Index
11 El fet d’aconseguir l’Uniforme.
12 El problema de les armes en recreació, part de la falta de reconeixement.
13 2010, una mica de tot.
El fet d’aconseguir l’Uniforme
Fins aquí hem explicat com van diversos actes, fins i tot hem explicat conceptes com projectes culturals i portar associacions, però i que passa amb la roba. A poc que hagueu estat atents ja haureu notat que hi pot haver diversitat d’uniformes i potser us heu preguntat sobre el procés per aconseguir-los…doncs ara o resoldrem.
Per ara tractarem dos èpoques, l’uniforme soviètic i els de període de Guerra Civil, ambdós períodes amb la seva dificultat per bé que un menys que l’altre, i crec que dels dos casos el més senzill es el soviètic, essent aquest el primer a tractar.
Parlo de facilitat pel fet de ser un uniforme reglat, amb tot ben definit, ben al contrari que el període de Guerra Civil molt ple de matisos, però això no vol dir que estigui mancat de dificultats.
El primer es escollir la unitat, no es el mateix una infanteria de marina que una infanteria, o un pilot o un conductor de tanc, tots ells tenen la seva norma de vestuari trobable tant en llibres com pot ser la editorial Osprey, una de les mes serioses cara a l’historia militar. Però també pots tenir sort i trobar manuals.
Definit que necessites i que no, arriba el moment de la busca, tràngol possiblement més lleuger que els meus antecessors en aquest món, i es que internet ha afegit una llista de proveïdors arreu del món, la meitat del meu uniforme ve directament d’Ucrania per posar un exemple.
Tampoc podem oblidar el contacte personal, molt possiblement definit pels propis companys d’associació, que potser tinguin material del que es volen despendre o que saben buscar millor que tu, en qualsevol cas el factor humà es imprescindible, ja que molt possiblement ells et puguin recomanar on buscar un detall si no el tenen i si aquell proveïdor es de fiar.
I d’aquesta combinació et pot sortir el teu uniforme, com he dit no mancat de dificultats, ja que en aquest procés t’enforntarás a serveis de correus potser poc eficients, serveis de duanes a vegades capritxosos amb el temps, fins i tot l’error o la poca serietat del proveïdor escollit. Però res que amb paciència no s’arregli, i si una cosa no t’arriba…no pateixis, la solidaritat entre companys farà que si hi ha algun element de sobra en el seu armari, aquest element possiblement passi a mans teves mentre aquell casc, peça de roba o el que sigui està perdut en la immensitat territorial o temporal.
Ara arriba el complicat, els uniformes de guerra civil, període complicat de per sí amb varies èpoques dins el mateix conflicte i la seva pertinent uniformitat tot tenint en compte el front que toques, a mode d’exemple ràpid no es el mateix un uniforme de mitjans de guerra del front de Madrid que del llevant, essent aquest primer més càlid i preparat pel fred.
A més hem de comptar que en el període de guerra civil s’ha instal·lat massa el tot s’hi val, potser a causa de les moltes uniformitats visibles en les fotos que acompanyada a una mala documentació et pot portar a crear un uniforme de l’etapa de milícies ,que no serà correcte per quan ja s’ha creat l’Exercit Popular de la República i aquest es vol uniformar de manera més seriosa.
Podeu pensar que es una mala jugada, però es que en vora tres anys hi van haver molts canvis, i malgrat puguis tenir una base més o menys útil per totes les èpoques existents, sempre et farà falta aquell detall que farà que no desentonis respecte els altres companys recreadors. Existint també per ells aquesta dificultat ja sigui en bàndol republicà com franquista, cadascun amb la seva peculiaritat.
Exposades les dificultats de fer uniformitat de guerra civil, intentarem construir un uniforme que més o menys ens pugui servir per totes les èpoques, excepte la miliciana en que regnava un poti poti d’equip civil i militar. Apuntarem a un uniforme de recreador avançat, després ja parlarem d’un recreador que s’inicia, aquest amb algunes llicencies que es permeten durant un temps prudencial.
El primer es la roba, uns pantalons i una camisa posem per cas, la camisa pot ser de l’exercit francés de no fa masses anys i trobable a internet, que el seu patronatge no havia canviat gaire i en van entrar a milers en els dos bàndols, potser canviar els botons de pasta per fusta si ens posem exigents. Però si mirant fotos trobem una camisa espanyola i surt en prou fotos, o una anglesa que et pot servir per fer brigades internacionals també et pot servir, tot depén de quin paper adoptis.
