Quan a l’Abril de 1938 Catalunya queda aïllada del territori republicà, conseqüència d’un atac imparable per part de les forces rebels, hom pot pensar que el nostre territori cauria en qüestió de dies.

Però, per girs del destí i d’una estratègia que a vegades s’ens pot escapar, Franco es va dirigir vers València deixant temps a una malferida Catalunya per reorganitzar-se. Reorganització que es va mostrar efectiva presentant batalla a l’Ebre i organitzant una defensa concèntrica de sis graons, malgrat veurem que no tots es van arribar a acabar. Sent aquesta defensa l’objecte de les següents línies, i havent de triar només alguns sectors, molts menys dels que hauríem d’analitzar per ser justos, tres per ser exactes, però tres que voldran transmetre diferents nivells de preparació. Aquests seran les defenses immediates al Merengue, conegut cap de pont franquista al nord de Balaguer, d’allà viatjarem a Coll de Balaguer, a Hospitalet de l’Infant i acabarem a Subirats, com escenari d’una última defensa de la capital catalana.

Així doncs, començarem, i serà per la primera línia de defensa del nostre país, marcada pels rius Segre i Ebre a mode de fossar natural. Fossar que que els franquistes havien saltat a l’abril per Balaguer entre d’altres punts, tot creant un cap de pont i per tant una debilitat en el sistema defensiu republicà, que hi va dedicar esforços sense fortuna al maig per eliminar-lo. Entendreu que no es el mateix fer creuar material en una ofensiva que tranquil·lament i poder-lo dipositar ja a l’altre banda de riu. Risc que no va passar per alt als lleials al govern democràtic, i que van envoltar aquella anomalia amb un sistema fortificat, sistema fortificat que per desgracia només coneixerem en part, situant-nos al més proper a un lloc tan emblemàtic com es el Merengue.

Aquesta primera parada començarà a la carretera de Balaguer a Camarasa, a peu de carretera, on trobarem potser l’exemple més ben conservat d’aquesta primera parada, tractant-se aquest d’un niu de metralladora perfectament situat per fer foc sobre la carretera, via natural d’accés per qualsevol gran volum de tropes, podent fer foc sobre posicions rebels de retruc si calgués.

Consta a més aquest de la seva trinxera d’accés i el seu interior, mostrant aquest una curiosa tècnica de construcció que anomenarem temporalment «per apilament de sacs».

I es que es a les conclusions que hom pot arribar després de veure les marques de l’interior, on fins i tot podem apreciar les marques de l’arpillera del sac bragades al formigó. Deixant com a tècnica de construcció bastant possible la de fer una muntanya de sacs, recobrir-la de formigó i pedra tot esperant que sigui prou ferm i retirar els sacs ara a l’interior de la muntanya de ciment.

Buidant després el terreny per fer l’espai de combat i recobrint la part frontal amb una capa de formigó dotada d’espitllera i sembla que algun reforç estructural. Podent deduir com a tècnica relativament rapida i prou ferma si jutgem per la durabilitat de la fortificació.

Ara una mica més amunt però encara en la mateixa zona, situant-nos als turó de darrera seu. On hi trobarem l’anima del sistema que ara estem visitant. Quatre nius de metralladora i una trinxera que els comunica, dos visibles des del primer niu explorat, i més si ja sabem que busquem, i els altres dos fora de vista a causa del gir que fa el sistema fortificatiu.

La tècnica constructiva dels nius es la mateixa, potser menys elaborat tot mancant l’espitllera que veiem abaix, afegint que les pedres barrejades són de grans dimensions, tal vegada una de les causes de la seva debilitat i estat de runa d’alguns, que ha dut a ser reforçats alguns d’ells amb bigues metaliques internes que apreciareu si hi aneu a dia d’avui.

També es imprescindible la trinxera, per bé que desgastada, veureu tant la forma de ziga-zaga com algunes sortides a línies més avançades, no crec que us costi massa. La natura encara no les ha engolit i arribareu a entendre la lògica militar d’aquesta primera línia defensiva, que tot just en aquell punt comença a seguir la línia del cap de pont franquista.

En aquest punt farem un salt de molts quilometres, que fins i tot ens durà a la costa per conéixer una zona de fortificació preparada amb temps i amb la tranquil·litat de no estar en una línia de front activa. Aquesta es Coll de Balaguer a Hospitalet de l’infant, res a veure amb el Balaguer del Segre, i protegia el que tradicionalment ha estat la porta d’entrada a la plana de Tarragona des de Terres de l’Ebre, i que seria construïda seguint l’eix de la carretera de València.

Es a més aquesta un dels brillants exemples que podem conéixer de defensa en profunditat, vertebrat des del Barranc de cap del Terme fins a Cala Justell, amb fins a quatre nivells defensius pensats per tapar possibles penetracions a la línia anterior, i qui sap si reorganitzar algun contraatac. Disposant aquests sistemes de cobertures artilleres ja preparades en algun punt d’un sistema fortificatiu de quasi cinc quilometres de llarg.

Ja presentat el concepte, farem un petit esbós de cada línia per que entengueu la complexitat real d’aquest sistema.

La primera línia es disposa tot seguint el Barranc de cap del Terme, fen en si les parets de fossat i només fortificant les zones on el barranc es feia amable o passava la carretera. Disposant aquestes zones de petits sectors fortificats de molt bona construcció. Disposant de trinxeres formigonades, refugis i nius de metralladora de manera més o menys comuns, tot ampliant aquesta cobertura el en sector principal, el que envolta la carretera.

