Molt sovint, quan pensem en un aeròdrom pensem en els avions i el funcionament de tot el que els envolta, gairebé menyspreant la vida del dia a dia, evidentment marcada per la feina, però que també ens deixa les seves pistes.

A més, a tot això hem d’afegir que molt sovint, i després del retorn de les propietats, els edificis que acollien aquesta vida, van tornar a la propietat privada patint tota mena de «agressions», o mica en mica han anat caient en una ruïna que aporta dificultat a l’exploració de l’aspecte quotidià d’aquella tropa.

Es per això que gaudir del permís i guiat dels propietaris d’una d’aquestes propietats per recórrer el que queda a casa seva sempre es un plaer, plaer que es va donar a Santa Margarida i els Monjos, més concretament a la masia de El Serral, casa de 1912, i que feia de caserna. Que ja avisem que després hi va viure una família amb sis criatures, i que evidentment podem assegurar que es van perdre coses.

El primer que veurem es una façana espectacular, marcada per una torre que sobresurt de l’edifici principal i una nau adossada amb un gran portal, sent la part superior de la torre i la gran porta obra de l’aeròdrom, edifici principal i nau eren el bloc original, adossant-se després diverses estructures, algunes al 37, altres a posteriors. Centrant-nos en les estructures d’ús dels militars.

El primer, tot amagat per la vegetació i el seu ús com estenedor es el moll dels camions, apreciant-se les rampes per on rodaria el vehicle, acabant aquestes rampes en una mena de topall per evitar que s’estimbés per l’altre banda, cantó aquest per on es podia accedir sota el camió per treballar-hi. Buit malauradament desaparegut en l’actualitat, estant a nivell de les rampes i creant la terrassa que ara fa d’estenedor.

Seguidament, i com aquell que no fa res, apareixen a la nostra esquerra dos edificis que tot observador ben entrenat aprecia com «fora de lloc», i es que no s’adiuen a l’estil de la casa, senyal inequívoca de que ens trobem amb quelcom afegit posteriorment.

El primer romania tancat, i no teníem la clau, però a judici d’algunes pintades interiors ho atribueixen a intendència, malgrat no ens atrevirem a assegurar res.

El segon es clar, tractant-se de les letrines, en origen per a vuit persones, per bé que ara només en conserva dos d’espais sencers, la resta ho ha caigut o s’ha tirat, sent en l’actualitat un galliner. Tractant-se en qualsevol cas en un espai de vida quotidiana que hem d’apreciar.

Tercer espai del dia, i seguint en la higiene personal, les piques adossades a un safareig preexistent, i que malgrat ara aguanten cisternes o fan de planter, encara trobem un parell de buides que ens permeten veure l’aspecte que tenien.

Pel quart espai hauríem de tornar de nou a la façana que dona al CIARGA, ara accedint a l’interior de l’edifici de l’Hangar, espai utilitzat a posterior com a zona de cria de porcs, de la qual en queden restes evidents. Però aquest no va ser el problema, aquest es va presentar quan vam mesurar la porta gran, reconeixem que de manera aproximada.

La seva mida de vuit metres feia que no entri cap dels avions principals de la república, que sempre passaven dels nou metres de punta a punta d’ales, cosa que fa pensar que o es desmotaven els avions, i allà dins no es reparaven les peces necessàries, o es reparaven altres coses. O ves a saber si era dipòsit de quelcom. En qualsevol cas, podem assegurar que aquesta porta tan gran no era la originaria de l’edifici. Cosa que ben segur farà pensar i investigar força temps.

Encara dins l’edifici, aquest interior si retocat per un dia a dia d’una família gran, ens donarà poc més que una distribució, a la qual cada sala li podem atribuir la utilitat que vulguem, donant-nos això si un petit detall com una bustia interior tallada en una porta que encara sobreviu. Ves a saber que hi havia en aquella sala.

Sortint ara si fora de l’edifici i mirant a dalt de la torre, on trobem el darrer espai a conéixer, per bé que de lluny. La torre de control o garita. Molt em temo que no ens vam posar d’acord…i que no ens hi posarem, però tot sigui així.

En qualsevol cas s’aprecia sense esforç la diferencia de material que eleva per damunt de l’alçada original un afegit. Com hem dit…sense aclarir.

Ara si, arribant al final d’una visita que hem d’agrair molt, i es que ens han obert una casa on encara s’hi viu, i que en conseqüència hem de respectar com espai sagrat que es un domicili privat.

Agraint també la cessió de les fotografies que mostren com era la propietat, vitals en la comparació.

Oriol Miró Serra.

21 de Maig de 2017.