Ens trobem en un indret màgic com pot ser Mequinesa. Terra que ha vist uns dels potser millors escriptors en llengua catalana com pot ser Jesús Moncada, potser l’únic capaç de crear un univers al voltant d’aquesta petita però gran vila banyada per dos aigües.
I aquesta vila serà explorada a la manera que ja us puc tenir acostumats, les seves pedres ens explicaran la seva historia, malgrat em temo que un dels autors que més valoro entrarà de tant en tant en aquestes histories.

Després d’aquesta petita introducció ja aniria sent hora de començar, començament molt antic ja en la romana Octogesa, malgrat aquesta hipòtesis no s’ha confirmat encara. Tampoc podem negar la importància en l’edat mitja, ben remarcat en el seu castell, regnant l’aiguabarreig des de les alçades i que ja ens explicarà una de les primeres histories, ja que ha estat testimoni i protagonista del pas del temps.
Es aquest castell el que ha viscut els setges de Ramón Berenguer IV ( 1149 ) i del General Suchet ( 1810 ), que conqueriria els seus baluards per integrar aquest poble al Departament de Boques de l’Ebre, essent aquest dels quatre que departaments en que Catalunya i part d’Aragó quedava dividida durant la seva breu pertinença a França.
Com tots haureu notat, aquesta dominació no va perdurar i Mequinensa tornava a vigilar tant el Segre com l’Ebre, motiu pel qual tampoc podria evitar tota mena de conflictes posteriors.
Es ara que ens traslladarem al poble, però no al nou i modern poble que toca la riba del Segre, anirem al poc que queda del poble vell, aquest tocant l’Ebre i abandonat a la dècada dels 60 a causa de l’inundació dels seus carrers per l’aigua dels aleshores moderns embassaments.
Ens trobarem una explanada a peu de carretera de la qual surten antics carrers que pugen vers la muntanya, envoltats aquests per munts de runa, molt de tant en tant alguna vella casa, que envolten el que era l’església avui enrunada però recuperada.
Recuperada per no fer oblidar l’existència d’un poble ric, que exportava el seu carbó a través de l’Ebre a bord de llaguts estirats per sirgadors. Riquesa que li donava una vida descrita fins a detalls que et pot semblar reviure, a través de les línies del ja citat Jesús Moncada, que descriu casinos, jutges, mines i aquell llarg etcètera que fa viure un poble a través d’un humor que sempre t’arrenca un somriure.
Es aquest punt en el que no et pots evitar preguntar-te el perquè d’aquest abandó tan radical, si que es cert que mig poble quedava inundat, i que la part que quedava en peu era la que en diuen “ costa amunt “, es a dir els carrers més costeruts, quedant inundats els molls en els que embarcaven els llaguts.
Raons que possiblement mai entendrem del tot i que ves a saber si també poden tenir en la davallada que amb el temps ha fet la indústria del carbó, no desapareguda del tot encara, però lluny d’aquella que descriu el ja citat Moncada.
Malgrat aquestes reflexions a l’aire, seriem injustos si oblidéssim el nou poble, construït amb la racionalitat que es feien els nous municipis afectats per aquesta índole d’esdeveniments i que s’estén a banda i banda de la carretera Alcanyís – Fraga, que li dona una caiguda casi natural a Lleida, disposa de tot el que pot disposar un municipi tant agrícola com turístic pot oferir.
Aquesta riquesa ve respatllada per l’Aiguabarreig, punt en el Segre va a morir a aigües de l’Ebre, Segre que s’ha vist enriquit no fa tant per les aigües del Cinca i que tanta vida natural dona a l’entorn, tot gaudint d’una natura exuberant tot l’any gràcies a les aportacions de llims d’aigües amunt i que sota cap precepte us heu de deixar perdre.

Oriol Miró Serra, 27 de Febrer de 2015.