10 ANYS DE RECREACIÓ, LLUMS I OMBRES D’UN MÓN QUE TOTS HAURIEN DE CONEIXER. CAPITOLS 14 A 16 DE 26.

Index

Ves a capitols 11 a 13.

14 Tipus de Recreacions.

15 2011, l’adéu dels Biberons.

16 Saber retirar-se, el viatge a través dels projectes culturals.

Tipus de Recreacions.

Tot explicant hem arribat al 2010, entre explicacions d’actes i algunes reflexions, i tot i que a hores d’ara ja sabreu més o menys que es pot fer en recreació sempre es bo recapitular sobre els tipus de recreació, que podríem definir si fa o fa en quatre tipus. Aquests són Xerrades, visites guiades, exposicions i jornades de recreació, totes amb les seves peculiaritats i sempre importants.

Començarem per les Xerrades o Col·loquis, per mi el més recent però de gran valor didàctic i necessita de poques eines, un o més recreadors uniformats, un powerpoint o diapositives de fàcil comprensió amb frases directes i fotos clares i una sala habilitada per un public que ve disposat a escoltar i qui sap si aprendre. El seu dinamisme no es de moviment, es d’una altre manera, aquell dinamisme que fa que t’escoltin en tot moment, i això s’aconsegueix si tens un bon producte i creus en ell, estructurant-lo d’una manera que no esgoti la gent i qui sap si afegint alguna anècdota particular que faci veure a la gent que estimes aquella activitat.

img_20151121_182811016_hdr
Xerrades i col.loquis permeten apropar la recreació al gran públic, com així va passar a Martorell. On vam coincidir amb altres grups i époques.

D’altre banda requereix molta preparació més enllà de l’exposat, ja que en el torn de preguntes i comentaris la gent parlarà del que ha sentit o llegit, potser diferent al que has sentit o llegit tu, i has de saber respondre amb agilitat tot buscant referencies que puguin valer per entrar en el que t’ha demanat, per sort o desgracia es impossible saber-ho tot, i a vegades potser també us trobeu que no sabeu respondre i serà millor que reconegueu ignorància, sempre es millor no dir res que enganyar si em demaneu la meva opinió.

En qualsevol cas, havent viscut diverses xerrades i on m’he trobat de tot puc dir que gairebé sempre he sortit satisfet d’elles, essent casos minoritaris els que després de les meves explicacions no ha existit tal col·loqui, moment en que he descobert que alguna cosa havia faltat per a provocar tal reacció, però es que hem de reconéixer que cada public es un mon i no sempre saps adaptar-te a ell, si us passés això no defalliu, de tot s’aprén i la pròxima serà millor.

Les Visites guiades també són atractives i aprofitables des del punt de vista recreacional, ja que sota el pretext d’estar fent de guia en una zona atrinxerada, el guia pot anar uniformat o acompanyat d’un recreador coneixedor del que porta damunt i si pot ser de la historia de la zona que s’està fent.

img_20150222_112558
Hospitalet de l’Infant, Subirats, Santa Margarida i els Monjos i un llarg etcetera han viscut aquest tipus de recreació amb gran resultat.

I aquest servei no es veu de manera antinatural, de fet estas a unes trinxeres, gairebé l’habitat natural del que estàs representant, per tant un public interessat en el que envolta aquella visita. Òbviament no et podràs estendre tant com en altres àmbits ja que les visites solen ser dinàmiques, però si saps aprofitar aquelles breus estones que tens ja pots introduir el concepte de recreació a la gent, i qui sap si això pot portar a més estant entre els visitants algun dinamitzador cultural que hi vegi possibilitats.

Ara es el torn de les Exposicions, aquestes poden ser en àmbits molt variats, tot adaptant-nos a l’entorn, si posem per exemple es una exposició a l’aire lliure amb taules més o menys improvisades, com podria ser el final d’una visita o petit espai d’un petit museu, aquesta pot necessitar per complet un recreador al costat per explicar el que està exposat apart de la vestimenta, èpoques de l’uniforme i aquell llarg etcètera que ja sabem.

Si per al contrari l’exposició ja es més en condicions, sala més gran amb espais més habilitats per a ella aquesta combina per igual o quasi igual el recreador vestit amb la part patrimonial d’objectes, a més aquesta pot ser reforçada amb musica, vídeos i per que no alguna xerrada si aconseguim diferenciar bé els espais, ja fent una primera combinació de tipologies de recreació.

20161029_104711
Expositors així ajuden a promoure el projecte.

