Si, escric d’un esdeveniment recent, molt i que es surt de la meva normalitat d’escriptura, però es que ara mateix em sembla tenir un tap de sensacions que ha de sortir d’alguna manera. I jo sé escriure, no se si bé…però escric.

Tots sabem que seria injust marcar l’inici de tot el gairebé segur històric diumenge 1 d’octubre, tots sabem que ve de mesos enrere on els governs de Catalunya i Espanya, no independents de facto però si mentalment, es creuen acusacions i s’intenten enganyar.

Tots sabem que el vint de setembre ja es va començar a encendre la flama de l’enfrontament, amb la intervenció del govern central a conselleries, consellers i altres càrrecs menors per intentar impedir el que per molts ciutadans es la esperança d’una consulta, de la qual molts esperen un resultat prou ferm per declarar la independència, així com molts esperen un NO com una catedral i que res canvii, tot són postures democràtiques a respectar per tots.

Tampoc cal oblidar la persecució a que es va veure muntar la infraestructura, Policia Nacional i Guàrdia Civil visitant impremtes, tancant centres informàtics, i tot sota ordre judicial, i es que vam saber que la llei els ho permetia en casos d’especial necessitat…trist saber que posar urnes es «especial necessitat».

Així com tots sabem la posició d’altres, que només fan que repetir que es il·legal, i s’alegren d’aquestes intervencions, en aquell moment ja passant pel que hauria de ser una barrera infranquejable com la ètica de no fer ús de la força contra gent que no agredeix.

Tot això eren preàmbuls, i es que faltava la traca final, que no serà només d’un dia…, i que comença de bona matinada de l’u d’octubre de 2017, dia del referèndum. Moment que havia decidit no perdre’m i veure amb els propis ulls, no sabent res del que podia passar.

Amb tot això arriba el dia del referèndum, que creieu-me, ja no era només el fet de votar independència o no…ja havia transcendit al simple fet de votar. Reconec que jo mateix vaig animar a votar a gent que sabia que votaria que no, …que ximple podríeu pensar, si es tira pedres al teulat…, si penseu així es que no vau entendre que ja s’estaven vulnerant drets bàsics, per bé que una constitució que llegeixen a parts digui que no es pot, i es que si es pot, des del moment que accepten la superioritat de la carta dels drets humans de la ONU, però això ompliria moltes línies. L’important era poder votar, fos el que fos.

Era diumenge i plovia a estones, com a estones fort o fluix, però quan arribo a quarts de sis del matí a l’Institut Joan Boscà ja hi ha gent. No oblidem que la justícia havia ordenat el tancament de tot col·legi electoral per ser considerat el dret a vot il·legal. Doncs pares, mestres, fills i alumnes van decidir fer guàrdia per evitar que això es fes realitat, de la mateixa manera que es va fer en molts llocs del nostre país.

Així es com arriben dos mossos d’esquadra, no feu dir la hora, i troben a tota la gent fent un tap a la entrada, aquests fan les preguntes de rigor, informant que hauríem de marxar, els delegats de la gent normal comuniquen que no ho faran, acabant aquesta tensa però amable conversa amb la retirada dels agents, com a mínim inferiors en nombre.

I es passat que tot això que et diuen que les urnes ja han arribat, d’amagatotis com era previst, i es que ja patíem. La causa era que ja havíem sentit que per Hospitalet de Llobregat havien encautat una urna en un cotxe privat, ja veieu companys que estem jugant al joc del gat i la rata per…..votar? No veiem que s’ha torçat quelcom?. En qualsevol cas les preuades urnes amb tot el material han arribat, malgrat que com es patrimoni d’uns pocs.

La qüestió es que aquestes foren muntades, i sempre protegides per la gent fent tap a la porta per si la policia entrava a requisar aquell tresor que no havien pogut robar. I érem coneixedors que a partir d’aquell moment podien ser part del contingent especial de 10.000 policies enviats a la nostra terra per intimidar, o si més no això pensàvem, però després vam saber que anàvem errats. Arribant l’hora d’obrir les urnes i formant-se les primeres cues al mateix temps que les primeres noticies de les intervencions policials, sent aquestes sense estalvi de violència per part dels cossos de seguretat estatals, malgrat saber que tota resistència seria pacifica. Rumors confirmats ràpidament per imatges a través del telefon, i es que si nois, també va ser un dia de forta activitat telefònica.

Sabent tot això, la gent encara s’organitza més, alterant l’ordre de vot en favor de la gent gran i famílies amb nens, quedant-se els joves i no tan joves com a protecció, sabent dels riscs d’aquesta, però amb l’esperança que els agents encara tinguin una mica de humanitat, esperança que ara sabem totalment fantasiosa, i es que es van comportar com exterminadors robòtics. I que no seria una jornada festiva com el nou de novembre de 2014.