Cara als pantalons podem optar pels clàssics brechees ( aquells que fan bossa per dalt ) amb polaines de tela per sota del genoll fins al turmell, útils per ambdós bàndols o els que alguns anomenem noruecs, fàcilment conseguibles tot fent alguna modificació a pantalons espanyols de reglaments posteriors, aquest tipus de pantaló que fa una caiguda més vertical tancant la bossa pel turmell es molt republicà en l’imaginari, tot seguint els paràmetres usats per crear l’Exercit Popular de La Republicà i es recomanable fer us sobretot de republicà. Malgrat tenir aquestes aparents definicions i usos, també hem de ser conscients que parlem d’una guerra civil on els proveïments a vegades fallaven, per tant un pantaló s’allargava fins que es queia o feies un «intercanvi» amb un presoner com descriuen alguns llibres, però, i malgrat aquesta circumstancia no hem de fer de l’excepció una regla.
Tenim dos peces, anem a per una tercera, aquesta es la Guerrera. Aquesta vindria a ser una camisola gruixuda que es posa per damunt la camisa per evitar que es faci malbé, també serveix clar per abrigar quan no fa massa fred i canvia de material segons la zona, pot ser de cotó a pana tot depenent la duresa del terreny on es lluita, també he sentit que alguns en diuen caçadora.
Aquesta guerrera si fem servir els manuals previs a la guerra i que es van mantenir es la model 26, d’un tall especial però que hi ha gent que ha trobat patrons i l’ha pogut copiar. Tampoc menyspreeu una bona modista, he estat testimoni per un company que a base de fotos va aconseguir un uniforme més que passable.
Però si no es pot una guerrera, encara que si es pot es el millor, aneu a les fotos de nou, veureu que amb un jersei actual amb poques o cap modificació pots resoldre la part superior amb plena solvència.
Tenim la roba base, ara anem a dalt i abaix tot començant pels peu.
Amb els peus teniu diverses opcions fàcils, ja que el fet que la empresa Segarra ja existís i alguns dissenys no han canviat massa facilita bastant la feina, tot podent buscar el clàssic botí curt de pell girada que es pot trobar en molts llocs de sabates als mercats setmanals d’algun poble, darrerament he vist també algunes botigues on comencen a aparéixer. Els més nous tenen una sola dentada molt visible i evidentment plana a l’època que parlem, aquesta sola ara de plàstic es pot rebaixar a un sabater si vols.
Tenim una sabata tancada, però com hem dit els proveïments a vegades fallaven, i la clàssica espardenya de pagés es el gran comodí, i no et cal patir si serà acceptat o no…tenim moltes fotos, tant a l’estiu com a l’hivern. A l’estiu el peu respira i no sua tant, però a l’hivern això s’arreglava amb un mitjó gruixut per dins i lligat amb les betes per damunt, que abrigar no abriga però no tens el peu tan exposat al fred.
Amb aquestes dos solucions podem anar a tot arreu, la resta com poden ser botes clavetejades a mode de tacs, botes altes franceses d’oficial i un llarg etcètera ja passen a ser una opció que pot fer lluir un uniforme d’una manera sorprenent.
Si anem al cap també tenim força joc, de la boina negra que encara que útil no n’hem d’abusar a la gorra de plat, tot passant per els gorrillos cuartelers, tots ells modificables de models posteriors. Això si…hem de tenir present que els que porten temps saben les diferencies entre gorrillos dels anys 40 respecte els dels 30, per això i altres raons has de confiar en els companys d’associació si entres de nou a una.
Ja està, tenim la roba, però ens falta molt encara. Cartutxeres, sarrons amb cantimplora, manta o capot passen a ser companys imprescindibles de la roba, ja que ells tres tenen una funció ben definida cara a la lluita o l’escàs confort del soldat.
En el cas de les cartutxeres, per encertar el 90% de les vegades es recomanable unes espanyoles, i si pot ser reproducció millor, hem de tenir en compte que si tenim unes originals aquell cuir ja porta molts anys damunt i pot haver perdut capacitats. Actualment aquestes reproduccions són fàcils de trobar, ja que més d’un company sap treballar la pell i s’ha atrevit a reproduir-les, i no us faci recança que semblen massa noves o ximpleries així, penseu que potser quan els nostres avis les van utilitzar ho eren.