Tot aconseguint així cada vegada més implantació del concepte i dotant la recreació d’una activitat més enllà, d’un valor afegit de caire patrimonial que pot ser molt apreciat per a qualsevol entitat o museu que vulgui explicar un període concret sense tirar només de fotografies i plafons sempre necessaris.

La batalla, es a dir…la recreació d’ella i la més arriscada, ja que si ho pensem fredament el fet que hi hagi gent que pensa que « juguem a la guerra» vingui d’aquest tipus d’acte.

I es que es el més espectacular sens dubte, el més estudiat també. L’acte en que s’intenta reproduir els moviments de la batalla que s’està reproduint, les maneres de lluitar de l’època amb l’armament indicat, els crits i renecs de l’època tot adaptant-se momentàniament al llenguatge i un llarg etcètera de coses que els recreadors estudien…però que de fora el public potser no vegi, interpretant aquest que es juga a la guerra, corrent el risc que aquest homenatge als veterans o explicació d’història es perdi per les formes.

20150926_191836
Cada época te le seves peculiaritats. En aquesta de Segle XVIII hi podem veure artilleria, civils i infanteria. Tot dins el marc incomparable d’Hostalric.

Però tot això es solucionable amb medis a l’abast de tot gran acte, cartells explicatius a l’entorn de la batalla on s’informa de dates, moviments i unitats participants en ella, una potent megafonia atenta a explicar que està passant i per que no un petit homenatge si s’escau a qui va dedicada aquella recreació tot indicant que allò es quelcom més que “jugar a la guerra”, que com he dit es el pitjor que es pot pensar.

Fins aquí hem arribat explicant les tipologies de recreacions que es poden donar en una Jornada de Recreació, i he dit es poden donar expressament per que crec que totes son combinables en major o menor mesura, tot depenent del que es pugui o es vulgui donar.

Si per exemple estem en una localitat en que no hi va haver batalla, o pel que sigui representar aquella no ha estat possible…, bé podríem combinar la exposició amb una xerrada i qui sap si una visita guiada pels seus escenaris, aconseguint així una difusió força bona entre el public assistent, potser no total, però es que hem de comptar que hi ha gent per tot i que potser vindrà a la caminada per que es el que li agrada però no a la resta per que ja s’ha ocupat el temps d’altre manera…o al revés del que he dit.

Si pel contrari tenim batalla, aquesta també pot ser combinada amb tot el que hem descrit, aconseguint així que el public assistent entengui que no estan veient cent galifardeus jugant, si aquest public ha passat per una exposició, potser s’ha saltat una xerrada però ha anat a la visita es possible que entengui el que està veient allà. Tot donant-li el valor que té com a recreació i activitat didàctica respecte una historia passada que mai s’ha d’oblidar, ja que un dels primers passos per estimar el lloc on ets es entendre un xic la seva historia.

2011, l’adéu dels Biberons.

Havent arribat al 2010, i ja entenent algunes de les dificultats que es troben en recreacions ens desplaçarem al 2011 per mi marcat per dos actes de caire ben diferent com són recreació a Amposta i el darrer acte de la gent de la Lleva ( o quinta ) del Biberó, per bé que no desmereixeré el altres que venen abans.

Per tant comencem pel primer que em ve al cap del 2011, que es la participació en un curt anomenat «Un Balcó d’Abril»( https://youtu.be/QAItu0EVtjE ), projecte de d’aleshores estudiant Marcel Buisant i que a través d’un balcó va de la Proclamació de la República a la més dura postguerra.

Malgrat ser un projecte humil estava molt ben construït i plantejat, sorprenent-me el resultat de manera molt grata.

Aquesta va ser una sortida del que abans hem anomenat de «guerrilla» en la que vaig estar ben acompanyat pels companys Rubén i Dani, sortint ells a les càmeres mentre jo em quedava darrere tot deixant material per millorar un xic el vestuari, aportant tots tres detalls coneguts en recreació i que esperem que els ajudessin.

En qualsevol cas, i sempre a nivell personal, per mi va ser una molt bona experiència participar d’aquell projecte, ple de ganes i que et fa veure que la recreació va més enllà del que molts veuen.

D’aquell gèlid gener anirem a Amposta iniciat el mes d’Abril, un intent de portar una recreació de combat activa al principat dut a terme per la família Santín.

Òbviament va ser una primera experiència que es va realitzar tot seguint un patró ja molt explicat en les línies llegides tot disposant de fira pel matí, una mica de trinxera viva i combat per la tarda. Arrodonit per un concurs de tir d’armes històriques el diumenge en el qual jo no vaig participar.

