Petit però interessant lloc a estudiar, situat al nord del municipi de l’Ametlla de Mar aquest petit sortint rocós es la clara mostra de com els llocs estratègics solen ser els mateixos, i per tant acumular restes visibles de quatre èpoques, tot i que n’han estat més. Aquestes van de l’edat mitja a la passada Guerra Civil Espanyola, passant per un fort del Segle XVIII i una torre de Telegrafia òptica.

Potser la primera a ser descrita hauria de ser un primitiu castell iniciat per l’ordre religiós de Sant Jordi d’Alfama, potser l’única ordre religiosa i militar estrictament catalana. Trobarem les seves restes entre la torre de Telegrafia òptica. i el niu de metralladora, i encara que gairebé invisible…, no ho és del tot, i es que hem de pensar que després de la seva destrucció durant la Guerra dels Segadors, el poc que en devia quedar es devia reutilitzar. Arribant als nostres dies escassos fonaments que poc ens poden dir de com devia ser. Trobant només una lleugera descripció al llibre «L’Ordre Català de Sant Jordi d’Alfama 1201 – 1400», descrivint-lo com un quadrat de 20 x 20, de 12 metres d’alt de la qual en sobresurt una torre que arriba als 16, amb un interior el qual tot estava repartit en una mena de claustre. Tot plegat una descripció molt lleugera, però que ja ens dona quelcom a imaginar.

Seguidament, i per ordre cronològic trobem un altre fort, aquest de mitjans de Segle XVIII, ja amb les tesis de Vauban, predominants en aquella època, i que es el que veieu en l’actualitat. Hi veureu dos baluards que vigilen la porta a la zona de terra, estructures totalment contraposades en la fina corba que descriu a la zona marítima, potser indicant més el seu ús com a bateria de costa que com a defensa terrestre, malgrat no puguem menysprear aquesta darrera funció. I es que sembla que va tenir algun ús durant la primera carlinada, extrem aquest que no he pogut confirmar.

En qualsevol cas, i tornant a la seva estructura, trobareu una estructura a mig restaurar que rota al voltant d’un pati central, essent el seu sostre una gran terrassa de combat a la qual s’accedeix a través d’una escala a mà dreta del passadís que fa d’accés principal, molt recomanable si un dia s’us presta l’oportunitat de visitar-lo.

Fins aquí hem fet tres èpoques, Edat Mitja, Barroc i Carlinades, totes elles d’ús militar, anant ara a una quarta que combina comunicació i ús militar. Aquesta es la telegrafia òptica, tecnologia arribada a la península al segon terç del Segle XIX que va constituir una xarxa de comunicació a través de torres, pertanyent la nostra a la línia València – Barcelona.

Per desgracia ben poc en trobareu, res més que quatre parets espitllerades amb un pi enrabassat al seu interior, ben lluny del que ens mostra la seva germana del poble veí de El Perelló, però que si us hi desplaceu veureu una torre de quatre pisos, essent l’accés al segon mentre el primer es espitllerat per possibilitar la defensa, restant el tercer amb un gran finestral i el quart coma zona de treball, a més he sentit que ha estat recentment restaurada i si la podeu visitar ben segur que en traureu un record d’allò més recomanable, que us traslladarà a l’època just anterior a l’arribada del Telègraf per fils.

Des d’aquestes quatre èpoques anem a les dos darreres, una la desapareguda caseta dels carrabiners, però que he arribat a veure i l’altre la darrera Guerra Civil Espanyola.

La primera la recordo com una caseta humil situada si fa no fa on ara és l’aparcament, de mida petita amb un petit porxo encarat de cara a mar, cosa que fa pensar que no devia ser més que un post de guàrdia d’aquest cos de seguretat que fins un any després de la Guerra Civil va existir.

Ell era un cos prou curiós, depenent d’hisenda i que vigilava el contraban, tot tractant d’impedir-lo, motiu pel qual he cregut necessari aquest humil incís que ens ha desviat momentàniament de la part més material.

La Segona, o sisena fase històrica si comptem totes les aquí computades és la guerra civil, magníficament exposada per un molt bon exemplar de niu de metralladora que cobreix 180 graus de la costa. Es tracta d’una construcció enfonsada a la roca i camuflada amb la mateixa pedra del terreny, dins seu hi trobareu una amplia sala per fer foc a la qual s’accedeix després d’haver passat per les dos sales de servei del bloc principal d’aquesta fortificació de possiblement 1937, enllacant aquest bloc principal amb una llarga galeria d’accés que ens portarà de nou fins al fort estil Vauban. Deixant entre mig les restes de les altres dos èpoques encara visibles, realitzant d’aquesta manera una mena de viatge en el temps que ens recordarà que molt sovint ens barallem pels mateixos llocs.

Conegueu la propera fortificació de Coll de Balaguer.

Oriol Miró Serra.

9 de febrer de 2016.