Aquesta vegada us confesso que parlo d’un vell conegut, però que em va deixar grandíssims records, per la temàtica, ja de per si interessant i per que te un cert ganxo que el fa de lectura molt fàcil. I així ha estat de nou.

La temàtica es el paper d’una miliciana anarquista del País Basc durant la guerra civil, dona del morro fort que acabarà retirant-se per La Jonquera el 1939, tastant els camps de concentració i veient el final de certa documentació del govern basc a l’exili. No sense abans haver lluitat en dos fronts tan aïllats entre si com els del nord i el d’Aragó.

Però, no es queda aquí, i es que aquestes memòries ja mostren una lluitadora en la causa obrera i de la dona des d’abans del conflicte, que fins i tot tastarà la presó per la seva participació als fets de Octubre del 34. Presó de la qual sortirà després de la victorià del Front Popular al febrer del 1936.

També serà de la primera fornada de lluitadors contra les columnes navarreses que assalten un encara republicà San Sebastià, lloc on tindrà les primeres i dures lliçons de que es enfrontar-se a tropes, molt més preparades que els voluntariosos milicians. Aconseguint-se retirar via marítima cap a França quan Irun ja es en mans franquistes, i per tant el nord ja es una bossa només comunicada al món via marítima.

Amb tot, i després d’una arribada a una Barcelona encara regnada per l’anarquisme, se’n va a l’Aragó, on de nou agafarà les armes fins que el comunisme comença a restar la força a les fores sindicals. Moment en que es traslladarà a Barcelona per dirigir una fabrica.

Es a Barcelona on viurà els fets de Maig de 1937, estocada final del comunisme vers els anarquistes, fets que li restaran molta força i la faran tornar al front, per bé que sense massa il·lusió.

Ens la tornem a trobar explicant la seva retirada vers La Jonquera, sent bombardejada a Girona i vivint el descontrol del pas fronterer. Punt des del qual anirà a petar a la platja de Saint Cyprien, un de tants camps de concentració on els francesos van confinar als republicans fugitius.

Però aquest no es el seu final, aconseguint sortir del camp francès es trasllada a Baiona, on espera trobar el govern basc a l’exili, i on només trobarà la documentació que no s’han pogut emportar en la seva fugida, documentació que cremarà abans que caigui en mans alemanyes i encara aconseguirà fugir per viure la construcció de les bases de submarins de Lorient i els bombardejos al poble, també convivint passivament amb la resistència a París, des d’on es traslladarà a Biarritz, on acaba aquest llibre, encara en segona guerra mundial.

Es en resum una gran obra, no molt extensa, però molt intensa. Des d’ella posareu llum al paper de la dona en la Guerra civil Espanyola, destruint de pas més d’una llegenda que les envolta. Motiu pel qual, i ja se que es difícil, si trobéssiu aquest llibre no l’hauríeu de passar per alt.

Oriol Miró Serra

2 d’Abril de 2020