10 ANYS DE RECREACIÓ, LLUMS I OMBRES D’UN MÓN QUE TOTS HAURIEN DE CONEIXER. CAPITOLS 7 A 10 DE 26.

Index

Ves a capitols 5 i 6

7 Projecte cultural i convivència amb altres projectes.

8 2008, aniversari rodó.

9 Ispaniets.

10 2009, conmemoració del final de la guerra i sanitat militar a escena.

Projecte cultural i convivència amb altres projectes.

Projecte cultural, com hem dit imprescindible, sense ell no tens missatge. I en el cas de la recreació aquest projecte es podria definir com mostrar una part de la historia al gran public, però d’una manera diferent, una mena de drecera que pot portar als llibres d’història de manera indirecta.

I això s’aconsegueix estant ben informat i estant ben uniformat, ja que fins i tot el més desinformat sap alguna cosa, encara que sigui poc i mal ubicat en el temps, i aquest preguntarà sobre els seus referents. Es aleshores que tu com recreador has de treure el potencial per explicar que ets, que fas, com ho fas i perquè ho fas.

Una de les primeres coses que potser haurà de desmentir un recreador es sobre la seva vestimenta, potser massa sovint haurà de sentir que va disfressat, jo mateix ho hauré hagut de sentir desenes o centernars de vegades. Quan sentim això no ens hem de posar nerviosos, hem de saber transmetre la diferencia entre disfressa i uniforme.

La disfressa gairebé només orientada al gaudir i la disbauxa, possiblement sense cap mena de rigor històric i construïda gairebé segur de coses velles que corrien per casa i que més o menys queden bé.

L’uniforme ja requereix quelcom més, un uniforme ve d’un estudi de fotos, llibres i quan hi ha sort testimonis. A més, i fruit d’aquest estudi veurem que possiblement el que tenim a casa no ens serveix per res a no ser que tinguem sort o recreem una època recent. Si no tenim aquesta sort, possiblement anirem a parar a modistes que sàpiguen modificar alguna peça de roba que s’assembli o fins i tot fer-la de nou, tot aconseguint una fidelitat que a vegades pot trigar mesos a veure’s completada.

I per que ho fem tot això, cada un tindrà les seves raons, de fet hi ha moltes i es poden barrejar. Podem parlar d’homenatjar els nostres avis, explicar historia, raons personals i fins i tot polítiques, fins i tot es possible que es barregin en menor o major percentatge. Potser la clau es que aquesta barreja sigui equilibrada, podent explicar a més les circumstancies que envolten aquell uniforme, explicant com aquell que diu un bocí d’història.

I cara a l’uniformar-se encara queda un tema a comentar, i no menor precisament. Els recreadors militars no som paramilitars per conéixer tècniques militars, són un element més a conéixer per donar realisme al paper només. Si un s’apunta a un grup de recreació militar per jugar a la guerra que s’apunti a un club d’airsoft o paintball, ras i curt, la recreació no es el seu lloc.

Encara dins l’uniforme, encara que potser no seria apropiat el terme, ens trobem també la recreació civil, aquesta també pateix el mateix encara que amb les seves diferencies. Els recreadors civils també pateixen aquesta ignorància i comparteixen la mateixa feina. A més potser ells tenen afegida la dificultat que a més han de fer coses que ja s’han perdut o casi, posem per cas escalfar al bany maria ( com a primera cosa que ha passat pel cap… ), quants fem servir microones amb una normalitat absoluta? Doncs ells això i molt més t’ho sabran fer, i si no ho buscaran, i quan ho facin abocaran un xic de llum a la historia casolana, que no per invisible als ulls es inexistent.

I ara arriba la convivència de projectes, tema esmentat línies amunt molt per sobre i que ara profunditzem. I es que la peculiaritat de la recreació, essent en si mateixa una mena de portal a la historia fa que aquest projecte es pugui lligar de manera ferma o ocasional a altres projectes, com de fet ho fa.

Un museu es pot beneficiar de la presencia de recreadors, al capdavall els dos estimen la historia, com de la mateixa manera un grup de recreació també pot ser l’organitzador d’una exposició, tot col·laborant amb alguna entitat més pobre en recursos però amb ganes de fer. En el fons l’amor pels fets històrics i la didàctica es present en ambdues parts.

Tampoc podem oblidar que fruit d’aquesta idea de convivència, una associació de patrimoni pot acabar creant la seva secció de recreació pot acabar creant la seva petita o no petita secció de recreació. A mode d’exemple em ve Sancho de Beurko, associació que investiga i promou amb gran èxit la defensa de les restes del Cinturón de Hierro, la que fou defensa republicana de Bilbao, i que amb la ximpleria de anar posant de tant en tant un guia vestit aquí, una petita escenificació allà van crear la que ha estat una de les referencies en quant a recreació de Guerra Civil Espanyola a la zona de la cornisa cantàbrica. I com ells altres entitats com Museo Historico Militar Ebro 1938 i Lo Riu, cintant dos que actuen a l’Ebre, han creat també les seves seccions de recreació amb els seus criteris propis. Demostrant que l’amor per l’historia no es només patrimoni d’uns, es de tots. Museus que creen recreadors i recreadors que creen fabuloses exposicions, dos formes de fer el mateix.

2008, aniversari rodó.

I entrem al 2008, any que ens portarà diversos 70 aniversari i com sabem el 0 i el 5 són xifres fàcils de recordar. Però no avancem masses coses ja que tot i que hi ha altres efemèrides es pot dir que la de la Batalla de l’Ebre s’ho menja tot, aquesta es al Juliol i nosaltres vam tenir vida abans.

Potser el primer que em ve al cap del 2008 seria Baldellou, línies amunt ja hem explicat des de l’orbita d’Ejercito del Ebro el que es va fer, una taula on ens vam mostrar amb un èxit relatiu, no patiu que no em repetiré, ja que en aquesta ocasió tractaré Baldellou des del punt de vista de combatent soviètic i maquís francés.

Per qui no hagi estat, Baldellou era una sortida de dos dies, en aquests dos dies s’escollia un escenari històric, normalment del front occidental de la Segona Guerra Mundial i tot rondava al seu voltant. Però en aquesta edició com a mínim es va fer una excepció posant el front oriental o altrament dit rus, associació a la que jo pertanyia.

La recordo com la jornada de recreació més plujosa que he viscut mai, un dissabte que com aquell que diu només va donar pausa per les hores del combat i que va deixar impracticables tots els campaments. Una llastima si saps tota la feina i il·lusions que hi ha darrera seu.

