Ara fa 78 anys que Catalunya queia en mans franquistes, i es que la defensa del desgastat exercit lleial havia estat inútil, no podent evitar que el principat caigués en mans del dictador en poc menys de dos mesos.

Però aquesta caiguda s’hagués pogut evitar, i formules teòriques que mai deixaran de ser-ho podrien donar la raó a aquest argument, per bé que ara no farem història-ficció. Restant clar que, i això es innegable que l’havien deixat caure, no fent ni tan sols cap intent de salvar-la, tal com Catalunya havia fet al començar una batalla de futur més que incert, com era la Batalla de l’Ebre.

Condemnant ja de pas la república.

I es que, i només pensant estratègicament…, no era més fàcil alimentar un territori republicà unit a la frontera francesa per carreteres, trens i túnels? Que un territori republicà que ja només es podia alimentar per aire o mar, ambdues forces molt delmades ja en aquell moment en l’exercit lleial?

Per que aquesta era la realitat, la zona centre-sud de la república ja no estava unida al continent, no hem d’oblidar que a l’abril del 1938 el franquistes havien tallat el territori republicà en dos per Vinaròs, i havien deixat aïllada Catalunya, que si tenia connexió terrestre amb el continent, sent França el darrer punt de pas dels proveïments, i sent França que obria i tancava l’aixeta a conveniència de ves a saber quins motius.

No valia més una connexió continental per terra ferma? Estratègicament es molt més segura, unes hores de camió o tren per la nit i tot el material a cadena de muntatge. Això contra dies de navegació marítima amb una suposada protecció d’una marina republicana debilitada i unes hores de protecció d’una aviació ja molt inferior a la rebel, són una clara mostra d’una mala elecció de quin territori mantenir.

Així doncs…veient que la situació estratègica no era favorable per mantenir València i Madrid, només ens resta preguntar-nos per que van sacrificar Catalunya, i si, he dit sacrificar.

Ja que tal i com els franquistes pressionaven sobre València es va iniciar una ofensiva que després anomenaríem Batalla de l’Ebre. No es va produir cap moviment de tals dimensions a la zona centre – sud, només alguna petita ofensiva i para de comptar. Deixant sobre paper mullat un pla de desembarcament sobre Motril i qualsevol altre pla, que donés temps a una nova reobertura de frontera amb temps realista per muntar. Obertura que es va donar, però ja amb temps insuficient per muntar res, com es demostra que els franquistes trobessin material encara en caixes dintre dels vagons, i es que les fàbriques ja no eren operatives.

Així doncs, i ja acabant, no es lògic pensar que hagués estat més oportú posar les forces que hi havia a Catalunya a la defensiva a l’Abril, complementar els sis anells defensius catalans de manera correcta i esperar els proveïments. Tot deixant a una resistència inútil a la zona de València i Madrid, com es demostraria poc temps després de la caiguda de Catalunya? Resistència que a més hagués donat més temps a Catalunya i no hagués cremat milers d’homes? Milers d’homes que a més van morir per salvar una zona indefensable, com es va demostrar. Concloent doncs que l’única raó podia ser política, i si fos així seria molt greu i d’una imprudència que no valorarem aquí.

Oriol Miró Serra.

4 de febrer de 2017.

Pots localitzar aquest article a 36-39 Restes de la Guerra Civil, Gener – Febrer.