Evidentment en aquesta guerra civil va entrar de tot, des de cartutxeres angleses a americanes model 1911, totes elles son acceptables dins el seu context degudament estudiat i raonat, heu de pensar que quan porteu un equipament l’heu de saber defensar i justificar, ja que sempre tindreu el clàssic perepunyetes que buscarà els tres peus al gat.
Ara anem al poc confort que podia tenir un soldat, començant per un sarró i la cantimplora, un sarró dels anys 80 es molt acceptable, tant com ho pot ser un sarró portat de casa que vas allargant, com sempre mireu les fotos. També heu de mirar que sigui funcional, ja que en fareu us gairebé d’immediat, des de guardar coberts a ampolles d’aigua tot passant per coses més modernes que no poden ser visibles en plena recreació.
Just ara hem citat ampolles d’aigua, i es que a vegades les cantimplores que trobareu són recuperables, però altres no. Es poden haver rovellat o haver agafat un gust a metall terrible, els taps de suro haver-se fet malbé tot i que això es pot canviar, en qualsevol cas aquí cada un te el seu truc per intentar-les recuperar per l’ús, objectiu no sempre possible. Es per això que em remeto de nou al dit de consultar als companys.
I ens queda la manta o capot, company inseparable del soldat, la manta molts l’haureu vista per algun racó o fireta, es aquella grisa que rasca potser una mica menys que el paper de vidre…i que te una franja blanca a cada extrem, es molt grossa i el que es abrigar tampoc abriga massa però ben aviat la fareu servir de capa per la pluja, per dormir, per sostres per fer ombres i un etcètera prou llarg.
Cara al capot, tot i estar en l’equip no tothom en tenia, però si us podeu fer amb un fareu un gran pas, ja que apart de millorar la protecció ben posat abriga una mica més.
Amb tot això que hem descrit, tindríeu un uniforme base amb algunes variants que us permetran sobreviure bé a gairebé totes les recreacions. Òbviament cada zona i paper te les seves variants, i si les voleu desarrollar tocarà estudiar fotos, texts i nodrir-se de companys més veterans que seran els que us ajudaran de passar del primer possible uniforme que ara descriuré al que just acabem de descriure.
Aquest primer uniformes es merament temporal i amb elements de baix cost, a més que possiblement no pensareu en tantes coses ja que com haureu començat molt possiblement estareu encaminats a demanar el que hem descrit línies amunt. De fet es recomanable que ho feu, ja que si us passeu més d’un any o any i mig anant amb coses deixades poden passar dos coses, una serà que mentre et deixin coses a tu altres que vulguin provar no tindran l’oportunitat de conéixer un mon que potser els acabi agradant, l’altre es que per una banda els companys et començaran a apretar tot al·legant que ells van començar però que es van espavilar a millorar la roba tot acabant per no esser convidat o fer sempre funcions secundaries podent arribar al punt de ser rebutjat d’una recreació amb uns mínims d’exigència, que es el segón que et pot passar. I es que els companys t’ho donaran tot per ajudar, però tota ajuda ha de ser finita.
Els elements de baix cost que hem dit poden ser uns pantalons d’un verd molt brut però que solen acceptar per aquests casos, en el meu cas són elàstics de manera que puc deixar a gent de diverses talles. Amb la camisa comptem amb el que mal anomenem camisa OTAN, de patronatge molt posterior i d’un verd poma acida que poden tenir certes semblances a primer cop d’ull, però que quan ets aprop es veu que no es com la de la resta de companys. Cal dir que malgrat tot, aquesta camisa no es el desastre, ja que pot ser corregida amb relativament poca feina amb un resultat prou acceptable, per fer-ho cal consultar als companys.
Per sobre la camisa la solució pot ser la mateixa que per l’uniforme més treballat, aquell jersei de tall antiquat que encara pots trobar a fires i que poca modificació necessita.
El cap i els peus, boina i espardenyes i no fas cap desastre, de fet hem dit que son acceptables en diferents mesures cada una.
Cara a la resta no crec que s’hagi de patir, ja que molt possiblement puguis tirar de préstecs mentre aconsegueixes unes bones cartutxeres, una bona manta o un bon el que sigui, ja que parlem que les cartutxeres de 50 euros no baixaran i més val que siguin comprades una vegada i ja aguantin tant com sigui possible.
