Setenes Jornades de Recuperació de la Memòria Històrica de Subirats.

Ja van set anys de commemoració del que va ser la darrera defensa seriosa de Barcelona. En ella el que quedava d’una brigada teòrica només dotada d’armament lleuger es van enfrontar a unitats franquistes molt superior i amb armament pesat. Aguantant vora 48 hores en un moment que la república era incapaç de defensar res. I es que el resultat ja era evident…i l’únic que restava era saber quan vindria la derrota, i que aquesta fos el menys dolorosa possible. I Barcelona necessitava temps, de manera que es presentaria batalla a la Serra de l’Ordal.
Així us hem presentat el fet històric, només a mode d’introducció per que entengueu la importància dels fets homenatjats del 20 al 22 de gener de 2017, i al que per desgracia aquest autor no va poder assistir a tots, només podent assistir on era part imprescindible. Coses de ser de més d’una associació, l’haureu de disculpar.

7j-rmhsubirats-cartell-a4-200-noulogots
Cartell de les Jornades de Subirats.

Anant per ordre, tot va començar divendres al vespre amb la conferència de “Polítiques publiques de memòria de la Generalitat de Catalunya”. Creieu-me si dic que em va saber greu no poder anar, sempre es bo saber com s’intenta manegar una cosa tan sensible com la memòria, plagada de dificultats locals i superiors, desconeixent això no puc criticar el que es va dir.
El que si em permetré criticar es el que els assistents em van dir el dissabte, allò de “busquem persones i no fem política”, missatge que deien planava tota l’estona sobre les paraules de la conferenciant.
Que carai volen dir? Que un mort es un mort i ha d’estar al cementiri, tal com toca i amb tots els honors estarem d’acord, firmo tal afirmació. El que no firmo es que tots eren iguals. No, uns es van sublevar…i els altres defensaven la legalitat, i a sobre els defensors de la legalitat van haver de suportar ser jutjats per rebel·lió…delicte que precisament no havien comés…, i que per si fos poc masses resten qui sap on. Tractar aquest últims igual que els que es van sublevar es un insult que no mereixien, sort en tenim que no es poden queixar, que ben segur ho farien si poguessin.
Tal insult va continuar l’endemà al matí, en la descoberta d’una placa que resava:
“MEMORIAL LA ULTIMA DEFENSA DE BARCELONA, a la memòria dels que moriren per defensar-la i a la de tots, ara i arreu, 25.01.1939 – 21.01.2017”
Tira home…, per on comencem, qui ha fet aquesta placa, ben segur que els organitzadors no. I es que la data no es correcta, i creieu-me que els conec i en això mai s’haguessin equivocat.

img-20170121-wa0007
La placa…per aquest humil escriptor, millorable.

I que volen dir exactament amb” ara i arreu”? Que abans no? Vol ser un missatge atemporal? I de caire universal? Sincerament, crec que no posar res hagués estat millor, tot donant el mateix missatge. I es que com he dit…tot mort mereix estar en un cementiri i recordat pels seus.
Seguim,” a la memòria dels que moriren per defensar-la i a la de tots”. Si bé estic d’acord amb la primera part, la dels que moriren per defensar-la, que nassos vol dir i a la de tots, atacants i tot? Que la placa no es per als defensors d’una legalitat? Estem posant als atacants al mateix nivell? Si, eren soldats i complien ordres, però de qui? Potser dels que s’havien sublevat? Resulta que aquests van ser homenatjats durant 40 anys mentre es castigava als altres a ser menjats per les raboses o podrir-se enmig del no res. Senzillament no es just, ni per ells que encara esperen descansar bé…ni per els seus familiars.
Si que estem d’acord en no fer política amb els morts, però…no estem marcant una línia política tractant-los a tots per igual? No creieu que es millor anar amb la veritat per davant? Quan deixarem enrere el missatge de “tots ens vam ver fer mal”, quan uns es van estar venjant durant quaranta anys de dictadura seguits per altres quasi quaranta d’oblit còmode pels sublevats, que anaven morint i evitant qualsevol possible judici? Podem fer el pas endavant d’explicar la veritat del conflicte ja? Total…els seu descendents moltes vegades no saben res, o saben mitges veritats nascudes en entorns familiars. Total, si l’avi era un cabronás ja no li podràs dir, o podràs contextualitzar els fets en un període violent, una mica de valentia siusplau.
I fins aquí la part critica amb unes polítiques poc valentes, tot entrant en una part que va agafar un camí didàctic, aquest encarat a intentar que els veïns dels municipis poguessin conéixer i valorar el patrimoni local, podent esdevenir ells els primers defensors d’ell. I es que hem de promoure l’amor pel patrimoni local si volem que aquest sigui defensat pels propis vilatans, i si cal aclarir certs termes, fem-ho. La sinergia que es pot generar serà senzillament meravellosa.
A exemple pràctic no indica el mateix que un veí d’un poble parli del castell de….o parli de quatre pedres, sempre parlant d’un mateix lloc. La primera indica cert amor o coneixement del territori, i qui sap si la supervivència d’aquelles restes. La segona representa la fi anunciada d’un patrimoni.

img-20170121-wa0009
Moment de la confèrencia.

