Divagant: Fer i ser equip, pensaments!

Si formeu part de l’associacionisme, ben segur que entendreu algunes coses de les que es diran aquí. Ben segur coneixeu aquell/aquella que es especialista en arribar quan tot està llest o pràcticament… i després sembla més preocupat pel seu benefici que per treballar pel conjunt.

I ves «que no se li faci tard», que ni ajudara a recollir!

Però aquest es un cas, de molts que podríem dir. Posem per cas assistir als actes de només el teu municipi o voltants, no poder portar «mai» el patrimoni de tots a un acte (o magatzem), o, proposar moooooltes idees en assemblea i rebutjar posar-te davant d’elles!, ah, i pobre de tu (junta) que les coses no vagin com ell proposava en el seu teòric, que aleshores el sentiràs!

Però ei, que aquí tothom te deures! Els de dalt, la junta o com ho vulgueu anomenar tenen obligacions també.

Escoltar als socis o companys es necessari, l’equip es cosa de tots i no sempre agradarà. Un projecte necessita la il·lusió, però també qui el mantingui de peus a terra. I tal com s’ha de premiar la il·lusió…, cal reconèixer que els advertiments eren certs. Que a vegades es dolorós…Cert! Però ets responsable…No ets deu!

Però ei…que el blanc i el negre es meravellós, però oblidem els grisos. I aquí els grisos són els caràcters personals, i per això cal temps d’acoblament, paciència per totes bandes, empatia social i un munt de coses en que tothom, més o menys te alguna mancança. I jo mateix en podria ser un exemple.

Per tant, anem a divagar un xic, anant si cal a mi mateix, ja que he estat a totes bandes de l’associacionisme, i he viscut tota mena de moments.

Si anem al cas de sempre arribar quan tot està muntat (o quasi) i marxar aviat, no fos cas que arribi tard ves a saber on! I poc importa que tot s’hagi de desmuntar encara. Aquesta sensació de rebuig respecte el membre del conjunt es lenta, arriba poc a poc…però es veu, tot es qüestió de tenir (o no) empatia!

I si hi afegeixes que semblis més preocupat per la teva imatge, i no pas tant pel del conjunt, ja has fet el joc complet! I més val que estiguis disposat a pencar…PEL GRUP

I com se sap si penca per un mateix…o pel grup? Dir que molta gent et pregunta i et dona el seu contacte…i no passar-los pel benefici de grup es un cas, estar buscant la posició idònia de foto sempre pot ser treballar pel grup o per un mateix…això…les xarxes ho definiran!

També pot passar que siguis actiu, i fins i tot vagis a/i organitzis actes, però si sempre són de la teva zona, quan els altres fan centenars de quilometres en horaris intempestius massa sovint…, també desgasta, sobretot la teva imatge. Si jo puc…tu pots, i si, tots treballem!

I si organitzes un acte, i he dit un (posa dos), i la entitat en fa «algun més que els teus», no vulguis que t’ho agraeixin eternament.

Si em poso d’exemple, i en el curs anterior, quan havia acabat del de Ripollet de Novembre…ja havia de pensar en el de Subirats de gener, que quasi es solapava amb el de Ripollet de febrer. I tot això mentre es treballa i es fan tallers didàctics a escoles…i ni deu et diu gràcies, creieu-me!

I es bo ser positiu, i pensar en les aportacions de tothom, però sempre s’ha de fer balança i aconseguir com a mínim un empat.

Que el «Qui fa el que pot no està obligat a més» no sigui refugi de mandres i aprofitats!

Entrem en la logística?Eh que es agradable aquell tendal enmig d’un «desert» a altes temperatures? I aquelles aigüetes i cosetes que fan més agradable la estada en llocs no sempre amables? I, si no tens cotxe…qui t’ha portat? S’ha llevat més aviat del que li toca? Ha donat més volta del que toca?

Les preguntes poden ser moltes i variades, però la teva resposta sempre hauria de ser la mateixa. Col·laborar, en despeses, en posar a disposició els teus medis per portar gent o material, en estar allà muntant faci calor o fred (els teus companys també en tenen per cert!)

Anem a un darrer punt, algun l’havia de ser, i per últim…posarem un plat fort.

Les critiques i la seva acceptació. Terreny perillós i pantanós sempre difícil de portar!

Qui decideix…s’equivoca, va implícit. Innumerables errors són els comesos per mi, alguns s’han vist, altres no per sort o desgràcia.

En els darrers anys m’han reprovat haver donat cobertura a gent amb massa gana, que intentaria destacar sobre els demès. Com també se m’ha criticat el format i papers a fer de determinats actes.

Sobre la gent amb massa gana, i els que m’ho heu dit sabeu que us ho he dit, teniu raó, però en el moment que van entrar aportaven, i haurien seguit aportant si no fos per que no es van integrar i aconseguir en la dinàmica de grup descrita línies amunt!

Sobre el format i paper a fer en determinats actes…aquí la cosa es complica una mica, però començarem amb un secret que no tots saben.

Fa anys no planifico cap acte com m’agradaria al 100 per 100 com m’agradaria, i això es per que sempre tinc tres amos:

Companys, entitats organitzadores i entitats cobertores!

Si nanos, es impossible l’acte on es fa tot el que t’agrada, però si es possible un percentatge molt elevat que et permeti estar cofoi de la obra, i creure que tothom està mínimament satisfet.

Però, com hem vist, si hi ha critiques, es que no has aconseguit tal equilibri, i aleshores toca escoltar, demanar disculpes i pensar noves formes de conciliar els tres caps que tens. I dubto que ho aconsegueixi mai.

Escoltar…ai, escoltar significa acceptar que t’has equivocat, i una cosa que pot ser pitjor…Demanar disculpes!

Per que demanar disculpes es tan terrible? Orgull? Por a la debilitat? Por a la humanitat? Amor per la teva obra? Res es dolent en si, l’orgull per exemple en dona la seguretat que cal per negociar.

Però ei, si t’han advertit de coses que al final han passat, el teu deure es disculpar-te, o perdràs la confiança del teu equip! O de membres d’ell, cosa que tampoc ajuda.

I un equip sense confiança es trenca! A no ser que aquesta confiança es refaci…

Una persona pot deixar de ser avisada, o no donar-li paper, o generar desconfiança de les seves propostes, o altres senyals de que quelcom s’està trencant. I aquest seria el moment de la humilitat per ambdues bandes. Si una de les parts no reconeix l’error o no escolta, el que acaba passant es que un dels dos acaba marxant, de bones o males maneres. Millor de bones! Creieu-me, he sortit de les dos maneres de llocs.

Per això, i cara a evitar arribar al que acabem de descriure, cal empatia. Saber veure que no agrada que arribis sempre tard, deixar de pensar tant en un i mirar un xic més pel grup, treballar en els muntatges alhora que es col·labora en el transport de gent o volums, per posar un exemple, evitarà arribar al moment de trencament.

I si, i amb això acabarem, tots tenim dies dolents, i qui et coneix el nota i te’l disculparà. Però una cosa es un mal dia…i l’altre una rutina, i si es una rutina, cap somriure o innocència (falsa o sincera) evitara la trencadissa! I aquesta trencadissa pot venir per una petita causa, però es que potser era la gota que ha fet vessar el got.

Ser equip es fer equip, treballar, ajudar, col·laborar, donar…, i si fas això…rebràs, xalaràs i faràs grans coses!

Oriol Miró Serra

6 de desembre de 2022

Advertisement

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.