Index
17 2012, passos perduts?. Descobriment de Miquelets de Catalunya.
18 Els usos de la recreació.
19 2013, Miquelets i promoció de la recreació de Guerra Civil.
2012, passos perduts?. Descobriment de Miquelets de Catalunya.
Arribats a aquest any, i mirat amb la distancia, no sabria com qualificar-lo, si que anava de retirada, però encara volia lluitar, cosa que em va portar a alguns dels actes que recordo amb més estima.
El primer que explicaríem seria Amposta, la segona recreació en aquell municipi, menys nombrós en assistents que l’any passat sense arribar al boicot, mancat d’il·lusió des de dins de l’associació en que estava en aquell moment però al qual vam assistir igualment tot esperant que fos millor del que ens pensàvem.
Però no és el moment de culpar ningú, si aquell acte va fer figa va ser per la intransigència de les dos parts. L’organització marcada per uns mandats legals tan exigents com a vegades absurds, tot marcat per la frase “Es el que hi ha”, que marcava tot intent de millora o suggerència, com he dit possiblement marcat per limitacions que només ara entenc, però amb un diàleg inexistent, cosa que no va agradar als grups participants que començaven a ser conscients d’una força que no n’eren.
I com en tota tensió hi ha dos parts més o menys reconeguda, els recreadors tal vegada haguéssim pogut ser un xic més comprensius, aquell noi li havien dit que algunes coses s’havien de fer lluny del lloc de recreació, cosa que no ens agrada i que ell ho sabia, i no li vam prestar tota l’ajuda necessària tot marcats per el to que acompanyava «Es el que hi ha», i es que haguéssim agraït un xic més de diàleg potser.
Massa incomprensió per les dues bandes es el que hi va haver aquell dia, malgrat que al final tiréssim del carro com sempre fem, fins i tot animant a l’organitzador de l’acte davant la pluja que amenaçava amb caure. Crec que li vam dir que ho tirés endavant i que si plovia mala llet, que no quedés per haver-ho intentat, no es va rendir i la batalla es va poder realitzar segons l’estipulat tot quedant força digne i molt aprofitable.
D’una recreació que hagués pogut ser millor a una de les millors, i es que anar a terreny de Frente de Madrid sol significar qualitat, de fet acte organitzat per recreadors sol tenir el segell de qualitat a causa del coneixement profund d’aquesta activitat.
Abanades era la vila escollida, essent aquesta el possible substitut de la ja citada Quijorna, ja la coneixia de l’any passat malgrat no poder anar-hi per compromís familiar, i el que n’havia escoltat i vist feia que fos una de les recreacions d’aquelles que no s’havien d’escapar.
Aquesta estava dividida en dos dies, un dissabte més acadèmic i d’allò més aprofitable i un dissabte de recreació, essent jo particip dels dos dies.
Sent sincer no recordo totes les xerrades, el fet d’anar en grup fa que no puguis gaudir de tot el que voldries, per tant vaig perdre algunes sobre els fets històrics a la zona. Però si que vaig poder assistir a la xerrada sobre el concepte recreació, magníficament conduïda pel company Angel, membre veterà de Frente de Madrid, el fet em va sorprendre i la vaig trobar summament interessant, ves a saber si ell es en part culpable d’aquest llibre.
També aquella mateixa tarda vaig contactar amb el company Oscar Galansky, qui estava elaborant una serie de petits curts sobre la recreació i em va demanar que expliqués l’associació Ejercito del Ebro, vam quedar per l’endemà abans de la batalla.
No s’acaba aquí el dissabte, a més a més de la visita al museu i de les fortificacions damunt del poble, vaig assistir al concurs de curts sobre la guerra civil convocat per l’organització. Hi havia una mica de tot, recordo un que volia imitar els films d’època tot explicant la guerra de mines, un altre que jugava amb la Historia-Ficció d’una república que ha aguantat fins el 1945 tot restant al bàndol guanyador, un de terror que passava al refugi de Poble-Sec i Gotas de Agua. Si…aquell en que vaig assistir el 2010 i que tants bons records em porta, doncs resulta que va guanyar i vaig tenir l’immens honor de recollir el premi, compost aquest per un pernil i una petita figura, només podent fer arribar aquest segon element, ja que el pernil no va sortir d’allà tot seguint la tradició de menjar-lo entre els recreadors.
Acabant el dia, encara faltava la berbena popular, ambientada en l’any 38, amb music al més pur estil anys 30, gent del poble tan ben vestida d’època com els fos possible i els recreadors degudament uniformats per l’ocasió. Una molt bona cloenda realment que ens encararia a un diumenge de batalla.
Diumenge de batalla, com hem dit, però abans els compromisos adquirits, i aquest era atendre l’Oscar tot explicant que era Ejercito del Ebro, un plaer haver participat de la teva serie de curts «tropa guripa», ( https://youtu.be/3C81txyFNbI / https://youtu.be/Z0AVifZGKoM ), la teva aportació a la normalització de la recreació es molt bona i mai serà prou agraïda, i també ets un dels culpables d’aquestes línies.
Després d’atendre les camares tocava treballar una mica, es a dir…omplir sacs i preparar els parapets tan necessaris per una recreació que resultaria molt completa i que tot seguit explicaré.
Batalla guionada com totes, on el nostre paper era estar al costat dret del pont, esperar l’atac del legionaris fins que es retiressin i aleshores travesser el Riu Tajuña i atacar pel flanc, crec que no es va fer massa més la veritat. Després formar al frontó i marxar ràpid, que Guadalajara no cau precisament al costat de Barcelona.
Una batalla de les senzilles podreu pensar, però aquesta va esser marcada per alguns dels elements allà presents, i dels quals en trauria lliçons de les que ajuden a entendre les lectures.