206964_1983955315584_5046700_n
Malgrat el seu final prematur fruit de desavinençes. La recreació d’Amposta ben be podría ser la primera de combat a Catalunya.

El recordo de manera agradable mirant enrere, era evident que era la primera, i les primeres vegades són les més perilloses però les més ilusionants, cosa que sol animar i portar força gent a elles, evidentment va tenir errades, però cap que no fos salvable amb el treball conjunt de cara a l’edició del 2012.

I d’Amposta a Vilassar de dalt, a un d’aquells actes que m’han marcat potser més, essent aquest acte el darrer public de l’associació de la Lleva del Biberó, aquells combatents que no els tocava anar a l’exercit fins el 41 – 42, i que davant la falta d’homes per la república van ser cridats a files amb 17 i 18 anys. Essent aquesta la seva darrera aparició per motius d’edat dels seus components, per bé que no el seu final legal.

Realment allà nosaltres féiem de decoració amb un hospital i una mica d’exposició muntats a l’exterior del teatre on es feia l’acte, tot formant a l’entrada i sortida del teatre dels autèntics protagonistes.

Al principi ens reberen amb una certa fredor, fins i tot desconcertats, però al final el que més el que menys explicava detalls de la seva experiència, agraïa la feina que fem de memòria i fins i tot s’animava a tocar algun dels objectes que ells havien hagut de tocar i viure de forma no voluntària. Essent nosaltres els primers conscients que precisament el que van patir fa que alguns d’ells ni ho vulguin recordar, i si ho recorden no ho vulguin explicar, fins i tot arriscant-nos a ser mal vistos per ells. Es una situació que entenem a la perfecció, s’ha de respectar el silenci volgut a causa del dolor, i si aquesta fos la resposta majoritària d’ells no faríem aquesta mena d’actes, però per sort solem provocar més somriures que dolor entre ells, i es per això que els fem.

Essent aquests actes un dels que més omplen, tot recordant per qui fem el que fem, i animant-nos a seguir amb una tasca a vegades mal vista o mal entesa, ja que a vegades sembla que fer recordar algunes coses en aquest país sigui fer política, i essent aquesta visió una de les causes de mai tancar les ferides adequadament.

Arribats aquí, podríem pensar que ja hem resolt l’any, però erraríem, el fet que hagi descrit els que més recordo no vol dir que s’aturés el mon, i així queda demostrat a Faió, un d’aquests actes que s’han convertit en fixe, cosa que va força bé tant per la planificació com per la gent assistent que es pot guardar aquell dia amb relativa certesa.

Faió 2011 va esdevenir com sempre el cap de setmana més proper al 25 de Juliol, data en que va començar la batalla aquell llunyà 1938. Que hi podem trobar ja ho sabeu, la zona de fireta, el bar, les recreacions, quan una cosa funciona s’intenta canviar poc tot millorant el que es possible, que a vegades mantenir el que tens ja costa més del que sembla, si més no aquesta es la visió que es té des de fora.

En aquesta ocasió apart del T-26 va aconseguir portar un vell Renault FT-17, un dels tancs reglamentaris a l’exercit espanyol a l’inici de la Guerra Civil Espanyola i el primer tanc de concepció moderna amb torreta giratòria. I si el tanc soviètic em va semblar petit, aquest ho era més encara, i a sobre era lent i poc armat respecte el un dels tancs mítics de la Guerra Civil. Essent aquesta escenificació un exemple de la modernització que hi va haver dins l’exercit espanyol en poc menys de tres anys, passant d’un tanc antiquat com a base de les forces cuirassades a un de la mitja dels anys 30 fins i tot tirant a bo. Cosa que va passar en tots els camps de l’exercit, no podem oblidar que Espanya va ser un camp de probes on tots els que van voler van fer els seus experiments.

311077_2341565495615_3197317_n
Moment de la recreació de Faió.

A més aquest any, si mal no recordo, encara que no comptàvem amb aviació antiga ja va començar a portar unes avionetes modernes amb certa semblança a les antigues. Aquestes van reproduir els atacs «en cadena» si fa no fa com es descriuen als llibres, una darrera l’altre, molt aprop de l’objectiu que érem nosaltres amb l’excepció que no ens disparaven com si feien a l’any 38, i encara sort per que feia molta impressió veure un avio a suposem menys de tres metres damunt teu, i si no ho eren ho semblava però si que puc assegurar que aquells pilots tenien un domini de la seva maquina com poques vegades he vist.

