Exili Francés, no només el final de la Republica.

Exili Francés, no només el final de la Republica.

 

Es 10 de Febrer de 1939 i els franquistes ocupen els darrers punts fronterers amb França. Donant així per acabada la Guerra Civil Espanyola a Catalunya.

Però…i tots en som conscients, aquesta ofensiva començada poc abans de Nadal del 38 tingué efectes catastròfics per prop de 450.000 persones de tota classe i condició, que per el seu grau de compromís amb la República temeren per la seva vida i deixaren tot el que tenien per creuar una línia de molt difícil retorn, parlem de l’exili francès, que va ser de tot menys acollidor. I que en les següents línies intentarem explicar tot viatjant per alguns llocs prou significatius d’aquest exili.

On començar sempre es difícil, ja que arreu del passos frontereres van creuar milers de persones durant dies, però crec haver encertat a l’iniciar tot el nostre recorregut al Coll dels Belitres, ben proper a Portbou i que farà una caiguda casi natural a les ubicacions que a continuació recorrerem.

Una vegada posats en situació i ja al Coll dels Belitres,  apreciarem dos elements prou significatius. Un es la garita del pas fronterer, tapiada per evitar accidents i ben present en més d’una foto referent al pas de les llargues columnes de refugiats.

L’altre, prim i esvelt a l’altre banda de carretera, es un monòlit que recorda el pas d’una de les Brigades de Navarra en aquesta contrada, es a dir…que recorda l’ocupació del darrer punt fronterer per part seva. No cal dir que es un monument posat ja en postguerra també marcada per la inestabilitat, com podreu apreciar en restes fortificades pels voltants.

Tornant al monument carlí, veureu que ha patit la mateixa fortuna que els seus germans arreu de la península, pintades i vandalisme dels seus contraris i ves a saber de gent que ja no sap ni que representa. En qualsevol cas i com sempre dic, es un monument que recorda una part de la nostra historia, i que encara que ja no sigui del nostre bàndol, l’hem de conservar, tot dignificant la memòria de l’altre part com s’està fent en l’actualitat.

Vistos aquests elements podeu pensar que ja hem acabat del pas de frontera, però us equivocaríeu. Just darrera de la vella garita, i per un breu camí convenientment preparat arribem a una terrassa encimentada amb diversos plafons informatius, en que, després d’una lectura adequada us podreu fer una primera idea del drama d’una gent forçada a fugir de la seva terra i manera de fer.

La següent aturada, estant on estem quasi cau pel seu propi pes, es tracta de Cotlliure, on reposa el poeta Antonio Machado i la seva mare en el seu cementiri, morts ben pocs dies després de creuar una frontera que ben segur mai haguessin volgut travessar.

Hem parlat d’ells dos, potser com a símbol de molts milers de companys de viatge, la gran majoria, que no els va quedar més remei que anar a petar a uns camps de “ refugiats “ sense cap mena d’infrastructura inicial. Només una filferrada que delimitava l’àrea d’acollida i que els mateixos refugiats anirien fent els barracons.

Es ara, introduïts en el que van ser els camps de “ refugiats “ d’Argelers sur Mer o San Ciprien, i que molta gent anomena de concentració, que ens traslladarem a la platja d’Argelers sur Mer.

De fet ens traslladem allà per que es potser on trobem prous senyals que ens permeten fer un seguiment del que ocupava el camp, ja que òbviament la seva estructura està perduda pel fet de ser sobre la sorra d’una zona ara turística.

Es allà on podem localitzar en una plaçeta del passeig de pins que hi ha davant la platja, gairebé davant de l’Hotel du Lido per que agafeu una referència. Allà trobareu un humil monòlit de pedra amb un petit xiprer i una senzilla inscripció en una pedra, que recorda els 100.000 interns republicans en aquell camp no molt ample i si bastant llarg.

De fet…podeu arribar al final del camp, heu de gairebé sortir d’Argelers, fins l’aparcament de La Marende, on hi ha una petita placa que ens indica el final del camp, partit pel mig per la desembocadura d’una riera que sembla ser que separava homes de dones i nens.

Hem parlat d’Argelers, però trobem bastants més tant per la costa com l’interior, tot formant un entramat que fins i tot tenia les seves presons disciplinaries, per si algú es passava segons les autoritats franceses. Si es donés el cas de que volguéssiu conèixer una d’aquestes hauríeu de tornar al Castell Reial de Cotlliure, que va ser una d’aquestes presons.

Com veieu, estem parlant de molta gent en pocs quilometres quadrats, en condicions terribles d’higiene, alimentació i un llarg etcètera, cosa que ens porta a parlar de la mort en aquest camps, i aquesta ens portarà a l’indret anomenat Cementiri dels Espanyols.

Aquest indret, davant el Càmping Les Marsouins, es un petit tancat amb gespa dins. On al seu centre trobareu un petit monòlit envoltat de noms, tots ells refugiats que van morir en aquell infern de sorra, mar i filferrada. No cal dir que són molts menys dels que van morir allà dins, però hem de suposar que no sempre devien ser identificables, cosa que no deixa de ser un altre drama vers aquella gent.

No s’acaba aquí aquest tràngol, al mateix costat del monòlit trobareu l’arbre als infants. Aquest, plantat el 1999 vol homenatjar a 70 infants de menys de 10 anys que van morir en semblants condicions, només per veure’s arrossegats en aquella marea humana que va anar a petar aquí.