Una i molt important, veure en acció una metralladora pesada Maxím, la principal dels republicans. Companys allò petava molt fort i es va menjar les dos cintes de 250 cartutxos volant, res a veure amb el que hagis pogut llegir, veure o imaginar, no es fins aquell moment que entens la necessitat de racionar el tret, i fins i tot entens una mica allò de disparar a rafegues curtes i després llargues. Clar que al principi vaig quedar bocabadat, però després hi penses i comences a relacionar lectures amb el que has vist.
També va aparéixer un subfusell, el que molta gent mal anomena metralladora, amb carregadors de 20 trets, allò tampoc durava massa que diguem, entenent algunes de les seves utilitats també descrites, quasi quasi una eina de suport immediat per distancies curtes, imprecís a les llargues però letal en les curtes tot combinant amb la cadència de trets d’un bon calibre.
Es a dir batalla distreta de fer, i molt instructiva de cara a entendre algunes de les coses descrites tan t en llibres com en testimonis, que si a més sumem les experiències del dissabte ens trobem unes jornades que han marcat molt, des de les ja citades armes i funcionament a començar-me a plantejar el fet d’explicar la recreació, encara que aquest fet encara hagi de trigar uns anys per falta de confiança.
Passat Quijorna va tornar Faió, però en aquesta ocasió he decidit obviar-lo per anar més enllà, la participació en unes imatges de Guerra Civil gravades a Belchite dirigides a una obra de teatre, essent aquesta decisió presa pel significat de Belchite en la historia del conflicte i el que vaig aprendre.
Arribats aquí, i si sabeu una mica de Guerra Civil sabreu que es la Batalla de Belchite, aquella ofensiva sobre Saragossa per part dels republicans aturada pels franquistes, gracies a les seves fortes posicions als pobles de Codo i Belchite. Fins i tot es possible que hagueu llegit la lluita casa per casa, agost calorós del 37, remolins de sorra que entorpien l’avenç de les forçes a la batalla immediatament posterior a ella…resumint…una batalla de gran duresa que ha quedat en els llibres i en les ferides que encara ara conserva el poble vell.
Doncs allà anàvem, com veieu l’oportunitat de col·laborar en un projecte cultural s’unia a l’oportunitat de conéixer, ja no entendre…, aproximadament la situació que potser va viure algun familiar dels vostres o nostres i no vam deixar escapar l’oportunitat.
Van ser dos jornades dures de gravació on s’aprofitava tota la llum possible, amb una calor seca terrible i on es van donar algunes de les coses descrites a dalt, recordo aquells remolins de terra, els sents i veus arribar,essent l’única opció arrambar-se al parapet per cobrir-se d’ell, essent sabedor que que això només evitarà una mica d’una pols terrible sobre el teu cos.
Per sort nosaltres teníem aigua sempre que volíem, però ells no…i si vam passar sed imagineu ells que a més els intentaven matar, essent aquesta la gran diferencia entre nosaltres i ells. També podríem parlar del fred, potser no molt intens però real. I es que una alimentació rapida i potser no tan bona ( però molt millor que la seva… ) i el canvi tèrmic poden fer que notis una certa fresca a la nit.
Ha de quedar clara una cosa, nosaltres mai viurem la mateixa situació exacte, ho sabem sobradament, aquesta diferencia entre la vida i la mort es la primera i principal, però també mengem millor, no anem tan cansats i un llarg etcètera que s’us pot acudir. Sabem que viurem potser una desena part del seu patiment, i es precisament aquest pensament el que ens els farà respectar encara més. Eren gent més dura que ara, potser per necessitat, i esperem que mai més ens haguem d’endurir com ells ho van haver de fer, essent la recreació una gran eina per conéixer el que va ser i transmetre-ho a les noves generacions per que no ho repeteixin.
D’un dels pobles bombardejats i testimonis de referencia del conflicte anirem a un altre que si fa no fa te la mateixa categoria, essent Corbera d’Ebre una de les imatges més mostrades de l’anomenada Batalla de l’Ebre, i ho farem de la mà d’en Pere i la seva exposició «La Trinxera» per tercera vegada seguida.
Però aquesta vegada presentava dos innovacions importants, essent aquestes una recreació de combat i el fet que els espais de les associacions participants estaven a una cota ben propera, en aquell moment recentment excavada i recuperada.
Aquesta cota es «cota 402», molt important en el semi-setge de Gandesa i en conseqüència lloc històric al que les associacions Ejercito del Ebro, Acme, AFA, Casas Salas i potser altres que ara no recordo, aquests van donar vida durant unes hores amb els seus uniformes i atrezzo varis.
A més l’associació hoste va posar diversos plafons amb fotos d’època i va mostrar el patrimoni recentment aparegut a tothom qui es volgués acostar, essent els recreadors un complement que donava una imatge més real del que allà es devia viure.
De la presentació del nou espai anirem a la que ha estat la primera recreació de combat a la zona de la Batalla de l’Ebre, organitzada per «La Trinxera» i assessorada i portada per Ejercito del Ebro. Aquesta fou realitzada en un terreny de bancals sota la el camí que puja al poble vell, essent els republicans els que atacaven de baix a dalt, tot dividit en dos grups que confluïen al final tot aconseguint una mena d’empat tècnic. Poca cosa més es pot explicar…i es que per entendre el que es viu en una recreació hi has de ser per més que hagis pogut llegir.
Mirant enrere aquesta recreació, en aquella època confusa per mí la qualificaria de bona. De cara a “La Trinxera” crec que va ser la que més repercussió devia tenir a premsa, portada a Diari de Tarragona i reportatge a la televisió de Terres de l’Ebre segur, si va tenir més repercussió no en soc conscient. I si mirem l’associació un contacte que portaria a un acte i experiències organitzatives dins de l’Associació assessora molt importants de cara al futur.
I de Corbera ens traslladarem a La Sénia altre vegada, però aquesta vegada amb l’espai muesitzat com li cal un espai amb tanta historia com aquell.