Aquell dissabte, per Ispaniets es basava en un petit combat a la corba de l’entrada del poble contra una columna de soldats alemanys. En conseqüència entrava en aquells combats tan sonors que havia vist l’any passat com a public, a més gairebé tots anàvem amb l’equip rus contra la pluja que tan eficaç es demostraria al final del dia.

El combat en si no era complicat, una retirada esglaonada davant una força alemanya que ens intentava flanquejar, una cosa fàcil. d’explicar com veiem. Però les lliçons com sempre valuoses, la primera es que un equip de combat ha de ser practic i no molestar, cosa que cal dir que l’uniforme rus compleix, pot ser rude i lletjot comparat a altres, però us asseguro que no recordo que se m’emboliques en les anades i vingudes durant el combat. Tampoc no oblidem la reacció humana a cobrir-se, saps en tot moment que la munició que gasten els alemanys es de fogueig, però us puc assegurar que quan sents una rafega llarga de trets, la teva reacció es cobrir-te sense necessitat d’actuar, senzillament el cos ha manat sobre tu.

Altre cosa va ser la tarda, més limitada a l’observació i fortament marcada per una pluja que no va deixar fer la batalla de la tarda al seu lloc, aquesta entre americans i alemanys.

Aquesta batalla, sens dubte mermada de possibilitats. per una meteorologia adversa, tingué lloc al camping de sota el poble, tot aprofitant que era gairebé buit. Donat que no permetia jugar amb el terreny poca historia va tenir, però es una d’aquelles ocasions en que no pots culpar a cap organització, gairebé el contrari, aquesta va mostrar una capacitat de compromís respecte el pactat lloable. Tota una lliçó de compromís per mi, el que es diu s’ha de complir, i si es fa o no es fa, com a mínim que sigui consensuat entre tots, ja que van ser ells els que van acabar mullats fins els ossos.

Ara la lògica ens diria que ja ens hem de traslladar al diumenge, però no encara…anem al dissabte nit per comentar una cosa que sol passar en gairebé totes les recreacions de cap de setmana, i aquesta es l’hora del sopar. Aquest sopar no es només menjar, es camaraderia entre companys d’afició, explicar batalletes del dia i també es concurs d’uniformes.

Aquest moment es molt bonic, ja que veus tota mena d’uniformes no necessàriament de l’època representada durant el dia, cosa que sota la cobertura del concurs dones una mica de profunditat històrica a la recreació, ja que aquest recreador no només ha d’anar ben vestit sinó que a més ha d’explicar el que porta, per que servia cada cosa i aquell llarg etcètera que ja hem comentat línies enrere. I no em feu recordar quins es van presentar, ja que parlem del 2008 i només recordo el del soldat alemany de primera guerra mundial.

Ara si, diumenge matí i uniforme diferent. Potser no tan estricte com el d’un exercit reglat però si coherent en la barreja de roba civil i militar, ja que en aquella ocasió aniria de maquis francés.

Aquest uniforme presenta si fa no fa la mateixa dificultat que l’uniforme de guerra civil, on està estesa la llegenda que qualsevol cosa serveix, si bé en part es cert també es fals i es precisament per això que trobar un bon uniforme de maquis pot arribar a costar.

També t’has de posar en el paper de combatent no pertanyent a cap exercit però que lluita amb el que té a l’abast, i que sap que si es capturat no serà tractat com a presoner de guerra sinó com a bandit o cosa pitjor.

Ja anant al combat en sí, aquest en un sol radiant totalment oposat al que ens va fer 24 hores abans, el recordo com el meu primer combat urbà, malgrat que el comencés fora del poble el vam acabar dins del nucli, on vaig morir a la plaça essent executat com a bandit que em veia aquell alemany.

I quines sensacions queden després d’una recreació urbana? El só es molt més intens, hi ha més cobertures però també vas molt més apretat, cosa que facilita la defensa en casos però que també aquest espai tancat es la caixa de ressonància perfecte per augmentar una granada ( petard en el cas de recreació ) fins a efectes mortífers.

I hem parlat del final de la recreació, on vaig ser executat, doncs aquest mateix executor va ser el que em va ajudar a aixecar. Fins i tot disculpant-se si m’havia ofés o molestat l’acció realitzada per ell, i que com resposta va obtindre una negativa, ja que ja portava prou temps per entendre que està escenificant un paper.

I ara tornem al món de Guerra Civil Espanyola, a la zona propera als rius que va marcar el limit de front per les zones més properes al Pirineu, tot anant a Rialp i a Roní. Rialp el dissabte on vam inaugurar una exposició al poble, a més de donar vida al poble tot passejant durant el dia o fent la recreació d’un registre de poble ocupat. Coses que en si potser per nosaltres no seran de gran valor, però que veus que a la gent del poble li agrada, anant a parar a la reflexió de que a vegades el que a tu et pot sembla poca cosa per l’altre no ho es…i també a l’inrevés, i es que sempre es difícil encertar del tot.

El diumenge a Roní, petit poble molt proper al que va ser al front i que el record encara hi era present, si fem cas a l’acollida desigual que vam tenir per l’ inauguració de la petita exposició, i es que hem d’entendre que la memòria quan només han passat 70 anys encara es viva i la gent va patir molt.

4553_1175349060933_7706464_n
La sortida de Rialp va resultar de gran valor convivencial.

Després d’aquest petit xoc, l’organització ens va portar dalt de la muntanya, perdonareu que no sàpiga ubicar on exactament, a escenificar una mica la ruta que havien planejat per les fortificacions encara visibles. En si cap dificultat, com dissabte, però altre vegada el mateix resultat d’agraïments.

Un acte més aviat fluix podreu pensar, i no errareu si ho pensem de cara a la nostra feina, però que si més no a mi em va donar que pensar que no sempre la cosa més elaborada funciona i que a vegades la cosa més senzilla funciona de meravella, complicant una mica més encara el tema d’escollir que fer i que no fer. Tant pel nivell d’exigència del contractant com per l’encara viva memòria que intentem honrar.

Ara tornarem a Madrid, tot repetint l’acte de Quijorna, crec recordar que era la tercera edició per ells i la meva segona, potser el primer acte que citarem que repeteixo presencia. I es que ara parlarem de manera breu sobre la possibilitat de fer fixe un esdeveniment centrant-nos en aquest, tot creant una mena de calendari tant en la gent de la zona afectada per la teva presencia com per al recreador, tot passant per la dificultat de mantenir l’al·licient per les dos parts. Aquesta repetició no ha de ser una repetició exacte de l’any passat, i tots els implicats ho han de saber.

