Tornem a un aeròdrom de guerra civil després de força temps de fer fortificacions, sent el protagonista d’avui Alfés. I tot i que serà incomplet, per haver sabut objectius nous a visitar, no us decebrà per contenir aquest noves exploracions.

Amb tot, la visita comença per la zona museïtzada de la entrada del polvorí, a mena d’introductori per a possibles nous o per ser la primera que queia segons el planejat, no pregunteu la raó.

Però, tot i trobar-lo tancat, per descuit nostre de no fer una senzilla trucada, la visita segueix valent la pena. No sempre es troba la estructura de moll de carrega i entrada al túnel subterrani de manera neta i tan clara d’interpretar, per bé que aquest tipus d’estructura ja l’he vista en polvorins i magatzems d’altre indole.

Respecte el seu interior, i parlo de memòria, una gran galeria central en forma de L de la qual surten galeries internes, contenint aquests ramals plafons i reproduccions de les bombes que en aquest aeròdrom carregaven els avions republicans.

Deixat enrere el polvorí, altrament dit pujant a nivell de pista el següent element cau de manera quasi natural, i es que aquell petit forat de totxos al qual s’accedeix per un petit accés en L, just després d’una petita trinxera, es una de les dos defenses antiaèries de l’aeròdrom.

I es que ens trobem amb un cas rar, no únic, ja que molts aeròdroms comptaven com a defensa antiaèria amb un avió de caça llest per a sortir en cas d’alerta. Però, i en aquest cas coincideix amb el gironí aeròdrom de Celrà, aquest majoritàriament fou un aeròdrom de Bombardeig, i de tots es sabut que un bombarder no es mou de la mateixa manera que un caça, motiu pel qual aquest tipus de defensa pot ser necessari aquí.

Iniciant des d’aquí la travessa del que fou l’explanada de la pista vers l’edifici que va servir de seu de l’aeròdrom. d’Alfés fins no fa massa. Topant de passada amb unes velles runes que vam explorar per si de cas, ja que a ningú del grup se li va escapar que aquell edifici ara en runes hauria pogut tenir un ús, ja us dic ara que no vam treure cap conclusió en ferm degut a l’estat en que es troba.

Ja sent a l’explanada de l’antiga seu de l’aeròdrom., i més exactament sobre un gran replà de formigó que hom identifica com el dipòsit d’aigua, es quan comença el re-descobriment de vells elements amb la descoberta de nous elements, cosa que anirem relatant des d’ara mateix. Moment que s’inicia amb la descoberta del que sembla un Viva la República sobre el que en el seu dia fou el formigó fresc del diposit ja citat.

Ara si, toca marxar de la ruta més o menys senyalitzada de l’aeròdrom., tot baixant unes antigues escales de formigó i girant a esquerra un cop a la pineda, trobant una vella entrada que combina el maó amb la pedra del terreny que s’endinsa dintre terra. D’entrada relativament dificultosa com quasi sempre que ens trobem amb quelcom abandonat, però de premi segur.

I es que es entrar i començar a torbar coses, parets de maó amb estants plens de matèria orgànica, mostra sens dubte del passat de xampinyonera que va tenir aquest refugi. Reforços sota la llosa de pedra que van aprofitar per fer el refugi, estructures que en breu estona desapareixeran substituïdes per un arc de formigó que anirà apareixent i desapareixent, suposem que segons la duresa del terreny que te damunt. Per bé que les estanteries seran una constant, encara que siguin enrunades i a terra.

Però es que aquest passadís fa un gir de 90 graus, arribant al punt d’unió de tres ramals més, que insinuen una estructura més complexa del que podíem esperar. Trobant-ne dos de tapades seguim el camí de l’esquerra, acabant aquest en un munt de runa a través del qual entra un petit raig de llum natural, ens haureu de disculpar per no trobar la seva correspondència fora.

Altre cop fora, un dels companys fa un crit dient que ha localitzat una nova entrada, com imaginareu hi anem, tot entrant.