A més dels perfils dels avions ja coneguts la casa de comandament de l’aeròdrom, amb el refugi al seu costat brillaven amb llum pròpia, essent a més la casa condicionada amb peces d’avions i fotografies cedides per col·leccionistes privats que pensaven que allò estava millor en un museu.
No cal dir que tal categoria d’espai ha de ser igualada com a mínim per el complement de la recreació, i a tal efecte Ejercito del Ebro es va esforçar per fer-ho.
Si no recordo malament vam portar dos espai, un era un petit parapet amb algunes armes tot simulant una posició de vigilància exterior del camp. L’altre un lloc de comandament amb pilot a l’espera inclòs. Essent tots ells molt treballats i rebent gran acollida del public, potser ja predisposats per l’espai o essent nosaltres els que predisposàvem per una bona visita, la qüestió es que el paper que fes cada un dels elements poc importa quan parlem d’una sortida de gran èxit.
Encara a la Sénia, i sortint de recreació pura, trobem la visita a l’hangar d’en Bellaubí, gran personatge que conec de fa uns anys i que ja havia acabat el Polikarpov I-16 a escala real i que estava començant el Tupolev SB-2, altrament anomenat Katiuska. Tots dos a escala real i fins i tot essent el mosca apte per volar segons diuen.
Si que no es recreació, però es una eina més que necessària per saber dimensions del que parlem quan recreem. Convertint-se així en eines didàctiques tan per nosaltres com pel public en general.
Arribats aquí podríem pensar que aquest any ha quedat resolt, però erraríem, i es que descobreixo la recreació de Segle XVIII, a través de Miquelets de Catalunya. Tot participant en una filmació com a convidat i utilitzant l’uniforme d’en Xavier Hernàndez, estant ell present a la direcció del curt per exhibir al Born.
Realment us puc dir molt poc d’aquell dia, va ser tot nou, emprovar-se aquell uniforme de casaca de llana, combat en línies tancades, la vistositat dels uniformes ben llunyana dels colors caquis o verds. També em va seduir el clima de la gent, acollidors i pacients amb els nous, el bon rotllo entre ells que et mostrava una família una mica crescudeta, el saber fer que mostrava un estudi darrere… Foren aquestes coses que les que em van seduir, fins a un punt que encara en soc membre i he participat en moltes sortides amb ells, i foren aquestes coses que em feren demanar l’accés a l’associació immediatament després d’haver acabat aquesta gravació.
Els usos de la recreació.
Ben segur que arribats a aquest punt us heu fet una idea d’alguns dels usos d’aquesta activitat cultural, però sempre ho hem tractat per damunt i de passada. Precisament per aquest motiu en aquest capítol reflexiu es parlarà de cada un d’ells, sempre a base de vivències que han passat i que poden passar, tot constituint aquestes la meva visió.
La primera utilització en que es pot pensar poden ser les recreacions, aquestes de diferents tipus es donen en municipis que solen haver tingut un paper dins el context de la recreació que s’ha escollit. Solen reproduir els fets allà documentats, siguin de combat o de rereguarda.
Aquestes recreacions solen ser el pas més proper al gran public, poden ell acostar-se als recreadors per preguntar o xerrar amb ells sobre els temes que ell cregui convenient. També es la millor oportunitat per valorar de primera mà l’interés generat, la seva acollida en la gent i mostrar la vessant més humana de tots.
Òbviament també presenta els seus riscos, com poden ser trobar-se amb els contraris a la teva visió, però res que no es pugui resoldre amb bona cara i diàleg. Tot essent comprensius que vivim en un país en que parlar d’història es considera política a la mínima que es surt del corrent oficial, i això a vegades causa alguna lleugera tensió.
Després ens trobem el cinema, sens dubte un dels grans canals de transmissió de la societat. Aquesta intervenció es sol donar com a extra més o menys avantatjat o com assessor històric, intervenció del tot normal si hi pensem.
El nostre estudi dels usos de la època dins de l’entorn que recreem fa que no s’ens hagi d’explicar moltes coses i fins i tot puguem ajudar a una millor qualitat del producte. Es aquest un medi poc aprofitat encara, per desgracia nostra, massa vegades posat en segon terme passant per davant les necessitats visuals de càmera o director del film en qüestió.
I no es que no t’agraeixin la teva col·laboració, ja que sempre tenen la teva opinió més o menys en compte, de fet saben que ho dius cara a la fidelitat del que es va a representar, però el fet es que la teva opinió no sempre va a bon port, ocasionant a vegades coses poc creïbles en pantalla.
No sigui això una critica destructiva, ja que no poques vegades s’aconsegueix un equilibri raonable en que les dos bandes han cedit, obrint poc a poc aquesta col·laboració a la fidelitat històrica tan necessària en un medi que per molta gent es la bíblia, i que fins i tot ho consideraran com la veritat absoluta per que ha sortit al cine. Mostrant-se aquesta col·laboració tan difícil necessària de totes totes, per difícil que resulti aconseguir un bon equilibri.
I que dir de les escoles, quasi quasi un terreny perillós però més que necessari i molt agradable. He anat a més d’una escola uniformat i sempre n’he sortit satisfet.
Aquestes visites es fan en l’entorn de la classe d’història, cosa que fa que el public que tens davant ha estudiat la època escollida, més o menys segons les seves ganes o capacitats, i que preguntaran sense filtres i amb pura curiositat.
Són ments encara poc contaminades per la política, cosa que gairebé aparta la malicia de les seves preguntes i això requereix respostes tan neutrals com sigui possible sense tu renunciar al teu missatge cultural. A més que la teva presencia uniformada farà que no treguin els ulls de sobre del que fas, fent-se els alumnes una idea contextualitzada de l’època que combina roba amb coneixement que gairebé segur els marcarà.
Les conferencies o xerrades, presenten el gran avantatge de que qui hi va sap perfectament que ve a aprendre, o si més no mogut per la seva curiositat, cosa que aplana molt el camí.