No cal dir que el món de la uniformitat es molt gran i complicat, i els casos que us he posat no serien els mateixos si aquestes línies les escrivís un altre, que a més hagués pogut fer incís en altres elements opcionals com plats, ulleres i altres coses a tenir en compte. I tindria raó segurament, ja que en aquesta afició som molts i de moltes èpoques, cada un amb les seves vivències.
Del que si que estic segur que estaríem d’acord es que no es una afició barata que resolguis amb posem 100 euros, el preu anirà depenent del paper que adoptis cosa que et condicionarà calçats, abrics i altres variants que poden fer pujar o baixar una mitjana de preu que no m’atreveixo a valorar, però que si ho fas bé dona moltes satisfaccions, tant a nivell vivencial com de coneixements, motiu pel qual m’atreveixo a animar-vos que hi entreu, que cada cèntim ha estat ben pagat, esdevenint així una inversió en múltiples camps.
El problema de les armes en recreació, part de la falta de reconeixement.
Heus aquí un dels temes, poc parlat però que tots sabem que existeix ja que normalment es resol en un parell de senzill tràmits. Aquest problema es el de l’armament, òbviament material sensible per inutilitzat que estigui ja que a més quantitat de fusells, pistoles i metralladores pot fer pujar la sensació d’inseguretat de les autoritats, per més inutilitzades que estiguin. En conseqüència a cada recreació mínimament potent et trobaràs un seguit de gestions que has de fer.
Tu com a recreador simple no organitzador has d’enviar la documentació de la teva arma inutilitzada, la que toqui segons la llei vigent. L’organitzador ho envia a la Guàrdia Civil que li pertoca, que comprova que tot estigui correcte, factures al teu nom, certificats d’inutilització, DNI, llibres de col·leccionista, etc, tot depén de la seguretat amb que vulgui tractar la Guàrdia Civil de torn. Aquesta llista sol se acceptada per norma, potser caigui algun fusell amb documentació poc clara, tot essent aquest propietari convidat a arreglar aquella situació, i un cop aporvada la llista d’armes inutilitzades o fins i tot detonadores aquestes seran comprovades a la mateixa recreació per una patrulla de la Guàrdia Civil, que és l’autoritat que te control sobre les armes en el nostre país.
Com a organització has d’afegir un pas, que es demanar els permisos per la recreació, tot explicant que es farà, mesures de seguretat, depenent del grau de seguretat que valori l’autoritat.
Com veieu no deixa de ser un tramit amb el que s’ha de comptar en totes les recreacions, sumant així una mica de temps a els problemes inherents a tota recreació.
Aquí el problema sembla que sigui més la llei pròpiament dita, tot comparant amb legislacions de Pirineu cap amunt, gairebé totes elles més permissives amb l’activitat de la recreació, que no vol dir que no passin controls, però aquests controls recauen més en la responsabilitat personal del recreador, guanyant aquestes recreacions molt en potencia de foc.
I es que les lleis espanyoles en tema armes són molt restrictives respecte a la recreació, gairebé sembla que temin aquesta activitat que vol ser tant lúdica com didàctica, i fins i tot al servei de la gent, però com hem dit es més restrictiva tot matant algunes possibilitats de bon principi, tot transmetent desconfiança cap al recreador, que es el primer interessat a que tot vagi bé i no hi hagi accidents. De fet es més, els accidents en aquests països per causa de les recreacions són gairebé anecdòtics i més fruit de descuits que altre cosa, i aquí també seria igual, només es qüestió que confiïn en les persones i entenguin que la recreació no es bel·licista, més aviat al contrari, es una activitat que vol explicar el que va passar totalment allunyada del bel·licisme. Com he dit en capítols anteriors qui vulgui jugar a la guerra que no s’apunti a la recreació.
Si us heu fixat, aquests primers paràgrafs en realitat són una defensa de la recreació, tot fent una suau denuncia dels passos que hem de fer per poder portar una part de les eines que necessitem en recreació militar, que es l’arma, sigui de la època que sigui. Ja que en realitat el problema real es un altre, i es diu falta de reconeixement de la recreació històrica com activitat cultural.
Activitat cultural que s’ha demostrat que pot barrejar l’espectacle amb la didàctica, si heu arribat a aquest capítol ja us n’haureu fet una idea de com, i que mereix ser reconeguda com a tal, tocant totes les administracions que faci falta i qui sap si fent apartats especial en lleis tot facilitant la seva existència, hem parlat de les armes però també podríem parlar d’Hisenda tot aconseguint descomptes a vegades negats, tot obviant altres exemples propis de cada associació i que cada una se sabrà.
