més que ens tranquil·litzem pensant que ja descansarà, no ens traurem del cap que fins ara no ha descansat en pau, essent ignorat per la majoria i només recordat per uns pocs interessats per l’historia recent. I entre aquests pocs interessats ens trobem els recreadors, que conscients del que van haver de passar els recordem i ho volem explicar, per difícil d’entendre que els hi resulti a alguns que no ens disfressem, raó per la qual ens vam unir a la petita cerimònia que havien preparat els organitzadors.

Cerimònia senzilla però forta en contingut, sent tapada la seva tomba temporal amb una bandera republicana, lectures de poemes que esdevenen més que paraules i acabant per l’estona de silenci més que necessària en aquests casos. Una cerimònia necessària de presentació de respectes per algú que ni sabem ni el seu nom, ni la seva graduació, ni res de la seva vida. Només per qui va lluitar, si fem cas de les probes arqueològiques que ja havien estat rescatades, i que indicaven el seu bàndol.

I no hagués canviat massa si no haguéssim sabut el seu bàndol., potser haguéssim eliminat la bandera republicana, però la resta hagués estat igual, ja que no hem d’oblidar pas que en una guerra moren persones i que tota persona mereix descansar com deu mana, i no al mig del camp. Altre cosa ja són els motius pels que lluitava, fossin sabuts o no per ella, ells si que són jutjables i valorables, però en aquell moment no tocava, sent aquesta lluita d’ideals per a altres escenaris que a vegades ens sobrepassen.

Ara passem d’una sortida més intima a una altre recreació que podríem anomenar gran, i que sempre se m’havia escapat, i es que la recreació m’ha permés viatjar per la majoria d’espais de grans batalles del conflicte, però me’n seguia faltant una, la Batalla del Jarama. Essent aquesta una de les que es van produir als voltants de Madrid i de gran importància històrica.

Com ja us imaginareu, aquesta recreació va comportar un desplaçament fins a la zona, en aquest cas la vila de Morata de Tajuña, un dels centres neuràlgics del xoc, tot havent-se organitzat xerrades i col·loquis sobre ella a més de la batalla, al més pur estil dels companys de Frente de Madrid.

D’ells són potser les millor recreacions a que he anat, vas allà a menjar i dormir garantit, encara que a vegades sigui un poliesportiu, i a canvi ells demanen una serietat històrica. que s’acaba veient en l’uniformitat. Intercanvi més que just, ja que aquell parell de dies que estaràs amb ells sempre estaràs atés i no et deixaran mai, motiu pel qual no costa adaptar-se al que demanen.

A més la recreació com a tal està molt ben preparada, dossier amb moviments, terreny estudiat tant cara al recreador com al public i la indispensable reunió per veure els moviments sobre el terreny, creant així l’entorn necessari per un gran producte.

Però, i abans de la batalla, deixeu-me anar a hores abans de la batalla, just dissabte al matí al mig del poble, on veia per primera vegada un acostament real dels recreadors de Guerra Civil cap a la gent del poble, aquest mitjançant d’expositors i escenificacions d’episodis com ben bé podria ser una revisió d’armes amb explicació inclosa, acostant el coneixement que podem tenir com a recreadors a tothom i convidant-los a la batalla de la tarda.

Ara sí, la batalla de la tarda, que posarem com a exemple d’adaptabilitat a circumstancies, sense que això signifiqui descontrol. Ja hem parlat d’indispensable reunió sobre el terreny, que es on s’acaba d’aclarir el guió, es veu per on es pot realitzar el pensat i qui farà cada funció, i us ben prometo que s’intenta, però la recreació a vegades té anima, i ella s’aprofita de d’imperfecció de l’home, ara us explico.

Si seguíssim el guió previst, els franquistes haguessin pujat el talús previ al camp d’oliveres on estàvem els republicans, que en detectar-los els repel·lien tot combinant atacs pels flancs amb potent foc de metralladora. Davant d’això els franquistes retrocedien barranc avall empesos pels republicans fins que aquests rebien reforços. Els republicans van retrocedint poc a poc fent una defensa esglaonada tot ajudats per la secció de metralladores, que retrocedia quan l’enemic era molt pròxim fins a una zona del camp d’oliveres per crear una zona segura de retirada i així establir línies, uns al limit del barranc i els altres aprofitant les oliveres. Però com haureu deduït, en algun punt la cosa es va torçar, essent aquella retirada esglaonada menys ordenada del previst i caient la metralladora de l’esquerra, que no va tenir més remei que fer-se la morta, no cal dir que davant de tal victòria, la del mig tenia el flanc descobert i s’hi van llençar, provocant la mort de tota la dotació de la metralladora que m’havien confiant els companys de Madrid. Deixant com a resultat final aquella línia prevista, però un xic més descompensada.