Es un tipus d’activitat en el que manca l’acció i el moviment, però que permet explicar coses que en altres àmbits no podríem. I es que no podem menysprear el poder d’una bona exposició informàtica unida al profund coneixement del conferenciant, en aquest cas un recreador.
Es pot parlar de tot, sempre en funció de la temàtica, però com la recreació es un tema tan transversal mai saps per on acabarà una xerrada, que pot començar per explicar el concepte recreació tot acabant en com la recreació pot ajudar l’arqueologia…només per posar un exemple.
També tenim el turisme, tot enquadrat en visites guiades o fires històriques, aquí el missatge ha de ser curt i potent, hem de tenir en compte que la majoria del public serà com a màxim curiós, potser trobant algun historiador o coneixedor de la historia i ben segur trobant gent que està allà per que no sabia que fer aquell dia.
Aquí no hi ha equilibri definit entre coneixement i espectacle, cada un ha de trobar el seu guió i nivell d’exigència sense entrar en el nivell disfressa, moment en que deixa de ser recreació.
Però no us desanimi aquesta dificultat, es una gran oportunitat per explicar tot utilitzant la curiositat natural despertada per la teva presencia, havent de contestar preguntes de tota mena que poden anar de la més seriosa a la més ximple de totes, però que si sempre contestes amb calma i educació et guanyaràs aquell public, podent convertir allò que han triat per omplir temps en una experiència didàctica.
Ara si ja per acabar, queda la documentació, que podríem entendre com assessoria. Aquesta es fa quan algú, sigui una empresa del que sigui o un escriptor està en la fase de documentació d’un producte o llibre. Gairebé invisible ja que es sol fer en àmbits privats o recollits, però molt necessària cara a evitar desastres que puguin perpetuar un error en un llibre d’història, per posar un exemple ràpid.
I es que si aquest producte agafa la categoria de referent o tendència ja l’haurem ben fotut, ja que la gent esperarà de vosaltres allò erroni, i qui sap si sortiran noves agrupacions basades en allò que han vist provocant una doble o triple línia de recreació…historia i ves a saber quantes coses més.
I així us he explicat algunes de les utilitats de la recreació, aquí els he definit bastant clars, però moltes vegades es barregen entre sí, costant definir on comença un i on acaba l’altre. En qualsevol cas cada un porta les seves dificultats, explicades també per damunt tot sabent que sempre tractarem amb persones i cada persona es un món.
2013, Miquelets i promoció de la recreació de Guerra Civil.
L’any 2013 serà bàsicament un any de miquelets de Catalunya, això no vol dir que no faci Guerra Civil, de fet participaré de l’organització d’una que explicaré d’aquí una estona, però el dominant serà Miquelets, on mica en mica descobriré una nova noció de recreació, que ja em farà allunyar definitivament d’Ejercito del Ebro, a grans termes i sense avançar massa…podria dir que vaig descobrir que la gent no ens havia de preguntar que érem, havíem de ser nosaltres que ens presentàvem. A més de provar una nova manera de “guerra” que em va fer entendre moltes coses sobre l’evolució de l’anomenat “art de la guerra”.
Però fet un previ i petit resum, comencem a explicar el que va ser aquell any que va començar per Calafell amb ja la primera actuació oficial com a Miquelets de Catalunya.
Hi anava amb l’uniforme de fuseller d’en Xavier Hernàndez, uniforme que portaria uns mesos fins que el meu estigués fet. A més tastaria una nova instrucció la qual em portaria més d’un problema en el futur, era el primer dia i ja anava entenent que de la meva experiència com a recreador anterior bastantes coses no servien, si més no en d’instrucció i moviments. Era el primer dia d’una nova etapa com a recreador.
També vaig començar a veure que recrear no només es muntar el campament i esperar la gent, aquell dia vam sortir a desfilar per alguns carrers del poble tot fent-nos visibles, a més també vam reunir al public arrossegat i que ens esperava per explicar que érem, que féiem i els nostres uniformes…conceptes encara molt verds per mi i que indicaven que m’esperava un llarg temps d’aprenentatge.
El següent a remarcar potser seria La Gleva, a Sant Hipòlit de Voltregà, actes en record als defensor que van resistir en aquell santuari durant la Guerra de Successió, i en conseqüència de gran carrega política i simbòlica. Allà descobriria el que seria l’uniforme que porto ara, el de Magraner, que vindrien a ser l’elit de l’infantera de línia, que era l’uniforme que portava jo per aquells temps.
L’acte en sí vindria a ser el que era i sol ser l’habitual de l’associació, muntar campament i fer de d’instrucció un dels pols d’atracció del campament, compost aquest per soldats i civils degudament vestits segons els paràmetres del segle XVIII.
A més no podem oblidar la presentació en public, que sumada a la instrucció i campament donen una molt bona imatge del que devia ser un campament militar, austriacista en aquest cas.
Però no s’acaba aquí l’acte, erraríem, i es que entro en una època en que cada acte sol estar carregat de contingut i en conseqüència s’obra. El punt fort d’aquest acte era la marxa de torxes oberta per l’Associació Miquelets de Catalunya fins al relativament proper Santuari de la Gleva, essent nosaltres els que obríem la marxa, i seguits dels estandarts de cada poble i una gentada amb una torxa a la mà, tot formant aquests una interminable serp de llum que impressionava. Després una missa en honor als caiguts de lliure assistència que acabava amb una trabucada de grans dimensions a la qual s’unien els nostres fusells d’avantcàrrega.
Es així doncs que entro en una època en que deixo entrar la política en la recreació tot separant sempre la recreació del contingut, de fet ja havia entés que recrear es política però ara hi dono jo mateix l’accés, sense que això afecti el meu nivell de qualitat de recreació. Creant així una mena de doble vara que no sempre anirà junta, arribant a no anar a actes per sentir-me utilitzat en excés.
