Animat per la ingent activitat d’Oriol en les seves rutes de senderisme, li vaig proposar de sumar-me a alguna de les sortides, amb abillament vintage civil (no va ser aliena a aquesta idea la recent publicació de Pablo G. en aquest sentit, com a esperó addicional).

La meva afició al vintage no és nova, i de fet en el meu dia a dia incorporo freqüentment, en part o en tot, aquest tipus de roba, sigui en forma de peces autèntiques o reproduccions, però sí que era la primera vegada que m’animava amb un conjunt sport per sortir a la serra.

La meva selecció va consistir en un polo de màniga llarga, amb el característic coll punxegut i un tancament menys vist, amb bagues, en lloc de traus, per a subjectar els botons; uns pantalons tipus breeches (també coneguts com “bombatxos”), amb mitjons a manera de polaines; una gorra de vol ampli, en aquest cas de quatre panells; i borseguins.

Per la combinació d’elements, podríem situar el conjunt en c. 1930. Els pantalons breeches es veuen freqüentment en fotografies de senderistes (hikers) o muntanyencs d’aquests temps, tot i que ja convivint amb els pantalons amples tipus “noruec” o “de golf” (confusament, aquests també es poden trobar anomenats “bombatxos”), estil que acabarà per imposar-se. Els breeches també són la peça triada molt sovint per motoristes, aviadors, i altres “aventurers” de les primeres dècades de la s. XX.

La roba “d’època” són reproduccions; el polo i la gorra de firmes especialitzades en patrons vintage, de SJC (UK) i Barry Simonds (USA), respectivament; i els pantalons, una rèplica del model militar espanyol dels anys 30.

Per cert, la meva imatge general recorda una mica als famosos voluntaris nord-americans de la “Brigada Lincoln”, que van arribar a Espanya en el 36 vestint camises blaves i breeches caqui, segurament excedents de l’exèrcit del seu país.

Un incís, sobre una qüestió en la qual potser un altre dia valdrà la pena tornar. Pel a recreació “civil” es refereix, l’atenció als patrons i detalls característics de la moda d’altres dècades és clau en donar una impressió convincent; massa sovint es veuen recreadors que han muntat un conjunt de la Belle Époque o dels anys 30 a força de peces “de vestir” de les que tenen per casa per a casaments, batejos i comunions, més alguna cosa “vella” que no sol ser de més enllà dels 70, i algun “toc d’època” estereotipat, com ara uns elàstics (de clip!) o un corbatí (prefabricat). En molts casos, l’aspecte general no passa d’una impressió “retro” indefinida i vaga, que segurament és prou per a evocar “gent antiga” al públic en general, però que no resisteix el més mínim examen de qualsevol que estigui familiaritzat amb el tema.

Passo ara a donar compte de la meva experiència en aquesta meva primera sortida per la serra.

No ens hem d’enganyar respecte al fet que la roba era més calorosa del que m’hagués posat en una excursió “normal” del s. XXI, però de cap manera era insuportable. I “sarna con gusto no pica”, com diu aquell… La gorra, amb el seu generós vol, va servir bé per protegir-me del sol. Els breeches són còmodes per a l’activitat física; no en va, són un disseny pensat precisament per a això, i són amples a la part de les cuixes per facilitar el moviment (amb l’adveniment de les fibres elàstiques, aquests patrons es farien innecessaris).

Com senderista novell, em vaig adonar desseguida de la importància de portar un bastó per a aquests recorreguts; encara que no arribava ni a muntanyisme light, la ruta comprenia zones d’ascens i descens pels vessants de la muntanya, en què el bastó es revela de gran ajuda. Ara em falta aprendre a utilitzar-lo bé …

Naturalment, el meu aspecte atreia les mirades de qualsevol altre caminant o ciclista que ens trobàvem; és lògic (i més quan és una “aparició” aïllada, fora d’un esdeveniment de recreació col·lectiu) i és una cosa que assumeixo i no m’importa.

Tal com està ara el panorama de la recreació a causa de l’emergència sanitària, aquest tipus de sortides són una alternativa que permet tornar a vestir-se d’època. També, en ser una activitat esportiva, es pot fer sense mascareta, cosa que, francament, s’agraeix.

Una primera experiència molt satisfactòria. Quan fem la següent?

En el meu cas, i ja basant-me en les dos anteriors experiències, en les que havia fet dos sortides, una sense corretatge i l’altre amb ell, per bé que lleuger. Pujant aquesta vegada i anant amb un uniforme més complet.

I si bé la roba ve a ser la mateixa que els anterior casos, tot el que anava damunt era nou, i es que aquesta vegada la idea era experimentar la mobilitat i fins quin pes et pots moure amb cert confort.

En concret vaig portar cinturó Sam Brown amb pistolera buida, binocles amb el seu estoig i dos sarrons, en un els útils que podria necessitar un observador i en l’altre els de higiene i menjar. Portant-los creuats a mode de distribuir el pes el millor possible.

La ruta, que en si no es un equip, però marca les dificultats que et pots trobar, una arrencada en pujada que porta de Monestir de Pedralbes fins a Sant Pere Màrtir, tot arribant a la carena via el tallafocs i l’antiga mina d’aigua. Posant a prova els equips en una pujada sostinguda.

I si en si tota la ruta es una experimentació, podem dir que un d’ells va ser provar els binocles, i el funcionament de les seves òptiques, que encara enfoquen malgrat tenir vora setanta anys. Pot semblar una ximpleria, però si un equip es funcional fa una recreació més completa.

Respecte al pes, res exagerat que fos insofrible. Tenint en compte que aquesta uniformitat de dos sarrons pot ser per més casos, i es que, per exemple, si canviem els equips d’observador per carregadors de fusell metrallador i altres articles de manteniment de l’eina, ja tenim l’equip d’un artiller de metralladores. Exceptuant el ferro que òbviament no podem treure a passejar en circumstancies normals.

Per tant, podem dir que es un equip portable en trasllat, per bé que no tinc tan clar que en combat un dels dos sarrons es quedés al lloc que serveix d’allotjament.

Respecta la distribució de doble sarró, l’únic «problema» es el volum que passes a ocupar, que en certs espais potser els hauràs de tirar més a l’esquena per reduir-te i poder passar.

Respecte la sorpresa causada, poc puc afegir respecte el Daniel, encara que potser a mi no em va venir del tot nou, penso que si anem «armats» amb alguna mena de fulletó amb explicacions rapides podem convertir aquestes sortides en expedicions didàctiques més enllà de les xarxes socials. Ara per ara l’únic camp en que ens deixen actuar per raons sanitàries, tornant, ni que sigui en una desena part a l’esperit que mai ha d’abandonar la recreació. Arribar a nous públics i que aquesta activitat es vagi normalitzant.

I, ja acabant, a la pregunta de quan serà la pròxima, la seva resposta es fàcil. Ben aviat, ja que hi ha moltes coses que només fem una estona en recreació, sigui estàtica d’expositors o dinàmica en batalles, i aquestes sortides són magnifiques per provar-les en una aproximació a la realitat. Us animeu?

Daniel Alfonesa Romero / Oriol Miró Serra

1 de setembre de 2020.

VERSIÓ CASTELLANA