Podríeu pensar que això es un desastre, però us equivocaríeu, dos són les raons. La primera sou vosaltres, ja que si jo no us hagués dit res us pensaríeu que el que heu vist era el previst…, la segona es fer que una maniobra sigui creïble, cosa que obliga a jugar amb l’instint, i si tu representes una força atacant, i veus una escletxa, potser puguis aguantar una estona esperant que els que havien d’estar allà hi vagin, però el temps corre i a vegades pots generar un tap darrera teu, o fins i tot treure dinamisme a l’acció. Fent un moviment el més pròxim al previst i més o menys amb l’acord visual dels que han vist que ha passat, i que si pot ser permeti acabar si fa no fa igual del que s’havia calculat, sense que això signifiqui que ningú s’enfadi, ja que al capdavall tots ens coneixem i sabem que no ho hem fet amb malicia.

Amb tot això ja hauríem acabat de Morata de Tajuña i conéixer la zona de la Batalla del Jarama, si més no cara a la part recreacional, mostrant-vos a vosaltres algun dels secrets de la recreació, aquesta improvisació controlada que fa que vosaltres podeu gaudir d’un espectacle com cal, i que a nosaltres ens ensenya el que de fet passava realment. Una zona amb menys resistència de la prevista, o més…obligava a improvisar, arribant a ser aquests detalls vitals per al resultat que anys després altres estudiaríem.

Encara dins de Guerra Civil, entrarem en aquell projecte que ja hem citat ràpidament, i de nom Regiment Pirinenc Numero 1, al qual m’havia incorporat i que van confiar en mi l’organització d’un acte a Montgat, tota una responsabilitat, ja que no es un projecte jove i ells havien accedit a un nou enfocament més public i potser atrevit, per ser aquest absolutament més encarat al public, gairebé a l’estil de Miquelets però també barrejant l’experiència prèvia en altres associacions.

Aquesta recreació buscava explicar l’historia de Montgat durant la Guerra Civil, tot representant 5 episodis, podent introduir en dos d’ells el Regiment Pirinenc i la seva posterior conversió en 43 Divisió Republicana, la primera com a vigilància de costes i la segona ja a gener del 38 quan la 43 divisió fou l’encarregada de defensar la costa com podien, destacant els mateixos protagonistes un combat vora Mataró. Afegint un punt de comandament extra enriquit amb una explicació del concepte recreació, i una petita demostració i explicació de que era cada escenari.

Foren 6 escenaris il·lustrats per plafons explicatius ( Inici de la Guerra, Regiment Pirinenc, Exercit Popular de la República, Defensa de Costes i Refugiats ), tot amenitzat per música en directe per part del mestre Redorta, que ens va sorprendre amb una actuació que igualava les que fa tot sovint amb Miquelets, buscant i interpretant un repertori amb la qualitat que ja ens te acostumats.

Tot això en l’incomparable escenari d’una antiga bateria d’artilleria preexistent durant la guerra i que ara ha estat recuperada per al public, tot gaudint d’ella mentre passeja per el parc que representa el seu entorn. Per la nostra banda només ens resta esperar que el nombrós publica assistent gaudís tant com vam gaudir nosaltres de la seva companyia.

De Montgat passarem a Torrebesses, fent un altre salt temporal, per bé que de molts més anys, tot passant del 36 – 39 a la Sicília de 1943, representant per mi el retorn a Segona Guerra Mundial, i recollint el relleu de Baldellou, i amb tota la seva gloria.

Torrebesses acolliria aquell cap de setmana una de les millors recreacions que es poden tenir, vehicles militars clàssics, un avió i els recreadors amb els seus campaments transportarien la Segona Guerra Mundial al citat poble i als del seu voltant, tot fent petites escaramusses a Sarroca de Lleida i Granyena, tot mantenint les dos principals al municipi que donava nom al cartell.

Dissabte matí de Torrebesses a Sarroca de Lleida, per camins locals i en vehicles d’època. Jeeps, camions i semiorigues americans junt a motos o Kubelwagens alemanys arribaven tot anunciant un canvi d’època. i estat que prendria per uns instants la plaça de Sarroca, tot representant un atac a una posició alemanya que acabaria caient, creant així un dels millors anuncis que pots fer, crear una expectativa tangible que esperes que millori a la tarda, tot animant a la gent del poble que ens va acollir a fer el camí cap al nucli principal del cap de setmana, camí que empendriem nosaltres mateixos per dinar.

Dinar que he cregut necessari citar, tot servint d’exemple per el que significa a vegades recrear, i es que en ell s’havia demanat coberteria i plats d’època., i es servia després d’una cua no massa llarga on ens barrejàvem tots els bàndols, creant així converses i retrobaments d’allò més interessants. Que portarien poc a poc vers la batalla de la tarda, només un xic als afores del poble de Torrebesses, tot aprofitant uns bancals.

