Fortificacions anòmales, reciclatge d’edificis preexistents.

Com bé sabem, els fronts de guerra inicials es van anar modificant, i aquests van generar línies de defensa amb estils i evolucions pròpies, afectant de tant en tant velles edificacions existents nascudes o no per a la guerra…però que s’hi transformarien, a vegades de manera ocasional, a vegades de manera permanent. Tractant aquestes línies sobre elles, les permanents, tot recorrent diverses províncies a través d’elles.

Un primer cas, i ja començant, el trobaríem a L’Aldea, situant-nos a la província de Tarragona. On la seva ermita es va veure integrada en una línia de defensa del Delta de l’Ebre, que deixava les zones pantanoses davant seu mentre protegia les poblacions, i que si la majoria d’edificacions defensives que podem apreciar a la zona van ser de nova construcció, també ens haurem de fixar en el massís bloc de l’edifici religiós, just a la banda de darrera, al costat d’una porta metal-ica.

Allà us hi trobareu una espitllera sota la finestra encara recoberta de fusta, denotant que en aquell precís lloc van aprofitar les poderoses parets de l’edifici per instal·lar-hi un niu de metralladora, invisible per als medis d’observació aeris i que només els que el van fer podien saber que hi era, arribant als nostres dies.

M3365M-4205
Espitllera a l’Ermita de l’Aldea.

Malauradament, no es visitable, cosa que m’impedirà explicar-vos com es per dins, però es una primera mostra de que a vegades buscar fortificacions no es lògic com podem pensar, i es que aquesta no es la imatge que et ve al cap quan parles de Niu de Metralladores.

Encara a Tarragona, com a província…, ens dirigirem a Tortosa, potser autentica capital ebrenca i una de les ciutats catalanes que més vegades ha canviat de mans, a causa de la seva situació fronterera. Frontera que va marcar el Riu Ebre a abril del 1938 i que va fer que els republicans s’emparessin en els vells baluards de la fortalesa àrab de La Suda, podent apreciar aquí modificacions en més d’un, per bé que destacarem el que tothom pot percebre, fins i tot els ulls poc entrenats.

M3365M-4205
Baluard reaporfitat a La Suda de Tortosa.

Es mirant cara a l’Ebre, aprofitant un dels petits baluards de que disposa aquest fortificació medieval en origen. En ell hi trobareu una estructura que barreja pedra i maó amb calaixos, un de vertical i un d’horitzontal. Aquesta estructura està adossada a una de les troneres per a canó que mira l’Ebre, podent trobar en una de les bandes d’aquesta estructura un 1938 gravat al ciment, any en que Tortosa es convertí en línia de front, i va passar a formar part de la primera de les línies defensives que volien protegir el territori català.

img121
Planta i secció del baluard reaprofitat, noteu l’errada quan dic que mira Tivenys, quan vull dir Roquetes.

Podent ara si trobar una estructura modificada que podem arribar veure i intentar entendre, per bé que aquesta si que en origen va néixer per ús militar, representant la nostra part només una petita part de l’evolució d’una fortalesa que les ha passat de tots colors.

Quasi tant colors com Lleida i la seva Seu Vella, on també van aprofitar un vell baluard del segle XVIII per convertir-lo a paràmetres de la present Guerra Civil, superant de llarg el que hem vist Tortosa, la qual cosa indica que es va fer amb més planificació…tal vegada al mateix temps que la línia de l’Algars i el Cinca? Prometo seguir investigant.

009
Baluard reaprofitat a La Seu Vella de Lleida, vegueu els dos pisos, dotats per a diverses classes d’arma.

Ens hi trobem una autentica meravella des del punt de vista fortificatiu. Una galeria espitllerada de dos pisos al costat del vell pou de gel, ara neta per bé que no visitable. Però ja des de fora advertim dos tipus d’espitlleres, les de metralladora i les de fusell en dos nivells i que vigilen fins a tres angles d’aquest vell baluard.

Representant novament una peça més en l’evolució d’una fortificació que també es disputa el fet de ser la més ocupada per els invasors de Catalunya, i per tant ha viscut tant millores militars com tecnològiques, essent un exemple la telegrafia òptica.

Tecnologia aquesta, la de la Telegrafia Òptica, que va deixar nombroses torres escampades i que es comunicaven visualment, sent un exemple la torre que hi ha al Tossal de la Moradilla i la Seu Vella de Lleida, que comuniquen visualment, motiu per al qual ens traslladarem fins al citat Tossal per veure un altre curiós reciclat.

M3365M-4205
Aquest vella torre guarda secrets, segur que els veieu.

Primer de tot, i abans d’arribar entendrem per que es va posar allà la torre…i en conseqüència també el reducte defensiu del 1938. I es que en les planúries lleidatanes qualsevol petita elevació es un castell que domina els 360 graus. Pujeu…ja veureu que no es massa alt, però uns ulls ben entrenats ja noten trinxeres arreu, dirigint-nos nosaltres vers les restes de la torre que ben segur veureu, malgrat no ser de gran alçada.

img216
Esquema ilustatiu de l’interior de la torre.

Aquesta regna sobre tot el tossal, malgrat no ser la fortificació més espectacular, i compta d’una espitllera encarada cap a Lleida. A més el seu interior fou remodelat amb formigó tot creant dos sales, una per la metralladora i l’altre de servei.