I malgrat tot…la gent seguia arribant…i quedant-se una estona més del que tocava per si de cas, i es que si això no es esperit de poble, ja em direu que és. Gent disposada a defensar els drets, deu ser això del que ens han parlat els nostres grans? I que només havíem vist per fotos i documentals? La qüestió es que veient això vaig decidir anar un parell d’hores a casa a menjar alguna cosa, sota el compromís de tornar, com de fet així vaig fer, malgrat seria amb sorpresa desagradable.

Si, havien entrat, i amb força segons em van comunicar, en aquell moment el missatge de «50 tocineres per la ronda» cobrava tot el sentit, i aquest col·legi havia estat víctima. Restava buit, per bé que animaven a anar al casal de Sarrià, al Parc de Santa Cecília, i es que la «lluita» no havia acabat, i cap allà em vaig dirigir en companyia d’un noi que encara no havia votat, i que no cal dir que no coneixia de res. Si que el meu vot havia estat requisat, però calia lluitar per que altres ho poguessin fer.

Amb tot que arribem al casal, on el company de viatge ja fa la seva tot anant a la cua per votar i jo miro l’entorn. Ha canviat, ja no es un entorn familiar com sol ser en totes les votacions, pocs nens, i els grans que estan allà es per que han escollit ser-hi, plenament conscients del que fan, per bé que es respira una calma tensa que va entorn sobre el «quan vindran», ja no es un si vindran, es quan…

Però no venen i les hores passen, informen que sobre les sis tanca el col·legi Orlandai amb els resultats salvats segons sembla. I tota la gent de l’Orlandai no se’n va a casa, no, venen al casal, uns a votar, altres a fer de tap. Omplint com mai he vist aquell parc de Sarrià, i malgrat que regna la tensió hi ha calma i convenciment de que allà es votarà fins al final…o s’intentarà, malgrat es sentís gent que sol·licitava que s’aturés la votació i s’iniciés el recompte, ara he de reconéixer el valor d’aquells nois que portaven la votació, i es que sense les seves ganes de fer-ho bé, prop d’un centenar de persones s’haguessin quedat sense votar. Gracies per no fer cas a les veus de la prudència.

Hem dit que el casal es va omplir com mai he vist, feia goig de veure, ple a vessar, i tothom sabia que s’havia de fer, i no ser si devia ser això el que va evitar la entrada de la «diplomàcia espanyola», però vam veure drons fins a dos vegades per damunt nostre. I drons en un espai aeri tancat només significa una cosa, que estan rondant per allà i valorant si entrar. Com he dit, no ho van fer, i això es merit de tot un poble. Que va marxar vers les seves cases ben bé a les nou del vespre, quan es va considerar la marxa segura, sabent abans que havien pogut votar fins a tres milions de persones, per bé que tots sabíem que no tots els vots serien vàlids, i que entre tots havíem marcat un abans i un després passi el que passi.

INFORME DEL OBSERVADORS INTERNACIONALS

Després tots sabem el que ha vingut, una vaga general el dia 3 seguida com poques, potser més que les per motius laborals, però no feu cas sobre això que no trobo dades fiables. Però prop de 700.000 persones movent-se juntes per Barcelona amb banderes espanyoles, catalanes i estelades(Moure’s es un dir, ja que si vaig fer 50 metres es molt) i molts milers a moltes altres poblacions catalanes i una manifestació de caire contrari de vora 350.000 assistents ahir mateix diumenge vuit d’octubre que a cada hora que passa apareix un disturbi nou per posar a la llista…ja veieu, una vegada que surten al carrer, i els porten de passeig a Barcelona…només saben fer mal.

Així o amb més intensitat ho van viure els afins a la causa que defenso dins meu, altres catalans òbviament en són contraris, i se’ls ha de respectar.

Però, posem atenció sobre alguns dels seus raonaments, fent una ultima reflexió sobre el tema violència i resistència, amb la que donarem per tancada.

Dir que el referèndum era il·legal i que tots estàvem participant en una il·legalitat ja diu molt d’ells i el concepte drets…i més quan hi ha jutges que han dit que com a ciutadans no vam incórrer en cap il·legalitat. La ètica no s’acaba on s’inicia la llei germans espanyols.

Dir que les osties estaven justificades per que estàvem allà, i havíem oposat resistència, diu molt poc en favor vostre, pegar gent que esta asseguda amb les mans alçades, gent gran que no pot córrer?, si algun dia us arriba el moment de lluitar per els vostres drets…recordeu que déieu aquest octubre de 2017 i sapieu callar.

No senyors… posar-vos la vena als ulls a l’empara de la llei no us justifica, mostra que sou un poble que accepta les injustícies, que accepta la dominació, mostra que sou un poble covard que només s’envalentona si el rival es forani, a casa calla. Sempre hi ha lleis injustes, la cosa es com ho acceptes o ho ha afrontes, i ja m’ha quedat que amb vosaltres no es pot comptar per res.

Oriol Miró Serra.

9 d’Octubre de 2017.