La idea d’aquestes línies han nascut avui mateix, fruit d’un debat intern en una de les tres associacions on hi ha recreadors en que milito, sent el detonant una frase d’un company que venia a dir «Paseos de ….. es antes que……», i no continuo la frase per que si no donaríem masses pistes.

Pistes que no vull donar, i es que no direm noms per respecte, però he de suposar que aquells punts suspensius es referien a «Paseos de Mierda», sent certament aquest suposat passeig tan dolent part d’un acte molt més complet, i en conseqüència potent.

Però…i abans de continuar amb la reflexió sobre quins actes fer o triar…expliquem tot l’acte, explicant-ne la previsió d’actes.

Aquest constava d’un breu ascens a un monòlit supervivent de la Guerra Civil, continuant aquest acte amb la posterior inauguració d’un tòtem en honor a un brigadista internacional caigut. Dinar i visitar les excavacions d’un espai que es vol recuperar i evitar que caigui encara més.

Tot això en presencia d’una entitat com la Universitat de Barcelona i una associació local de l’Ebre amb bona tirada de gent.

Resumint…un acte amb bona previsió de públic, i de qualitat, del que pot entendre i valorar la recreació com l’activitat cultural que és.

I es que no hem d’oblidar que vivim en un país en que massa sovint els recreadors som titllats de frikis, ens diuen que ens disfressem o que juguem a la guerra, cosa que tots sabem que no és així, i que només amb el temps i paciència podem guanyar aquesta batalla.

Per que aquest acte ofereix fins a tres cares que mostrar de la recreació, la primera es mostrar la mobilitat dels uniformes que portem, la segona el respecte per els que van lluitar i a qui homenatgem, i la tercera tornar a la vida momentàniament escenaris tot ajudant a donar una imatge més enllà de la fotografia. Sent totes aquestes funcions parts d’un dels objectius de la recreació, la dignificació de l’activitat en sí.

Però no siguem dolents, i mirem que oferia ell. Aquest company oferia un acte privat entre companys, sens dubte de gran qualitat, però de molt menys abast al públic. Contribuint només a la millora o manteniment del nivell propi, però no prestigiant l’activitat recreadora, si més no de manera directa. I es que encara que no sigui evident, aquests actes privats també són plenament necessaris.

Però ai senyor, companys…la majoria dels recreadors no vivim d’això, i no sempre ens podem permetre anar a tot arreu, i no per falta de ganes…creieu-me. Però. tots tenim família o compromisos que complir. I l’autor d’aquestes línies en aquesta ocasió triarà el que creu que més servei farà a la causa de la dignificació d’aquesta noble activitat. La jornada cultural amb el terrible passeig, que de ben segur serà de més profit immediat.

I es que si ens fixem en els possibles assistents, gent del món universitari que posteriorment potser doni classes, arqueòlegs i voluntaris internacionals i gent relacionada amb la cultura i l’associacionisme. Tots ells camps en els que ens movem, i que ens poden donar l’empenta necessària. Per tant trobo la meva justificació més que encertada.

Tot deixant les activitats privades per aquells mesos on l’activitat recreadora pública es quasi nul·la, que existeix i sembla la travessa del desert a vegades, però que alhora són bons per provar equips i crear els nous automatismes que més aviat mostrarem a gent com la que hem citat.

Fins aquí hem explicat el fet, i hem reflexionat sobre valorar actes per les seves activitats i possible public assistent, de manera que ara anirem una mica més a les reflexions que poden portar a triar un o altre.

I es que tal com jo penso que un bon recreador ha de tenir capacitats públiques, potser una mica a sacrifici de les habilitats…per bé que mai desconeixent-les. Hi pot haver altres que valoraran més les habilitats tot menyspreant la capacitat pública, per bé que l’ideal seria un equilibri que sempre passa per la valoració personal.

I totes les versions són bones, ja que en una associació sempre hi són les dos parts, com de fet ha demostrat aquesta polèmica.

I uns necessiten dels altres, ja que un omple l’espai que l’altre no agafa, aconseguint així l’equilibri desitjat que porti a la dignificació, per bé que no sempre són entesos. Potser sent la clau la tolerància de les dos vessants, objectiu no sempre aconseguit.

Però l’altre cara pot optar en fer bé el que li agrada, passar-ho bé i si algú el veu que pensi el que vulgui. Però, i sempre per mi…, aquesta opció es dolentíssima, ja que per un que reconeix la recreació…nou o la menyspreen o la ignoren.

I com solucionar aquests debats? Respecte no ofenent l’altre. Equilibri acostant-se l’un a l’altre encara que sigui un o dos cops l’any, tot mostrant respecte pel que fa, i de pas aprenent una mica de la seva banda, creant així possibles sinergies que evitaran que l’invent es trenqui.

Entrant això ja en l’aspecte més humà, i que ara no tractarem.

La qüestió es…i ja recapitulant des de el meu punt de vista, es que mai hem de perdre el sentit de la realitat, que fem un activitat mal vista, i que queda molt per fer-la agradable a la vista de la majoria, i això no es fa rere la closca de «jo m’ho passo bé i en sé molt», com he dit opinió respectable.

Si volem deixar de ser mal vistos…hem de sortir i aprofitar les oportunitats que ens presten, qui diu una jornada cultural…diu un guiatge per una zona històrica, o una xerrada. Això si…sempre valorant la receptivitat, que com he dit…no vivim d’això.

Oriol Miró Serra.

1 de Setembre de 2016.

També ho trobareu a 36-39 Restes de la Guerra Civil, 03 Setembre 2016.