Centrant-nos en la recreació podem per exemple canviar els atacants pels defensors de l’any passat, com es va fer en aquesta ocasió fent atacar els republicans, tot mantenint el nivell d’exigència comunicant que aquestes imatges seran utilitzades per un curtmetratge, aquest detall us pot semblar una ximpleria però us puc assegurar que funciona.

També hi podem afegir el factor sorpresa, que pots insinuar però mai dir del tot, com així va ser amb l’esperança que passes per damunt nostre un Polikarpov I-16, el millor caça republicà i del qual encara en podem trobar un en estat de vol a la Fundación Infante de Orleans. Esperança que es va poder materialitzar gracies a gestions que van poder fer possible que aquest avió modifiques un xic la ruta de la seva demostració mensual, i que ens va deixar a tots amb la boca oberta i gaudint com criatures, de fet guardo aquest moment com un dels millors en el que porto de recreació i començo a pensar que sempre estarà en els llocs alts de la classificació.

2879_1155068953943_8032461_n
Poder veure aquests monstres de la mecànica es un dels premis.

Fora de la recreació també hi ha formules, canviar la ruta, portar historiadors i altres coses que poden fer que algú que va venir l’any passat repeteixi, i amb una mica de sort aquesta vegada porti un company seu a qui li pot interessar el tema.

I es així, tal com hem descrit just ara, que pots fer que la repetició només sigui repetició en concepte global de recreació i dates, fent de la resta una sorpresa controlada en el temps. Es a dir…que et pots apuntar aquelles dates per anar a un lloc, tot sabent que en sortiràs una mica més savi i que hauràs vist un espectacle que creies conéixer, però que has vist que encara et faltava alguna cosa per saber. Cosa per la qual s’ha de felicitar als organitzadors, ja que com ja anem veient mai saps del tot si allò funcionarà o no, i tot i que puguis intuir que si, innovar sempre requereix de valor a més de gestió.

I ara si, l’aniversari rodó per excel·lència, el 70 aniversari de la Batalla de l’Ebre que podrem definir en tres actes i cada un d’un estil diferent. Homenatge a Mora d’Ebre, recreació de combat a Faió i visita guiada a La Fatarella.

Primer va ser Mora d’Ebre, acte també repetidor i que si fa no fa seguiria el mateix esquema. Organització del pas amb barques a Mora la Nova i desembarcar a Mora d’Ebre van esser el mateix, però un cop a Mora d’Ebre ja es perceben les diferencies.

En aquesta ocasió no vam simular l’atac, recordo que es va formar i desfilar vers el Passeig del Riu on romandríem formats. Allà escoltar els discursos, aquesta vegada òbviament més pujats i solemnes, formar davant els veterans que ben merescut s’ho tenen i poca cosa més, ja que en aquesta ocasió la majoria dels grups van decidir descartar Corbera d’Ebre el diumenge per un altre acte que començava a caminar, i es que en la recreació hi ha actes que sobreviuen i altres que moren o passen a segon pla.

El recordo com un acte estrany, molta…massa gent, i a més poc respectuosa amb nosaltres. Una infraestructura debilitada respecte l’any passat que ho va posar difícil a una organització sobrepassada. Que havia passat? Es el 70 aniversari, quan tot ha d’anar rodat i a més ja havíem tingut un antecedent per veure que es podia millorar o innovar. Zones acordonades, buscar un lloc amb ombres per als parlaments, hi havia millores a fer…però molt em temo que mai sabré les respostes, i de fet crec que prefereixo no saber-les. La qüestió es que l’acte de Mora desapareixerà després d’aquesta edició, tota una llastima, ja que un dels punts importants de la batalla mereixia un bon acte.

Ara anem a Faió, acte que comença fruit de l’esforç d’en Ferragut, un dels primers recreadors i l’impulsor del millor museu de la Guerra Civil avui dia, a més persona molt apreciada i molts vam sentir el deure d’assistir a aquella esbojarrada aventura, si més no en aparença…

En si es podria dir que l’acte important era el diumenge, però dissabte a la nit ja s’ens esperava a la majoria al poble per assistir a una berbena popular, cosa que sens dubte ens faria presents i la gent ja sabria que rondàvem per allà, tot animant-se a anar diumenge a la vora del riu per veure la recreació.

Ja en diumenge toca preparar la recreació, si que s’havien creat trinxeres noves per a la recreació, fins i tot s’ha explicat la nit anterior el guió de batalla per evitar sorpreses. Però com sempre queden detalls com arreglar algunes zones per facilitar els salts dels talussos als que no estiguin en tan bona forma…acabar de decorar la trinxera que farem servir hores després, etc.

Resolt tot això toca donar una volta per tot el que ha organitzat, la fira de militaria per ampliar o millorar l’uniforme, la zona de bar tan necessària a ple juliol i atendre a curiosos que fan tota mena de preguntes fins una estona abans de la recreació, ja que tots ens havíem de preparar.

Aquesta preparació es diferent per cada bàndol òbviament, en aquesta ocasió els franquistes arreglaven les seves trinxeres mentre els republicans anàvem cap l’embarcador per encabir-nos en aquelles petites barques de pesca, que ens servirien per travessar el riu a força de rems com ho van fer aquells homes feia setanta anys. Creieu-me que entenc la cara de por que es veu en algunes fotografies, i es que en tot moment vaig veure l’aigua massa propera, i per més que els remers diguessin que en sabien em confesso que soc de secà.

dsc02867
Per bé que confesso que no ho vaig passar tan bé com ho recordo ara…tornaria a passar el riu sempre.

Una vegada a terra a terra comença l’estudiat la nit anterior, les forces republicanes despleguen en guerrilla i ataquen, els dos flancs i el centre coordinats i mantenint línia malgrat que cada un tenia la seva funció. Aquests fan fora els franquistes de la trinxera, que es reorgantizarán i ens faran fora tot fent-nos retrocedir fins al bancal més ample, moment en que s’acabarà la batalla entre abraçades i encaixades de mà tot simbolitzant la pau en que estem ara.

Parlo de memòria com ja ho he comentat, en conseqüència potser puc barrejar anys, però juraria que que va anar d’aquesta manera. Com juraria que va ser aquest any el que va aconseguir que un F-18 actual sobrevolés baix…molt baix tot creant una barreja temporal molt espectacular i sorollosa, ves a saber els fils que va moure.

I per mi es va acabar aquí, ja que jo vaig haver de marxar volant cap a Barcelona per una primera comunió, però se que la cosa va continuar amb un bon dinar de germanor entre recreadors.

escanear0007
Així va veure la premsa aquell primer acte de travessar el riu.

Fins ara hem recordat l’inici de la batalla, però ara queda el final de la Batalla de l’Ebre, aquest a La Fatarella.