Ganes d’explicar-nos no faltaran per part nostre, jo mateix he estat l’encarregat de múltiples negociacions d’actes i puc dir que la primera reacció sempre es la sorpresa mentre fullegen un dossier ben preparat. Aquest dossier sempre descriu l’associació, que fa i quins valors busquem aportar, tipus de recreació, necessitats i fins i tot pots posar exemples de pobles amb les conseqüències econòmiques i turístiques.
Aquests arguments solen funcionar per convéncer l’ajuntament de torn que autoritzi l’activitat, tot passant a buscar els forats legals per una activitat que corre entre trabucaires…firaires i fins i tot expositors i que per sort amb ganes de les dos parts es superen els obstacles amb facilitat.
Però es que no hauria de ser així, la comunitat recreadora en aquest país es molt amplia i afecta moltes epoques, tot sumant milers de persones entregades a la historia amb poques ajudes i a vegades moltes complicacions per fer la seva activitat, es que potser no mereixem un tractament adequat a les nostres necessitats? com associacions culturals amb certes necessitats com totes, que hem de fer per no de dependre de la gracia de certs ajuntaments o associacions que poden no entendre el que són les associacions de recreació?
I es que en realitat, potser parlem d’una altre cosa, que tan a les associacions de recreació com als recreadors ens agradaria que s’ens veiés amb normalitat, com pots veure normal un casteller, un trabucaire o un esbart dansaire per només posar tres exemples, i molt ens temem que per això encara falta molt.
2010, una mica de tot.
Amb el 2010 entrem en un any de molts variats esforços i que m’ensenyarà molt de mi mateix, encara que en aquell moment no en sigui conscient, canvi que mirant enrere diria que es podria traduir en l’inici de la recerca de nous objectius.
D’aquest any crec que el primer que podriem remarcar seria Benissanet, acte aparentment poca cosa peró que significava l’inici d’un retorn més o menys seriós a l’Ebre, i es que ser profeta a la teva terra a vegades costa més del que sembla.
Aquest acte fou portat i negociat després de la visita dels companys Joan i Albert al refugi antiaeri de Benissanet, els quals després de la visita van comentar de la nostra existencia i que s’hi podria fer un acte algun dia, anant a parar aquest comentari a les orelles encertades tot acabant en un humil acte en dimensions, peró gran en importancia com ja he dit.
L’associació va ocupar la plaça que hi ha damunt el refugi, tot posant diverses taules amb materials diversos. Tots ells barrejats entre els diversos uniformes que podem portar, representant Exercit Popular i Brigades Internacionals, estant present una de les banderes històriques que ha recuperat Ejercito del Ebro, la del batalló Comune de Paris que tant va patir a l’alçada d’Amposta.
Com veieu va ser un acte senzill, però el primer acte amb cara i ulls després del 2008 que féiem a la zona de la batalla, essent aquest simple fet ja digne de destacar i marcant una diferencia respecte altres actes menors de 2009 que no van passar de petits homenatges a Corbera, aquí l’associació mostrava la seva part cultural i recuperadora tot muntant una exposició digna de petit museu i que fou molt ben acollit.
Ara, en contrast a aquest acte parlaré d’un petit acte, el que definiríem gairebé com acte de guerrilla, aquest es va donar a Pinell de Brai, i es tractava d’una excursió a l’únic monument fet durant la mateixa batalla al cor de la Serra de Pandols, on s’hi posaria una petita urna metal ica per que la gent hi deixi els escrits que ella cregui convenient després de fer aquella passejada.
A més es tracta d’un monument restaurat per gent senzilla l’any 2000 quan no es parlava encara del concepte Memòria Històrica i fer allò semblava forassenyat i una terrible pèrdua de temps. Ells ho van fer i mereixen un elogi més que merescut, tot i que els respecto l’anonimat que sempre donen a entendre que desitgen quan toques el tema, malgrat jo penso que siguin dignes de mencionar.
L’he definit com acte de guerrilla, ja que l’opció de pujar va sortir amb pocs dies d’antelació i només dos ens vam animar a pujar a aquell petit replà minúscul en tamany però gran en significat històric, sigui pels fets que van ocórrer allà aquells mesos del 1938, sigui per l’intervenció ja explicada, afegint nosaltres amb la recreació un minúscul grau d’homenatge a tots aquells valents que van lluitar per nosaltres.