De La Gleva tornem a Figueres, aquesta vegada ja coneixedor d’on anava i el seu significat. En aquesta ocasió per fer la segona part de les imatges per acabar l’iniciat a finals de 2012, i on vaig descobrir Miquelets. A més ja estrenava l ‘uniformitat de magraner, essent aquest el meu actual uniforme.
Del fet de la gravació poc nou es pot dir, repetir moltes vegades, per bé que fos en un escenari magnific com el Castell de Sant Ferran, en altres temps el més gran d’Europa afirmen alguns.
El que queden són les sensacions, saber que hi ha prou amb entre dotze i quinze cavalls per fer tremolar el terra, tastar el combat en rengles apretats, suportar descarregues de fuselleria compactes…totes elles sensacions que no tenia i no tinc en recreació de Guerra Civil i que seran treballades en un futur capítol.
També a Figueres fou on vaig descobrir que no havia perdut una del que per mi ha de ser una de les virtuts d’un bon recreador, aquesta es fer del bàndol contrari per tal que l’argumentació històrica del film no perdi sentit. Ho dic per que aquell dia no poques vegades vaig haver de fer de borbònic junt a altres companys de l’associació que ara no recordo, espero em puguin disculpar tal desmemoria.
He de dir que no em penedeixo gens, i que encara ara ho faig, no perdent per tal motiu el grau de perfecció buscat en els moviments apresos, buscant sempre el fer bé les coses i sempre buscant la millora, que al capdavall es una de les altres coses que defineix un bon recreador.
I arriba la recreació d’Almansa, amb fama fins i tot fora de l’àmbit del Segle XVIII, essent segurament la més gran del període ja citat, aquesta es fa cada dos anys i recrea la batalla que es va donar en els seus plans un llunyà 1707.
Ella aplega entre 200 i tres-cents recreadors, cavalleria i quan es pot artilleria, també m’havia arribat que hi sol regnar la pluja i el fang, però a aquestes alçades les situacions viscudes no sempre han estat bones i a més les ganes tiren.
Va ser un viatge dur, de nit tot sortint de la feina i arribant gairebé a les 2 de la nit, per sort en bona companyia que fa fer més plaent el viatge, maldormint en un poliesportiu que a aquelles hores ja costava trobar el lloc i que poc descans em va donar i que em va fer notar les seves conseqüències al matí del dissabte.
Aquestes conseqüències van ser que aquell matí no vaig servir per res, havent de deixar les activitats previstes i descobrint la gran solidaritat entre companys de l’associació, ja em disculpareu els que em vau cuidar…però son incapaç de recordar els vostres noms, en qualsevol cas les vostres atencions em feren recuperar i gracies a vosaltres vaig poder gaudir de la batalla del dissabte tarda.
La tarda arrencava plujosa, tal com es preveia, i per mi començava amb la prova personal de pujar a l’espectacular castell per a comprovar com estava després del matí, prova superada amb èxit. val a dir i que em faria arrencar amb energies noves cara a la batalla.
Batalla que començaria després de desfilar vers el que carinyosament anomenem Batallodrom, espai habilitat amb grades desmuntables i dotat de megafonia, gairebé com un camp de futbol, cosa que denota que aquesta recreació es un pol de turisme per al poble que saben aprofitar.
Es ja dins de la batalla que ja puc veure el que devia ser una batalla per aquells temps, files interminables d’homes amb els seus uniformes ben diferenciats, gairebé disparant-se per torns a l’hora que maniobraven cara a trencar la línia enemiga. Essent la línia austriacista la que es trenca després d’una hàbil maniobra borbònica que fa avançar el centre, caient aquest en una trampa i deixant la línia compromesa amb el resultat de derrota austriacista.
Si fa no fa, tot salvant distancies hem explicat el que va ser aquella batalla, tot arribant a entendre definitivament les diferencies tàctiques entre èpoques, creieu-me que veure els núvols generats per la pólvora negra es tan espectacular com temible, bo i sabent que ells no tiraven amb bala.
Però es que el combat cos a cos tampoc es menys temible, i per més que controlis l’espai els xocs de fusell sempre han de ser portats amb prudència, ja que l’animositat natural de la recreació pot portar a que algú s’animi més del compte. Cosa que per sort no sol passar…i si passa amb disculpes sinceres acaba resolt.
Fins aquí podríem pensar que la batalla ho ha donat tot, i de fet recreacionalment es cert, però em permetreu una mica més enllà encara que sigui dins de batalla. Es en el moment que estic fent de cadàver quan sento que em remenen la bossa magranera, fet habitual en un simulacre de saqueig…, doncs es en aquest moment que sento les veus amigues de la Margarita i el Fernando, companys d’altres èpoques de recreació i que també estan en segle XVIII i XIX amb Voluntaris de Saragossa.
Òbviament en batalla no ens vam poder saludar com es degut, però després d’ella si, tot xerrant una estona i descobrint que no som precisament pocs els recreadors que fem més d’una època.
Diumenge a Almansa, la segona jornada de la recreació, però absolutament diferent del que sol ser i un desafiament per tot organitzador, posant-se tots els elements en contra. Neu, fred intens, pluja intensa que va anar i venir, tots ells elements que van provocar la por entre molts recreadors que van tancar la presencia abans del previst tot arribant a marxar, tot desmuntat el campament en mig de l’aiguaneu, gairebé segurs que allò seria el final però que no ho va ser gracies a una capacitat d’improvisació per part de tots els encara assistents a la vila, demostrant així una lluita que bé es mereixia l’esforç de molts dels que encara érem allà, i que mereix ser tractat com deu mana.
Com he dit ja estàvem desmuntant quan van venir d’organització a proposar una salvació tan amb cara i ulls com fos possible, aquesta constaria d’una desfilada que sortia de la zona de campaments seguida d’un acte institucional al saló de plens de l’ajuntament, tot acabant en una petita recreació de batalla a la plaça del poble mateix. Cosa que ens va semblar prou bona com per arribar fins al final, per difícil que la meteorologia ens ho hagués posat.
