ALGUNS CAPITOLS DEL POSSIBLE LLIBRE DE RECREACIÓ QUE ESTIC ESCRIVINT.

2007 Època de descobriments.

I entrem a 2007, ja hem posat la poteta dins, però sabem poc del que realment es un món complex, i aquest procés durarà uns anys. I en aquest procés anirem descobrint les moltes utilitats practiques i fins i tot econòmiques, sense oblidar les aportacions personals que pot donar un bon espectacle de recreació.

Potser la primera que em ve com a remarcable a la memòria seria la Inauguració de Campament Militar de Pujalt.

Un esdeveniment d’ aquest calibre pot semblar poca cosa però no ho es. Has de pensar que aquell dia molta gent passarà per aquelles instal·lacions, ves a saber si per primera i única vegada…per tant la aportació dels grups pot ser terriblement important. Hem de pensar que aquell dia tots els espai museïtzats eren ocupats per recreadors a mode de maniquís vivents. Tot fent vida de campament, primeres cures, guàrdies, instrucció i altres escenes complementaries de l’escenari posat.

Seria el que en anglés s’en diu Líving History, erradicar modernitats de manera que el visitant pot entendre una època i fer-se una imatge ben fidel del que devia passar allà pels volts de1938.

També es el temps descobrir que les associacions de recreació tenen molt potencial més enllà de les recreacions. El fet que molts recreadors siguem col·leccionistes, documentalistes o estudiosos d’un tema i puguem muntar una exposició per nosaltres mateixos, com va passar a la Vila d’Alfés a primers del 2007 on ens van cedir el poliesportiu per a tal motiu. Potser va ser només un primer pas cap una cosa que anirà evolucionant, però alguns ja hi veiem una possibilitat de passar els límits fins aquell moment coneguts.

De moment, hem tractat dos temes, però tingueu per segur que tornaran, ja que estem descobrint les coses per separat…però encara no les estem combinant.

Arriba el torn de les recreacions llargues, les que ocupen més d’un dia i que per tant generen la necessitat de mantenir l’interés cara al public. I si bé la nostra associació era nova i tenia poca experiència encara, el que si que podíem fer era aprendre d’altres.

I aquesta funció per mi la va fer la recreació de Segona Guerra Mundial de Baldellou, primer com public en l’edició de 2007, i després com a participant el 2008 i el 2009, en que ja vas veient com es fan les coses i et vas involucrant en la seva organització, aprenent així el que funciona i el que no funciona.

La primera com he dit es la del 2007 i de public, i que a més va resultar sumament interessant per molts temes.

Potser el primer seria els campaments dels diferents grups, autentiques escenificacions d’època on no hi ha res que no correspongui a l’època, si més no visible… , i que a més gairebé sempre són funcionals per fer tant còmode l’estona de vida que passes al teu campament. Això implica gots i estris d’època, mobiliari adequat, objectes d’atrezzo molt possiblement provinents deles col·leccions particulars, ningú vestit fora d’època dins el recinte i un seguit de coses que fan que la foto que puguis realitzar tu com a visitant, sigui gairebé una foto real del que devia ser un campament.

També trobem les escenificacions més actives. Un bon post de guàrdia al mig del poble…on demanen els papers, un hospital de campanya « funcional « et poden traslladar momentàniament i fermés distreta la visita.

Tampoc podem oblidar el concepte mercat de Militaria, com s’anomena el col·leccionisme de material militar, experiència ja coneguda a Castelló el passat 2006, però que aquí vaig entendre que la seva ubicació ha de ser ben propera a tot el que es representa en aquests dos dies. Aportant així col·leccionistes que possiblement es quedin a les jornades, simples curiosos que venen a mirar i comprar alguna coseta o aportant als recreadors l’oportunitat de fer alguna millora al seu uniforme.

I queda l’ ultim dels descobriments fets en aquella edició, la recreació de combat actiu a gran escala, amb un gran espai consagrat a ell, i la vital importància de la potencia de foc.

Es una experiència que et transporta durant uns minuts dins labatalla, doncs resulta que les zones de public són pròximes, i que et pot arribar a fer entendre com era una batalla. Trets constants, decisions rapides, soldats caient, l’importancia de desplaçaments ràpids i un llarg etcètera que unit al ja comentat et fa pensar…,tot el que he vist aquest cap de setmana es viable en nosaltres i hi hem d’arribar.