Però…i com a contrapunt de la mort si voleu, també podem parlar de vida, que ens trobarem tot anant cap al veí municipi d’Elna i visitant el que va ser la Maternitat d’Elna, als afores del poble.

Es tracta del que ha passat a la historia com La maternitat d’Elna, petit palauet als afores del poble on les dones afinades als camps de concentració de les platges podien parir amb un mínim de garanties sanitàries, i ja de pas salvar tant la seva vida com la dels seus fills.

Aquesta entitat, dirigida per una infermera suïssa que havia viscut la guerra de primera mà i amb el suport d’una entitat del seu país, es va entestar en mantenir aquest servei del 1939 fins el 1944, moment en que ja no va ser possible resistir la pressió dels alemanys per al seu tancament.

A més, quan el personal al seu servei detectava una prenyada dins els camps de concentració l’apartaven a uns barracons especials on rebien millor alimentació i primeres cures, ja de cara al posterior trasllat al palauet ja comentat, sabent aquest personal que a vegades aquestes dones augmentaven el temps que portaven d’embaràs i deixant-se “ enganyar “ per elles. Estenent així una obra humanitària un xic més enllà del temps pertinent al de la maternitat i lactància, el qual també es feia en zona segura, i del qual passat aquest temps moltes d’aquestes mares trobaven una sortida segura amb alguna feina que els permetia no tornar al seu lloc d’origen. Salvant així a centenar de mares i criatures.

Fins aquí, hem seguit una ruta més o menys ordenada que ens ha portat de la desesperació de la fugida al naixement de nova vida, previ pas per la mort. I es ara que m’agradaria fer un petit salt que ens durà a una resta material de fortissima carrega emotiva per acabar cap al destí d’alguns dels hostes en terra francesa.

Com he dit, la primera aturada a les restes materials que acabo de citar, essent aquestes les instal·lacions de Ribesaltes. Primer construïdes com a base militar, passaren a ser usades com camp de concentració, primer de refugiats republicans per continuar sent d’altre mena de presoners ja entrada la segona guerra mundial. Sent aquesta la primera parada de molts que acabarien al macabre final dels camps alemanys.

Malauradament, no podem assegurar que els republicans visqueren en unes instal·lacions com ara les enrunades i dins territori militar, ja que aquestes passat el fet de ser camp de concentració tornaren a ser base militar per acabar essent el camp de refugiats de molts algerians en la descolonització d’aquesta excolonia francesa.

No cal dir, per sort o desgracia nostra cara a les comparatives, que els francesos han creat un petit espai a peu de carretera que recorda totes les víctimes d’aquest camp, honrant així la memòria d’aquests.

I ara anem als destins humans, on intentaré resumir tan breument algunes de les experiències llegides en nombrosos llibres que he pogut llegir, i que relaten una sort desigual.

El punt d’inici sol ser el mateix, els camps de concentració francesos, el segon pas, el de la sortida…també es el mateix. Encara que aquest es podia fer fugant-se o amb permís, i a partir d’aquí ja comença la disparitat de camins.

Començant pel camí del retorn a Espanya, tot creient-se les promeses benvolents del regim franquista, o l’enyorament dels seus trobem el destí de molts. Que entrarien a un país on s’ els esperava per ser jutjats, gairebé sempre sota el signe de la venjança, i que els portaria molt sovint a presó, salvatges batallons disciplinaris com el cas del sergent d’aviació Josep Capellades, o si encara no havien complert l’edat militar, tornar a fer un servei militar que no els deslliurava necessàriament de l’anterior destí.

Altes…milers…opten per la lluita. Ja sigui guerrillera o sota el símbol de la Legió Estrangera Francesa, que no va dubtar en buscar reclutes que volguessin sortir d’aquelles pèssimes condicions de vida. Tant els uns com els altres patirien condicions terribles, molts trobarien la mort, però tots ells obtindran el reconeixement de grau militar francès amb tot el que això comporta.

Tampoc podem oblidar els que aconseguiran marxar a països com Mèxic, que tan bé acollirà als republicans, aquests podran refer les seves vides dins del possible. Intentant recuperar un temps i unes vides en una relativa tranquil·litat que dona estar en un país que no et persegueix, però que saps molt bé que no es el teu d’origen. Creant així colònies que encara avui persisteixen.

I que passa dels que no poden o no volen lluitar, i els que no han pogut marxar?, doncs sorts tan dispars com ser mà d’obra per les fortificacions franceses que intenten aturar els alemanys, o fortificacions alemanyes a les costes franceses, treballadors de fabriques molt econòmics, emboscats per evitar ser capturats i un llarg etcètera tan extens com persones hi va haver. Que a més ben segur aniré ampliant a mesura que vagi consumint lectures de tota mena, i que a vegades et sorprenen amb interesantissimes histories personals dignes de profund estudi totes elles.

I es aquí, arribats a aquest punt que mai s’acabaria, en que em disposo a acabar aquestes línies, millor explicar poc però que demostrable que entrar en terreny pantanós farcit de dubtes i falta de dades, que ben segur teniu molts de vosaltres.

Citant-vos per a retrobar-nos en el pròxim escrit.

Rives Altes

Oriol Miró Serra.

12 de Desembre de 2014.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s