Aquest sector es l’important, i ho demostra amb les seves instal·lacions. Trinxeres formigonades i de planta complexa, nius de metralladora, posicions per artilleria contra-carro i fins i tot diposit d’aigua propi buscaven que aquell primer graó de la carretera fos impossible o molt difícil de travessar per qualsevol atacant.

De primera a segona línia poca cosa trobarem, només a la muntanya com aquell que diu, i amb clara intenció que qualsevol atacant vagi encaminat per una carretera dominada per les trinxeres de Collet del Vent, sent aquest el segon graó defensiu.

Es realment un graó defensiu petit, però vital, talla el pas a l’interior de les muntanyes i de pas empeny a l’atacant per la carretera. Consta de trinxeres excavades al terreny, totes elles amb refugis i pous de tirador separats de la trinxera principal, accessibles ells des de la trinxera.

Tercera defensa de la zona, petita però imprescindible. El Barranc de la Batalla, localitzant dos zones principals, una on ara hi ha un dipòsit d’aigua just per sobre la moderna autovia, i causa de la desaparició de gairebé mig sistema defensiu.

L’altre i existent a mitges es on ara resten el pont del ferrocarril i de la vella carretera, veient que aquesta zona disposa dels dos ponts de les vies de comunicació del 39, enteneu per que es van posar allà trinxeres i niu de metralladora. Desconeixem si hi havia més, ja que com haureu observat es una zona molt tocada i força patrimoni ha desaparegut. Només restant anar vers Cala Justell, on trobarem el quart i últim nivell de defensa.

Quart nivell que en si es un compendi de fortificació, foc creuat i defensa en profunditat estan representats en ell a través dels seus tres nivells defensius, i que pujaven fins on ara hi ha l’antiga pedrera de Pitrassa, lloc on localitzem la bateria artillera que regna sobre tot el complex.

Composant-se aquestes línies de tot el vist fins ara i més. No només parlem de la citada bateria, espectacular de per si. Parlem d’emplaçaments de bateries antiaèries, trinxeres formigonades i no formigonades, posicions en Iglú, nius de metralladora en casamata en diferents estats d’execució, refugis i polvorins que demostren clarament que allò havia de ser l’ultim graó, i el tap definitiu sobre qualsevol atac.

Complexitat tal sobre la qual no ens podem estendre en aquestes línies, i es que malauradament ocuparien massa espai, però que us recomano que les conegueu a través de les visites que es fan de tant en tant, amb la seguretat de que no us en penedireu.

Afegint només que no hi va haver us en combat de les posicions, més que la voladura d’algun pont i un punt de retenció al final de Barranc de la Batalla, i es que per documentació trobem que el 13 de Gener del 1939 els franquistes ja estaven ocupant la carretera de Tivissa a Hospitalet de l’Infant, amenaçant la immediata rereguarda de tot aquest magnific complex, donant-se l’ordre de traspassar les forces que guarnien Tortosa en direcció Tarragona, deixant en l’oblit el que us acabo de presentar ara mateix.

I si be la maniobra sembla que encara va retenir els franquistes un dia a les ribes del Gaià, aquestes van demostrar la seva superioritat conquerint la ciutat i dirigint-se vers Barcelona. On encara hagueren de plantar cara a una improvisada defensa a les muntanyes d’Ordal, defensa que tractarem ara mateix.

Remarquem i expliquem aquesta última defensa expressament, independentment del seu simbolisme, per un motiu potser poc valorat, però que ho hauria de ser. Un molt bon exemple de fortificació primerenca que no te ni quaranta-vuit hores d’existència, ja que sembla que va ser feta per treballadors voluntaris i no tan voluntaris reclutats a tota pressa a partir del vint-i-un de gener de 1939,

Però aquesta primeria de construcció no significa que fossin mal fetes, i ni molt menys mal ideades. Totes aquests petites peces individuals constituïen una línia, per bé que aquests punts no restaven units…ni ho restarien mai.

Trinxeres i nius de metralladora, per bé que amb material del terreny buscaven el mateix concepte de foc creuat que hem vist en els exemples anteriors. I que dominaven tant de cara com de front la carretera de València a Barcelona i que en aquest punt ja havia deixat molt enrere Tarragona.

Així com també trobarem la defensa en profunditat, trobant fins a tres graons més fins a Subirats, per bé que d’inferior factura que del primer anell defensiu, encara que no per això mal planificats. I tot això segons sembla per salvar Barcelona fins a vint i quatre hores i donar temps a la gent de fugir. I es que en aquell moment ja se sabia la guerra perduda.

Guerra perduda, certament, ja que la passada Batalla de l’Ebre havia debilitat tot l’exercit republicà a Catalunya, i ja no s’havia pogut refer mai del tot. A diferencia de l’exercit franquista que si ho havia pogut fer.

A més no fa falta ser molt malpensat que no hi va haver col·laboració per part de la zona centre sud, que no va organitzar cap maniobra estil Batalla de l’Ebre, maniobra que va alliberar València de la ofensiva que estava patint a Abril del 1938. Senyal de que massa interés no hi havia en salvar les nostres terres, però això ja es tractat en altres línies.

Oriol Miró Serra.

2 de Març de 2017

Trobareu aquest article a 36-39 Restes de la Guerra Civil, Gener – Febrer 2017.