10 ANYS DE RECREACIÓ, LLUMS I OMBRES D’UN MÓN QUE TOTS HAURIEN DE CONEIXER. CAPITOLS 5 A 6 DE 26.

Index

Capitols 1 a 4

5 Coneixent i entenent l’historia a través de la recreació.

6 Aprendre a gestionar una associació.

Coneixent i entenent l’historia a través de la recreació.

Es obvi que hem acabat el 2007 i estem al 2015, per tant queden molts anys, recreacions i sensacions que explicar. Però, permeteu-me una breus interrupcions tot reflexionant sobre temes que han sortit o aniran sortint en aquestes línies.

El procés de conéixer i entendre el llegit a través de la recreació serà el primer. Començant per conéixer els llocs i acabant ves a saber on.

Un primer exemple podria ser Quijorna, tot agafant un exemple recent, anar a la primera setmana de Juliol a la messeta es tota una experiència. Una calor asfixiant de dia i una temperatura frescota de nit fan que sentis el fred que descriu Milton Wolf a les seves memòries. Mal alimentats, bastant pitjor que nosaltres…, uniformes malmesos pel combat, cansament bastant pitjor que el nostre…i si nosaltres ja sentim aquesta fresca ells amb un cos bastant més maltractat descriuen fred.

otra-colina
Els llibres solen aportar bona informació, i més aquest escrit per un veterà.

També podríem parlar de l’Ebre, també en Juliol i Agost, parlem de la calor asfixiant en un terreny sec de nassos, aigua molt escassa ja que la batalla es desarrolla molt lluny del riu i els rierols i rius són poc cabalosos, cosa que fa dependre absolutament que l’intendencia arribi a temps.

Aquesta situació fa entendre el que llegeixes en moltes memòries de combatents que omplien les cantimplores en basses en mal estat, beure orins, beure l’aigua de les metralladores, que el vi fos més vital del que ja ho era en situacions de nervis al limit…parlem de falta d’aigua total que porta a insolacions per falta del preuat liquid fins a malalties per veure d’on en situació normal no beuries.

Però també parlem de gana, gana que ve de la dificultat de proveir milers i milers d’homes a través d’uns ponts que travessen un fossat natural com es el riu, i que de propina només es pot travessar amb relativa seguretat de nit, ja que de dia es bombardejat permanentment, ponts que en molts casos primer fan passar tot el material de combat i després la resta, incloent el pas dels ferits a zona segura.

I tot i així aguantaran defensant-se turó rere turó, barranc rere barranc fins mitjans de novembre, i si heu estat a l’Ebre a partir d’Octubre i Novembre sabreu que parlem d’un vent gèlid que baixa per la vall de l’Ebre. Camps fangosos per unes pluges abundants i a vegades imprevisibles, boires que a vegades no tenen res a envejar a les de Lleida…i tot això amb un uniforme mal preparat per l’hivern, ja que el govern de la República ja fa temps que ha estat partit en dos i ja hi ha escassetat en tota mena de proveïments necessaris per aguantar tals inclemències.

Sense allunyar-se de l’Ebre, tal com hem parlat de zones fangoses, i en conseqüència zones de terra on s’han pogut cavar trinxeres, també parlarem de zones pedregoses on es gairebé impossible excavar més enllà de mig metre i on la vegetació escassa ajuda t’ofereix. Pujeu a la Serra de Pandols i Caballs i entendreu l’efecte dels parapets desfent-se sobre els soldats que es protegien darrere seu, si que els parava l’impacte de la metralla dels projectils d’artilleria…però si aquest projecti queia massa aprop el mateix parapet es convertia en metralla i no feia la funció de protecció.

I com he dit les forces republicanes aguanten 115 dies contra un enemic terriblement superior en tot disposat a liquidar les millors unitats republicanes que s’aniran esgotant tot esperant una reacció europea a Munich que mai arribarà. I que tot i així seguiran lluitant per esperar l’inici d’un conflicte previsible després de Munich, encara que això sigui implantant cert regim de terror per part dels oficials republicans per damunt dels seus soldats.

Es a dir, que podem imaginar, ni que sigui una desena part el que van passar els nostres avis aquells mesos i anys, en alguns casos per ser derrotats, en altres per ser vencedors també, però en ambdós casos passant unes penalitats que resten ben lluny de les comoditats que ara gaudim.