Arribats a aquest punt podeu pensar que només em vaig dedicar a Guerra de Successió, i anireu errats, si que està dominant l’acció de l’any però no tapa els meus orígens en Guerra Civil, aquesta vegada de la mà de LO RIU i el Dipatri ( Didàctica del Patrimoni, depenent de la UB ), tot explicant la possible unió de l’arqueologia i la recreació.
I aquesta intervenció fou a la seu d’Història de la Universitat de Barcelona, tot aprofitant una jornada en que quatre associacions van explicar la seva convivència amb l’arqueologia, ja fos la convencional o la que anomenen experimental.
En aquest cas m’hi vaig presentar uniformat i amb un bon power point i alguns exemples de material. Essent aquestes tres les meves armes per explicar el concepte recreació de Guerra Civil, massa tacat d’improvisació massa sovint, tot anant a demostrar que la uniformitat en el conflicte té uns paràmetres per mi prou definits i que l’únic que fa falta es estudiar-los.
A més, i aprofitant que ho organitzava el Dipatri, també vaig anar cap a explicar el procés de recuperació i reconstrucció d’un soldat trobat el setembre del 2012, en terrenys cedits per LO RIU per esser excavats. Anant a demostrar aquesta intervenció que nosaltres sabem que portar gracies a les restes trobades, essent aquestes trossos de pell, munició, petites restes de roba i altres coses que s’hi van trobar. Essent aquest un just intercanvi, ja que ells hi donen forma gracies a la nostra investigació a través de fotos i texts, sumant-hi a l’estudi de la nostra manera de portar l’equipament, esdevenint aquesta una perfecta col·laboració que pot donar més fruits dels que encara ha donat. Resultant aquesta intervenció la primera vegada que intentava explicar la recreació des d’un punt de vista més científic o històric.
Encara dins de Guerra Civil, i sabedor que no estic respectant l’espai temporal, arribem a Faió. Un Faió en que la crisi ja es començava a fer palesa, però encara es mostrava orgullós.
Ben cert que els medis cedits per l’exercit ja no venien, però aquests foren substituts pel camió d’Ejercito del Ebro i el petit canó de 37 mm reproduït per la gent de l’associació AFA ( si recordo bé ), a més la zona de campaments també comptava amb la petita però necessària barberia que com cada any monta l’associació LO RIU, que de pas aporta algun combatent a la tarda.
Deixeu-me des d’aquest espai fer justícia, no estaria dins Ejercito del Ebro, però això no em fa menysprear tot el que fan. I es que aquell recull de poesies fetes des de dalt del camió, tot imitant un «Altavoz del Pueblo» estava molt ben parit, mostrant que la recreació no només es combat, i que tota cosa tractada amb l’estima necessària pot crear un gran producte.
La resta de Faió, poca novetat em ve al cap ara mateix, tot mantenint la línia ja existent i que encara funciona, tot essent un dels referents de la recreació de Guerra Civil encara que no l’únic.
Es ara que arriba el gran moment de recreació de Guerra Civil d’aquest any, si més no per mi, i aquest és participar en l’organització activa de la recreació que es va fer el novembre del 2013 dins l’àmbit de les jornades organitzades per LO RIU.
I si bé aquí estem parlant de recreació, no explicar l’entorn general la trauria de context, essent aquest entorn unes jornades en que dissabte fins a sis entitats explicaven com havien recuperat o lluitaven per tal recuperació del patrimoni bèlic de la seu àmbit, acabant aquesta trobada amb una recreació el diumenge en un dels terrenys recuperats i restaurats per l’Associació LO RIU tot col·laborant amb el Dipatri.
No desmereixin aquestes poques línies el que va passar el dissabte, que va ser de gran profit i interés científic, històric i humà, però aquestes línies van sobretot de recreació i explicarem algunes de les coses que es donen quan organitzes una recreació, tampoc us espanti que ara mateix tornem a fer un canvi d’època. Aquesta decisió es presa a causa que aquesta explicació mereix un capítol solet per ell, com així serà el següent.
Havent realitzat aquest salt temporal tornarem al XVIII, anant a Torredembarra, tot explorant la integració de la recreació en fires del poble.
La fira de de Torredembarra es en si una fira per captar gent cap a la part alta del poble, però ambientada en un fet real com va ser una batalla que hi va haver entre austriacistes i borbònics, just després d’ocupar aquests Tarragona. Es a dir, que aprofitant un fet històric el poble es transforma amb paradetes artesanes, petits homenatges i fins i tot una petita recreació per tal d’intentar explicar els fets, i aquí es on entrem nosaltres.
Ja centrats en la recreació ens trobem que la primera part, la de didàctica es la de sempre, mostrar que soc, que portem i que fem, res nou a comentar, aquí el fet a destacar es la batalla i el campament.
Els campament estava situat a la gran plaça esglaonada de davant l’ajuntament, ben accessible i proper als possibles visitants, tenint així una posició important en la fira, potser no destacada però si rellevant. Al capdavall era molt fàcil trobar-nos i a poc que haguéssim muntat un bon campament ja atraureim curiosos, com així va ser. Malgrat no ser la ubicació més còmode on hem posat el campament penso que la seva accessibilitat al gran public ho compensava, donant així una gran oportunitat de donar-nos a conéixer.
Sobre la batalla, i amb tal motiu, s’havia deixat lliure la terrassa de dalt i la immediata superior al portal de l’ajuntament, representant-se la batalla just davant el vell palau fortificat que ocupa aquesta casa del poble, donant un aire prou atractiu a l’espectacle.