Es un acte d’aquells que encara que humils en el seu volum però importants simbòlicament. Ja no només permetia explicar la darrera resistència republicana a l’Ebre en un patrimoni que fins el 2005 restava oblidat, si no que aquest patrimoni recuperat i visitable tornava a tenir soldats, aquesta vegada recreadors.

Podríem pensar que fer això es reobrir ferides, però potser a vegades es necessari reobrir una ferida mai tancada i si mal tapada, per normalitzar la historia, essent aquesta la millor manera de tancar-la.

Com hem dit es un acte potser dels més humils explicats fins el moment i que anava coordinat amb Flix, on s’inaugurava un monument respecte la Batalla de l’Ebre on hi havia si fa no fa el darrer pont que permetia creuar el riu, inauguració que va comptar amb familiars d’antics comandants que van assistir expressament a on havien estat els seus pares o avis.

p1060753
Familiars dels que van dirigir la linia defensiva i recradors units.

Paral·lelament a la trinxera s’havien creat algunes escenificacions que una llarga corrua de gent va poder visitar, tot rebent explicacions tant dels fets històrics com de les representacions, de fet afirmaria que va ser la primera vegada en que jo començava barrejar explicar recreació amb fets històrics, tot començant-me a adonar que la recreació podia tenir realment funcions didàctiques.

Aquest seria el final d’aquesta descripció si no fos per que faltava encara una part important, la visita d’aquells familiars de Tagueña, Diamante i Mateo Merino, tots ells importants en la logística del que ja podríem considerar proesa de l’Ebre que van voler passar-se si o si per la obra dels seus pares o avis. Tot tancant de pas una ferida causada pel desconeixement real del territori que tots ells expliquen les seves memòries, i que no van dubtar en agrair a els humils organitzadors de LO RIU i La Cana.

exterior-definitiu-alex
Folletons dels actes del final de la Batalla de l’Ebre.

I fou així com es va commemorar un esdeveniment important com un inici i final de batalla que va durar 115 dies, i en ell hi van participar moltes associacions no interconnectades entre elles, però que totes van comptar amb la recreació com reforç per actes de molt variada indole, essent potser aquesta una senyal que la recreació començava a ser contemplada per alguns com una cosa de valor, tot i que hem de reconéixer que faltava molta feina abans…i falta molta feina ara.

Però aquest 2008 no va ser tot homenatges, ja hem citat Baldellou però no hem d’oblidar altres com són Montsó amb la seva fira nacional d’Intercanvi i la darrera Expohistorica.

Tot començant per Montsó, del que ja hem explicat els orígens de l’acte unes pagines enrere, i cal dir que no va ser una decisió del tot desencertada, gran volum de gent amb un bon expositor va provocar gran curiositat entre els visitants que van preguntar força, i si afegim una visita de diumenge a les properes trinxeres de Castejón del Puente ja ho millorem del tot, ja que es va poder conéixer algunes de les velles fortificacions del Riu Cinca i que de ben poc van servir el Març-Abril del 1938 en la desfeta d’Aragó.

Això seria l’acte explicat ràpidament, i així serà ja que en aquest cas em vull centrar en el que no es veu, política i armament, problemàtiques que encara que ens hem acostumat a conviure amb elles no estaria de més que a vegades no hi fossin.

Començant per la política, i em remetré a un cas propi, citaria aquell senyor gran que va venir tot discret i em deixa anar la bomba. I citaré, « Pero los rojos mataron a muchos en Paracuellos «, i no en actitud curiosa, sinó més aviat ofensiva. Jo vaig respirar breument i vaig respondre ràpidament que no ho podia negar, però que en una guerra civil tots fan burrades tot posant l’exemple franquista de la plaça de braus de Badajoz, i que aquesta violència s’ha d’entendre en el context de l’època…

Aquesta resposta, en aparença raonada i equilibrada que hagués pogut dur a un empat tècnic d’ « acusacions « deixant el tema en taules, es veu que el va fer enrabiar i va marxar tot enfadat amb un « !Esto es mentira! «.

I vist aquell dia, i encara ara…, podríem afirmar que fa falta didàctica, hores de suor, paciència i saber deixar passar el temps, ja que a vegades tinc la sensació que 40 anys de dictadura van menjar el cap a molta gent i dubto que aquests ho reconeguin.

I amb l’armament…un altre, si que es cert que a cada acte es passa una llista d’armament inutilitzat, per que la Guàrdia Civil l’aprovi, cosa que no sol donar problemes. Però es que en aquesta ocasió si que en va donar, potser tement l’efecte de veure armes enmig de tanta gent i la llista no fou aprovada, seria un motiu més que raonable. Motiu pel qual es va haver de fer l’acte sense res més que una reproducció que fou autoritzada després de moltes explicacions.

No s’acaba aquí el tema, provinent del Museu de Faió va venir un petit canó foradat per totes bandes, de manera que es veia que estava inutilitzat. I si els fusells van ser problemàtics això ho seria més, aparentment es va arribar a l’acord que si el tapaven i el deixaven al remolc no passaria res, i com suposareu l’ultim que volem es una denuncia o un problema legal, per la qual cosa així es va fer malgrat aquesta acció no va servir de res, ja que el seu propietari va rebre una denuncia que per sort va acabar en paper mullat.

I es aquí on ve la pregunta, quina por a l’armament hi ha en aquest país, la recreació militar necessita d’armes, aquestes inutilitzades degudament i segons els paràmetres legals. Només farien mal si caiguessin damunt del peu d’algú si hi penseu, a més que nosaltres mateixos som els primers en explicar que són armes inutilitzades per esvair dubtes ja d’entrada.

I aquesta recreació a més de ser un espectacle també es una manera de normalitzar la historia, tot ajudant a matar els conflictes polítics com el que he esmentat amb aquell home.

No sé, potser es que en aquest país no es veu la recreació com un bé cultural, que es com hauria de ser considerat, i que aquesta manca de consideració cultural fa que en la ment de no poques autoritats aquesta activitat sigui mirada de principi amb recels que només marxaran després de moltes explicacions.

Ara es el torn d’ Expohistorica, el que fou el darrer any d’aquest esdeveniment. Com ja havia fet a Baldellou hi vaig anar tot representant Ispaniets i Ejercito del Ebro, encara que aquest ultim es el que es va portar la major part del temps, ja no només en la gestió sinó que en la preparació i presencia en l’expositor compartit per la resta de receradors de la mateixa època.

Aquell any estàvem gairebé al final de l’espai habilitat, ben proper a la zona d’exhibicions, i estava condicionat amb un parell de trinxeres paral·leles que van portar molta feina. I es que a l’estar tan aprop del nivell del mar la primera feina va ser aconseguir una bona base, tot perdent profunditat. Darrera seu les tendes de campanya. De les tres seccions en que estava dividida la trinxera republicana nosaltres ocupàvem la del mig, on vam crear un petit niu de metralladores que va tenir prou èxit.