M3365M-4205
Interior de la Torre dels Alamús, aprecieu el formigó sobre la pedra.

Però no s’acaba aquí la cosa. Just en el limit del formigó apreciem forats prou aptes per a biguetes, de manera que a la pràctica creem un segon pis que potser permetria reutilitzar les velles espitlleres de fuselleria, aquesta vegada més de cinquanta anys després, tot creant d’aquella vella torre un autèntic fortí que domina sobre l’estratègica elevació.

A més aquesta compta amb la prou curiosa història que en guerra no fou utilitzada, i es que la superioritat franquista era immensa…però si que visqué un ús similar gairebé vint anys després, com a decorat del món del cinema.

Busqueu si podeu la pel.lícula «La Fiel Infanteria» i la reconeixereu al final del film, quan els franquistes conquereixen un reducte republicà que ja se’ls feia molest.

I fins aquí el tema de reciclatge per a fortificació, que només fa de punt i seguit, ja que no em vull oblidar d’altres reciclatges més a rereguarda, per bé que no menys importants.

Parlem de multitud d’infraestructures, triant-ne algunes, sent la primera un vell aeròdrom de guerra, òbviament avui en desús. Tot traslladant-nos a Santa Margarida i els Monjos.

M3365M-4205
Estructures ben visibles sobre la casa original. Un conjunt digne de veure.

Es allà, just davant el museu de l’aviació que hi trobem un vell casalot que ja hi era quan es va fer l’aeròdrom, i que com a tal va ser aprofitat.

Fixeu-vos en el sostre, i veureu el que va ser la torre de control d’aquella instal·lació militar, i que tot i haver perdut el sostre en veiem les columnes. Baixeu la mirada a la dreta de la casa i veureu un arc amb porta metàl·lica…hi veieu un hangar de reparació, constant-me l’existència de les piques on els pilots es rentaven després de cada servei dins de la propietat, ara de nou d’ús familiar.

Es així doncs que ens trobem altre cop amb un edifici anterior reaprofitat, i que per sort ens ha arribat bastant sencer, per bé que amb usos més agrícoles.

I si bé fins ara hem parlat d’usos actius, no hem d’oblidar els passius, però per ús militar, viatjant als entorns de Vallirana i Santa Coloma de Cervelló, tot viatjant a descobrir potents polvorins que van aprofitar i ampliar antigues coves ja existents. I ho farem per ordre cronològica de descobriments.

El primer fou Can Bogunyà, a Vallirana, ara perdut enmig d’un camí prou transitat i que només ulls coneixedors del que busquen saben trobar, malgrat que compta amb tota la infraestructura.

En ell hi trobarem una gran cova esfondrada, de volums i grandàries sorprenents, sent impossible mesurar quan hi vas sol.

20150920_182110
L’entrada del polvorí resta amagada en el bosc…peró sempre es espectacular.

Tot entrant a través d’un rebaix fet expressament que surt des d’una caseta ara en runes, ens endossarem en una cova plena de racons de grans dimensions, descrivint una mena de tres sales, sent la segona la més gran i sorprenent, així com la que presenta l’esfondrament i l’accés a una galeria que serpenteja, representant aquesta la tercera sala.

img207
Amb aquest esquema ja veieu que tractem d’una instal.lació de grans volums.

I que malgrat els esfondraments veiem la mà de l’home en petits espais formigonats, retalls a la roca i passadissos de factura humana, mostra evident que aquesta fou ampliada, per després ser destruïda abans de retirar-se, com així em va acreditar fa uns anys el propietari d’un mas proper que va notar l’explosió de la voladura sent ell nen. Voladura que òbviament va arrasar tota estructura interior, deixant un interrogant que deia…com devia ser?

Doncs la possible resposta va arribar temps després, al saber de l’existència d’un altre polvorí a la urbanització Fontpineda, que segons em van dir tot i haver estat discoteca contenia prou elements reconeixibles malgrat el seu abandó, moment en que vaig investigar on es podia trobar.

Emplaçament localitzat en una propietat avui dia tancada, motiu pel qual no penso dir on és…si més no públicament, però que em va fer entendre que devia ser un polvorí.

img222
Esquema del polvorí de Fontpineda.

Aquest presenta dos accessos, una peu pla amb una sala de formigó i un en forma d’escala que surt de més amunt però que porten a la mateixa sala. També presenta enrunaments, tot barrejat amb mobiliari afegit posteriorment com poden ser bancs i una barra de bar que van viure millors moments. Però conserva els pilars que fan que el sostre no s’enfonsi, per bé que alguns en un pèssim estat que amenaça col·lapse.

20151107_095914
Aquest pilar encara sobreviu bastant bé.

I es una llastima, ja que la instal·lació val la pena i podria ser recuperada amb relativa facilitat, tot apropant el patrimoni de Guerra Civil un xic més a Barcelona, i es que no em consta que hi hagi masses més polvorins condicionats.

En qualsevol cas, vosaltres quedeu-vos amb la seva existència, ja que amb uns pocs imprudents ja n’hi ha prou. Restant només esperar una intervenció que molt possiblement no arribi mai, per bé que , com ja he dit, aquest últim cas en seria mereixedor.

20151107_095100
Coses com aquesetes us han de fer prendre precaucions…la primera es no anar mai sol.

Oriol Miró Serra.

28 d’Agost de 2016.

Text localitzable a 36-39 Restes de la Guerra Civil, 03 Setembre 2016.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s