Estant a dalt Alemanys i italians a la defensiva i abaix aliats a l’ofensiva, ja podem preveure per on anirà la maniobra, ataca cap amunt estant anglesos i partisans a l’esquerra i americans amb els seus blindats pel centre, també guiats per partisans coneixedors del terreny. A més en algun punt de la batalla apareixeria un Yakolev 52 nazificat als efectes de ser un avió capturat i que acabarà essent abatut. Tenint en compte així seria una gran recreació que acabaria amb alemanys fugint muntanya amunt, tot donant peu a la batalla principal de diumenge matí, tot deixant satisfet a bona part del public, que va poder veure una bona varietat de moviments i unitats.

Ara es quan ja hauria d’explicar l’endemà, si ens cenyim al guió que aplico normalment, però no ho faré, entrant a la nit i el seu sopar. Ho trobo important ja que es l’hora de treure a passejar altres uniformes no necessàriament lligats a l’argument de la recreació, recordem Sicília any 1943.

Es allà on la gent treu l’uniforme que ha estat treballant, el que no pot treure tan sovint, moment en que es pot ascendir o fins i tot canviant de bàndol., i tot això sense cap mena de problema, ja que es sobrenenten que es un moment de llibertat. Allà hi vaig veure uniformes soviètics, Polonesos, molts oficials alemanys, no menys americans, anglesos i més varietat. Tots ells cuidats fins al detall més petit, i que et transportaven des de la Polònia que es defensa al 1939 als últims defensors d’un Berlín apunt de caure, descobrint el que molta gent no hi cau a vegades, que un recreador gairebé mai te un sol uniforme, sent jo mateix un exemple dels que va anar de soviètic la nit de dissabte.

Diumenge, ara sí, dos batalles amb la diferencia que només tenim un matí, ja que havent dinat tothom marxa cap a casa, i una de les batalles a la població veïna de Granyena. Aquesta primera seguiria l’esquema de petita escaramussa de Sarroca del dia anterior, potser sent la diferencia només en el resultat menys clar que el dissabte al matí. Arribant i tornant com el dia anterior, en vehicle d’època., en que vaig pujar al semioruga, tastant de primera mà que no eren vehicles còmodes però si robustos, que al capdavall es el que importa en aquests casos.

Vehicles que no podrien participar al combat del diumenge, ja que aquest seria dins els carrers de Torrebesses, de fet recorda molt el guió de Baldellou, ataca per dos bandes que acabaran coincidint en el punt del final. Per una banda Anglesos i partisans contra Alemanys que es van retirant, per l’altre americans contra alemanys, que acabaran en un punt de confluència on també trobarem italians, tractant en tots casos un combat urbà.

Aquest sempre es més oportunista i potser depén menys de plans previs tot i existir aquests, de fet nosaltres sabíem per quins carrers havíem d’anar i on es resistiria més o menys, però com en tota recreació aquesta cobra vida. Un carrer estret es un embut que aprofites per defensar…un portal esdevé parapet inesperat…igual que una jardinera, això de cara a l’aspecte mobilitat, ja que de cara als sentits també es diferent…tot es més sonor, trets, granades, crits, ells fan que estiguis atent a qualsevol cosa, ja que qualsevol cosa pot ser una amenaça. Es potser el combat més esgotador si ho penso bé, si més no a nivell personal, i no oblidem que només parlem de recreació, imagineu si ens hi anés la vida realment.

Torrebesses ha estat un retorn a una època que tenia mig oblidada, no per falta de ganes, però a vegades la vida te les seves pròpies idees, et treu oportunitats i te’n dona, com passarà en el següent cas, en que tornaré a època napoleònica, de la mà d’un curtmetratge al qual seré convidat per companys gironins, tot representant el paper de sometent, paper mai fet encara i que reconec que va ser una bona experiència.

Aquest curt ens trasllada cap al personatge del Capità Clarós, que va dificultar tant com va poder la feina dels francesos en territori català, i part d’aquesta vida seria recreada prop de Figueres, sent la fortalesa de Sant Ferran la base on s’allotjaria tot l’equip ( https://youtu.be/U349kYUCbqs )

Dissabte i diumenge serien utilitzats per gravar la vida d’una partida de guerrillers, dedicat el primer a recrear un campament on la tropa està descansant fins que arriba un oficial. Una taula amb soldats jugant, uns fent guàrdia, altres netejant l’arma…i tot això ben coordinat en una acció que sorgirà tots sumant plans curts i plans generals, compensant uns on no arriben els altres.

Diumenge fou el dia de l’emboscada a una columna de francesos, no cal dir que les repeticions van estar a l’ordre del dia, es el més normal en aquest món, però per mi la novetat va consistir en l’aparició d’un minidron ( https://youtu.be/dsVrqrbIp2A ), una magnifica mostra de com avança la tecnologia, permetent incorporar imatges abans només a l’abast de grans muntatges a muntatges més petits, com poden ser perspectives aèries.

No sortim del cine, ja que aquest any es el més actiu cara a camades que recordo, tres gravacions i la primera ja explicada, anant a les altres dos dins l’ambient de Guerra Civil Espanyola.

