Avui us vull parlar d’un concepte que segur que m’heu llegit en alguna ocasió, i que es un dels primordials cara a la fortificació, sent aquest el Foc Creuat. Aquest agafa una importància vital al Segle XVIII amb les fortificacions abaluartades, i ho seguirà sent fins els nostres dies en qualsevol sistema defensiu cara a la superioritat de foc respecte l’atacant, tot necessitant menys efectius que ell.

El seu principi es senzill, tot atacant ha de poder ser disparat des de dos llocs al mateix temps, de manera que aquest no es pugui centrar sobre cap dels dos en concret, i si ho vol fer hagi de destinar una quantitat molt superior en recursos que li permeti anul·lar aquesta cobertura que li fan des de dos o tres bandes.

Explicat el seu principi, ara ho aplicarem en la fortificació de Guerra Civil, que ja no utilitza baluards, però si trinxeres que seguiran el mateix principi, i posarem dos casos, la defensa de la costa i la defensa terrestre.

Defensa de Costa, utilitzant el cas real de Sant Jordi d’Alfama i Cala Mosques, en aquella època paratge gairebé desert.

Posem que som un atacant que vol entrar al punt C (Cala Forn), una cala prou amplia i amb accés a una riera que ben aviat s’enfila cap l’interior, i en un punt no massa llunyà d’un viaducte de tren de vital importància.

Com a defensors ens trobem amb la impossibilitat d’una trinxera per tota la costa, ja sigui per medis o falta d’homes, de manera que optem per fortificar dos punts dominants, A (Sant Jordi d’Alfama) i B (Cala Mosques). Els dos sortints rocosos que dominen una gran panoràmica, a més sent punts prou pròxims entre ells, poc més d’un quilometre en línia recta. Tot posant a cada punta un niu de metralladores que pugui cobrir 180 graus.

Vistes les dos posicions, resta clar que tot atacant sap que vagi per on vagi, sempre podrà ser disparat per dos metralladores, que a més dispararan a una distancia on la seva munició es molt letal encara, essent impossible desembarcar a no ser que tinguis suport d’altre mena, ja sigui desembarcaments múltiples, artilleria o aviació.

Defensa terrestre, també utilitzant un cas real com el de Coll de Balaguer, un autentic camp atrinxerat que no es va utilitzar.

Com a atacant vull anar al punt D, on hi tenim situats dos emplaçaments de canó antiaeri, estant aquests a contrapendent de muntanya, que a més està coberta per una línia de trinxera i ho sabem.

Com a defensors, ja hem vist l’evolució de la guerra i les noves tàctiques, aplicarem dos conceptes.

Un serà la defensa en profunditat, que vindria a ser un foc creuat esglaonat a diferents nivells, i es que la línia de trinxera única ja s’ha demostrat poc útil. No patiu que tinc l’intenció de tractar-lo cara al futur.

L’altre…ja citat foc creuat, passem per on passem serem disparats, pel camí per una posició petita però ben parida. I de cara…una trinxera de comunicació de la qual surten tres seccions amb nius de metralladora, pous de tirador i d’altres excel·lències defensives que cobreixen 180 graus.

Elles no només fan la funció que feia el baluard, una plataforma de tir avançada a la muralla (trinxera en el nostre cas), sinó que tenen la capacitat de creuar el seu foc.

Intentar travessar entre A i B? Fixeu-vos que podem rebre per tres bandes abans d’arribar a algun lloc, i això si hem superat les zones defensives del davant, però que no hem enumerat.

I el mateix si volem passar entre B i C, tres zones de foc, i es que si us heu fixat comptem també la trinxera de comunicació que també es pot utilitzar.

També queda voler anar de través, tot intentant caure sobre el camí. Però tal idea es agosarada, i es que rebries un pontentíssim foc lateral que et causaria moltes baixes.

Resumint, que si volem passar haurem de gastar molts recursos, artilleria…aviació i molts homes, ja que tant en el cas terrestre com marítim parlem d’emplaçaments defensius estudiats abans, amb tota la calma, preveient i fins i tot empenyent l’atacant cap on ells volen.

Oriol Miró Serra.

1 d’Abril de 2016.