Si fins ara sempre ha estat un qui uns ha explicat el patrimoni de la passada guerra civil, aquesta vegada serà diferent, i encara que per boca del mateix, es basarà en l’experiència de deixar-se portar.

I aquest deixar-se portar va començar per per l’antiga farmàcia, patrimoni prou remarcable de per si, però que en aquest cas no ens estendrem. I es que la part interessant avui es a la rebotiga, on hi havia instal·lats uns plafons referents a Martorell, la guerra aèria i la defensa passiva, tot això sense oblidar una descripció general de l’evolució del front a finals de gener de 1939.

Sent enriquits aquests plafons amb files de cadires davant seu, incorporant aquestes cadires papers de diferents formes i mides, sempre referents a guerra civil i altres conflictes, que anunciaven una explicació didàctica i participativa. Com de fet així fou.

En ella la guia anava interpel·lant al públic, fent preguntes de relativa fàcil resolució que corregia amb delicadesa si havien estat incorrectes. Feia regirar entre els papers de les cadires a mode que tothom es sentís implicat i explicava el que no sortia en aquells papers, sempre seguint un ordre cronològic marcat pels plafons visibles per tots.

Creant una atmosfera que va fer curta una estona que devia rondar la hora de duració, data aquesta no fiable a causa del que he descrit, i que es veuria complementada amb la visita a l’interior del refugi.

El refugi, com la gran majoria es només accessible a través d’unes escales, aquestes al mig de la plaça, que duen a un passadís subterrani. Aquest actualment amb només un punt d’accés i sortida, per bé que presenta accessos que es mostren no acabats o cegats en anys posteriors. Tractant-se en qualsevol cas d’un passadís de quasi trenta metres, que no descriu una línia recta i que podem afirmar que tenia diversos accessos ara no practicables.

Però, encara que descriure la seva forma sigui important, tornarem a girar el cap vers la guia, mostrant amor pel patrimoni que tenen, demostrant-se aquest sentiment en la coneixença quasi pedra a pedra d’aquell patrimoni que estàvem trepitjant, i que s’obre masses poques vegades l’any.

Sent aquest el punt i final d’una visita que va més enllà. Visita que a mi també em va ensenyar, i es que trobo una activitat molt recomanable veure que fan fora d’un mateix, copiant metodologies si s’escaigués, permetent una millora que es veurà reflexa en el vostre coneixement.

Oriol Miró Serra.

30 d’Abril de 2017.