La primera fou una peli cula que quan surti s’anomenarà “El Elegido”, tot explicant la vida d’en Mercader, conegut com a assassí d’en Trosky. No cal dir que no només tractava de la Guerra Civil i que nosaltres només estaríem dos dies gravant, havent d’afegir un dia de prova de vestuari i un d’assaig de les escenes de combat, per tenir-les una mica més endins.

El primer a tractar seria la prova de vestuari, va ser entrar i veure que allò anava seriosament. Multitud d’uniformes en gran mesura creïbles, perruqueria per controlar ells la imatge dels extres, i més feines que escapaven del meu control, però que ja veus que es un projecte gran. Però no fou això el que més va sorprendre, va ser el tracte que tenien entre recreadors i extres normals, de fet als recreadors s’ens permetia portar la nostra roba, de provada fidelitat a través d’anys, i fins i tot féiem en certa manera d’assessors d’uniformitat, malgrat no fes massa falta en alguns casos, ja que puc assegurar que havien estudiat. I quan alguna cosa no es corresponia no sempre era culpa de vestuari, per desgracia el món del cine te els seus capricis i aquests no sempre van de la mà de la fidelitat històrica.

De vestuari passem a assaig, en un racó perdut d’una finca privada de Gallifa on havien creat una trinxera partint de zero i que a més els havia quedat molt creïble, malgrat la falta de senyals de vida que es resoldria dies més tard. Sembla ser que era una de les escenes complicades de coordinar, amb entrades i sortides de trinxera d’alguns dels protagonistes, que també van venir, a més de fer proves tècniques com van ser les explosions, que us puc ben assegurar que eren molt creïbles, tornant aquell dia tots bruts de terra a casa.

Ara si dia de rodatge, com hem dit abans tocava, on veuria en acció tot el vist els dies anteriors, el vestuari i les accions assajades, ajuntant-se a elles medis superiors com armes amb munició de fogueig, extres per omplir tot el trams de trinxeres i fer els dos bàndols i tot l’equip de rodatge i maquillatge necessari.

Ja em dispensareu que no expliqui massa més, ja que a hores d’ara encara no se sap massa quan sortirà la peli cula, i temo que si expliqués massa fotríem la sorpresa enlaire, cosa que millor no farem.

El segon i ultim dia per mi fou de gravació de vida de campament, campament de campanya amb només una tenda i després tota mena d’estructures aprofitant el terreny, talment com es veu a les fotos, de fet vaig poder reconéixer més d’un foto històrica. en aquell campament. Això amanit amb un bon cotxe clàssic, i un guió ben estudiat va recrear per al cine un campament temporal de bastanta bona manera. Tot insinuant un possible molt bon producte quan aquesta peli cula surti al cinema.

Tercera i ultima gravació, aquesta coproduïda per TV3 entre d’altres i apropant-nos a la vida de la Lleva del Biberó abans i durant la Batalla de l’Ebre,( https://youtu.be/i5Glsf8eZVQ ), molt possiblement l’única peli cula que tracta la batalla d’una manera bastant directa, per bé que es serveixi de l’historia d’alguns dels seus protagonistes.

Ebre del bressol a la batalla crec que va gravar un més, de les quals tres ambientades en el mon militar que van haver de viure, passant per d’instrucció i acabant en plena batalla, i exceptuant la setmana sencera que es va fer a Terrassa gairebé totes les escenes foren en escenaris reals, patint només petites modificacions temporals, que unides a medis i actituds molt professionals ben segur donaran un bon resultat.

Entrant ja al nivell més personal, aquesta filmació em va aportar moltíssim, malgrat pugeu pensar que ja ho he viscut tot, però erraríeu el tret. Va ser una setmana i mitja on tots els recreadors ens vam sentir ben tractats i escoltats, i on tots, o com a mínim jo vam poder sentir coses que rarament vam sentir.

Una d’elles es travessar el riu a l’alçada de Flix amb una barca que no t’acabes de fiar, de nit i sota foc de metralladora, aquesta per sort de fogueig. Travessa de riu que s’acaba abans de sortir de l’aigua i toca baixar i córrer per les platges fluvials, fosques i irregulars.

Per sort, parlem d’una ficció que ens fa sentir molt mínimament els que van sentir aquells que si que ho van fer de veritat, i que devien sentir això i més, molt més, raó per la qual els admiro encara més. I que malgrat aquella batalla acabés com va acabar, els fem saber que no els hem oblidat i que volem explicar la seva historia, massa carregada de coses que possiblement mai puguem descriure en realitat, però que experiències com aquestes ens poden ajudar a introduir quan ho expliquem a la gent, una de les funcions d’aquesta activitat.

I del cinema altre vegada a la recreació, aquesta sent Faió, un faió un xic diferent per diverses raons. La primera era que hi anava amb el Regiment Pirinenc, tot muntant un expositor compost per una tenda i un xic de mobiliari, es podria dir que gairebé era la presentació en public d’un projecte que molts d’ells desconeixien, jo mateix fins no fa tant el desconeixia…per tant imagineu.