Essent aquesta edició una altre mostra per entendre la recreació com una activitat tant d’homenatge com d’aprenentatge del que van passar els nostres familiars, ja que si bé els tancs no es movien i per tant no podem entendre del tot el que devia ser veure un d’aquells monstres moure’s…en aquesta ocasió si ho vam poder fer amb l’aviació, i es pot assegurar que va ser una barreja d’emoció i mitja por.

Encara a Faió, i anant a la part més didàctica, aquest any vam tornar a repetir l’experiència de tenir un estudiant entre nosaltres, que feia un treball sobre la guerra del seu avi, que a més en aquesta ocasió s’hi va presentar amb el seu net, un mirant i l’altre participant.

No puc ni dir que va sentir ni l’un ni l’altre exactament, en qualsevol cas a l’avi s’el veia receptiu i fins i tot reivindicatiu, no sembla que fos una experiència tramatica per ell. I per a Jove Soliern sembla que va ser una experiència reveladora del que va passar el seu avi, quedant aquesta reflectida en el seu treball, a més d’entrevistes a recreadors i historiadors allà presents que van poder opinar tant de l’historia com de la recreació, va ser realment un exemple del que hauria de ser la recreació, aquella petita porta a la historia sense que aquesta sigui traumàtica.

Anem a una altre recreació, i es que després d’una primera sol venir una segona que vol corregir les errades de la primera, com en aquesta edició de Corbera, encara aprofitant el poble però buscant una altre data més còmode per al public. Creieu-me quan dic que el canvi de data no va funcionar i el public no va ser abundant, però la millora en el funcionament intern de les coses si que va ser un xic millor que l’any passat, essent la valoració d’aquestes jornades positiva tot i els problemes inherents als actes d’aquesta indole.

Amb La Sénia tancarem aquest 2011, per aquell any el vell aeròdrom de guerra present en aquella localitat començava a ser intervingut després de la pressió exercida pels amics del CEIBM ( Centre d’Estudis i Investigació del Baix Maestrat ), que a més teníem un parell de socis d’aquesta associació dins la nostra, amb la qual cosa l’assistència era “obligada” per doble motiu.

diari-tarragona-senia
Una bon reportatge de la premsa ajuda a la tasca cultural que fem.

Es d’aquells actes que no hi vaig poder anar, no per falta de ganes…, però que es veu que va anar força bé, un petit expositor amb un xic d’escenificació tot aprofitant els plafons de dos avions instal·lats davant la casa de comandament de l’aeròdrom, estant aquesta i el refugi encara tancats pendents d’una museïtzació com deu mana.

Ja ho he dit, potser no va ser un acte terriblement complicat, però si d’aquells que satisfan, ja que estem en un mon en que valorem molt la gent que explica la historia o lluita per ella, i quan els fruits de l’esforç comencen a aparéixer es un plaer estar amb companys i amics de lluita, encara que siguin en àmbits diferents.

Saber retirar-se, el viatge a través dels projectes culturals.

Una de les coses més difícils, però el correcte quan deixes de creure en un projecte, la manera de fer-ho ja es més complicada ja que es pot fer bé o malament, i no seré jo qui em jutgi.

Molts poden ser els motius que et porten a aquest moment sempre dur, i en aquest capítol en narraré alguns casos, alguns viscuts en pròpia carn altres n’he estat testimoni, i en respecte als afectats no posaré noms, ja em dispensareu però sempre es millor que quedin les coses bones, ja que fent comptes computo més coses bones que dolentes i això es el que preval.

Un primer cas a relatar es quan un company ja no es veu recreant, sigui per edat, sigui per que es nota menys àgil, sigui per que vol passar a projectes més complexos, el que sigui. I es que aquesta es una decisió absolutament personal que sol anar meditada i avisada, si més no en els casos que he vist s’han arribat a donar quasi un any tot provant en alguns actes, però ells mateixos deien que havien perdut aquella flama.

I si aquesta anomenada flama desapareix, es qüestió de temps que pengis l’uniforme, tots ells eren excel·lents recreadors, a més sempre tenien projectes varis com gairebé tothom en aquest món, i per més que tu els intentis convéncer del contrari, si aquesta decisió es ferma el millor es acabar-la respectant.

Una altre es deixar de creure en el projecte cultural, pot passar, tota persona evoluciona i pot tenir experiències que el poden fer allunyar d’aquell projecte inicial, però això no es en un mes ni en un any…triga més, però no te cap formula de temps definida.