La resta, si es vol es explicar una mica la batalla, tot intentant reproduir el fet històric, bo i sabent que es impossible amb exactitud ja sigui per falta de medis com cavalleria o per acostar-se al public, detall que sempre provoca pèrdua d’ exactitud que s’ha de compensar per megafonia, com de fet així fou. Aquesta batalla es basa en la defensa d’una posició elevada contra forces molt superiors provinents de Tarragona, malgrat una primera defensa que màxim permetrà mantenir un equilibri al final les forces borbòniques es faran amb la victòria, permetent aquests una rendició digne als austriacistes. No cal dir que ni el lloc es l’exacte i que l’argument es adaptat al lloc, però veient la reacció del public sembla ser que la idea no es del tot desencertada, consistint aquesta recreació en un acostament a una manera de fer la guerra avui oblidada, convertint-se en una mostra de gran capacitat didàctica per al gran public, que de fet es el que tots busquem.
Fins aquí l’acostament de la recreació a través d’una fira d’assistència massiva, experiència repetida a Caldes d’Estrac mesos endavant canviant ubicacions i resultat de la batalla, però per la resta bastant similar en intencions, motiu pel qual em permetreu que no hi entri massa, tot anant a un petit homenatge del qual en podrem treure grans lliçons sobre les diferencies de les guerres en 300 anys.
Aquesta es la diferencia de l’extensió de terreny, i la veurem clarament a Talamanca.
A primer cop d’ull Talamanca ens pot semblar el darrer racó de món a ulls d’ara, però en aquella època no ho era…la lògica de camins ha canviat molt, i en aquella època si no via principal, si que era una via molt important de cara a la comunicació entre la Barcelona assetjada i la darrera plaça catalana a l’interior, Cardona.
Veient aquests motius no es difícil veure una de les raons que aquell agost de 1714 hi hagués una batalla on van participar diversos milers d’homes entre els dos bàndols, acabant en victòria austriacista o catalana ( que cada un ho agafi com vulgui ), aquesta victòria va portar a una persecució de tropes i petites escaramusses que va acostar molt les forces del Marqués del Poal a Barcelona, essent aquestes incapaces de trencar el setge per darrera.
Així doncs homenatgem una victòria catalana, amb un acte senzill que no passa d’una tarda, realitzat just al mirador de la batalla que hi ha davant del castell, lloc on ens fixarem que des d’allà veiem clarament el mas que va servir de comandament de les forces borbòniques.
I es que de Talamanca a el Mas de la Mussarra només hi ha un quilometre i vuit-cents metres a tot estirar, distancia molt propera en termes més actuals i tot un món fa tres cents anys. Podríem dir que realitzant una comparació de batalles decisives com podria ser la Batalla de l’Ebre al 38 i la Batalla de Talamanca, en la primera no veiem el final de la batalla i en la segona sí, i molt proper.
I de Talamanca a Barcelona, tot commemorant l’onze de Setembre de 1714, data de coneixement de tots i que estalviaré explicar el que va passar.
Està barrejant recreació amb política, podreu pensar, i encertareu, però viatgeu una mica recreant i veureu que cada recreació està polititzada, de la Guerra Civil a Successió, tot passant per Napoleònica, en moltes d’elles s’anima a la unió de les dos espanyes quan s’estaven atonyinant, s’anima a oblidar vells rencors ( tot falsejant l’historia de pas… ), s’exalta la imatge de l’espanya correcta essent els altres els equivocats i un etcètera que tots coneixem.
No es acàs això una politització de la recreació, politització de la que he pres part per les dos bandes, tot centrant-me jo només en fer el meu paper correctament, ja sigui de Requeté Carlista a Soldat del Regiment de la Diputació del General, tot passant per molts altres papers, sempre amb tanta professionalitat com m’és possible.
Així doncs, per un dia més, faig política, i política a casa meva potser per primera vegada en els anys que porto recreant. I ho faré cenyint-me al meu paper recreacional, la política ja la posareu vosaltres, de fet sempre la posen des de fora amb lectures que sempre porten l’aigua al seu molí.
Una vegada feta aquesta introducció un xic pujada de to, centrem-nos el l’11 de Setembre, acte basat en una desfilada que va passant per diferents racons del que fou la Barcelona de 1714, no sempre reconeixibles òbviament. També es el dia de més assistència dels socis de Miquelets.
Aquesta desfilada comença a Arc de Triomf, passant pel monument a Rafael de Casanova, Plaça Sant Pere, Fossar de les Moreres, Born Centre Cultural i acabant de nou a Arc de Triomf, tenint allà l’associació el seu expositor explicatiu del projecte cultural, com he dit vital en tota associació. Com suposarem en cada parada es fa una salva, amb excepció del Fossar de les Moreres a causa de ser el lloc on la tradició diu que són enterrats els defensors de la ciutat. La parada al Born Centre Cultural òbviament. també es carregada de sentiments, normal essent un bocí d’aquell tros de ciutat per fer el glacis del que seria i va ser la fortalesa de La Ciutadella, de fama sobradament coneguda, òbviament. també són llocs prou simbòlics per mi. Però com he dit, us puc assegurar que la carrega de política més gran vindrà dels medis i fins i tot associacions contraries al nostre projecte, podent tenir elles un projecte tampoc compartit per nosaltres, així que crec que es millor que no s’entri en judicis.
Però…que se’n treu d’aquesta desfilada, més llarga del que sembla? Doncs moltes coses, començant per fer maniobrar una columna de potser 60 persones de longitud i dos o tres d’ample, que implica més càlculs de volum de masses del que sembla.
També, i encara que sempre invisibles al public, el paper de la recreació civil, massa sovint només representat en el paper de les aiguaderes exceptuant dos o tres, sense elles molts cauríem rodons en aquelles casaques de llana, elles eviten cops de calor amb el seu preuat liquid quan no un dolç per evitar caigues, aquell dia són les autentiques heroïnes de l’associació, per bé que mai els reconeixem tot el que es mereixerien aquesta tasca.
