Encara que soni estrany, aquesta es la definició més dionea, i es que en un mateix llibre trobem el dietari d’un mestre de criatures a Arenys de Mar, Jacint Arxer. I el d’una criatura de Barcelona que va estar temporalment refugiada a Arenys, Estanislau Torres. Sent la part forta la de Jacint Arxer, per bé que Estanislau Torres aporta informacions complementaries de gran valor.

La part corresponent a Jacint Arxer la trobarem escrita en forma de dietari, a mode de diari ens explicarà la por als bombardejos, la fam, les diferencies de preus, la vida social del poble, els moviments que veia passar i moltes altres coses que fan que el seu testimoni cobri valor. I per bé que hi veurem imprecisions tant històriques com apreciatives, les podrem entendre. Ja que ell escrivia al dia, i en temps de guerra la informació no es sempre complerta ni veraç.

Estanislau Torres, d’altre banda, escriu des del que ja ha ordenat els recorda i ha viscut després dels fets. Aclarint certes coses on el primer no arriba alhora que dona un altre punt de vista, més lineal i mancat d’emocions que el mestre. Trobareu la seva part sempre en cursiva, i creieu-me que la valorareu molt.

Ja valorant la obra en general, es mancada de ritme, quelcom esperable en un dietari, ritme que s’anima cada certa estona amb les intervencions de l’impulsor del llibre, Estanislau Torres.

Però que aquesta manca de ritme no us desanimi, ja que les dades que s’aporten valen la seva lectura. Les variacions de preus dels productes fan espantar, les migrades racions que es reparteixen si fa no fa…, el fet dels moviments que veu remarca la importància de la carretera de França o actual N-II, de la mateixa manera que parla de la importància dels moviments de trens.

Veiem la importància que van tenir els refugiats, desfent de pas les flors i violes sobre la solidaritat de la seva acollida, veient que efectivament la seva presencia provocava tensions. També veurem robatoris creixents a mesura que la fam es fa patent, així com l’intent d’una vida normal que no serà mai normal.

Espais habilitats com quarters i hospitals, requises per ordres governatives que van des de matalassos a camions passant per eines de construcció, sons de bombardeig amb les seves corresponents alarmes compartiran escena amb balls, cinema quan es podia, i una feina cada vegada més minvant per motius d’escassetat de matèria primera o fins i tot corrent elèctrica. Entre d’altres coses que hauríeu de descobrir per vosaltres mateixos.

Fent, com he dit, una lectura necessària, per bé que a vegades pesada, que us il·luminarà sobre com es vivia a rereguarda.

Oriol Miró Serra

20 d’Abril de 2020