Fins aquí podrem intentar entendre les sensacions humanes, difícils de per si, però la recreació també ens permet entendre l’evolució de la fortificació que es va donar, que a grans trets podríem definir com l’evolució de Primera a Segona Guerra Mundial. I ho farem si tenim un mínim de curiositat per aquest tema i si tenim bones amistats que s’ofereixen a mostrar-te allò que molts no consideren encara patrimoni tot aprofitant que t’has desplaçat fins una zona històrica. de combats, posant per exemple més recent les trinxeres de Rivas Vacimadrid de la mà d’en Jose Manuel, que encara ara no es conscient de la llum que em va abocar sobre un tema que sap estudio en profunditat.

rivas-escuadra
No poques vegades he aprofitat per estudiar una zona aprofitant una recreació.

I tota aquesta evolució fou en tres anys, tres anys que ens portarà de trinxeres lineals, reforçades per fortificacions de formigó de grans tamanys a vegades, a nuclis aïllats que formen línies i fortificacions de ciment també més petits i difícils de fer blanc.

Aquestes trinxeres llargues de primera fase, amb refugis ocasionals però molt grans en ocasions, fortificacions de ciment de dimensions prou grans de fusell o metralladora en que hi podem encabir fins a 15 soldats i bateries de costa poc protegides pensades per canons que potser ja haurien de ser peça de museu i que veurem al que queda a les trinxeres de Rivas, la defensa republicana de Bilbao també anomenada Cinturón de Hierro o bateries de costa com podem trobar a Ametlla de Mar, per posar un exemple. Zones que si ens fixem són zona de guerra des del principi, en alguns casos per tenir l’enemic ben aprop com Madrid i País Basc, altres per estar la costa desprotegida respecte a possibles desembarcaments des de la Mallorca franquista.

p1070574
Trinxera de Rivas que encara es de les que més m’han sorprés, zones comunicades per tunels com no he vist enlloc.

Aquesta primera fase que acabem de descriure portarà a una fortificació més evolucionada, les trinxeres ja no seran tan rectes ja que en el pitjor dels casos descriurà petits revolts dels quals sortiran pous de tirador aïllats o refugis més petits i continuats. A més ja no seran tan llargues, gairebé ho podrem descriure com petits nuclis que tots junts fan una línia i es cobreixen entre ells, en ocasions creant-se una defensa en profunditat de segones i terceres línies que es cobreixen les unes a les altres, i que tan bon resultat van donar a l’Ebre.

També passarem de grans fortificacions de formigó com les vistes a Bilbao i rodalies, on hi caben fins a 15 homes a petits nius de metralladora on tres hi caben justos, però que presenten un objectiu més difícil d’encertar. També veurem ja algunes posicions artilleres en Casamata, es a dir…totalment cobertes, com la d’Hospitalet de l’Infant. Encara que aquestes menys nombroses ja que la gran majoria ja estaven en camí de ser fetes o ja acabades.

I clar, com ja us haureu suposat, fent les visites oportunes apreciareu tot el seu procés de canvi, amb combinacions de grans fortificacions i trinxeres com poden ser la Línia del Riu Algars construïda per la Conselleria de Defensa de la Generalitat o els Blocaus franquistes en forma de creu que envolten Brunete.

Fins aquí hem explicat el coneixement de sensacions i patrimoni, tot contextualitzant-la amb el seu episodi històric o evolució, però oblidem un aspecte important que només dona la recreació. Aquesta es l’experiència de recrear en els mateixos llocs històrics, ells carregats d’una energia gairebé màgica, potser induïda pel coneixent dels fets allí ocorreguts, coincidint a vegades en l’època de l’any.

Molts han estat aquests casos, Belchite vell, Castell de Sant Ferran a Figueres, Cota 402 a Corbera d’Ebre, Serra de La Fatarella, Castell de Cardona i un etcètera molt llarg. Entrar en aquells espais produeix la inevitable busca de referents literaris tot buscant entendre que veien, que feien i per que ho feien, fins i tot buscant senyals de destrucció d’algun element, cada un busca el seu referent. I es que deu resultar inevitable aquesta busca, ja que si hem arribat a aquest món es gracies a la lectura i a buscar la comprensió dels fets, ja sigui per entendre millor els nostres papers o per simples ganes de saber.

20150613_161201
Assaig de mur d’estaques en plena exprimentació de fortificació de Segle XVIII

En qualsevol cas ens trobem amb una relació esperable que lliga historia amb recreació, afegint un element més d’atractiu a aquest món de per si complicat, però que us donarà aquesta satisfacció i més.