Aquest va tenir un resultat acceptable, si bé li mancava un xic de didàctica per al meu gust, tampoc puc dir que fos un mal resultat, ja que no poca gent ens preguntava que érem, que féiem i que representàvem, tot responent nosaltres a les seves qüestions. A més de treure d’invitació per la fira de militaria i recreació d’Alcanyís, que ens donarà l’oportunitat de millorar el nostre expositor. Però millor no avancem esdeveniments i continuem a Faió, però ja a la batalla de la tarda.

Aquest any la batalla ja havia de ser diferent que els anteriors per nassos, ja que el terreny era nou i la innovació era obligada, però es que a més aquest any comptava amb l’avió que havíem vist a Torrebesses, tot esperant gran nivell de l’actuació.

Cal dir que tot va anar bé, la batalla es va descontrolar una mica com sempre, però res que no sabéssim resoldre entre companys, fent d’ella un resultat molt satisfactori a múltiples nivells tant personals com organitzatius. I l’avió no només no va fallar, si no que va augmentar el nivell vist al municipi lleidatà. Aquell pilot feia el que volia, uns picats endimoniats a tota velocitat dels quals sortia molt aprop de terra, voltes a l’aire i un llarg etcètera que em va fer entendre molt més encara que podia significar ser víctima d’un atac d’aviació, i es que realment hi ha coses que per més que llegeixis mai entendràs fins que t’acostis a elles.

Resumint, que Faió se’n va sortir força bé d’una recreació amb canvis forçats, malgrat el suposat boicot d’alguna associació per ves a saber quina raó o desavinença. Els recreadors assistents, tant associacions veteranes com noves van mostrar un bon nivell, sempre millorable en nom d’una excel·lència. L’aviació va superar en escreix els anys anterior i el nou terreny va mostrar unes possibilitats que només el temps ens dirà, però que ja insinuen moltes. A més el public aquest anys semblava més còmode i ben situat per entendre la batalla, quasi desapareixent els punts cecs de l’anterior camp de batalla. Motius pels quals crec que puc dir que ens esperen edicions de Faió per uns anys més.

I de recreació potent a recreació potent, però segles enrere, tot prenent el Castell d’Hostalric com a referencia, podent assajar una altre mena de guerra, la d’un assalt a una fortalesa abaluartada, i tot gracies als germans de Regiment de Sant Narcís, que tot convidant a diverses associacions van reunir un bon nombre de gent. Sempre segons el patró dels gironins trobem dos batalles, una al matí i l’altre a la tarda, canviant en aquesta ocasió qui ataca i defensa.

Al matí ens va tocar d’austriacistes, tocant-nos el paper d’assaltant a la fortalesa, i podent sentir totes les dificultats que aquests podien tenir, no massa descrites en llibres però si insinuades, tenint per tant aquesta experiència. un xic del que en diuen arqueologia experimental. La pujada al Glacis fins al camí cobert, sense cap mena de protecció ja et fa entendre la seva funció defensiva. Tampoc podem oblidar l’assalt a la porta dels carros, essent aquesta un passadís estret i estant els atacants sempre entre dos focs, un des del baluard de l’esquerra i l’altre de les espitlleres del costat de la porta, entenent el fet de que la presa d’una fortalesa a l’assalt no fos el mètode preferit.

D’atac passarem a defensa, aquesta a la tarda, en ella també vam experimentar, aquesta vegada defensant la fortalesa, veiem clarament com de descoberts estaven al glacis, però quan arriben al camí cobert la defensa en dos nivells permet als companys del camí cobert entrar per les portes de servei, ja que des dels baluards es fa foc sobre el recent conquerit camí cobert. Defensa en dos nivells que també es va fer des de damunt de la poterna, llençant magranes des de dalt mentre els fusellers estaven al nivell de sota disparant des de la seguretat d’un mur espitllerat. Creieu-me que veure allò et fa entendre el fet que per assaltar una fortalesa els atacants havien des ser molts més, arribant gairebé als deu contra un que més o menys hi havia a Barcelona, i es que un defensor ben parapetat val per molt més que un atacant a camp obert o en un espai tancat al que se l’ha intentat dirigir.

Podreu pensar que exagerem, però jo us diré que no, i es que la recreació aporta molt més que ensenyar historia, també es una manera d’entendre-la, com es va demostrar aquí. Amb recreadors vestits de manera molt semblant a l’època i amb els seus mateixos medis, tot utilitzant una fortalesa contemporània a les cròniques. Són masses elements semblants que indubtablement et portaran a viure si fa no fa el mateix, només variant el resultat pel fet de l’existència d’un guió que diu que els assaltants entraven, quan m’atreveixo a dir que en cap cas ho haguessin aconseguit, ni matí ni tarda. Realment tota una lliçó que ben segur ens serà útil a l’hora d’explicar el que fem a la gent, com ho farem setmanes més endavant a l’Aragonesa vila d’Alcanyís, tot tornant a fer un canvi d’època. que ens portarà al 1937 – 1938.

