Iniciem aquestes línies gairebé una setmana després del primer acte de vuitanté aniversari del Regiment Pirinenc, on vam tenir el plaer com el centenari Joan Escudé ens explicava les seves peripècies durant aquells gairebé tres anys, fent-ho aquest d’una manera ordenada i gairebé cronològica.

Això ha dut a l’autor d’aquestes línies, que no va parar de prendre notes durant la xerrada, a intentar donar forma a aquells apunts, tot posant una data o situació exacte quan això sigui possible.

Ja començant aquest anàlisi, no situem al nostre veterà al regiment de manera immediata, aquest abans que estar al regiment es en una unitat al càrrec de la generalitat que busca desarmar a les milícies de la FAI i CNT, amb quarter al castell de Santa Perpetua de la Moguda, aquestes fortament armades després del cop d’estat. De fet tan armades que són elles les que desarmen a la unitat que les havia de desarmar.

Es després d’aquest primer fracàs que entrarà al Regiment Pirinenc, sent ell un dels pocs de Palestra que va al Regiment, anant en la seva gran majoria a l’escola de Guerra de Sant Cugat del Vallés, Pins del Vallés en aquella època. Accés al regiment que es faria després d’un examen per part del Capità Balaguer, i que buscava acreditar que en Joan era coneixedor del món muntanyenc, i que va superar tot entrant a un regiment encara molt reduït d’efectius a finals de 1936.

Aquests pocs efectius encara no formaven plantilla per un regiment, de manera que aquests obren el ventall acceptant esportistes d’altres disciplines, ja que fins al moment només entraven muntanyencs, i la instrucció feta als voltants de Barcelona ja els hi convertiria. Ara si ja arribant a una quantitat d’homes suficients com per ser considerada una unitat militar decent, iniciant-se aquest camí ben aviat.

Els trobarem als entorns de Broto, Boltaña, Torla, Gavín i Linás de Broto. Municipis tots ells units per l’actual N-260 que porta a Biescas, potser destacant nosaltres Broto per ser on estava en Joan i Torla ( Torla-Ordesa ) per ser el destí de la companyia d’esquí. Pobles tots ells propers al front, però no a primera línia, i es que ens trobem que en aquest moment el Regiment Pirinenc encara no te armes per tots, comptant amb tan poques armes, i de qualitat dubtosa, que es pot considerar desarmat. De fet…, no seran armats com deu mana fins mitjans de Juny de 1937, tot coincidint quasi amb l’ocupació franquista de Bilbao.

Però això no vol dir que restessin inactius, ja que de mentres els van tenir rebaixant una carretera de nova construcció, que no m’atreviria a dir quina podria ser en l’actualitat.

I arriben les armes, moment que passen a missió de vigilància al Coll de Cotefablo, entre Linás de Broto i Yesero, on restaren fins ser traslladats cap a Sabiñanigo, al Port de Santa Orosia exactament, possiblement situat vora Bernués si faig cas dels mapes consultats.

Allà rebran el bateig de foc, malgrat que no sigués massa reeixit, sembla que havien de fer un cop de mà als franquistes darrere les seves línies, però aquest cop de mà el van rebre ells, no quedant més remei que retirar-se a conseqüència de la inexperiència en combat, disculpeu no sàpiga trobar la data aproximada.

Fou després d’aquesta acció en que en Joan veu efectiva l’obligada incorporació a l’Exercit Popular de la República (EPR), integrats majoritàriament a la 72 Brigada Mixta (BM) de la 43 Divisió. Anant uns quants a la 102 BM, essent la tercera brigada de la divisió la 130, sembla que gairebé tota aragonesa.

Es en aquest moment que fem un salt cap a Maig del 37, sembla que un xic enrere en el temps, i es que va aparéixer el Maig del 37, on participaren tots els que estaven a Barcelona i que va acabar políticament amb les forces de la FAI i el POUM, donant a una persecució dels seus membres. Persecució que sembla que no es va donar en el regiment, on sembla que es va donar opció a marxar als simpatitzants de tals formacions, opció que sembla que no va ser majoritària.

I de maig tornarem a la segona meitat de 1937, tot trobant-lo durant uns dies a la ofensiva de Belchite, agost de 1937, on sembla que cobrien línia en les hores nocturnes, no passant de lleus tirotejos entre línies. Tot retornant després a Yesero per prendre part a l’ofensiva de l’Alt Pirineu.

Biescas caurà per envoltament, Gavín sembla que també pateix el mateix destí, com envoltat serà Casbas de Jaca. Pobles tots ells a la carretera de Sabiñanigo, destí de l’operació del Setembre – Octubre de 1937, volent ocupar el ja citat Sabiñanigo, important nus de comunicacions franquista.

Malauradament per ells es van quedar a quatre quilometres del municipi, frenats per un pontentíssim foc d’artilleria, que tot i no fer excessives baixes entre els seus, si que va aturar l’avançament.

Es aquí on Joan Escudé fou ascendit a Caporal, sense ell saber quins mèrits havia pogut fer per a tal honor, segons ell no desitjat. A més ell mateix diu una de les possibles causes del fracàs final de l’operació, la falta de camions, ells haguessin pogut facilitar transports més ràpids entre punts, tot evitant possibles reorganitzacions defensives rebels.

