Fent un breu repàs a la historia del principi de la Guerra Civil Espanyola, una vegada aturada la sublevació a les principals ciutats catalanes, les milícies es van dirigir vers a l’Aragó. Si bé al principi avancen aviat es topen amb una resistència organitzada per militars professionals i s’estanquen.
Es aleshores quan algunes fonts citen la necessitat d’una línia defensiva, per si de cas les coses a l’Aragó no anaven com volien ells. I aquesta línia es va basar en els rius Algars, desembocant a l’Ebre i continuant pel Cinca ja en terres aragoneses. Veient que aquesta defensa ocupa molta extensió, m’he decidit centrar el tram que va per l’Algars, que he anat coneixent a base de sortides que m’han premés conèixer força fortificacions del tram anomenat Línia de l’Algars. Ben segur que no les conec totes, però espero transmetre prou bé les que conec.

Un altre punt important es com explicar-les, ja que aquest coneixement no s’ha fet en quatre dies, ha estat sortides puntuals que he anat fent desde que vaig començar en aquest petit mon que es el coneixement de la Guerra Civil Espanyola, i no ha estat sol, si no hagués tingut la confiança de molta gent que m’explicava on havia trobat coses. A tots vosaltres us ho agraeixo, us aniré citant a mesura que apareixi l’ocasió.
La primera que vaig trobar es a Caseres, més exactament les que són conegudes com Puntes de Millet, a aquestes alçades no recordo com vaig saber que existia, ja que va ser un ja llunyà 2005, però si no hagués estat per l’inestimable ajut d’un veí que em va parlar de túnels a la muntanya uns quilometres més amunt no ho hagués trobat.
Allà hi vaig trobar una fortificació encarada cap al Riu Algars, frontera natural de Catalunya amb Aragó. Composta per un gran túnel en forma de corba, una petita casamata a la qual s’accedeix per un túnel lateral que dona una trinxera excavada en la pedra, sumat tot això a un parell de casamates mig cobertes de terra i amb una obertura més gran, molt possiblement comunicades entre si. Si bé en aquella època no ho vaig saber interpretar bé, ara ja gairebé podria dir que es tracta d’una bateria d’artilleria, encara que de peces de poc calibre, encarada cap a Caseres i el Riu Algars que hi passa la seu costat. A més d’aquell llunyà 2005 a ara ja ha estat contemplada pel COMEBE, i si bé ha patit una museització molt pobre com a mínim ha sortit d’un oblit injust.

El següent punt a descriure podria ser la zona dels Barrancs, ben proper a una altre zona restaurada pel COMEBE que rep el mateix nom. Tot i que s’arriba pel mateix camí que dona a la carretera de Vilalba dels Arcs a Pobla de Massaluca, t’has de desviar a l’esquerra en un camp d’ametllers, tot agafant un camí que el voreja i que et deixarà ben proper, tot acabant en un replà. Ens trobarem un petit turó allargat que val la pena seguir amb atenció.
El primer a destacar, tot agafant un petit camí que es dibuixa a la dreta del replà i després de baixar del terraplè del camí, es una misteriosa cova en forma de “ X “, presenta colzes defensius fets en pedra i al seu interior hi he pogut detectar alguns forats per barrenar, molt indicatius del procés de construcció. Si bé he sentit que te origen en una petita mina anterior a la guerra, aquests elements humans descrits fan evident una construcció humana. I del seu ús…ja m’agradaria poder-ho aclarir, però em resulta impossible, ja que preguntant a gent del terreny m’han dit les funcions d’ hospital, passant per refugi i acabant en polvorí… en qualsevol cas resulta innegable el seu us per al conflicte.