Aprendre a gestionar una associació.

I ja entrem al 2008, marcat òbviament pel vist en anys anteriors i que mica en mica m’he anat comprometent en altres associacions culturals, suposo que en el procés natural dins el món associatiu on molts som de tres, quatre o més associacions, de manera que qui més qui menys reconeixerà algunes coses que aquí tractarem, no sent aquesta primera part una explicació de l’any 2008, sinó més aviat un seguit de reflexions més o menys ubicables en aquest any.

Doncs resulta que dins l’associació de Recreació Històrica Ejercito del Ebro arriba el moment de la renovació de càrrecs, cosa que es farà amb certa dificultat donada l’experiència de tots, però quan hi ha ganes entre tots es pot fer tot. De manera que si que surt una junta, però qui més qui menys aquí sap que en aquest tipus d’associacions tothom intenta fer el que pot, sap o vol.

La qüestió es que el projecte segueix viu i amb nous horitzons tant de grup com personals, i que d’ara endavant intentarem tirar endavant.

Potser el primer acte que recordo es l’adquisició d’un vell camió que ara fa molt de goig, però creieu-me que en aquella època era un trasto vell amb moltes possibilitats. Si us fixeu no parlo d’una recreació, parlo d’una tarda molt intensa a base de trucades i missatges per saber les possibilitats. econòmiques, si es compta amb l’infrastructura necessària i un etcètera que s’ha de tenir en compte. La qüestió es que aquell Ford AA arribaria a l’associació amb el repte de ser restaurat fins al punt que ara podeu apreciar.

Tornant a la recreació anem a Rialp i Roní, acte d’inauguració d’una ruta per les seves fortificacions, acte de dos dies en el qual vam inaugurar una exposició temporal, vam escenificar un registre d’un poble ocupat recentment i un petit lloc de guàrdia que donava a una zona de combat. Aquesta seria la definició rapida d’un acte que si més no per mi ja començava a tenir altres tonalitats, i es que quan t’ho mires des de dins el prisma canvia.

Potser una de les primeres coses en que et fixes es la imatge de marca, que surti en els cartells, medis de comunicació que escriguin bé els noms, vigilar en tot moment la imatge que es dona. Coses que fins aquell moment per mi passaven desapercebudes, senzillament passaven, sense saber com.

També, com que hem de reconéixer que hi ha un nou enfocament de direcció del projecte, tothom aporta idees de com i quan, i aquestes converses a vegades porten tensions entre alguns membres que sempre es resolen, però si pot ser amb un mínim d’acord per les dos o més parts millor.

Tampoc oblidem el tema econòmic, l’associació ha de sobreviure a les despeses ordinàries que poden servir per comprar material, i a més hi hem afegit un camió que demanarà molta atenció, en conseqüència els termes de negociació han canviat.

I si cobres, has de complir, i això implica en que de sobte et tornes més responsable encara, ja que sempre tems si ho faràs bé o no.

I no oblidem la lluita per un bon allotjament, el menjar i altres temes derivats que entren en la manutenció. Que encara que no sol fallar, i més quan has de fer certa quantitat de quilometres, sempre té un punt de negociació que en aquest cas va ser força favorable a nosaltres.

Observeu que hem introduït quatre temes, la imatge, la convivència i la economia. I ara els anirem ampliant, tot començant per la imatge.

Imatge:

La imatge, la marca, el que veurà la gent va molt més enllà de fer aparéixer el logotip en un cartell. De fet el logotip en el cartell es el final d’una feina molt meticulosa i que a vegades s’assembla a la caça, de fet deixeu-me il·lustrar-ho amb l’exemple de la Feria Nacional de Intercambio de Montsó del 2008.

De fet aquesta idea neix d’una conversa a Faió, en que en Miquel Ferragut estava parlant amb una amistat seva, i jo rondava per l’encara petit museu de Faió. Doncs resulta que en aquella conversa va sortir el tema de la fira, que hi anava molta gent entre d’altres coses que em van fer pensar que potser hi podríem anar, li vaig comentar a en Ferragut casi amb la timidesa de dir una bogeria, ja que ell es vulgui o no en sabia més que jo i tenia el contacte, i mesos després estàvem allà tot compartint expositor amb el museu. El que a consideració meva es podria considerar un benefici mutu de dos entitats que estaven creixent i que encara hauríem de col·laborar altres vegades.