A més aquest any ja començàvem a incorporar elements de publicitat com podien ser fulletons i cartells que buscaven donar-se a conéixer més enllà de l’oportunitat que oferia la megafonia de l’esdeveniment, i es que ara les xarxes socials ens semblen imprescindibles, però en aquella època. es veia com una cosa que venia però no imprescindible. Així que la nostra època. poc més va poder fer que estar allà fent vida de trinxera explicant el que representàvem, ja que tot i intentar-ho no vam poder fer exhibició com van poder fer gent d’altres èpoques. Igualment, com ja he dit, l’associació no es va poder queixar massa ja que d’allà en vam treure bona difusió i fins i tot una sortida cara al 2009, tota una mostra de pel que poden servir aquests expositors gegants.

Respecte Ispaniets, érem tres membres que doblarem presencia amb Ejercito del Ebro i Ispaniets, de manera que vam haver de jugar a dos bandes i en poc més que la batalla de la tarda vam estar amb ells, va ser una cosa molt simple, nosaltres en els pous de tirador aguantant un atac alemany que ens acabaria per derrotar. I es que aquell terreny pla donava relativament per poc i si no era amb molts medis poc més que això podies fer, potser introduint alguna variant tàctica, però poca cosa realment.

I puc entendre els recels que la nostra poca presencia amb ells va despertar, però també van entendre que alguns teníem càrrec dins la junta d’aquella època. i era amb Ejercito del Ebro amb qui havíem d’estar per si feia falta alguna gestió. Va ser una gran lliçó, ja que després d’aquesta vaig entendre que es molt difícil estar en dos associacions al mateix temps i al mateix lloc, sempre hi haurà una que pesarà més com va ser aquest cas i la gent de l’altre pot ser poc comprensiva, altrament comprensible per que ells busquen també quedar tan bé com es pugui.

Ispaniets.

Ara explicaré que es això que he citat, però no del tot definit. Primer de tot haurem de definir que ispaniets era com els hi deien els soviètics als republicans als que el final de la guerra a Espanya va enganxar al seu país. Aquests podien ser alumnes de l’escola d’aviació o fins i tot exiliats procedents de l’exercit o civils.

Sabent això, podem veure la continuïtat que buscàvem alguns alhora d’entrar en un projecte com aquell, el fet de donar vida als que van haver o poder fugir realment ens emocionava i ens vam ajuntar a més recreadors provinents de segona guerra mundial.

I vaig participar tant com vaig poder, dos Baldellou, una Expohistorica i dos o tres sortides privades les vaig fer, malgrat que la convivència a vegades es torçava i al final vaig decidir que el millor era plegar, encara que la gestió d’aquest fet de plegar pogués ser millor vista a ulls de 2015.

ispaniets
Una de les trobades del grup Ispaniets, possiblement la de Vilanova de Prades.

Com he dit, aquestes línies són basades en les meves vivències i en conseqüència no sempre agradaran a tots, i aquest potser serà un d’aquests casos, ja que explicaré els fets que em van portar a marxar d’un projecte que prometia i de fet encara existeix.

Recordeu que hem citat que en el món de la Segona Guerra Mundial la recreació de Guerra Civil no està massa ben vista? Doncs aquest va ser un dels casos en que millor es va veure, les bromes i sarcasmes anaven i venien. Les acusacions de politització quasi permanents, i mira…, potser en aquest grau tinguessin un cert grau de raó, ja que en aquest país explicar qualsevol episodi de l’historia incomode de seguida es titllat de fer política, però no més del grau de politització que puc haver vist en recreadors de Segona Guerra Mundial.

I es que com defenso el grau de politització s’el posa cada persona d’acord amb la seva consciencia, veritat que jo m’he vestit tant de soldat franquista com republicà? Veritat que hi ha gent que no pot passar-se a l’altre banda en bé de la seva consciencia? No sembla prou clar que aquí cada un es lliure de fer el que vulgui, mentre no interfereixis les teves creences amb la recreació?

Si jo mateix conec a gent que s’uniforma d’alemany i sé que no abraça pas les idees d’aquells anys, i així molts recreadors que també en coneixeran algun.

També recordo el dia que vaig decidir que allò no era per mi, i es que el dia que vaig rebre un «castig», no patiu que són simbòlics…, potser tenia un mal dia i em va caure com una llosa i em vaig queixar, com dic a ulls de 2015 potser no hi havia per tant.

I quina va ser la seva resposta? L’atac de nou d’alguns i el silenci dels altres vers la meva recreació d’origen i la que havia descobert que m’agradava i en que havia descobert una funció, la que veia més útil i necessària cara a una societat que per no parlar d’un tema hi tira terra al damunt, quan s’hauria d’enfrontar a aquest episodi amb valentia. Cosa que ja sabem que es impossible per desgracia, ja que quan uns fan una cosa els acusen de politització i voler-se proclamar vencedors,i si ho fan els altres el mateix. Quan en realitat del que es tracta es d’explicar els fets com van ser…i que cada un jutgi segons els seus valors.

I amb aquestes línies no vull que aquest projecte sigui condemnat per ningú, ja que si us heu fixat aquí parlo des de dins meu, una opinió absolutament personal que possiblement ara seria diferent, de fet ho es, ja que recentment he tornat a aquella època. i sense cap problema personal, i es que els anys passen i madurem o veiem que les coses es poden fer diferents, i aquest cas es un d’aquells que t’ensenyen que tan important es el fons com la manera com fas les coses.

2009, conmemoració del final de la guerra i sanitat militar a escena.

El 2009 comença a Camprodon, a inicis de febrer per commemorar el 70 aniversari de la fugida dels republicans per Coll d’Ares, acte fruit de la ja comentada presencia a Castelló l’any passat i conduit per la gent de l’exposició La Retirada, que ens havien vist.

Havia de ser un acte compost per més d’una associació de recreació, però en aquest cas la seriosa amenaça meteorològica va causar que al final només fos Ejercito del Ebro, tot i acceptant que aquell acte podia caure, aquest cop per causes totalment alienes a la organització.

I es que en aquest cas una nevada prou forta hagués pogut deixar impracticable aquest pas fronterer i la seva pujada amb una serie de vehicles històrics, que era la peça mestra de tota aquella serie d’actes planificats.

El recordo com un acte ple de nervis però que també em va donar força satisfaccions quasi per igual, per on començar…difícil, però crec que el millor serà començar pel dolent tot acabant amb el bo.