D’aquí la seva memòria salta directament a Bielsa, el que molts consideren la gran proesa del Regiment, per bé que no fos ja sota el seu nom, i ella comença al Collado de la Cruz, però fem un pas enrere i expliquem les circumstancies de Bielsa.

Es març de 1938 i els franquistes llancen la gran ofensiva a Aragó, la majoria de forces republicanes es retiren cap a Catalunya excepte la 43 Divisió, on són els nostres pirinencs, que ho fa cap al nord-est, vers la zona de Bielsa on creuen que es defensaran bé. I de fet ho faran durant gairebé dos mesos.

Ben aviat ens traslladarà a Badaín, just sobre Lafortunada, des d’on es retiraren vers Bielsa, tot evitant avançaments enemics en la mesura del possible. Recorda bé haver vist la vila de Bielsa en flames mentre es dirigien cap a Parzan, des d’on emprendrien ja la retirada cap al port de muntanya que els duria vers la frontera, tot coberts per un darrer destacament on estava el ja capità Xandri, que moriria a la Vall de Pineta.

Observareu que hem explicat una historia de retirada, però l’equilibri tant de forces com proveïments era terriblement desigual vers els nostres, i el que allà es va viure poques vegades s’ha vist.

Tornant al testimoni del nostre veterà ens situarem a França, on la gendarmeria els fa escollir entre Franco o Negrín, produint-se un alt grau de fidelitat a la República entre les files. De gairebé 5000 homes sembla que només 200 – 300 escullen anar cap l’Espanya franquista, tornant la resta a territori republicà. Reincorporats a Bescanó esperarien que els arribessin noves armes, i es que les seves s’havien quedat a França després de passar la línia, i si alguna en va sobreviure va ser gracies a l’enginy, com la pistola de l’Escudé, amagada dins la funda de la cantimplora.

D’allà anirien a l’Ebre, no sense patir abans una altre divisió, i es que alguns dels seus membres foren destinats a la 55 Divisió al front del Segre. Malgrat tot continuem el viatge cap a l’Ebre, la batalla ja es iniciada fa temps i ells van fer relleu el relleu a la Serra de Caballs, amb tanta mala sort que hi aniran quan els feixistes han preparat el dispositiu per assaltar-lo. Allà patiren un dels bombardejos més grans que s’han vist, malgrat sembla que la defensa es partirà pel sector de la 130 Brigada, no pel sector de la 72, des d’on es retiraren sobre Pinell de Brai, on rau l’observatori de la brigada, podent situar l’acció entre octubre i novembre de 1938.

Allà en Joan es retirat del front, ell es traslladat a un servei especial fins ara desconegut per l’autor d’aquestes línies, el SIEP ( Servei Informació Especial Perifèric ). Cal dir que aquest ultim episodi a l’Ebre ens situa en un escenari molt ràpid, i es que després de caure Caballs, Pinell es cosa de pocs dies, però semblen ser els suficients com per que ell vagi al sector de Camarles. Que de fet es on anirà la 43 després de la reordenació posterior a La Batalla de l’Ebre.

El SIEP es un servei realment especial, molt possiblement ja existís abans de l’Ebre, i es que una de les seves funcions era passar el riu nadant i treure tant informació com es pugues, motiu pel que es va saber que la maniobra inicial de l’Ebre podia ser exitosa, però que en aquell moment potser devien veure el contrari, i es que passat l’Ebre l’exercit a Catalunya està molt desgastat i només els resta esperar a les trinxeres el més que possible assalt.

I aquí s’acaba el seu relat, no podent anar més enllà per falta de temps, i deixant el final de la guerra sense explicar, malgrat aquest es una retirada amb resistències esporàdiques fins Arenys de Mar, on la 43 desapareix.

Relat aquest que tots, assistents i recreadors escoltàvem, grabavem o anotàvem com podíem per tal de no perdre res,i qui sap si oferir-lo després, com de fet es aquest redactat.

Fou una lliçó d’història explicada de primera mà per qui la va viure, i per sorprenent que us pugui semblar la va explicar d’una forma gairebé cronològica, sense dates però ordenada. Cosa que ha facilitat molt la redacció d’aquestes línies, que com haureu notat si que conté dates i dades buscades en llibres.

A l’hora d’escriure he hagut d’ignorar detalls com el sou o la composició d’algunes unitats, a causa de no trobar el seu encaix en el relat, com també m’he topat amb la transcripció dels noms, potser mal anotats en el moment d’escriure. En qualsevol cas ha estat una transcripció fàcil i clara en que no crec que hi hagi errors excessius, però per si de cas us deixo les notes preses aquí sota, de manera que podreu completar vosaltres mateixos el relat.

I ara si que només ens queda acomiadar-nos de vosaltres amb un a reveure, i es que ben segur que ens trobem aviat en aquest mateix espai.

Oriol Miró Serra.

1 de Març de 2016

Aquest text es correspon amb el del Blog del Regiment Pirinenc.