Com ja sabem, la Guerra Civil Espanyola representarà una evolució en les tècniques de la Fortificació, havent tractat ja dos casos en els números anteriors…però us heu preguntat quin era l’estat de les fortificacions just aquell 18 de Juliol?

Per que Espanya no estava pas desprotegida, tan la seva línia marítima com la dels pirineus estava custodiada per fortificacions, algunes relativament modernes…altres ja antiquades. I que tractarem ara en aquestes línies.

La primera a tractar, i per més espectacular, serà el fort de Sant Julià de Ramis, ben propera a Girona i encarat cap a França en un tossal de gran domini. I encara que en el conflicte no s’utilitzes com a fortificació, i que les tesis foren sobrepassades des del primer dia. Aquest formava part d’una serie de fortificacions que anaven de Cantàbric a Mediterrani, copiant les tesis fortificatives de Seré de Riviere, successor de les tesis de Vauban i que ja havien quedat antigues.

Representaria en si un pas intermig entre els baluards angulars del Segle XVIII i les trinxeres que veurem començar la guerra i que van marcar la Primera Guerra Mundial.

Conservant l’idea d’un fossat però ja fent desaparéixer les grans muralles, enterrant tota l’estructura de la fortificació sota terra. Deixant a l’exterior i rere el fossat trinxeres formigonades per als soldats i emplaçaments artillers que treuen el cap el just per tirar. Sent potser els principis de les fortificacions que veurem…i que de fet quan es va acabar el 1916 ja començava a ser antiquat.

Combinant casamates a contravessant per guardar els canons a cobert i els seus emplaçaments, enterrant fins a tres pisos per sota terra era similar als forts de Verdun que van viure la seva gloria el 1914…però ja es veien antiquats per la potent guerra aèria que vindria, així com per el nou món de les fortificacions que arribava…enterrades si, però més petites i de més difícil punteria per qualsevol enemic.

I es que Espanya militarment estava endarrerida, en molts aspectes, i es veurà obligada a actualitzar-se molt ràpidament, incloent el sistema de fortificació com anirem veient en el futur.

Deixeu-me però…i abans de passar a la línia de costa, dir que aquest fort està en perill, i es que de fa uns anys l’estan convertint en una mena de galeria d’art…i resta clausurat mentre hi treballen. Només sent visible des de fora…i el que es veu es molt preocupant, estructures que no hi eren…grans grues…

Només resta esperar que no desmaneguin massa un patrimoni catalogat, i que esperem que els tècnics hagin aconseguit salvar la seva estructura.

Ara sí, anem a la costa, anant de Girona a Barcelona per parlar de les fortificacions que conformaven la defensa de la línia de mar aquell 1936. Tot parlant i mostrant imatges de tres bateries avui desaparegudes, però que van fer el seu servei durant el conflicte, per bé que sembla més intimidatori que res…

Tres eren les bateries a l’inici del conflicte a l’entorn Barceloní. Àlvarez de Castro, Bella Vista o Bonavista, i Astilleros., anant aquesta distribució de sud a nord.

Àlvarez de Castro era potser la més moderna. Si més no en concepció, per bé que totes són del període de la Guerra de Cuba. Aquesta constava de quatre emplaçaments separats entre si i units entre ells per un camí posterior que els unia tots, sortint del segon emplaçament la pista que portava a la gran paret foradada que feia de polvorí, i des de la qual podrien sortir suposats passadissos subterranis, que portessin a un muntacàrregues integrat a cada emplaçament. Aquesta encara, existent per bé que havent perdut tota referencia per els usos posteriors, podent-se situar allà l’antic tren de la bruixa del Parc d’Atraccions de Montjuïc, avui dia desaparegut.

D’Àlvarez de Castro a Bona Vista, o Bella Vista depenent de la font, aquesta si que totalment desapareguda i situable en aparença a la plaça principal dels Jardins Costa i Llobera.

Aquesta tot i ser de quatre emplaçaments sembla ser molt més compacta, emparant-se tots els emplaçaments rere un terraplé, i separant-se del veí per un altre terraplé més alt. Destacant potser el primer cantó nord. Més gran i sembla que complex, mostrant el que sembla l’accés a una sala dins el terraplé separador, com podem veure en una vella postal que ha estat recentment escanejada, ara mateix única pista gràfica que he trobat.

I malgrat en la postal sembla desartillada, per informes sabem que a 30 de Novembre de 1937 si que estava armada, per bé que amb armament antiquat per la seva època.

Antiquat com ho serà també a Astilleros, situable a la Plaça del Mar en el barceloní barri de La Barceloneta. Presentant aquesta quatre espais per canó units entre sí per darrera, sobresortint per darrera seu un gran espai rere un talús que ben bé podríem categoritzar de polvorí. Aquesta molt més propera al centre urbà…però sorprenentment armada l’any 1935 com apreciaríeu en la foto que he trobat per la xarxa.

Això no vol dir que no n’existissin altres, però no està clara la seva existència o ús, limitant a aquestes les actives en el moment del conflicte, per bé que confesso que estaré encantat de corregir les meves pròpies paraules.

Bateries que poc podrien fer com es demostraria a posteriori…i es que aquells vells canons moderns el 1897 ja no ho eren el 1936, i qualsevol d’ells es podia posar més lluny de l’abast màxim d’aquestes velles relíquies que bé mereixien una jubilació.

Oriol Miró Serra.

28 de Juliol de 2016.

Text localitzable a 36-39 Restes de la Guerra Civil, revista digital.