Potser una de les coses que més van fer patir va ser l’autorització de la llista de les armes inutilitzades, essent una zona fronterera l’ultima cosa que volíem era tenir problemes d’aquesta mena i aquell temps d’espera es va fer etern, per sort tot es va solucionar.

Tampoc podem oblidar el dormir, en aquest cas es va optar per pagar un xic més a l’associació i aquesta buscar-se el lloc, ja que l’acte acabaria tard. I es que hem d’entendre que Febrer a Camprodon potser provoqui dificultats en trobar lloc, ja que es la època forta i si es triava un hotel, l’altre s’hagués pogut queixar. I si a més hi afegim una baixa a ultima hora que va provocar que els gestors de l’hotel ens fessin pagar aquella habitació, per més que hagués estat buida…anem sumant causes negatives.

Però, i aquesta va venir per la part que menys m’esperava, va ser la falta de serietat en horaris de propis companys, que havent quedat a una hora en qüestió van arribar bastant més tard, gairebé una hora potser més. Havent de donar excuses en un mínim de dos a tres ocasions sobre la raó de que la columna de vehicles encara estés parada. I es que aquesta columna havia de passar pel mig del poble, ocupant carrers peatonals amb tot el cacau que això comporta.

Ho sento, però per mi la puntualitat es una de les primeres mostes de poc compromís sinó la primera, i si que reconec que hi poden haver causes majors, jo mateix he arribat tard a actes, però sempre han pogut tirar sense mi, però en aquesta ocasió no…la gran majoria de la part imprescindible provocava el retard. No cal dir que al final van arribar, tots amb la seva causa més o menys justificada i sobre la qual encara em guardo algunes opinions, com he dit tots fallem i no sempre donem la mateixa importància a les coses.

També podem contemplar l’absència de companys d’altres associacions, però en aquest cas si que no els puc culpar. es que com hem dit l’amenaça del mal temps va causar baixes entre els altres grups convidats, no els culpo ja que de fet l’acte va estar en suspens vora un dia sencer fins que el van tirar endavant, en conseqüència no els penso culpar mai de tal decisió.

p1070293
Imatge presa dalt de Coll d’Ares. Com hem dit menguat d’efectius per el clima.

Resolts aquests problemes tot va arrencar, vam travessar el poble entre gran sorpresa per després encarar el punt més alt de Coll d’Ares, baixant nosaltres abans per figurar la retirada de les tropes a peu, perseguides per un solitari requeté simbolitzant les forces perseguidores. Arribant a la seva part superior després d’una breu caminada premiada per un caldo calent que va entrar de meravella, i es que importants arriben a ser detalls tan ximples com aquest.

Un cop allà dalt descoberta de placa gairebé a la línia fronterera, amb nosaltres damunt del terraplé representant tots els papers de l’auca, des de militars dels dos bàndols a refugiats, alguns recreadors i altres actors del poble que ens vam compenetrar força bé.

Ja resolt l’acte, tocava baixar per dinar, i aquesta va ser en els mateixos vehicles que ens havien pujat. Que bé ho vam passar de baixada al darrera d’aquell camió, i es que quan un grup està ben avingut tot s’oblida fàcilment i tot petit esdeveniment es un gran moment. Camió que posteriorment vas saber que si fa no fa a mitja baixada havia petat els frens i es va fer el darrer tram a base de fre de mà, i es que ja se sap que mecànica vella pot fallar, per sort teníem un bon conductor que va fer molt bé de no comunicar-nos tal petit incident.

Ja dinats, malgrat ja haver fet la nostra part vam seguir força estona de caqui, tot fent presencia a la més que recomanable exposició, a les obres de teatre i cor organitzades també amb aquest aniversari, tot fent millor ambientació a la commemoració d’un fet que va marcar tantes generacions, i que no per dolorós hem de deixar d’explicar.

I es que una vegada més es demostrava que la recreació es més que jugar a la guerra, cosa important de per si. En aquell acte vam posar color a unes velles fotografies, fent-les més pròximes a les noves generacions. També vam representar els dos bàndols, cosa que demostra que quan es posa la historia per davant la recreació pot ser una eina de normalització de la historia tan necessària com l’aire que respirem.

Ara parlant a nivell personal, en aquell acte també vaig aprendre molt, si bé amb tots els que havia portat ja havia anat aprenent la importància de la logística, dificultat de creació d’horaris i altres, en aquest acte vaig aprendre la importància de conéixer bé l’equip humà i tenir-hi confiança. Ja que si coneixes l’equip humà, i saps que un te tendència a endarrerir-se…potser que li diguis de quedar mitja hora abans de la hora real, per posar un exemple. I quan veus que malgrat les poques explicacions que s’han pogut donar, l’acte surt rodat i els temps surten, entens que apart de bons recreadors estàs envoltat d’amics o molt bons companys que ja saben que han de fer i quan ho han de fer.

Desplacem-nos uns anys de nou, altre cop a Segona Guerra Mundial, al bonic poble de Baldellou. Amb un guió conegut de l’any passat però que es va quedar a mitges per culpa de la meteorologia.

El guió de batalles el coneixem, tant de dissabte com de diumenge, però a diferencia de l’any passat aquesta vegada els expositors si que podran lluir amb tota la seva potencia.

En aquest cas hi assitia de soviètic i partisà italià, essent la majoritària la de partisà per fer 2 de les tres batalles amb el seu uniforme, tot i que aquesta vegada sabut per tots ja que només hi havia una batalla del front oriental, com es denominava el front rus en aquella època.

Així doncs començava el dia en un expositor fixe, simulant aquest un control de carretera situat darrera del poble. Cosa que en principi us pot semblar aburrida, però quan sou dins aprecieu la doble funció, una es la de fer-se visible al public tot creant la curiositat necessària per la posterior batalla, l’altre es més aviat interna, ja que serveix per anar posant en escena als que van arribant després de varies hores de conduir o haver-se llevat de fa relativament poc, la qüestió es que tota posada en escena necessita un temps d’adaptació o fins i tot un petit repòs.

Es passada aquesta estona, a més en una hora atractiva per l’assistència cara al public, el que podríem dir una mica abans de l’hora del vermut, que hi ha la recreació de la batalla. Aquesta vegada si fa no fa al mateix lloc de l’any passat però una mica desplaçats tot aprofitant unes cases en runes de vora l’entrada. Ara no em feu assegurar el guió, però diria que va ser el mateix de l’any passat.

