Molta gent en veu, però poca gent es conscient del que l’envolta, envolta els nostres municipis tot aguantant i modelant aquest paisatge que tant estimem. Parlo de la Pedra Seca, aquesta tècnica constructiva ancestral que es resisteix a morir. I que si no mor es gracies a voluntaris que hi posen hores i ganes, com així vaig viure i veure el dissabte passat al municipi de Subirats.

Amb ells vaig poder descobrir com es cuiden i refan marges i cabanes, no fent més ús que eines de camp, pedra i terra mentre treballàvem en una cabana del veïnat del Pago.

La feina va començar ben aviat, després de les necessàries presentacions i d’haver-nos dirigit vers una cabana que havia viscut millors dies, i que ara restava malmesa de parets exteriors i sense sostre. Feina que començaria ben aviat, després que els experts tracessin ben aviat un pla de xoc, que va començar per desbrossar entorn, separar pedres per tamanys i sanejar les parts que no eren aprofitables, tasca que es va fer en un tres i no res.

Després d’això ja van començar a col·locar pedra, les grans davant, les petites darrera…un xic de terra entremig…i així cap amunt.

Tot això mentre un altre grup feia el sostre, seleccionant per ell les pedres més allargades, col·locant-les de manera que descrivien una mena de boveda a l’interior de la cabana.

I va ser en aquest punt en que vaig marxar de la cabana, ja que hi havia un marge proper que també necessitava atenció, resultant un dels escollits per aquell sector. Que de pas em serviria per veure i tocar de més aprop aquesta tècnica centenària.

M’agradaria pensar que vaig ser de profit, i es que poc pedra gran vaig col·locar, essent més una bestia de carrega que col·locava pedres de menys visibilitat o tirava terra entre mig. Observant com el que en sabia triava les pedres i les col·locava. «Planes, que quedin ben falcades i ben assentades», principi fàcil de dir…però difícil de realitzar, i es que cada pedra em semblava un trencaclosques difícil de resoldre, però que afrontava amb ganes d’aprendre i ser útil a una causa massa sovint invisible.

Malgrat tot, una barreja de gent amb diferents graus de coneixement i un clima amenaçador, i mentre les hores passaven, aquell paratge recuperava la forma, el sostre de la barraca es tancava, el marge pujava i fins i tot s’atrevien amb un tercer espai format per una gran llosa, que esdevindria un magnific escenari per activitats culturals que ja dibuixaven al seu cap i comentaven mentre esmorzàvem i preníem forces per rematar la feina després.

Aquesta ja era poca, però no menys important, doncs resulta que alguns havien anat a buscar lliris, planta que seria plantada tant a l’entorn com al sostre de la cabana. Planta que ara no, però si en un futur raonablement pròxim realitzara la vital tasca de fixar un xic més la pedra amb les seves arrels, realitzant en certa manera la tasca del ciment que no hem utilitzat, ni utilitzarem.

Així doncs, i arribats ja a aquest punt, només em resta agrair aquesta experiència a la secció de pedra seca del CESUB, que no descarto repetir. Tant l’acollida com el tracte van ser excel·lents, a més per mi va ser una lliçó de com de complexa pot ser una cosa aparentment senzilla, i que si bé coneixia i havia tocat…mai havia entrat tant. Tota una lliçó que més d’un hauria d’aprendre, i per la qual sento ara encara més respecte que abans.

Moltes Gracies.

Oriol Miró Serra.

9 de Maig de 2016.