I es que aquest es el nom pel que es coneix la línia defensiva que va fer la Conselleria de Defensa, tot just quan veien que la guerra a l’Aragó no anava tan bé com era desitjable, emparant-se aquesta sobre cursos fluvials més o menys importants com per exemple es l’Algars a la Terra Alta, on la línia encara ara ha adquirit el malnom de Línia de l’Algars.

No hem d’esperar una gran línia de trinxeres de centenars de quilometres, més aviat el que trobarem són punts fortament fortificats allà on es va creure necessari, passos de riu, ponts, creuaments de carretera, nuclis poblats importants foren deixats rere una línia que pretenia deixar a resguard els punts triats en un eventual enfonsament d’un front, que encara que llunyà, estancat i en certs punts fràgil. Com de fet així es va demostrar el març de 1938.

Quin triar us podeu preguntar, qüestió obvia després de saber les seves característiques, sent els paràmetres de tria una barreja de exploració del desconegut i observar la feina feta per altres, resultant Castejón del Puente i Montsó. Lloc perfecte per ser aquest escenari de velles i noves actuacions, a més d’una línia encara per donar a conéixer, per bé que un dels membres de l’equip tenia un esquema primitiu de 2010 que resultaria d’allò més útil, malgrat les flagrants imprecisions.

Amb tot, i ja a Castejón del Puente, vam començar pel Tozal de las Aguaderas, turó fortificat en tot el seu perímetre i que mostra restes d’una intervenció anterior que fa imprescindible una visita, malgrat aquesta intervenció ja comenci a donar símptomes de necessitar una renovació.

D’ell destaquem dos coses, una l’esplèndida galeria amb quatre emplaçaments de per metralladora units tots per un passadís comú, comptant amb una sala pròpia sobre la qual podríem especular sobre la seva utilitat, sumant-se a això la seva construcció en maó i formigó. Creieu-me que en sortireu impressionats.

L’altre es una espectacular galeria que uneix les trinxeres de dos cantons del turó, a una de les boques s’arriba a per una trinxera que surt de la principal, les altres dos estan a l’altre banda de turó, de fet, si ho volem definir ràpidament, la estructura interior seria una Y irregular, amb un dels passadissos dotats de bancs i una sala circular per ell sol. Tot plegat un conjunt espectacular de veure.

Però això no vol dir que la resta no sigui espectacular, ja que tot recorrent el conjunt podreu veure un petit passadís que conduiria a un vell niu de metralladora ara utilitzat de lavabo del conjunt. No patiu que no han degradat res, per l’aspecte exterior ja es veu que no en quedava pràcticament res.

També afegint un altre accés, aquest tancat ben proper a l’entrada del conjunt. Coronat tot per un quadrat de formigó amb accés per trinxera des d’on diuen que es controlava el proper aeròdrom. Tot plegat un inici d’expedició ben fort.

Però, i un cop explorat el que en el seu dia va ser recuperat per a tots nosaltres, endinsem-nos en el desconegut, i es que que seria aquest petit món sense la exploració i la lectura del terreny, tot resseguint la falda de la serra (mirant vers la fabrica) fins a la seva cresta, on si us fixeu bé veiem una petita cicatriu a mitja alçada.

No es difícil arribar, però quan hi arribeu, i a les alçades que estem tots, ben segur distingireu una vella trinxera que es resisteix a morir. Observeu cap al tossal d’on veniu, i veureu un sistema de foc creuat sobre l’antiga carretera i sobre el mateix turó.

Amb tot, tot just estem a l’inici de la «zona desconeguda», seguiu la trinxera, travesseu un gran tall a la muntanya prou ampli per haver estat una posició en el passat (hipòtesis que sorgeixen sobre la marxa…), i poseu-vos a la cresta tot mirant cap la carretera.

Trobem formigó vell…i en grans quantitats, i no de formes massisses. Arcs, angles, trossos de parets, ens trobem en el que devia ser una gran fortificació, però que malauradament ara a simple vista no podem definir.

Però, i ja ens anem coneixent, per bé que ens agradi tota resta, sabeu que sempre us intentem servir grans troballes en estat verge, i per bé que no sempre ho aconseguim, en aquesta ocasió sí. I es que resta una secció de línia amb imponents refugis i trinxeres excavades en roca. Destacant per sobre de tota la secció una interessant galeria de tres boques a tocar de la vella carretera.