El que si que recordo es que algú em va disparar a un pam de l’orella, i remarco aquest tema tot fent una advertència a la gent que entra en aquest món. S’ha de tenir en compte que l’arma que utilitzis, sigui detonadora o munició de fogueig seguirà expulsant els vapors per davant, que a més vindran encesos provocant una foguerada, i aquesta foguerada, encara que no mortal pot ser molt molesta tot sumant-se al posterior xiulet que queda a la orella.

El fet de disparar tan aprop de les persones s’ha d’evitar sempre que sigui possible, i si no queda més remei que el que ho rebrà estigui advertit per saber reaccionar a tal efecte. També ha de quedar clar que si aquest esdeveniment passa, no has d’entrar en una colera excessiva, ja que quan es comença a vegades costa parar, i es que quan l’adrenalina està sortint has de tenir el cap ben centrat en tot moment, fins i tot portant anys pot passar, així que ja sabeu, si algun dia algú us fot un tret o li foteu el tret massa aprop, resoleu-ho com persones civilitzades i eviteu baralles estúpides. Que el món de la recreació es molt petit i per pocs que som més val que estem ben avinguts.

Dissabte tarda i Diumenge matí ja uniformat de partisà, uniforme desencertat, i mira que soc dels que diu que no serveix qualsevol cosa, i de fet creia que encertava. Partisà, es a dir un civil que acaba de sortir de treballar i porta la roba de casa…doncs agafo una camisa blanca que tenia, coll correcte, botonat correcte però visible per totes bandes, allò si que era ser el blanc perfecte. I us puc dir que encara ara em persegueix aquella camisa blanca.

I es que a la batalla de la tarda, a la cua del pantà es va veure clar que havia errat, quan sortia del bosc jo era el punt de referencia, quan estàvem intentant estar emboscats…jo delatava la posició, fins i tot un color blau fastigosot hagués estat més adequat i invisible en un entorn de verds.

Potser una mica més dissimulable en el combat urbà del diumenge, ja que els portals i les cantonades ofereixen una mica més d’ombres i parapets més sòlids, però igualment incorrecte.

Òbviament hi va haver argument de batalla, el dissabte sortíem del bosc mentre ens perseguien els alemanys mentre ens retiràvem, i el diumenge nosaltres atacàvem el poble, òbviament algun problema de descoordinació poc rellevant i casi propi de tantes aglomeracions que es va resoldre sens cap problema.

Resumint, que d’aquell Baldellou vaig treure una primera lliçó immediata, si que pots saber que no tot val, però també has de tenir una bona documentació que doni suport a la roba que portaràs, ja que fins i tot sabent algunes normes bàsiques pots errar com ho vaig fer jo. Tot relegant aquella camisa a recreació estrictament civil, i documentant-me amb més rigor a partir d’aquell moment.

De Baldellou anirem a Faió, no vol dir que entremig no es fes res, injust seria oblidar Quijorna per posar un exemple, però es aquest any quan es comencen a definir les formes.

Per començar la batalla passa a les set de la tarda, creieu-me que aquella zona de riu enclotada a la una del migdia es l’infern a la terra. En compensació i per atraure gent al matí es crea una petita acció de desembarcament al matí, tot realitzant una petita escaramussa per fer que la gent no marxi massa lluny, tot sumant el vol d’un avió del període d’entreguerres per la zona.

Una bona fira de militaria, una bona barra de bar i activitat constant a les trinxeres, o així es va demanar als grups, cosa no tan aconseguida per estar les trinxeres en una zona molt erma i quasi inexistent ombra. Malgrat tot alguns en van fer cas i va quedar prou reeixit.

A més crec recordar que encara hi va haver ball a la plaça del poble la nit de dissabte a diumenge, cosa que es deixaria de fer l’any següent per excés de xivarri, per desgracia hi ha gent que no se sap controlar passades unes hores i un petard a mitja nit pot provocar alguna que altre molèstia al veïnat que intenta dormir.

Fins aquí hem descrit el plantejament que sobreviurà durant anys, només amb les petites variacions pròpies de cada any, tot adaptant la cita a les circumstancies de cada any. Però…i la batalla? Doncs ara no la recordo amb precisió, crec recordar que tornàvem a atacar els republicans però no sabria dir quin va ser el guió, el que si que puc dir es que com sempre hi havia càmeres que aprofitaven per gravar, previ permís d’organització, i es que una cosa així amb tanta gent sempre costa de trobar.

I d’aquest Faió, està tot dit per ara, i ho sento, ja que se que m’oblido de coses i fins i tot crec que estic barrejant algun any, coses de no agafar notes…, el que si que tinc clar es que aquesta va ser l’edició que començaria a definir les formes d’un acte que aquest 2015 encara es celebrarà, essent per ara l’acte més veterà de la recreació de Guerra Civil.

Vist Faió, per bé que de manera imprecisa fins a cert punt disculpable ens traslladarem a l’Ametlla de Mar, on descriurem dos menes d’acte. Un la gravació d’un curt destinat al museu que hi ha ubicat a la seva bateria d’artilleria i l’altre la seva inauguració. Les dates són difícils de recordar, tot i que tenen mesos de separació.

Cara a la gravació ens havien demanat una vestimenta el més miliciana possible, ja que anava d’aquella fase, i es va gravar a l’impressionant bateria d’artilleria que hi van fer durant la guerra civil, tot aprofitant el seu entorn i va durar un dia sencer.

0034-alta
Un moment de descans en la gravació de Ametlla de Mar.

De fet, gravar per càmera es repetir, repetir i repetir, tot canviant la càmera de posició. Essent sincers hi ha gravacions pesades i gravacions bones, tot depén del nombre de camares, quina idea té el director i moltes variants que fan que cap gravació sigui igual, de fet si en alguna cosa coincideixen les gravacions es en l’abundància de temps lliures i les llargues estones de silenci, ja que si estan gravant un primer pla amb diàleg tothom ha d’estar callar, i aquesta va ser així.

Però. va ser de les bones, a més es feia a l’Ametlla de Mar, poble del meu estiueig, i en una bateria que em coneixia d’haver entrat desenes de vegades, crec que jo m’ho vaig prendre com aportar alguna cosa a un lloc que a mi m’ha aportat tant.

A més participant d’aquesta gravació, també acomplim una de les funcions de la recreació…, la funció didàctica, que mai abandonem. Però. en aquest cas fent de figuració per un curt d’un museu, qui el vegi es podrà fer una idea de que va passar allà sense que hi siguem físicament. Essent aquesta gravació d’una qualitat més que passable, tirant a bona i descrivint el pas de la guerra a L’Ametlla de Mar, havent participat gent del poble en altres escenes, ho podríem resumir com un d’aquells projectes que fa goig participar-ne.

