Avui parlaré d’una de tantes visites pendents, d’aquelles que vaig anar fa anys i després mai hi he tornat. Visites necessàries per la revisió de coneixements o per l’ampliació, com fou el cas de la Muntanya dels Pins, de gran domini sobre Igualada i entorns.

Reconeixent que vaig pujar per revisar unes velles trinxeres que vaig trobar potser deu anys enrere, i que per més que deia que hi tornaria, mai i tornava.

Ha valgut la pena, us ho asseguro, ja que en aquest nou ascens el trobat ha estat molt més que trinxeres, tres èpoques en un sol lloc, cosa que prova una de aquelles teories de la coincidència dels llocs estratègics.

Després de pujar el primer que trobem són trinxeres…gastadissimes per la vegetació i la erosió però visibles per un ull entrenat.

Val la pena resseguir-les, no us costarà tant com podeu creure, en aquesta acció descobrireu un traçat continu en la majoria, per bé que deixa espais separats de la resta, però formant un espai defensiu compendi de l’aprés fins al moment. Deixant pous de tirador separats de la trinxera principal sempre que el terreny ho ha permés, fent girs prou bruscs per que aquesta trinxera principal presenti les cobertures necessàries. Formant un conjunt que tant domina Igualada com els flancs del tossal, tot volent evitar el flanqueig.

Però es que a més descobrireu el reciclatge de vells edificis, un de quadrat a la dreta del camí per on heu accedit, i que dona mostres de trinxera immediata darrera, ens aventurarem a dir que podria haver estat utilitzat com a niu de metralladora.

L’altre, aquest destacat, una vella torre circular que conserva part del terraplé que li feia de fossat. Mereixedor del seu apartat propi, ja que ell mateix en sí es una mostra de reciclatge d’èpoques anteriors.

Es tracta d’una torre de Telegrafia Òptica, la numero 43 si fem cas del llibre «La telegrafia òptica a Catalunya», de Lluís Len i Jaume Perarnau, Rafel Dalmau Editor.

Indicant clarament aquest llibre que aquesta torre de telegrafia va reciclar una vella torre de la Primera Guerra Carlina, calent poques modificacions en ella.

Avui, malauradament poc veiem, sent per mi el més destacable la entrada, poc elevada, però que mostra clarament la diferencia d’amples entre la part exterior i interior, sense arribar a ser aquesta un embut. Accés que a més podríem atrevir a dir que fou tapiat amb posterioritat, sense poder dir en quin moment. Estant aquesta torre encara envoltada per mig fossat en forma de terraplé.

Acabant aquí aquesta petita Crònica-Informe, de valor variable segons el lector, i que com ja heu vist, no és la primera ni serà la ultima.

Oriol Miró Serra.

10 de Desembre de 2017.