Però aquesta visibilitat de marca no es basa només en la caça del moment, també tens dates fixes en que t’has d’intentar col·locar. I dos exemples poden ser Expohistorica, de la qual hem parlat i Baldellou de la qual també hem parlat però que ara explicarem una mica com va el procés per entrar en ells.

Entrar a Expohistorica comença mesos abans, ara no us sabria dir quants exactament, quan et poses en contacte amb els gestors de l’esdeveniment per anunciar-los la teva intenció de tenir presencia pròpia amb expositor propi, cosa que hem de dir que malauradament no va poder ser i vam haver d’anar a un gran expositor de Guerra Civil junt a les altres associacions germanes.

Una vegada confirmada la teva presencia arriba una de les lluites més dures i mai prou coneguda, la de fer la llista d’assistents de la teva associació, i ja no només això que es relativament fàcil. També es aconseguir la documentació necessària com pot ser DNI i certificats d’inutilització d’armes, ja que aquestes han de ser corroborades per la guàrdia Civil i no atenen a raons personals, i a vegades sembla que alguns no tinguin pressa, i aquesta falta de pressa pot repercutir en la teva imatge de serietat.

Tampoc oblidem la puntualitat i compromís, vitals per tenir l’expositor acabat a l’hora d’obertura al public de l’esdeveniment, es en aquest moment que fa falta la màxima mà d’obra per omplir sacs i col·locar-los, afegir sostre si es vol, muntar tendes si se’n tenen tot donant-los vida amb mobiliari variat i com va ser en aquesta edició la lluita contra un fang implacable que ens va obligar a tenir un mínim de dos companys a reforçar i pujar el nivell de terra per fer habitable aquell expositor.

Si tot això s’aconsegueix a l’hora més aviat et podràs dedicar al public i al teu projecte cultural implícit, i en conseqüència treballar per aquesta imatge que vols mimar i ampliar.

I ens queda l’ultim tema referent a la promoció que s’ha de cuidar i que aquí a Castelló es va posar de manifest, atendre la premsa, i es que la premsa pot ser molt punyetera i pot malinterpretar el que tu has dit volent o sense voler. Jo mateix vaig ser víctima de la meva desconfiança cap a la premsa d’un medi que ara no citaré, però que sabia que no seria seriós i que tergiversaria les nostres paraules. Com així ens podria confirmar el company i amic Ernest, víctima d’ells i la seva volguda visió de que els recreadors som com a mínim uns frikis polititzats que juguem a la guerra, i que per sort el company Carpintero va tenir prou mà esquerra per explicar que féiem, amb una serenitat de veterà que sap que dir i que ens va anar prou bé, de fet no ens podem queixar pas d’aquella edició ja que va donar peu a alguna de les grans sortides posteriors.

Respecte la presencia en un altre esdeveniment, com ara Baldellou potser va ser un xic més fàcil., ja que vam combinar la presencia d’alguns membres que anàvem de soviètics durant la segona guerra mundial i vam afegir uns companys que posarien un petit expositor de l’associació dins el mercat de militaria. He de dir que no recordo cap gran dificultat per part de l’organitzador d’aleshores, Albert Sangenís, una altre d’aquelles persones que han vingut per quedar-se dins meu.

I si Baldellou va ser un projecte que mai més repetiríem no fou pas per res del que he esmentat línies enrere, resulta que allà vam descobrir que dins de l’entorn de recreació de Segona Guerra Mundial la Guerra Civil Espanyola no està ben vista i la acollida del nostre projecte cultural va ser com a mínim freda, podríem pensar que va ser un error, potser si, però de tot s’aprén i més endavant ja profunditzarem sobre el projecte cultural i acceptacions i rebutjos.

Fins aquí hem esmentat alguns dels esforços clàssics per donar a conéixer el grup, n apareixeran més, ja que ara tractarem encara que sigui per damunt la gestió de xarxes, que ara ho veiem com normal però fins no fa tants anys encara era un repte.

La clàssica web sempre ha estat present i qui més qui menys te consciencia de que aquesta s’ha de mimar i tenir actualitzada, però… i tots ho sabem han entrat amb força els Instagram, Facebook, Twiter i altres que coneixem tots. Cada una té la seva força i utilitat, un twiter no serveix estrictament per donar un missatge de profunditat però la seva acumulació de missatges ha de ser coherent. Un instagram es la comunicació gràfica, vídeos curts i fotos són una expansió de la teva imatge, quasi tant important com els medis de comunicació. I no oblidem Facebook, encara ben viu, un perfil obert a tothom, ben gestionat per algú que hi entengui pot crear un grup de seguidors que potser no gosen entrar en un projecte, però que senten simpatia pel que fas, i doncs aquesta gent pot fer promoció compartint esdeveniments i fotos als seus murs…potser arribant a alguna amistat que si que voldrà entrar.