Jo no sé que sentiria en Miquel, però si que us puc definir el que vaig sentir jo, pujar allà com ells van pujar camí d’un front duríssim, tot anant a rellevar una 11 divisió que havia patit moltíssim, a més amb la calor i tota la carrega pròpia d’un soldat…donava que pensar, nosaltres ara pujàvem per fer-lis un petit però sentit homenatge on els silencis es fan llargs i tot el que veus et fa pensar en la duresa de la situació, aquelles roques que escassa protecció ofereixen contra una metralla ara rovellada i abans mortal, aquell tros de metralla que trobes al costat del camí, la vegetació baixa que poques ombres et dona…, realment aquella gent eren d’una altre pasta, avesats a unes dificultats que nosaltres només podem llegir o escoltar si tenim la sort de trobar-ne un que vol parlar. Masses coses que fan entendre el per que estem fent el que estem fent, i el respecte amb que tractem tant la roba com les explicacions dels fets que donem a qui ens pregunta.
Arribem ara al que va ser un d’aquells caps de setmana moguts, però que recordo per diversos motius, un cap de setmana on vam tornar a donar vida a un espai històric i on vam col·laborar en la gravació d’un curt, tot tocant dos de les múltiples utilitats que pot tenir la recreació.
El primer episodi fou altre vegada a Castejón del Puente, però aquesta vegada en condicions millors que aquella visita del 2008, ja que en aquesta ocasió tots els espais estaven oberts i nosaltres els hi donaríem vida. La sanitat va brillar amb l’exelencia que ens tenia acostumats, la gent feia preguntes de tota indole després de recórrer els passadissos que travessaven aquell turó, des de l’armament a la roba tot passant per episodis històrics potser barrejats amb les histories de casa. Ben bé el podríem definir com un acte molt profitós, malgrat que al matí semblés que no aixecaríem aquell acte que per sort es va animar a la tarda.
D’allà alguns ja van tenir el diumenge lliure, però tres no. En Miquel, l’Angel i jo ens havíem compromés a participar com figurants en un curt de d’aleshores estudiant Jaume Moya, que realitzava el seu treball de fi de curs, un curt de caire fantàstic inspirat en la Batalla de l’Ebre en que havia reclutat tots els amics i familiars que s’anomena «Gotas de Agua», ( https://youtu.be/VoacECEbYRU ).
No us penseu que això ha estat l’explicació, només ha estat una petita introducció del que va ser una vivència que recordo amb molta estima malgrat que aquell dia vaig fer una de les tirades de cotxe més besties que he fet mai, si us animeu busqueu on para Castejón del Puente i on cau Poblenou del Delta i feu els vostres números de cotxe.
La qüestió es que Poblenou del Delta era només la base, i on havien estat gravant algunes escenes mentre nosaltres érem allà dalt, ja que el diumenge pujaríem de nou a Pandols, ben aprop dels monuments de la mítica cota 705 i amb el municipi de Pinell de Brai als nostres peus.
Recordo aquella jornada de gravació amb molt bones sensacions, primeres calors, aprofitament del dia al màxim fins la darrera llum, bon ambient digne de gent que porta dies treballant i a més tenen les coses clares i un llarg etcètera que mai supera la sensació d’estar fent el correcte, d’estar ajudant a qui ho mereix i que a més aquest t’ho retorna amb tota classe d’atencions dins les escasses possibilitats d’un projecte de l’escala que hem explicat. Realment una experiència que no em penedeixo d’ella i que recordo amb molta estima.
De Pinell de Brai ens mourem cap a Quijorna, l’ultima ocasió en que hi assistiré. Fou una edició estranya i que em va donar una gran lliçó, però no avancem esdeveniments.
En aquesta ocasió no hi va poder haver batalla, ara no recordo el motiu, però això no va frenar pas els companys de Frente de Madrid en organitzar una jornada de trinxera viva. En aquella ocasió aquesta trinxera seria dividida en dos parts tot separada per un petit túnel que feina de transició entre ambdós bàndols, tota la trinxera essent arreglada amb l’excel·lència de costum. A més que el nivell puja a cada any ja que no som tants en aquest món i excepte algun tots sabíem al que anàvem, l’únic que va fallar…, l’assistència de públic i no pas per falta de promoció.
