Parlem de Dissabte 28, dia en que vam assistir a Passeig Maria Cristina de Barcelona. Des d’on sortiria l’endemà una caravana molt especial composta per autobusos dels anys 30, 50 i 70. I hi aniríem vestits per l’ocasió, 2 dels anys 30 i una dels anys 50, tot integrant-nos en un grup de nom Nautilus. Que era convidat per ambientar un xic més una vetllada ja de per sí interessant per a qualsevol persona.

Anem primer al motiu principal, la sortida del Rally. 35 vehicles característiques variades que representaven tant l’historia del transport col·lectiu per carretera com el seu futur, representat en novetats que encara no circulen de TMB.

Des de petites furgonetes que més semblaven una diligencia als més moderns MAN, passant per Renault, Ford, Hispano Suiza, Pegaso, Chausson, Mercedes, Setra, Barreiros i altres de diferents èpoques. Tots ben explicats, ja sigui per un cartell…ja sigui pel seu conductor, que molt sovint els estima com si fos el seu propi fill, i no li costa massa explicar la historia en particular del seu particular «fill». Fent això una experiència encara més profunda i personal.

I no em feu triar preferit, tots tenien el seu «que». Des del Renault que més semblava un vagó de tren, i del qual per desgracia no m’ha sortit bé la foto…, al Pegaso 6038 dels 80, aquest per ser el primer que recordo bé haver pujat de nano. Tots ells us traslladaran a una o altre fase de la vostra vida, i es que allà n’hi havia per tots els gustos.

I la recreació? Si, no l’oblidem. Ocasions així es mostren importants per mostrar la roba dels nostres avantpassats, donant gran ambient i aportant un gra de sorra que poc a poc es guanya el seu lloc.

Reconeixem que no es el mateix fer una foto a un autobús dels 30 amb algú vestit com cal o a l’estil actual…aquella foto amb el noi o noia dels anys 30 es per uns moments una porta al passat. Porta al passat que fa més fàcil veure.

Per bé que a vegades la incomprensió es gran i arriba fins i tot als locutors de l’esdeveniment, que pensen més que anem disfressats que vestits.

I si a més aquesta persona sap explicar que porta i representa, ella es converteix en mestre per uns moments, que possiblement a més de la meitat de la gent se li oblidi l’explicat…però si d’aquells 10…tres persones investiguen més, jo ja em dono per satisfet.

Es doncs aquesta encara una lluita que afrontem, però amb paciència, i es que sabem que fem una bona feina i que aquesta tindrà premi, i que a més gaudim d’ella, ja que tampoc podem negar que ens ho passem bé. I es que si no ho passéssim bé, ja no ho faríem.

Oriol Miró Serra.

30 de Maig de 2016.