I ara sí, hem tractat la imatge de l’associació, tant al clàssic mètode de presencia com al món de les xarxes, i a més hem descobert que ara ja un necessita l’altre. Ras i curt, les xarxes necessiten fotos i els actes poden nodrir-se de public gracies a les xarxes.

Convivència:

Element sempre difícil entre una comunitat que va començar amb gent amb la seva majoria poc experta, i que ha anat sumant gent que ja porta més temps. Cosa que indubtablement porta a certs conflictes per les diferents visions. De fet…aquest apartat es una reflexió sobre el creixement de les associacions amb l’entrada de nova gent, ja que es vulgui o no qui més qui menys està en diverses associacions i possiblement reconeguem algunes coses que exposo, sempre segons el meu punt de vista clar… .

Els inicis ja els coneixem, un grup d’amics i coneguts amb gust per l’historia que fundem una associació de recreació històrica amb ganes de progressar, i si fa no fa els mateixos coneixements referents al tema de la recreació, i mica en mica vam anar caminant, possiblement en la bona direcció ja que arran de sortides en medis i actes vam anar pujant en socis.

Alguns amb la mateixa idea de recrear que nosaltres i altres més experts amb ganes i capacitat, altres més veterans i que ja han passat pel que anirem passant a base d’anys que havien passat i anirien passant, i cada persona amb la seva visió i maneres de fer.

Aquesta mescla pot i de fet ha de ser bona, però com tot s’ha d’acoblar i això només es fa amb convivència i paciència. La convivència es fàcil., ja que ve donada per actes periòdics on et vas trobant, però reforçar aquesta cadència en èpoques de baixa activitat amb trobades es una cosa molt recomanable ja que d’allà sortiran les relacions personals.

La paciència. es potser el gran problema, cada persona es un mon i malgrat entris en un lloc on hi ha un fil comú, aquestes peculiaritats de cada persona sempre acaben sorgint passats els primers moments d’encaix, i la gent s’acabarà unint en grups duts per afinitats comunes més enllà de la recreació.

I es aquesta tensió la que a vegades pot costar gestionar, ja que a l’hora de decidir que es fa amb el projecte que sigui, cada associació es sabrà el seu que…, poden sorgir diferencies entre aquests grups. Aquestes discussions s’han de canalitzar intentant arribar a acords d’àmplia majoria i on ningú es senti que li han imposat el que ell no volia, malgrat això no sigui sempre possible. I ja sé que he dit una cosa que és més fàcil. dir que acomplir.

També s’ha de considerar vigilar el grau d’activitat, si en una associació tres tenen la sensació que fan la majoria de la feina i la resta fan poc o res, tot deixant-se portar, aquesta tendència primer s’ha de comprovar i si es certa corregir-la. Ja que si no es fa corres el risc que un d’aquests tres ho envii tot a passejar, en resum…que tothom faci una mica allunyant-se del «Tots fem el que podem», ja que aquesta expressió sol amagar un munt de gent poc pencaire…i que a les assemblees estarà carregada d’idees de les que si surten, no es voldran posar al davant. O penquen tots si fa no fa igual, encara que sigui en diferents camps com poden ser la gestió de nous actes, restaurar i reparar el patrimoni de l’associació, portar la imatge a les xarxes, el que sigui on cada un es senti còmode… , o allò es pot espatllar.

Economia:

Com diu el meu pare, «El vil metal» que s’ho pot carregar tot. Sabem que escrivim en global però si dic que podem marcar un mínim de dos línies crec que tots estarem d’acord. O cuidem les persones o les inversions i el patrimoni, però resulta que ara us mostraré una opinió que va pel mig de les dues que es la de cuidar les persones i el patrimoni. Ara mateix us ho mostro.

Es obvi que una manera de fer valorar la cultura, per sort o desgracia…, es la de cobrar una quota, ja que si no es d’aquesta manera el teu esforç no es veu mai reconegut, i fins i tot es creuen que poden manar quan han anat voluntàriament, si al capdavall tu t’adaptes una mica al guió que volen els organitzadors com a mínim que ho paguin.