Però ja se sap que el Deu Futbol ho pot véncer tot i l’horari, ja inamovible va coincidir amb els quarts de final del mundial que va guanyar la selecció espanyola…i els que van venir van ser tot aprofitant la mitja part o al final, gairebé quan era fosc, tota una llastima si pensem en l’esforç que significa fer aquell muntatge, però també agraïts a aquells que van venir, ja que la recreació sense la gent no seria res.
Passat Quijorna, i per orde de dates arriba Faió, potser el primer gran Faió i ja no només per la recreació, que segueix si fa no fa el guió que ja s’ha preestablert, potser canviant els defensors pels atacants i millorant la pirotècnia.
En aquesta ocasió la part expositora va millorar moltíssim, cosa fàcil portant un vell T-26 dels molts que van participar a la Guerra Civil Espanyola, podent conéixer les seves dimensions i més d’un el seu interior. Sorprenent-se més d’un de les seves dimensions reduïdes per tractar-se d’un dels tancs més moderns de l’època i comparant-los amb els actuals, però es que amb un canó de 45 mm, 15 mm de blindatge i els motors de l’època la cosa donava pel que donava.
Tampoc podem oblidar l’incorporació d’una megafonia que explica la batalla pas a pas mentre es realitza, fent passar aquell espectacle a quelcom més formatiu i instructiu per al public, passant aquest a ser un més de la recreació al mateix temps que entén el que passa, i deixant de banda la sensació del « juguen a la guerra» que tant mal ens fa a vegades.
I per ultim, essent aquest element de caire més grupal, aquell any vam acollir entre les nostres files un noi que estava realitzant el treball de recerca i havia escollit temàtica de la Guerra Civil. Aquest xicot es va posar en contacte amb nosaltres i va acabar participant amb nosaltres, fent fotografies i sentint les sensacions que nosaltres sentíem i devien sentir, per transmetre-les en el seu treball final del qual ens consta que la nota va ser molt bona.
Si bé no podem dir que vam crear un nou recreador, cosa que tampoc era la idea, potser vam crear la sensació de respecte en ell tot podent conéixer una mica les interioritats d’aquest món. Món que aquell any retornava a la zona catalana de la Batalla de l’Ebre.
Aquesta venia de mà d’en Pere Sans, promotor d’un dels primers museus de la zona de la Batalla de l’Ebre abans que arribessin els Memorials Democràtic i COMEBE que ara semblen voler eclipsar tot el preexistent o nouvingut, i en conseqüència persona respectada dins d’un món que valora molt la transmissió de l’historia.
L’escenari triat fou les restes del poble vell, tot servint-se d’elements de la seva exposició « La Trinxera « per ambientar les restes del poble que tant va patir la batalla, essent nosaltres els seus col·laboradors.
Aquesta recreació formava part d’unes jornades amb xerrades i exposicions, apart de la ja citada recreació i va durar tot el primer cap de setmana, tenint una afluència de public encara baixa, pròpia d’unes dates difícils com encara es el primer cap de setmana de Setembre, i qui sap si d’una promoció poc ajustada a l’època de l’any. Però, i en qualsevol cas, qui més qui menys ha viscut la primera vegada de tot i sap que aquestes coses passen, tot havent representat un plaer per a nosaltres participar en les seves jornades.
De Corbera d’Ebre passarem a Montgai, en terres de Lleida, una d’aquelles províncies que no es visiten tant com seria desitjable vist el patrimoni del conflicte del que disposen, però a la qual la feina ben feta ens va obrir les portes, i aquesta porta serà el municipi de Montgai en una jornada que en realitat van ser dos, cosa que ara explicarem.
Aquest acte fou negociat partint l’escenari, volent crear així una circulació gairebé obligatòria entre mostres de patrimoni i el poble. A tal efecte nosaltres vam proposar muntar un hospital al poble i enviar els soldats a les properes trinxeres on faríem la parada, tal divisió seria resolta per l’organització de l’acte amb un servei de « taxi « que portés a la gent d’un punt a l’altre de manera gratuïta, tot creant una experiència mai provada per nosaltres, i que al final no va poder ser realitat a causa de la pluja més que abundant que fa fer les trinxeres perilloses.
