Es 19 de febrer de 1937 quan un obrer grava en ciment fresc la data, està construint el niu de metralladora d’una fortificació més complexa que vigila el port de Vallcarca. Un els pocs llocs d’accés a la via ferroviària que travessa el Massís del Garraf, i per tant un de tants llocs a protegir d’un possible desembarcament feixista des de Mallorca. En poder dels alçats contra la república malgrat l’intent de recuper-la l’agost de 1936.

“La descriurem com una galeria espitllerada per fuselleria rematada per un niu de metralladora a mode de U amb uns braços irregulars en forma de ziga-zaga, sent la corba de la U la part propera a carretera. Essent rematat un dels cap per un niu de metralladora”

Moltes haguessin pogut ser els descrites, la costa catalana n’està plena de fortificacions, però en poques l’objecte a protegir es tan evident com aquesta fortificació situada a l’esquerra de les Costes del Garraf i a la dreta del port si mirem cap al mar.

La descriurem com una galeria espitllerada per fuselleria rematada per un niu de metralladora a mode de U amb uns braços irregulars en forma de ziga-zaga, sent la corba de la U la part propera a carretera. Essent rematat un dels cap per un niu de metralladora, que es on trobem la citada data comentada al principi. I com a peculiaritat comentarem la existència de de tres trams coberts, que encara que plens de runa ens permeten fer un anàlisi prou complet de tota la fortificació. Cosa que procedirem a fer immediatament.

El primer que descriurem és la forma de ziga-zaga, trencant la rectitud de trams vistos en trinxeres de Primera Guerra Mundial, en aquell coneguda encara com a Gran Guerra. Aquesta disposició mostra dos avantatges, una es la cobertura contra la metralla, tenint en compte que l’aviació de bombardeig ja exerceix de «canó de llarg abast» i la potent artilleria naval (i no naval) aquesta disposició ja la trobem arreu de la península, incloent òbviament la costa.

L’altre factor de la es més tàctic, aquesta disposició permet anul·lar angles morts a la línia defensiva, fent la posició més ferma davant d’un atac frontal, permetent auxiliar quasi qualsevol sector de la línia, i fins i tot aïllar un sector si una part caigués en mans ofensives.

Ara toca el que fa realment diferent aquesta fortificació, la galeria espitllerada i coberta, cosa que no vol dir que no puguem trobar rastres en altres bandes, però rarament la trobarem tan ben definida. I si, només són tres parts, però permeten fer una idea de la estructura.

Començant de dalt a baix el primer que ens sorprendrà serà el sostre, no sent un formigó massa gruixut però reforçat amb barres de ferro i planxes, algunes en prou mal estat com per vigilar el sostre quan s’està sota seu. Potser no resistiria els impactes de grans bombes, però la posició lleugerament inclinada del sostre la fa molt difícil d’impactar directament des de mar, fent-la només vulnerable des d’aire.

A nivell intermig trobem les espilleres, disposades sobre un petit calaix continu. Aquestes espitlleres presenten encara en molts casos la capa de fusta, sovint provinent de l’encofrat, deixada amb tota la intenció. I es que aquesta fusta era la encarregada de parar una bala, clavant-se a la fusta i no penetrant a la zona on eren els defensors, on el projectil podia rebotar i causar alguna ferida.

Ja a terra, malgrat la runa, veurem la diferencia de gruix del formigó entre el calaix continu i el mur. Aquest, sumat al fet d’estar enfonsat fa una estructura prou solida, malgrat que ara el formigó presenti punts de debilitat a causa del temps passat.

I arribem a la peça grossa de tot el conjunt, sent aquesta el niu de metralladora, situada a un dels extrems de la U, accedint a ell després de recórrer un dels braços de la estructura, cal vigilar els graons de l’accés, estan desgastats i poden provocar alguna sorpresa.

El seu interior va de menys a més, sent l’espai més gran el destinat a la tronera, bastant alta pel que podem esperar. Fent previsible alguna mena de dispositiu elevador de la màquina que, o era mòbil i no fixe, o no ens ha arribat als nostres dies.

Aquí també situarem una de les coses que fan especials aquesta fortificació, es aquí on trobem la data citada al principi d’aquestes línies, a la esquerra segons entrem.

Això es per dins, un espai auster mancat de comoditats, només funcional, però que encara es gran per les que vindrien en mesos futurs, restant una descripció exterior per fer-vos la imatge del que era el conjunt.

“Es 19 de febrer de 1937 quan un obrer grava en ciment fresc la data, està construint el niu de metralladora d’una fortificació més complexa que vigila el port de Vallcarca”

Si bé presentem una fortificació prou ample per dins, el seu perfil exterior es baix, buscant ser poc visible des de la costa, qui sap si aprofitant la vegetació baixa que veiem en l’actualitat. Sent la majoria de la construcció.

Veiem formigó arreu, exceptuant només una mica de totxo a l’exterior de l’espitllera del niu de metralladora, qui sap si tal vegada amb la funció de l’encofrat de fusta que veiem a altes bandes, i es que el maó es trenca i absorbeix en part els impactes.

Just seguint al niu, trobem el sostre, més gruixut que el de la galeria espitllerada i amb els reforços de ferro visibles per la zona de l’espitllera, rovellats a causa de l’exposició a la salinitat de l’ambient. I si bé el niu sobresurt una mica més que la galeria, segueix sent d’un perfil baix.

Amb tot, i vist el global, ens trobem en una gran fortificació, digna de l’objectiu a protegir. Un port a peu de carretera i de via de tren, i per tant un punt d’accés desitjat per un possible desembarcament rebel. La seva guarnició…, no us la sabria dir, però nombrosa segur, arriscarem dient entre vint i trenta comptant les espitlleres i zones de foc encara visibles, però no ho oblideu…es una aproximació a vista.

Oriol Miró Serra.

8 de desembre de 2019