De nou, ens trobem amb un rellegit, del qual en tenia bons records. Les Cartes de Joan Sales, el nexe d’unió de l’autor amb la seva família i amics en el que dura la guerra, on veurem tant les seves peripècies com la seva ideologia catalanista. Expansionista per bé que sempre autonòmica, no dubtant en qualificar d’atzagaiada els fets d’Octubre del 34, afegint també una forta critica a l’anarquisme, a qui veu més preocupat de aconseguir la revolució que guanyar la guerra.

Amb tot, es una lectura d’allò més interessant alhora que necessària, començant pocs dies després del cop d’estat, on ja veurem les primeres critiques al nou ordre anarquista. Marcat sens dubte per la pèrdua de familiars en circumstancies violentes.

Però no creieu que això el fa posar-se a la banda dels revoltats, al contrari, es fidel al govern de la generalitat, de qui es posarà a disposició tot apuntant-se a l’escola de guerra instal·lada als Escolapis de Sarrià, d’on en sortirà alferes per ser enviat poc després a la Columna Durruti. Destí que acceptarà de mala gana però amb una disciplina militar que ell creu necessària, per bé que mai s’amaga del desacord tant de la ideologia dels companys amb qui li toca viure els primers passos de la guerra, al front de Madrid. Com de la guerra de columnes imposada els primers mesos de conflicte, que veu, com a mínim…, poc eficient conta un exercit amb disciplina militar.

Encara dins de la columna Durruti, també serà testimoni de l’abandó d’efectius del front en direcció a Barcelona per ser testimoni dels fets de maig, per bé que no hi participa activament amb «permís» del comandant, que els deslliura d’anar contra el govern de la Generalitat sota condició que no vagin contra ells. Retornant després al front d’Aragó, d’on serà expulsat per decisió assembleària dels anarquistes.

Però no us penseu que aquest serà el final de la seva vida militar, ben aviat anirà a parar a la trenta divisió, ex columna Macià companys, ja plenament integrada en la nova estructura de l’exercit de la república, cosa que sempre lamentarà, per bé que si va acceptar el destí de la Durruti, acceptarà aquest destí, amb millors ànims donada la ideologia de la unitat on ha anat a parar.

Allà hi viurà una mica de tot, arribant a ser tinent. Participarà de les ofensives sobre Belchite, viurà la tranquil·litat d’un front passiu i serà particip de la desfeta del front d’Aragó. On veurem que va ser un desastre militar en tota regla que durà les fronteres de la guerra a la seva estimada Catalunya, on es refaran els fronts.

Es un cop refets aquests fronts on potser la seva carrera militar variarà una mica, serà requerit als Serveis Jurídics, serà instruït en lluita contra gasos i sobretot serà arrestat pel SIM, Servicio de Investigación Militar, cosa que farà que es perdi la Batalla de l’Ebre.

Aquí coneixerà la part bruta del comunisme, i es que descobrirà que ha estat denunciat per no haver denunciat als germans menors que s’havien negat a anar a l’exercit. Judici que també serà compartit per un germà seu que també era al front. I Judici del qual en sortirà absolt i amb un grau de capità que arriba de mentre.

I clar, també viurà la Batalla de Catalunya, aquest cop amb la seixanta divisió, on s’incorpora el 21 de desembre, i veient-se en la lluita per donar temps a qui pogués fugir de l’avenç del feixisme, passant la frontera per Coll d’Ares, on es reunirà amb la seva dona i filla. Punt en que s’acabarà la obra.

Obra per altre banda molt ben detallada i que ensenya molt, d’una escriptura a l’alçada d’un dels grans de la nostra literatura, i es que parlem de l’autor d’Incerta Gloria, que farà que si bé no ràpida, mai serà una lectura pesada.

Oriol Miró Serra.

11 de Maig de 2020.