Podeu pensar que s’hagués pogut suspendre, però quan l’aigua cau la nit anterior i amenaça tot el dia ja no hi ha marxa enrere, tot obligant a improvisar una solució que va resultar força raonable. Aquesta es va basar en muntar una petita exposició en un portal prou ampli per tot que ens van cedir desinteressadament, tot fent incursions pels carreres del poble fent-nos visibles i atraient així el public, deixant les trinxeres per un altre dia amb meteorologia més favorable com seria si fa no fa un mes després a la primera visita. Tot resultant una sortida de prou bon record per totes les parts implicades.
I d’aquest acte improvisat per necessitats anirem la màgia del cinema, anant a Llavorsí i Alcubierre, escenaris de gravacions de diferent caire per bé que sempre instructives.
La primera seria a Llavorsí, on el grup va assistir per realitzar escenes d’un documental / pel.licula de la Batalla de Baladredo, filmació que tant aniria de les accions de front a un temps posterior tot basant-se en la vida del Doctor Pere Tarrés, dirigit aquest film per el que posteriorment soci Oriol Riart, i que més d’un premi ha aconseguit per aquesta feina.
Van ser dos dies de molta intensitat per aquelles muntanyes tot aprofitant fins al final la llum natural tan preuada en el mon del cine, tot anant per paratges d’una bellesa excepcional que il·lustra molt tot el que puguis haver llegit de la guerra en alta muntanya, ben tractats en tot moment i sempre amb les presses pròpies del món de les càmeres.
Però la qüestió no es aquesta, ja que en ocasió a aquesta gravació vull explicar una de les coses que no tothom sap, però que passa a l’hora de gravar, aquesta es la qüestió de la no sempre correspondència del vestuari amb l’època real de l’any, com en aquesta ocasió va ser.
I es que representa que la Batalla de Baladredo va ser als volts de l’inici de la Batalla de l’Ebre, si no recordo malament el 25 de Juliol, i el que per ells es una batalla que els va afectar de prop, per molts estudiosos es una acció de distracció del que va ser la gran batalla, com canvia el prisma segons on siguis eh?. La qüestió es,no ens desviem massa del tema, es que l’uniforme havia de ser estival amb algunes proteccions per la pluja que sembla que va caure aquells dies i que nosaltres estàvem gravant en Novembre en ple Pirineu, que a més ens va nevar un xic. Per tant…com comprendreu, es va haver d’anar amb mànigues de camisa, i per més trucs que tinguis la sensació de fred no te la trauràs mai del cos.
L’altre sortida cinematogràfica a comentar es Alcubierre, poble que durant molt de temps estigué en la zona republicana del Front d’Aragó, acollint les milícies del POUM i que surt molt al llibre “Homenatge a Catalunya” de George Orwell. En aquesta ocasió gravàvem per una serie de la Televisió d’Aragó i estàvem ubicats als escenaris de la ruta turística anomenada “Ruta Orwell” en clara referencia al ja citat escriptor.
En aquesta es van donar dos casos de l’anomenada màgia del cine, una la que hem comentat de Llavorsí que representava Juliol essent ja Desembre, cosa que va fer patir un fred poques vegades més patit. Tan era el fred que ja ben fosc i encara gravant alguns, als que no ens tocava gravar estàvem tots arraulits al voltant d’una llum ambiental, i no creiessiu pas que aquella llum feia de calefacció, la cosa es que els primers es devien acostar tot buscant una calor més psicològica que real i els altres vam anar darrera seu amb les nostres mantes i capots. Creieu-me que si no es el dia que he passat més fred poc deu faltar per ser-ho.
L’altre acte màgic es transformar la nit en dia, d’aquest en vaig ser testimoni ja que em tocava aparéixer a mi i em va sorprendre. Us puc ben assegurar que era negra nit i gairebé sense lluna, però aquella gent va treure uns focus d’un tamany i potencia brutals que un cop emés per televisió semblava ple migdia, cosa que em va sorprendre molt, tant que encara ara es un dels exemples que poso per explicar alguns dels secrets del cinema.
I fins aquí 2010, acte més mogut i amb més actes dels aquí descrits i que potser algun dels companys que el van viure remarcarien altres i obviarien alguns dels meus. Però he cregut necessari posar aquests, ja que pel que sigui em van marcar més que altres, tot fent-me adonar que alguna cosa estava canviant dins meu, malgrat jo encara no ho tingués massa clar en aquell moment, tot iniciant un viatge del qual ja anireu sabent els passos que vaig seguir.
Oriol Miró Serra. Recreació Històrica, patrimoni i fortificació de Guerra Civil 