La seva estructura es senzilla d’entendre, per bé que la part clau s’ha enfonsat pel pas del temps, la definirem com dos U interconnectades. Els passadissos són amples i relativament ben orientats al front, a més no s’enfonsen sota terra com els refugis, resultant tots ells elements que desperten suspicàcies sobre el seu ús. Personalment aquest redactor aposta per l’emplaçament per bateria de canons, potser antitancs després d’haver-ne vist algun en persona, es un raonament al que no li resta lògica tot veient que estem amb un pla i una carretera aleshores principal al davant.

Veient això estarem d’acord d’acord amb que hem recuperat la trempera un xic perduda per senyals anteriors un xic difoses, i la conservarem una bona estona tot resseguint la trinxera.

I es que ens trobem en un tram força llarg de trinxera, refugis i qui si sap si l’accés a un antic niu de metralladora ara desaparegut.

De tot aquest tram en destacaríem sobretot els sis refugis, tots ells en diferents estats de conservació i accés. Però potser la principal diferencia entre ells sigui la seva construcció, tots ells cavats en la roca mare en forma de U molt estesa, dos d’ells encara no estan recoberts del ciment i maó que veurem en els altres quatre.

Els altres quatre, tot jutjant pels dos que hem pogut accedir presenten la mateixa tipologia, per bé que diversos graus de conservació.

Dos reforçades boques d’entrada que baixen cap baix amb graons d’obra, aquestes escales va a una sala de dimensions sorprenents, amb quatre calaixons distribuïts en les seves parets longitudinals.

A més, a poc que ens fixem, pràcticament en tots ells veurem mostres de la seva construcció, indicant que primer es va fer la estructura en pedra i després fou reforçada. Primer en ciment i després en el maó visible, detall aquest molt agraït de veure, ja que no sempre tenim aquesta sort.

Si que es cert que ens hem centrat en els refugis per la seva complexitat i el fàcil anàlisi, però no hem oblidat la trinxera, aquesta va a trams, a estones fetes a la terra i en seriós perill, però en altres moments picades en pedra, a pic i pala, igual que els refugis. Ho veureu clar per les marques deixades, això també es un indicatiu de la seva construcció, tant en costos com en mà d’obra. I es que queda clar que parlem d’una fortificació que va ser feta per ser forta, però que no podia preveure el desgavell de març de 1938, que en molts casos les va convertir en inútils per ja tenir la rereguarda ocupada.

Però tornem a 2017 per anar a Montsó, tot creuant el Cinca, cosa que ens fa veure que Castejón i la veïna Selgua (a la que no hem anat però han restaurat fa poc) eren un cap de pont que cobria el pas del riu per davant. Tot desplaçant-nos vers al castell d’aquesta important població. Tot donant la volta al castell i anant a buscar les vistes sobre el Riu Cinca.

Es allà on us haureu de girar de nou vers el castell per veure el que no havíem pogut localitzar a Castejón, efectivament es tracta dels emplaçaments d’artilleria pesada. Suficientment allunyats del front però a una distancia de sobres propera.

Efectivament es tracta d’una bateria soterrada i picada en pedra viva sota el castell que ja només veient-la per fora ja veiem que estem davant de quelcom espectacular.

Entreu, si es que no ho heu fet ja, el seu interior es una cosa espectacular que no té res a envejar a altres bateries, sales i passadissos, per bé que un xic colmatats de terra us faran entendre que estem en una gran estructura indestructible des de l’aire segons els mitjans de l’època, i només derrotable si li feien entrar un projectil per davant o la seva rereguarda ja era ocupada i no es podia defensar.

No cal dir que l’alçada no es la mateixa, i que allà hi cabia un canó en el seu dia, no com ara que justet vas dempeus…però aquest es un defecte menor després de vuitanta anys que ben segur no en fareu cas i per uns moments sabreu apreciar la seva situació sobre la llera del Riu Cinca, qui dona nom a la línia que junts hem explorat.

Oriol Miró Serra

22 de Febrer de 2018.