Alcanyís ens donarà l’oportunitat de participar tant en la fira de militaria de dissabte com en la recreació de diumenge, representant aquesta el Març del 38. Essent prou significatives les diferencies de cada dia com per ser citades dia per dia.

Dissabte de militaria, tot envoltats de firaires amb els seus productes i algun que altre vehicle militar, i entre ells diverses associacions que l’únic que buscaven era fer-se visible, entre elles el GEMA amb el seu Regiment Pirinenc Numero 1 amb un expositor que recollira l’experiència de Faió i l’intentava millorar. Les armes triades serien un recull de material com pot ser una radio, telefon de campanya, un petit escriptori portàtil i diverses parts de l’equipament personal d’un soldat, tot això amanit per un plafó que explicava que érem i dirigia a la gent cap les nostres direccions a internet. A tot això afegint cinc uniformats, entre ells un fotògraf civil, donant a entendre que ho volem recrear tot, soldats i civils.

Sobre el resultat ja em disculpareu, aquestes coses no sempre són visibles en un primer moment, i només el temps dirà si va ser efectiu, ja sigui assistint a altres recreacions o a fires, sempre exportant el nostre producte i la nostra didàctica.

Després de dissabte, arriba diumenge, aquest de recreació activa i dinàmica, i tal com havíem pactat amb l’organització deixàvem l’uniforme de Pirineu per convertir-nos en Exercit Popular de la República a Març del 38, encara que tots vam intentar salvar una part del nostre uniforme habitual com va ser la guerrera de pana, en el meu cas, i es que representant una unitat eminentment madrilenya aquesta no era fora de lloc.

Com he insinuat ens va tocar una unitat de l’exercit del centre, allunyada del nostre paper habitual, però igualment honrosa, i es que la 31 Brigada de la tercera divisió va ser una de les que va intentar aguantar en l’esfondrament del front d’Aragó. Òbviament no estàvem pas sols, teníem com a companys a l’Associació Ejercito del Ebro, una de les veteranes, i a Frentes de Euzkadi, aquesta més nova però amb grans idees, com prova el fet d’haver copiat un morter que va donar força joc.

Es aquesta una mostra doncs de diferents temps, per bé que no sempre es pugui dir que una associació nova sigui inexperta, ja que posant-me jo mateix d’exemple podem provar que no poca gent es mou i crea o s’integra en projectes que li semblen més atractiu, com podríem trobar abundants casos. I que de pas demostra que aquest mon no es inmobil, i que tot i que el ritme de creixement no es molt alt, la recreació s’obre camí.

Respecte el combat, poca novetat, cobríem el sector centre-dreta de la trinxera i seriem assaltats per legionaris després d’haver-la ocupat primer nosaltres. Essent necessari gran nombre de baixes per les dos bandes, cosa que com sol ser habitual en els legionaris no es va complir, sent gairebé només els republicans els morts.

Però, i respecte la recreació, si que hi va haver una novetat, aquest un retard no provocat per nosaltres. I es que els avions que havien de venir després d’haver haver ocupat els republicans la trinxera van patir problemes tècnics i es van retardar, obligant-nos als recreadors a improvisar per mantenir l’atenció sobre un public que ràpidament marxaria.

Fou més difícil del que sembla, ja que ja estàvem dividits en dos bandes i no havíem previst aquest factor, però crec que ens en vam sortir prou bé, en aquella estona es van fer accions com refer una filferrada, atrapar traïdors que sortien de la trinxera, petits atacs de distracció i d’altres coses que tots sabem que passaven que van aconseguir que no tots marxessin, per bé que no vam poder impedir que algú si que marxés, i es que l’avorriment no va poder ser evitat del tot i puc arribar a entendre que marxessin.

Ens trobem doncs en una recreació que ens va demanar que la salvéssim, i que ho vam fer, recordeu allò de que agafen vida? Aquest es un d’aquells casos, i no necessàriament per una mala organització com hem vist en aquest cas, i es que la mecànica a vegades té els seus propis ritmes, ritmes compensats per persones que coneixen bé el que fan i així ho van demostrar tot improvisant amb una comunicació difícil de per si, ja que el problema va arribar en mig de l’acció.

Tampoc podem oblidar l’importancia del guió, abans ja hem comentat que per sort el public no sap algunes coses, entre elles qui ha de morir i qui no, però potser saben quan uns assaltants haurien de morir més, ja que així va passar. Més d’un del public em va comentar que havien mort pocs legionaris en proporció als defensors, i això es un extrem que pot arribar a costar de defensar de manera més o menys sincera, així que si em llegeix algun dels que creu que el guió no es important…, si us plau, penseu que algú ha estat estudiant les accions, i que si ha arribat a certes conclusions no es a la babalà.