Seguint a Els Barrancs, recuperarem el replà principal per enfilar-nos a la cresta, tot seguint un camí que la segueix i s’ endinsa cap dins. S’ha de seguir poca estona, ja que ben aviat trobarem trinxeres excavades a la terra a mà esquerra. Es molt recomanable seguir-les, ja que elles us portaran a un trinxera a mitja alçada del turó que segueix la direcció que portàvem, encara que sembli una ximpleria, seguir aquesta trinxera de fàcil seguiment us portarà amb més facilitat cap al destí final.
Es tracta d’unes trinxeres de maó que descriuen una corba, tot i que en runes presenten diferents habitacles units entre si per un passadís comú, la seva vista de la propera població de la Pobla de Massaluca i el domini sobre els barrancs i alguns camins pròxims que duen al poble fan que sigui fàcil entendre per que aquestes magnifiques fortificacions, ara en runes, es van col•locar aquí. No s’acaba aquí aquesta visita, ja que si us heu fixat, uns metres abans d’entrar en aquestes fortificacions de maó, de la trinxera principal sortia una petita cap a l’esquerra, recupereu-la i seguiu-la, descobrireu que en un punt aquesta es torna coberta tot aprofitant la llosa natural, creant així una mena de túnel que travessa la muntanya i comunica els dos cantons de les fortificacions. Mostrant així un complex defensiu d’allò més pensat.

Arribats a aquest punt, si bé ens podem començar a fer una idea del que es pretenia, no hem arribat ni de bon tros a la meitat. El següent trajecte d’aquest viatge per les fronteres de la comarca de la Terra Alta ens durà pels voltants de La Pobla de Massaluca, i s’ha d’agrair a en Miquel Ferragut, incansable lluitador per mostrar la historia de la Batalla de l’Ebre a la zona que envolta Faió i un dels coneixedors més profunds d’ella.
De feia temps que em parlava d’uns túnels on hi entrava un cotxe i que pertanyia a la Línia de l’Algars, i com ja suposareu a aquestes alçades aquestes coses desperten en mi una curiositat imparable…, i clar de tant en tant insistia en quedar per veure’ls. Quan va arribar aquest dia, ens vam dirigir vora el punt quilomètric 18 de la carretera que porta de Pobla de Massaluca a Vilalba dels Arcs, on tot agafant un camí a la nostra dreta ens vam endinsar fins trobar el que s’anomena Turó d’en Jordà, on trobaríem unes restes de formigó que encara que en runes ja donaven una idea de la fortificació, inclòs un rail de tren que mostra una de les tècniques de fortificació de l’ època.

No s’acabaria aquí, uns metres després, tot envoltant el turó trobem una espectacular boca de formigó en que s’entra dempeus, ample com pocs he vist i que es bifurca dins, assolint així una fortificació dos entrades que donen a un passadís que donava a una zona de combat, ara enrunada…i si bé no hi entra un cotxe dels d’ara…un dels de època es molt possible que si. A més…amb el temps i posteriors visites he pogut comprovar que en moltes juntes de seccions del túnel hi trobarem nombrosos CNT i FAI que indiquen els seus constructors.
Visitada aquesta fortificació, anomenada Fort d’en Blarió i indicada per l’omnipresent COMEBE ens dirigirem cap a la zona de la Punta del Duc. En aquesta he de reconèixer que no hi he tornat més, entre una cosa i altre sempre l’he deixat enrere, però us puc ben assegurar que els records són magnífics. Una trinxera molt fàcil de seguir amb nius de metralladora de formigó, refugis amplis en forma de U i una cisterna de formigó al mig del que molts considerarien en buit, però que representa l’inmediata reraguarda d’aquestes fortificacions. Reconec que si no us puc indicar amb precisió, no crec que trobeu pas problemes per trobar-les i visitar-les, ja que formen part de les arreglades per l’institució que ja hem citat no poques vegades.
Amb tot, encara queda una gran zona, la qual segueix l’eix de la carretera Batea – Maella, on hi trobarem restes de grans bateries, refugis i nius de metralladora que ens ocuparà un parell de parades, essent els guies en diferents períodes de temps Miquel Ferragut i Àngel Puyol, aquest darrer membre del Grup de Recreació Històrica Ejercito del Ebro. Seran un parell d’aturades en que haurem de caminar i pujar turons, però el resultat val molt la pena.
El primer a veure es en una zona que segons els mapes topogràfics s’anomena Lo Barranc de Maio Piloto, a la zona que dona més cap a l’Aragó i envoltant una zona on s’ha mogut terra amb clara intenció de conrear-hi quelcom. Allà, en un dels vèrtex d’aquest camp hi trobarem grans parets de formigó amb evidents mostres d’una posterior destrucció, molt possiblement per recuperar el metall que hi havia dins, en el seu estat resulta difícil precisar que hi havia dins, però amb l’ajut dels allà presents es pot creure que es tracta d’una bateria d’artilleria. Malauradament no ho podem assegurar.

