Ja deu fer vora tres setmanes que vaig descobrir aquella part de front, la qual només coneixia de paraules del comissari Joan Sans i Sicart, destinat allà diversos mesos. Però aquesta vegada tocava el salt, el salt de conéixer i trepitjar el lloc, i donar formes i volums al que haguessis pogut llegir. I si això va passar va ser gràcies a un grup de companys i amics de recreació que em van acceptar al seu grupet, detall que sempre agrairé.

I a més van acceptar que ho fes vestit de pirinenc, cosa que tampoc els va venir tan estranya ja que tots sabem d’on venim, però es que ja que hi anava volia tastar les possibles sensacions de l’uniforme antic.

La qüestió es que ja als peus de la serra, en un trencall de la carretera que mena a Vilanova de Meià començàvem a pujar els quatre, primer per un camí que ràpidament abandonaríem per endinsar-nos per un bosc que no va posar les coses fàcils per arribar a la cresta, però que tampoc ho va poder impedir, arribant al cap d’una estona ja a la cresta. Una cresta que ja ens va donar les primeres trinxeres i xaboles d’una jornada que seria molt satisfactòria, lloc que ja ens va servir per fer el primer mos de dia.

Es a partir d’allà, un petit collet del qual no recordo ara el nom que ens vam dirigir vers l’esquerra direcció Roca Alta, tot dirigint-nos cap una zona que ben aviat donaria resultats, sent aquests primers tota mena de trinxeres o parapets defensius fets a base de pedra.

Tot depenia de la duresa del terreny. I no parlem pas de petites trinxeres no, parlem de trinxeres continuades amb tota la riquesa d’angles defensius i corbes per protegir-se de la mortal metralla, com hem dit…una zona riquíssima en patrimoni bèl·lic.

Però clar, aquestes trinxeres, estaven incomplertes, si que es cert que els soldats no tenien els millors refugis del món per descansar, però si podien es feien estructures, i aquestes no van trigar en aparéixer en forma de xaboles més grans, alguna d’elles que encara conservava les bigues del sostre, per bé que molt desgastades i que ja no aguantaven la coberta, possiblement de branques i potser terra.

Estructura documentada al meu estil propi, i es que aquesta era necessari. I ara us confessaré que es impossible documentar-ho tot, i que a vegades es l’estructura que t’ho exigeix. Sent aquest un d’aquells casos.

Però companys, si això us ha semblat bo, encara faltava més i millor per venir, i es que a les trinxeres i zones de vida de tropa faltaven els nius de metralladora, de moment dos. Un d’ells sencer i pintat arreu amb marques anarquistes, i es que no ens ha d’estranyar, ja que estem en territori de la 26 Divisió, la que va començar com Columna Durruti a Juliol de 1936.

Amb tot, i després de mostrar fotos als companys i algun arqueòleg i historiador amb tota la il·lusió del món, m’han fet sorgir dubtes sobre la seva autenticitat…es veu que el desgast de la pintura no quadra amb el desgast del formigó. En qualsevol cas no seré jo que digui si eren autentiques o no…i em quedaré amb l’eufòria de la descoberta.

Les marques que si eren autentiques eren les del segon niu de metralladora de similar estructura al sencer, gravades en formigó a la part d’accés de la fortificació. Una autentica joia que havia perdut el sostre, però que gracies a aquesta pèrdua de sostre veiem les piquetes de fil-ferrada en funció de reforç de l’estructura, i es que aquestes coses ajuden a entendre la construcció d’unes fortificacions que rondaven els 1400 metres d’alçada sobre el nivell del mar, i sense un bon camí d’accés.

I es aquí quan ens adonem que estem en un sector complet de combat, estem trobant de tot, vida combat…i destrucció arreu, si més no les restes. Cascots de metralla de diversos calibres arreu, encara ara algun cràter de projectil deien que allà els combats havien estat terribles, i que aquestes magnifiques fortificacions no havien pogut parar l’embat rebel iniciat poc abans de nadal de 1938, embat en el que acabarien amb Catalunya un mes i pico després. Si sabeu un xic la història ja sabeu que el desequilibri de forces era tal que poc més que retardar la ofensiva es va poder fer.

Però tornem a l’actualitat, tot dirigint-nos ver Roca Alta, sent aquest trajecte un compendi de trinxeres, xaboles a contra-vessant de muntanya i metralla, cosa que si hi pensem no feia més que reforçar el que ja hem explicat. I ens dirigirem cap a Roca Alta amb una clara idea, la que era la cirereta del pastís, un diposit d’aigua fet en formigó que no vam trobar en primera instancia tot i buscar estona, estona que ens va dur a l’hora de dinar.

Hora de dinar que el company va fer «sobre la marxa» mentre els altres tres apreciàvem el paisatge, paisatge des del qual podíem distingir Montserrat a la perfecció. Un dels cors del nostre país a la vista, per poc conscients que fossin de la marxa de la guerra ben segur que eren conscients que ells eren l’ultim bastió de la defensa de la seva casa.

Com hem dit, el company havia menjat «sobre la marxa», i això hem d’agrair que després poguéssim veure el dipòsit d’aigua, l’havia trobat i venia tot content. No sé si t’ho havia dit company…però gracies. I des d’on érem ens vam dirigir a contra-vessant del front per descobrir una veritable obra d’enginyeria.

Un camí marcat i assegurat a base de murs de pedra seca que anava en ziga-zaga ens va conduir ver un petit diposit situat en una canal natural de la roca. I sembla que encara feia prou bé la seva funció a jutjar per la riquesa de vegetació del seu voltant i una filtració al seu peu. Si que es cert que ja no retenia bé l’aigua, però la frenava suficient per estar envoltat de vegetació.

Però no s’acabava aquí el tema, si…la seva estructura era impressionant, però es que a més tenia allò que tots desitgem trobar, una plaqueta de ciment que diu any i unitat que el va fer. Permetent així tancar el cercle de coneixement.

Donant ara si per tancada la jornada, quedant només el camí de baixada, camí que ens donaria la ultima sorpresa. Un darrer niu de metralladora que no coneixia ningú dels tres, sent el tercer del dia i quart del sector (Per bé que aquest es va resistir a aparéixer). En qualsevol cas era una cirereta inesperada a la qual no li vam fer fàstics.

Reprenent ara si la marxa cap al cotxe, altre cop entre bosc fins retrobar el camí, aquesta vegada de manera més senzilla.

Oriol Miró Serra.

2 de Desembre de 2017.