Un cop feta aquesta reflexió, ens trobem que l’associació te una quantitat de diners, amb les quals es cobriran les despeses legals si no has aconseguit algun tipus d’exerció, però…, i la resta?

Hem citat cuidar persones, que podríem definir com cobrir benzines, despeses sobrevingudes durant l’acte com menjars no coberts, precaucions especials per salut d’algun membre i fins i tot ajudes en material al que podríem afegir un llarg etcètera.

També hem citat la de cuidar el patrimoni, cuidar el que es té i si es pot millorar-ho, tot donant per sentat que els membres de l’associació estaran d’acord amb córrer de la seva butxaca de la resta.

Doncs anem a la tercera, cuidar els socis i el patrimoni tot exposant un cas real que funciona bastant bé.

Posem per cas que quan un nou membre entra a X associació, aquesta associació li explica els costs reals de la seva uniformitat i que no ha de patir tant…que si que es una morterada d’euros, però que l’associació li finançarà una part a canvi de l’assistència a un determinat nombre d’actes l’any. Podent aquesta calcular sempre un mínim d’assistents als nous actes que surtin i per tant mantenint un mínim de categoria.

A més aquesta associació es compromet a retornar els diners que gastis per elaborar alguns elements «volàtils» que s’apliquen en un acte, com ara podria ser un pica pica dins el campament o petards que simulen granades, que tu portes de casa. De manera que a qui ho porta no li significa una despesa extra i també ja de pas aquell que només aporta la seva presencia també hi col·labora encara que sigui indirectament.

Es així, tenint un soci ja no només content de cara la convivència, tema ja comentat, sinó també econòmicament atés, aquest no serà tan reticent a noves compres o reparacions. Ja que haurà vist que aquell patrimoni es viu, el toca i el gaudeix, sentint-lo seu i per tant necessari.

Manutenció

Important sens dubte, aquesta manutenció pot anar del menjar al menjar i dormir i es bàsica cara a una bona assistència a un acte.

Clar exemple el ja citat de Rialp on es tenia menjars i una nit coberta pel poble, i es que si has de moure’t per la zona dos dies, i casa teva cau a més de posem 150 Quilometres ja es una jugada anar i tornar dos dies, es molta benzina i cansament. Aquesta cobertura sol ser acceptada per els municipis, tot tenint diferents graus que poden anar des del més senzill alberg a l’Hotel més luxós.

Qui paga aquesta manutenció? Tot depén si t’han contractat o demanat per l’acte o hi vas tu per que aquell acte es un gran aparador i t’interessa anar.

En el primer cas, el que t’han demanat sol ser la part contractant, sigui amb un suplement sobre la quota i aleshores busques tu o directament ja ho gestionen ells, el mateix serveix cara al menjar. I sol passar que en aquest cas tant el menjar com el dormir sol ser en bons llocs, potser no els millors però si prou bons per que te’n portis una bona opinió del lloc on has anat, convertint-te així en missatger del producte que tenen.

La cosa ja pot anar a menys quan són productores o associacions amb menys poder adquisitiu, que encara que solen escatimar més per motiu de recursos econòmics migrats també ho cobreixen, i es que una manera de garantir un bon resultat es que aquells artistes, del caire que sigui, només s’hagin de preocupar de fer bé la seva feina.

Ara anem al segon cas, quan t’interessa anar a un gran expositor com era quan es feia Expohistorica, allò era un referent i potser o hi havia baralles per entrar, però si que si no espavilaves et podies quedar fora. Aleshores si que la manutenció va de la teva butxaca, sigui de cada un dels socis o de la caixa general de l’associació, ja que ells veuen en aquell esdeveniment una oportunitat i ho fan com una inversió cara al futur.

Aleshores la qualitat de l’allotjament i menjar ja no te uns paràmetres clars, ja que cada associació o persona se sap el seu estat.

I fins aquí les per mi quatre parts essencials a tenir en compte, sense oblidar el Projecte cultural. Element imprescindible en tota associació, ja que es el missatge que transmets a la gent que et visita, i per el qual la gent en demanarà a casa seva. Aquest projecte s’ha de mimar i fer créixer si es vol, però sempre mimat.

El relaxament d’aquest missatge pot portar a la seva fi o pèrdua de sentit i en conseqüència mort del projecte, apartat que deixarem aquí per entrar més endavant amb ell amb tota profunditat.

Ves a capitols 7 a 10

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s