I Així es com hem arribat a la darrera gran recreació de 2015, n’hi haurà d’altres, cert, però ha arribat el difícil moment de tallar, tot pensant i valorant si poden aportar molt o poc al discurs, o si el que aportaran no s’ha vist reflexat en algun punt anterior, com acabem d’ilustrard’il·lustrar amb l’importancia del guió, que sembla indicar que donem 2015 per tancat i anem a altres camps i episodis.

El Regiment Pirinenc, entendre un projecte ja iniciat i gestionar l’imatge.

Ja hem arribat al que es el darrer projecte on m’he integrat, projecte iniciat per gent a la qual hi tinc un profund respecte, i que recrea una unitat desconeguda per molts però que fou tot un exemple de valor en molts camps, es a dir, una gran responsabilitat.

Em vaig integrar amb ganes de ser útil, sabent només una mica quin era el projecte, molt basat en l’alta muntanya, pròpia de l’entitat mare que representa el GEMA, (Grup d’Estudis d’Alta Muntanya), però animat per dos petites exploracions que un dels seus fundadors em va donar tot deixant-me roba cara a activitats potser menys muntanyenques, però si més didàctiques i obertes al public general, que em van començar a donar idees de que la gesta d’aquells soldats es podia explicar fora del terreny acostumat.

El següent pas fou dotar de contingut aquelles idees, primer com donar continuïtat al llarg del període de tota la guerra civil a un regiment que s’havia dissolt el maig del 37, essent la solució la 43 divisió que el va acollir després, encara que no fos per gust, però que es en ella que van escriure la pàgina de Bielsa. Solució encara acollida amb certs recels per alguns dels membres més puristes a l’estil muntanyenc, però que em deixen fer per algun motiu que no he gosat preguntar.

Després va venir mostrar el projecte pirinenc, cosa que ja es feia en petits actes, conferencies i sortides a la muntanya. Podent afegir jo els contactes fets al llarg de gairebé deu anys per entrar en fires de militaria, recreacions més actives i altres conductes de didàctica de la recreació. Altre vegada ha despertat algunes resistències, he de suposar tolerades i fins i tot protegides per el seu president, a qui sempre consulto tota idea d’acció abans d’activar-la. No hem d’oblidar que m’incorporo a un projecte ja nascut i no vull trair unes línies ja existents.

I arriba el que fa uns anys era el desafiament del futur, la imatge digital, ja que la clàssica si fa no fa no ha canviat. Ella ha de comunicar que som, mostrar que som i fer el producte atractiu, ja més enllà d’un boca a boca que no morirà mai. Aquesta imatge digital no es només obrir comptes de Facebook, Twitter o el que creguis necessari, aquests comptes necessiten contingut, contingut que donem les persones amb les nostres activitats, necessitant per tant una col·laboració de tots els membres compartint o posant a disposició fotografies o vivències que animin a la gent a provar aquesta recreació, o si més no animar-se a conéixer qui era a questa gent a qui intentem honrar tant bé com sabem.

En principi podeu pensar que ho tinc tot controlat després d’aquestes línies, però erraríeu, encara tinc els dubtes si ho faig bé, si tots surten representats, si no traeixo l’esperit tant dels fundadors de l’associació com d’aquells veterans del 36. que no oblidem es l’objectiu final d’aquesta visualització en el món de la xarxa. Motiu per al qual vaig haver d’estudiar.

Si, estudiar, i no us cregueu que només el pirinenc us obligarà a estudiar, tot projecte ho farà, però tornem al pirinenc. Es aquest un regiment que te relatiu seguiment a internet, per bé que amb una comunicació a vegades confosa, de manera que vaig optar per la manera tradicional, el llibre, en aquest cas el de Jaume de Ramón i Vidal, en que explica el regiment de principi a final, per on van passar, accions, sentiments dels seus homes tant en la creació com en la dissolució, tenint pagines clares i fosques.

Tampoc puc oblidar buscar altres equivalents, com va ser el Batallón Alpino del Front de Madrid, que si bé no es comparable ideològicament ni en front, si que ho es en operativa, i en conseqüència pot ajudar a saber com es feien les coses. També en aquest cas de buscar equivalents he tingut la sort de grups de recreadors italians als que tinc accés, els seus àlbums de fotos tenien semblances a algunes fotos que trobem dels nostres pirinencs, obviant l’uniformitat.

Però no tot són llibres, ja en els primers contactes, encara estant estudiant cara a donar contingut he pogut parlar amb gent que els coneixia, o que en coneixia la seva fama. Posant per exemple en Xavi Hernàndez, que de jove va conéixer qui va disparar al Cojo de Màlaga a Bellver i li explicava amb relatiu orgull, o un altre exemple que recordava la presencia dels pirinencs a l’Ebre, quan en teoria ja eren un cos dissolt. Portant-me tot això a entendre que aquells homes van mantenir un esperit d’unitat encara que ja no en siguessin, cosa que si cal…afegeix més dificultat al missatge, òbviament relativitzat pel pas dels anys.