Tot pot començar quan veus coses que tu creus aplicables allà on ets, sigui on sigui, i ho traslladis a la gent oportunament. Aquests com es obvi poden tenir dos opcions, estudiar-ho o rebutjar-ho, no dic acceptar immediatament per que encara que possible no es sol donar.

Si la reacció es estudiar-la perfecte, comença un temps d’esperança i dificultat, òbviament no tothom estarà d’acord en implementar mesures ja que l’immobilisme es arreu de la societat. I si acaba funcionant meravellós, però ha de ser una mesura que agradi a tothom ja que si no sempre diran que era la teva mesura, i això deixa una mala llavor.

Si aquesta mesura acaba sent rebutjada tens dos opcions, o quedar-se o marxar. Les dos son valides realment, però la primera es la més difícil. Si que et pots conformar dient que tu ho aniràs a fer bé i no molestaràs, ja que aquella llavor que vas veure no acaba de marxar mai, però sempre hi haurà algú que et recordarà que allò no va fructificar, sigui en broma o sigui mig enfadat, cosa que acaba degradant la teva confiança en el projecte i per tant acabaràs marxant sigui per tirar en el que creus o per plegar.

Queda la tercera opció, la més desagradable sens dubte, aquesta es el personalisme, potser derivat de les negacions a les propostes, potser derivats d’activitats personals però sempre la pitjor raó. Aquesta ira pot perdurar, de fet jo tinc gent amb qui havia compartit moments i que ara passa pel meu costat sense saludar-me i no sé descriure la sensació, mal ja no…rabia potser, però de què. Jo considero haver passat pagina i de fet els hi he demanat opinió per actes, si es que no els he derivat actes que on era jo no podíem cobrir, tot recomanant-los a ells.

Penso que aquesta ira no ha de marcar una no col·laboració, no vol dir que tots facin igual, però aquestes coses s’haurien de guardar en un armari no trencant un possible projecte que va més enllà d’una associació o persona.

He explicat les tres raons que he vist o he viscut, tot insinuant que pot ser una barreja de les dos ultimes, però per que arribem a aquest punt?

Considero que la resposta està en una mala gestió de personal, havent estat jo corresponsable d’ella en més d’un moment, i no em puc treure del cap en quin moment no vaig actuar contra els grupets que indubtablement es formen, si aquelles primeres discussions entre companys s’haguessin pogut gestionar millor i altres preguntes que et porten a la pregunta si s’haguessin pogut evitar trencaments que només els protagonistes sabran, quan llegeixin aquestes línies.

També em pregunto si per estar en pau amb altres persones havia de renunciar a les coses que veia, o experimentar altres maneres de combinar projectes en una activitat en la que crec, i aquí la resposta es clara, i es que no.

Ells m’han fet fet com soc, no sempre de manera fàcil i amb encerts i errors, més dels primers que els segons per sort. I de tots aquests projectes n’he tret experiències que estan dipositades i que surten encara que no els hi demanis, que et permeten veure cap on anirà una cosa i que pots intentar per evitar el desastre…o que pots intentar per que allò sigui ben gran i gloriós

Però ai caram, cap d’aquests paràmetres es fixe, ni matemàtic, de manera que el que funciona en un cas es un desastre en l’altre, i tu ( jo… ) també ets persona i no veus les coses de la mateixa manera, de manera que aquestes equacions de situacions mai seran igual, per tant en algun moment ficaràs la pota, i reconéixer l’error o no es cosa teva, potser no de manera immediata, potser passat el temps veus que allò no estava bé, o que et vas equivocar amb aquell, o que no t’haguessis hagut de capficar amb tal situació i que t’agradaria arreglar-ho, o si més no fer les paus.

Cosa que per desgracia no es sempre possible, moment en el qual has de mirar com estàs i com estan els altres, possiblement tot veient que ells si fa no fa també paguen els seus errors, que ells tampoc cauen bé a tothom, però que segueixen vius en projectes tant de vida com culturals, i que potser no els hi va tan malament com creies, i fins i tot podies desitjar, cosa tan menyspreable com present en les animes dolgudes. Però que el temps acaba curant.

I es que es ben certa la frase de el temps tot ho posa a lloc, fins i tot podríem mig donar la raó a el temps tot ho cura, la qüestió es si tu sabràs acceptar-ho, i només acceptant-ho aconseguiràs seguir endavant, sigui el camp que sigui.

Ves a capítols 17 a 19.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s