També s’aprén a vigilar molt dels companys, no tots tenim ni la mateixa resistència a la calor ni el mateix fons físic, i aquell es un dels dies que qui més qui menys vigila dels altres, arribant a “fer fora” un company per veure’l massa just, i no es que no el vulguem dins, cap recreació ha de costar la salut, i si justeja massa se li recomana que torni al campament, sense que això sigui cap vergonya per ell, tots tenim els nostres límits com he explicat línies més amunt.
I que fem passada la desfilada? Hidratar-nos es el primer de tot, quasi obligatori, després ja respondrem a tot dubte sobre el nostre uniforme, aquell dia es dels pocs que no podem fer la presentació habitual pel volum de gent que hi ha al passeig, malgrat reconeixem que aquell dia no són masses, ja sigui per que venen estudiats o per que hi ha moltes associacions que busquen la mateixa promoció en molt poc espai. I qui més qui menys ja pensa en anar tirant cap al lloc que li pertoca a la manifestació de la Diada.
Després de la Diada, reconec que de difícil explicació per la barreja de sentiments i experiències, sempre faltat de temps vaig tenir uns pocs dies de descans merescut que es trencarien per una de les grans recreacions a Catalunya, aquesta avançant vora cent anys i a Girona.
Es tracta dels Setges de Girona, convidat per una associació germana com és Regiment de Sant Narcís, que a més fan època Napoleònica amb el Primer Terç de Miquelets de Girona.
Si sou mínims coneixedors de l’historia, coneixereu la defensa de la ciutat el 1808 que va viure graus de crueltat ara difícils d’imaginar arribant a casa per casa com aquell que diu, i essent contra l’enemic francés, potser l’exercit més poderós del moment ha quedat marcat en la memòria de la capital gironina. Essent en conseqüència recreada de fa força anys amb gran acceptació popular.
Aquesta recreació consta de representacions tant dissabte com diumenge, essent la del dissabte dins de la ciutat i representat com es van rebutjar els invasors en un primer moment. Altre historia s’explica el diumenge, aquesta vegada al seu castell de Montjuïc, en que es representa la sortida fora muralles de les forces defensores i que mals resultats els va portar.
En ambdós casos hi vaig participar amb l’uniforme del primer terç de Miquelets de Girona, essent aquesta una de les amfitriones junt al regiment Ultonia, no cal dir que després d’aquestes dos en venien més que ara no recordo, espero em puguin disculpar…, i que entre totes fan una de les recreacions més imponents que he vist dins de les nostres fronteres, coneixedor jo mateix de que n’hi ha moltes més i possiblement trobant algú que em discuteixi possiblement amb raó.
Així doncs, introduïda aquesta recreació començaré a explicar les sensacions que queden, tot començant per un dissabte de combat urbà.
El primer es la rebuda del grup d’acollida, de la qual només puc dir coses bones, fins i tot de l’estona d’instrucció que vaig necessitar per adaptar-me als moviments de l’època que ells fan, ben segur que aquestes alçades ja haureu vist que cada època i exercit té la seva manera de fer, i per respecte a ells que menys que intentar fer-ho bé.
D’allà els meus records ja van a la tarda, moment del combat, nosaltres al Portal de Sant Cristòfol on presentaríem una primera resistència, tot rebent un canó que es passaria a les nostres files i que ja ens acompanyaria fins al final. Des d’allà i després de la resistència aniríem baixant fins davant la Catedral de Girona, on hi havia un sistema de barricades força espectacular per al public i que cara a nosaltres marcava el final de la penetració francesa dins la ciutat, tot iniciant un contraatac que ens duria a la Plaça de Sant Domenec, lloc on s’aconseguiria rendir les forces que havien gosat entrar a Girona. Òbviament tot recreat i sense cap mort real…
Fins aquí he explicat per damunt el que va ser l’acció, però…i que vaig sentir jo? Entrem en la part difícil, ja que moltes van ser les sensacions, però faré un esforç.
La primera que recordo va ser la potencia de foc, per aquells moments molt superior a la recreació de Segle XVIII, que si aquesta potencia feia les descarregues molt potents imagineu entre els carrers ressonant el só en les seves parets.
Després el ritme frenètic de retirada i formar línia…disparar i altre vegada, i així fins el canvi de dinàmica en que els defensors inicien el contraatac, sempre formant línies però aquests ja entregats a algunes missions que requerien sortir d’ella. Denotava un gran coneixement entre ells, ja no del sistema de lluita en línia ja conegut per mi., era més, era plena coordinació entre ells, ben segur d’un sistema d’assaig periòdic i del qual òbviament. jo no participava.
Òbviament vaig sentir més, però m’haureu de disculpar per no saber-ho descriure, allò era un torrent de sensacions en que quan entrava una sortia l’altre, o n’entraven varies de cop sense que marxés cap, es a dir un autentic descontrol, descontrol però que no em fa oblidar el resultat final de ser aquesta una de les millors recreacions en les que he pogut participar.
Diumenge al matí toca al vell castell de Montjuïc, tot simulant aquest la sortida de muralla que van fer els defensors després de la victòria dins de la ciutat, tot presentant batalla en camp obert per acabar defensant-se dins de nou, aquesta vegada amb la derrota dels defensors.
L’escenari s’ho val, cal dir-ho, i el seu aprofitament tot jugant amb els baluards i fossats en fa un escenari espectacular que també gaudeix de molt bona acollida. Tant en espectadors com recreadors espero, tot semblant-se les sensacions a les del dia anterior, però aquesta vegada més relaxades potser per ja altres experiències a camp obert realitzades durant el present 2013.
I es ara que poso fi a la crònica de 2013, conscient de que oblido moltíssimes coses, algunes importants per mi, altres importants per a altres persones. Però si hi poso fi es per considerar que aquelles experiències o aporten poc al relat o no aporten gens, tot deixant l’organització d’un acte per un capítol propi com a mesura per donar-li el protagonisme que mereix i que ben segur entendreu immediatament.
Espai personal de Oriol Miró serra, recreacio i patrimoni junts 