No s’acaba aquí el tema, d’allà mateix, en surt un camí que baixa, sempre deixant la paret a la dreta i que ens porta a un magnífic refugi en forma de U, aquest va ser reforçat amb maó i pedres, creant colzes defensius per la metralla i hi podrem trobar una inscripció que permet datar clarament la seva construcció en 1936, com a vegades dic…totes fossin tan fàcils de datar.

Resolts aquests dos, i encara per la zona, just a l’altre banda d’aquesta zona treballada i en la zona propera a un altre dels seus vèrtex, aquest amb un petit terraplè que surt del principal, trobem restes de formigó lligat amb trossos de filferro espinós que denoten la seva construcció. Des d’allà, i buscant la vessant contraria de la muntanya, trobarem senyals que allà sota hi ha un refugi de grans dimensions. Per bé que inaccessible no es pot negar la presencia d’aquest element, donant així una idea de la complexitat d’aquesta zona defensiva.
La Segona zona la trobem en una serra que s’anomena Sant Joan, sense ser una serra de grans dimensions aconsegueix un domini sobre la zona. Motiu pel qual va ser fortament fortificat amb nius de metralladora, un dels quals disposa d’un magnífic gravat al formigó que insinua un “ FAI LO HIZO “, a més disposa de trinxeres excavades a la pedra, posicions fortificades a base de magnífics murs de pedra seca, múltiples refugis en forma de U de grans dimensions i una pista de guerra feta expressament per unir-les a totes per darrera, per bé que desdibuixada per la vegetació els marges en un dels seus cantons mostra que va ser expressament feta per unir-les. Tot plegat forma un conjunt fortificat, que per bé que oblidat i només situable en companyia d’un expert, als quals només els puc agrair la seva paciència i presencia.
Arribats a aquest punt, i després d’aquest recorregut que ens ha portat pels límits exteriors de la comarca de la Terra Alta, sempre a través de les restes d’aquesta línia defensiva de gran complexitat pot sorgir una pregunta. Si existia aquesta línia, per que no es va fer servir en la caiguda del front d’ Aragó?
La resposta, segons algunes fonts podria ser que al ser construïdes per la generalitat es conservés en secret i no es sàpigues la seva exacte ubicació, també que com que la retirada va ser tan ràpida i el desequilibri era tan gran no els va donar temps a ocupar-la. Per altre banda, en un llibre de partes que he trobat per casa podem llegir de forts combats per part de les forces legionaries al Tossal de Mudefer el dia 4 d’abril del 1938.
També referint-se a aquesta línia, a les memòries d’ Henriquez Caubin, membre de l’estat major de la 35 Divisió, i durant els primers dies de la Batalla de l’Ebre, reconeix que per arribar a la línia de l’Algars li faria falta disposar de la mateixa quantitat de tropa de que havia disposat fins el moment. Insinuant que aquest podia ser un dels objectius de la batalla que marcaria el destí de Catalunya en la Guerra Civil Espanyola. Fent així encara més gran el núvol de misteri que encara ara envolta aquesta defensa que marca un dels límits de les terres catalanes i que de ben poc va servir a l’hora de la veritat.

Aquesta defensa fou comparada al Cinturón de Hierro de Bilbao.

Oriol Miró Serra.
16 de Novembre de 2012.

Text localitzable a 36-39 Restes de la Guerra Civil. Revista Digital.