Aquesta fa un gir a esquerra i segueix recte fins arribar a un enrunament, tal vegada coincideixi amb la bifurcació descrita en l’anterior paràgraf. Casi ens atrevim a dir que sí, i es que hem entrat comptant passes que més o menys ens donen una coincidència.

Però no abandonem aquest passadís, i es que ens queda un ramal que ha aparegut, a dreta si comptem que estem tornant des de l’enrunament, el seguirem i ens durà a un enrunament que només ens portarà a més preguntes.

On porta? Pot ser que vagi a la segona boca de l’entrada principal? I es que no us ho havíem dit, però un dels nostres s’ha arrossegat per ella i ha vist que desviava cap a la dreta i al cap d’uns metres, pocs, hi havia enrunament.

Podent afirmar que ens trobem en un refugi d’estructura complexa, sobre el qual només podem fer aproximacions més o menys científiques.

Altre cop a nivell de pista la següent zona en parar es un altre defensa antiaèria, aquesta interconnectada una trinxera perimetral més llarga, sent això una relativa novetat, però no la novetat més potent.

I es que la presciència del ferro clavat a terra es repeteix respecte l’anterior, i clar comencen a sorgir dubtes sobre la seva utilitat, dubtes encara ara no resolts per manca de temps d’estudi. Per la resta aquesta defensa antiaèria es exactament igual que l’anterior, accés en L i petit cubicle interior per munició.

Però no ens aturem aquí i seguim direcció el darrer espai planificat per l’aeròdrom, el diposit de benzina. I ho farem tot resseguint una trinxera perimetral força bonica en formes i completa a nivells estructurals, per bé que ja poc profunda encara que ben visible.

En si, aquest ja es el tercer tram que trobem de trinxeres, podent arribar a la seguretat que tot es buscar i anirem trobant petits sector que creen un perímetre defensiu al voltant del camp. Sens dubte important per tenir un dipòsit de benzina com el que acabem d’arribar.

Sent el primer que veiem una gran planxa de formigó, de la que en destaquen dos forats quadrats reixats o bloquejats amb una gran pedra, forats en els quals encara podem apreciar canonades i escales que permetien baixar. Similars característiques trobem en un forat al cantó del dipòsit, conservant aquest una aixeta. Realment una sorpresa que encara ara tinguem davant nostre detalls com aquest.

Trobant també en aquest punt un ferro similar al de les defenses antiaèries, ara si disparant-se la imaginació. Tal vegada cada suport es per posar-hi un focus? Sent tres permetria triangular o buscar millor un atacant…, acceptem teories creïbles.

Però nois, encara queda, si amb el sostre al·lucinem, encara queda, i es que podem entrar dintre del que era el diposit, apreciant-se clarament que aquest estava dividit en dos compartiments. Si que ens hem d’arrossegar però podem accedir a un d’ells, tot travessant l’entramat de vares de formigó que que en algun moment de postguerra foren destruïdes arribem al que era la part superior del dipòsit, recobrint el formigó una capa de maó. La base es impossible, està plena de terra i sobre aquesta reposem.

Veiem el sostre, i l’accés que hem comentat abans, tot afegint les canonades que subministraven els avions, en mal estat si voleu, però encara hi són. Un detall més d’una joia que tancarà una visita que només ha donat satisfaccions.

Però, hi havia d’haver un però, després de comentar amb coneguts aquestes troballes ens varen comentar unes parets més enllà del diposit, que servien d’hangar i que pujaven els avions des d’allà. Detall que com heu vist ni hem citat, doncs es evident que no hi vam anar. Cosa que ens ha fet mirar per Google Earth, eina que ens permet fer exploracions aèries des de casa, i es cert, tenim una estructura que ens farà tornar.

No acabant aquí, i es que si heu vist la foto, heu vist un cercle vora el camí, la natura i les formes geomètriques no es porten tant bé com sembla, i allò te pinta de humà.

Quan hi tornarem? No ho sé. Però quan ho fem ho sabreu.

Oriol Miró Serra.

28 de Gener de 2018.

Moltes gràcies per les fotos companys, on no arriba un…arriba l’altre.