Explicada la gravació, espero que de manera prou imprecisa per que us animeu a anar-hi…, passem a la seva inauguració, crec recordar que en Setembre, però la memòria a vegades pot ser traïdora.

Aquesta fou omplint el que anomenaríem la zona de combat de la bateria, composta per tres semicercles artillers comunicats entre sí, semicercles que de per si van definir un tipus d’escenari o expositor cada un gairebé en una divisió natural.

El primer, més pròxim a la galeria soterrada que s’utilitza d’accés fou destinats a telèmetres i altres eines destinades a cartografia i correcció artillera, més pròpies de les seccions d’enginyers que dels combatents, però igualment necessaris.

El segon semicercle, destinat a la sanitat militar, sinó la millor una de les millors en el món de la recreació. Portada de manera excel·lent pel Doctor Jara, aquest metge de veritat i col·leccionista que explica a les mil meravelles aquelles eines que a vegades semblen dignes de tortura, però que anaven destinades a salvar vides, sol ser una de les que més impressiona a la gent per desconeguda, però també de les més instructives.

p1080196
El moment d’esclatar de la sanitat estava per arribar…però ja apuntava maneres.

Per la tercera…uns quants sacs fent espitllera i un telèmetre, i just darrera seu una taula amb una mica de tot, premsa de la època, granades inutilitzades, telèfons, documentació…, es a dir…altre mena d’estris en que potser no es pensa de primera…però que fan falta.

p1080239
Aquell dia els joves van veure coses que no havien vist mai…i els grans van recordar-ne algunes.

I de cara als soldats i sanitaris, els propis recreadors vestits amb la precisió habitual, tot aprofitant aquell escenari natural que per nosaltres era aquell búnquer de la guerra civil.

Però. no us penseu que s’acaba allà, i es que l’Ametlla es un dels llocs que pel moment ens havien tractat millor, ja que cal destacar que després de l’ inauguració hi havia un aperitiu en un restaurant proper que a més es va combinar una nit preciosa vora el mar, i tot i nosaltres arribar més tard per haver de replegar ens vam trobar que aquella gent ens havia guardat una mica de menjar, ja que tots sabem el que pot passar en aquesta mena d’aperitius. Realment s’ha d’agrair…ja que no sempre s’ha donat el cas descrit.

Arribats a aquest punt, veiem que aquest 2009 haurà resultat prou profitós, tot aprofundint en el missatge didàctic que pot aportar la recreació, sense oblidar homenatges i recreacions també necessàries, aprenent pel camí d’altres coses també necessàries.

Però. encara queden dos actes que descriure, i aquests relacionats amb gent que estudia un camp en especial, cada un en el seu àmbit.

El primer a explicar es l’ inaguració de la museïtzació de l’Aeròdrom de Rosanes, fruit entre historiadors i municipis interessats en el seu patrimoni. No hem de menysprear la lluita de la gent, les associacions es componen de gent i aquestes associacions a base de picar pedra aconsegueixen suports necessaris, i en aquest cas me’n recordaré tant del David Iñiguez com d’en David Gesalí, grans amics de l’associació i que no van dubtar de comptar amb nosaltres per donar una mica de verd a la revalorització de tan important patrimoni.

En si un aeròdrom es molt gran, cosa que ja va provocar la divisió del grup en dos parts. Una a la zona que representava l’accés a l’aeròdrom, amb la seva garita, refugi i menjador. L’altre al castell de Rosanes, punt intermig per arribar a les instal·lacions privades que van donar origen a aquell aeròdrom que passaria de civil a de combat, per desgracia tancades al public i només visibles de lluny.

Jo romandria a la segona part, de manera que només puc parlar del que va passar a l’accés de referencia, però explicaven que van improvisar un petit lloc de guàrdia que quan va venir la comitiva de visitants, els companys van demanar la documentació i un d’ells va respondre a l’acció de manera participativa mostrant el carnet de biblioteca. Això que he explicat es un risc, ja que si li fas a la persona equivocada pot no respondre positivament, posant-te en un compromís, però que ben fet dones molta vida a la visita.

Els que restàvem a peus del castell vam preparar una petita exposició de material, a més de la varietat d’uniformes que podíem portar, passant pel mecànic més simple a l’aviador complet, de manera que encara que sigui per un company, la gent tingui una referencia de com anava cada tipus de soldat.

p1070830
I els aviadors van tornar a Rosanes.

Es podria que va ser un acte que va quedar a la memòria dels visitants, comprovat a nivell personal un dia que sortia de la feina i vaig acostar a una noia a l’estació d’autobusos de Granollers, i a la feina la gent acaba sabent que fas, per més que ho en parlis poc per ser discret. Doncs tot parlant va preguntar si havia estat a la inauguració de l’Aeròdrom de Rosanes, i puc dir que d’aquell fet ja havien passat uns anys.

Hem parlat de dos actes i ja hem explicat un, ara toca el segon, que serà a La Bisbal de Falset en una zona carregada de simbolisme com pot ser la Cova de Santa Llúcia, que fou hospital els mesos pròxims a la Batalla de l’Ebre, tant anteriors com posteriors.

Acte potser de menys volum de gent, donada la naturalesa del terreny i la dispersió de la població però organitzat per la gent de No Jubilem la Memòria.

Associació aquesta amb un cap visible com Angela Jackson, historiadora de les Brigades Internacionals i molt centrada en el paper de la dona, per bé que tampoc oblida la part dels combatents. Els seus llibres resulten del tot recomanables. Doncs aquesta associació fa una feina molt important a la zona del Priorat, tot editant vídeos, llibrets i realitzant actes com el que vam anar a fer, tot ampliant la presencia ja realitzada l’any 2008.

L’acte en si era una cosa senzilla, recrear un petit hospital sota la gran llosa de pedra que va fer d’hospital, tot explicant que féiem, que érem i que representàvem a qui preguntés fins l’hora de descobrir una nova placa. A més ens van sol·licitar si podíem vestir un xiquet del poble, a la qual cosa vam accedir gustosament, però no sé qui estava més content la veritat, ja que passada la primera estona de vergonya aquell noi tenia un somriure permanentment gravat i anava darrere el metge tota l’estona. Realment una experiència que es podria pensar en repetir si d’aquesta manera aconseguim que la gent del poble on anem s’impliqui.

p1080467
Fer tornar la sanitat on va destacar va ser un honor per nosaltres.

Com veiem en si no va ser un acte de grans dimensions ni complicacions, però que en van sortir contactes per un possible acte similar a l’explicat en un poble de la zona, malauradament les negociacions no van fructificar, però aquest contacte en una zona aparentment petita demostra que cada acte es important i que cada acte s’ha de mimar.

A capítols 11 a 13.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s