I així es com arribem a un missatge que combina lectura i investigació amb difusió, que connecta les noves tecnologies amb les clàssiques xerrades, però que vol respirar respecte tant a companys d’associació com veterans cada vegada menys nombrosos, i que en certa manera vol fer que aquella vella idea no sigui tan vella, cosa que només el temps em dirà si aconsegueixo.

Ultimes Reflexions de recreació.

Segurament aquest serà un dels capítols més difícils, tant per mi com per vosaltres, però possiblement un dels més personals, ja que en ell sortiran coses atemporals o que en el moment de l’escriptura no han trobat lloc, però que per mi són importants.

Potser una primera es l’aspecte humà, marcat aquest per les persones que han passat pel meu costat, algunes de les quals han perdurat fins el grau d’amistat, en un cas especial com la meva dona que encara no sé com m’aguanta…, altres que han passat en menor o major grau de confiança i altres en que la relació s’ha trencat.

De totes elles he tret alguna cosa, com espero que ells hagin tret de mi també alguna cosa, però en qualsevol cas puc dir que en trec un saldo positiu, o us penseu que es travessa mitja península només per unes hores de recreació i alguna xerrada només? Òbviament no, sempre hi ha un lligam personal que et fa voler estar envoltat d’aquella bona gent amb qui comparteixes coneixements i aficions, i que estas segur que sortiràs d’allà amb més del que havies arribat.

I que dir de l’ampliació de coneixements que he fet, això no es paga en diners, coneixements de tota mena que van més enllà de recreació i fortificació de Guerra Civil, com sabeu dos grans passions meves. Ha estat viatjant en cotxe cap a destins ja citats on he pogut conéixer grandíssimes mostres d’art del país, la gran plaça de Medinaceli em va sorprendre, el castell de Torija es dels més fins i esvelts que he vist, descobrir Albarracín i les seves muralles…i així podria estar moltes pàgines, en qualsevol cas crec que puc dir que gran part del coneixement del patrimoni material, i potser inmanterial de la península ha vingut gracies a la recreació.

I com no, i segur que ho heu notat tot comparant els primers capítols, he guanyat en capacitats com poden ser la gestió d’esdeveniments i altres, comparem els primers capítols on tot passa al meu voltant amb els últims, on gairebé sempre ets dins d’ells d’alguna manera o altre. Potser sigui que com et veuen veterà acabes entrant, però també potser sigui per ganes d’involucrar-se i aportar el que creus que portes dins.

Òbviament també he conegut la decepció, suposo que natural quan s’és actiu, es potser un sentiment dels més amargs que un pot conéixer, com un projecte que vas començar amb ganes un dia es mor dins teu sempre fa mal encara que es digui el contrari, i es aquest dolor el que et fa reaccionar de diferents maneres. He passat per atacar, ignorar, voler reformar…quan no una barreja de més d’un, però sempre amb la voluntat de millorar-lo, per bé que no sempre ha estat possible.

Però aquesta decepció m’ha portat a trobar nous projectes ilusionants, que m’han fet veure que hi ha més vida que només un projecte, més maneres de fer, més maneres de negociar, que m’han fet com soc i que no sempre el teu model es l’únic.

A tall d’exemple diré que he vist que prefereixo ajudar en tantes recreacions com sigui possible, lluny de deixar d’assistir sota el pretext de boicots. Es evident que en totes elles trobarem defectes, però en totes he vist millores any a any, i penso que es millor que vegin predisposició a ajudar que predisposició a no col·laborar, ja que si aquestes acaben sortint bé els lligams sempre seran més forts fruit de les dificultats que els altres no coneixeran.

També el dolor de l’Adéu definitiu, alguns per bé que més llunyans en relació com els companys aragonesos Angus i Madru, massa joves per marxar i que encara havien de veure molt. Altres com en Manolo i en Joan, vosaltres tampoc havíeu de marxar, heu estat mestres en companyerisme i amistat, d’aquells que feu que valgui la pena anar a on crit va perdre l’espardenya només per riure una bona estona amb vosaltres.

En qualsevol cas sé que esteu bé i reposant, quan no organitzant alguna de les vostres allà dalt, animant l’ambient o ves a saber quina de les vostres malifetes, per que si éreu així aquí baix…imagineu allà dalt.

Per sort…també he vist adéus no tan definitius, companys que es donen temps de descans o que ja es veuen massa grans, ells ja saben qui, i es a tots ells que els dic que els puc entendre, però que a mi aquest mon tan petit i tan gran m’ha donat molt, i que crec que es mereix una segona oportunitat.

I que dir-vos als possibles nous, val molt la pena, es un mon on toques tots els aspectes de l’humanitat, que va més enllà de l’historia i l’amor al coneixement, amistat, escola de vida, i tot el que vulgueu pensar…ho trobareu, i no us farà falta buscar-ho, ell ja us atraparà mentre vosaltres esteu receptius.

Oriol Miró Serra.

Acabat d’escriure a 30 d’octubre de 2015