Resumint, que la conferència del vespre buscava introduir el fet històric, explicar les trinxeres del municipi tot introduint termes com foc creuat i defensa en profunditat, i remarcar que tenen un dels pocs exemples de fortificacions acabades de començar que podem trobar al nostre país, cosa que els hi atorga un valor especial. Tot acabant la part del conferenciant amb algunes maneres de mostrar el patrimoni (oral i material), tocant museus, llibres, imatges, xerrades i recreació.
Però si l’explicació va ser bona, el millor va ser la tertúlia posterior, on es van tocar tota mena de temes:
Emboscats, armament, forma de les fortificacions, històries personals i altres que indiquen que la missió va estar molt propera a complir-se. Havíem generat interés sobre aquells quatre forats a terra, com més d’un diria o ha sentit dir.

20170122_101749
Els 6 recreadors abans de marxar a les seves posicions.

Però quedava la visita, ja tradicional, i millorada per aquesta ocasió per un grup de recreadors de diverses associacions. Ells facilitarien una comprensió molt més profunda als quasi trenta visitants que van desafiar un dia que amenaçava amb pluja, i colpejava amb fred. Tot afegint que ells no tenien cap idea de la recreació, sent l’únic uniformat que veien el que els feia de guia, i que els acompanyaria des del CIUDEB ( Centre d’Interpretació de l’ultima Defensa de Barcelona ), de manera que podeu suposar que trobar-se els altres cinc companys recreadors els va sorprendre, sorpresa que van rebre gratament i que va inundar als companys uniformats de soldat de preguntes, que amablement van contestar.

20170122_110652
Visitants del CIUDEB escoltant les entrevistes gravades pel CESUB. Memoria oral que no caurà en l’oblit.

Dos van ser les escenificacions, la primera el niu de metralladora de pedra seca, potser l’estructura més fotografiada de tot el conjunt, però que per aquella ocasió cobrava vida amb una metralladora Txecoslovaca i els seus dos servidors. I que junt a l’explicació del guia van aconseguir que aquella gent posés volums i pogués calcular espais com mai ho havien fet.

trinxera-ordal
Niu de pedra seca buit.
20170122_113202
Niu de pedra seca recreat.

La segona escena, potser un xic més complexa, però igualment satisfactòria. I es que els tres companys s’enfrontaven a dos escenaris junts, però suficientment separats l’un de l’altre.
Una trinxera relativament llarga coberta per dos nois de la Universitat de Barcelona van complir com recreadors veterans en quan a saber estar i aguantar una temperatura poc amable.

img-20170122-wa0020
Trinxera ocupada pels dos nois. Molt separats volent emular el que devia ser.

I un pou de tirador habilitat com a lloc de comandament d’un sergent de manera més que solvent pel company que l’ocupava. Us impressionarà veure que es pot fer amb una caixa, una manta, un telefon, uns binocles i una granada…a més d’un uniforme impecable. Realment una feina per la qual mereix ser felicitat.

img-20170122-wa0026
El sergent vigilant.

Allà es van acabar les recreacions, però no la visita. Ja que en aquell moment es va unir a nosaltres en Josep Mata, descobridor i impulsor de que allò que trepitjàvem no caigués en l’oblit, i ens va guiar per la segona part del recorregut, centrant-nos ara en el patrimoni i el trobat en ell.
En Josep comunicava perfectament com s’havia trobat, que s’havia trobat i on s’havia trobat, podent dibuixar mentalment els darrers moments de cada trinxera i pou de tirador que anàvem trobant. Tot acabant als refugis excavats per la població civil quan veia pròxima la batalla. Representant en si aquesta localització el final d’una visita que, o va introduir aquest patrimoni als que no havien anat a la conferència, o va reforçar l’aprés el vespre de tot just feia unes hores. Ara si donant per acabades unes jornades que malgrat els desequilibris podem considerar exitoses.
Desequilibris que no venen de l’organització, si ho pensem bé, ni dels que van fer la placa que he criticat amb duresa, i fins i tot potser tampoc de la generalitat amb la seva política de «tots igual» que han passat a moltíssima gent.
Termes però, que no justifiquen la covardia que a la pràctica només beneficia a uns, els agressors a una tendra democràcia conquerida el 31, i que seria atacada des del principi per uns que temien perdre els seus negociats. I que es veuen legitimats per aquest oblit generat per no voler tractar la història com cal.
Oriol Miró Serra.
25 de Gener de 2017.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s