I la ocasió de poder comparar es presentarà ben aviat en un poble de la província de Terol de nom Torre de Arcas i bastant possiblement la primera recreació de combat de Guerra Civil pròpiament dita, sense ser un acte multiepoca on represente una petita escaramussa. Essent el combat la principal atracció d’unes jornades que a més es complementaven amb xerrades de la mà de grandíssims historiadors, sinó que també ja es començaven a fer expositors, si més no algunes associacions com podia serl’Amfitriona Associación Frente de Aragón o AFA, com li solem dir entre amics.

Resumint, que s’assemblava al que havia vist no feia ni dos mesos…però encara li faltava, però…us enganyaria si us digués que en aquella època era conscient de tot el que us dic ara. Si que veus que hi ha diferencia, però tot ho relativitzes, entre que ets un nouvingut…entre que ho has anat a passar bé i potser que encara en aquell moment m’importava més el fer coses que ser instructius…ho veus però no li dones importància.

El que si que vaig veure, i si recordo que em va marcar va ser al’hora de la batalla, on vaig poder entendre varies coses.

Una, potser la de menor importància en aquell moment es que tota batalla té un guió, podreu riure, però no hi havia pensat mai, i haurien de passar força temps per que entengués la importància que no se salti o es respecti el màxim possible.

Una altre, també referent a temes de recreació estricta,l’importancia de la potencia de foc. Una bona potencia de foc, siguien munició de fogueig, explosions de pirotècnia o petards a mode degranada ( sempre llençats en zona de seguretat… ) fan que el public estigui molt més atent que sentit els nostres crits i elsclic-clic de les armes inutilitzades.

També vaig treure lliçons respecte el tema uniformitat, ja diferent d’aquell primer uniforme descrit. Un d’aquests detalls es la comoditat de l’uniforme i portar el just en combat, sincerament portar masses coses et dificulta el moviment. També podríem entraren no portar coses brillants, tema llegit referent als plats, peròque vaig poder apreciar en l’untat d’italians que vaig tenir davant una estona, aquells cascs brillaven com una mala cosa i no costa gens entendre que haguessin estat el blanc perfecte.

I després ja entrant en temes més d’història., entens detalls llegits en els llibres que ja en aquell moment eren companys inseparables i encara ho segueixen sent. Un d’aquests detalls es la poca exactitud de les memòries dels soldats de baix rang. Si jo…en un front de cinc parapets recreats quasi mai vaig tenir temps de mirar que feien els companys de la dreta, ja que prou feina tenia jo en fer el meu paper. Imagineu els que van lluitar de veritat, que sihavien de témer per la seva vida.

I ara ens traslladarem a la següent recreació que deixa marca en el transcurs del corrent any 2007, i per aquesta ens traslladarem aQuijorna, territori de la Batalla de Brunete, i si fa no fa en les mateixes dates de primers de Juliol. Cosa que ja de per si faentendre la situació climàtica d’aquells combatents que descriuen calor asfixiant de dia…i fred a la nit, i es que el canvi tèrmic en aquella zona es senzillament brutal.

També per les característiques de la recreació organitzada arribarem a entendre el concepte trinxera com a sistema fortificat.Si que ens vam trobar una trinxera excavada amb una retroexcavadora composta per una trinxera de comunicació i diversos pous de tirador units a ella, disposant a més de dos grans espais que seran habilitat a conveniència i també units a la trinxera de comunicació, però en la banda de rereguarda, però aquella trinxera encara ha d’agafar les formes que veurem en les fotos d’època. I aquesta conversió la farem nosaltres mateixos tot tenint en compte que com molt dissabte matí ha d’estar llesta. Potser la primera feina es elevar l’alçada de la rasa, tasca feta aquell dia a base de sacs de terra omplerts amb la mateixa terra extreta de fer la ras,aconseguint una alçada extra, que sobresurt però tampoc massa, quepenetrà un mínim de comoditat al desplaçament. Aquest mur de sacs terrers ha de disposar d’espitlleres que permetin fer foc endavant sense exposar més de l’estictament necessari al tirador.

Anem als dos espais habilitats a la banda de rereguarda, sabent que parlem de fortificació rapida que no ens permetrà fer la coberta més segura, però que hem de matar aquella gran forma geomètrica que tenim ara l’aire lliure. Això s’aconseguirà en l’espai més gran, habilitat de refugi i lloc de comandament, una funció per cada sala… , amb lones aguantades sobre cordes i fustes, essent aquesta lona coberta de branques i terra properes cara a mimetitzar-la amb el terreny. No cal dir que aquesta es una coberta poc solida i sense cap resistència als impactes, sabem per estudis que això es solia fer amb una o dos capes de troncs recoberts de terra, també podent usar el sostre ondulat d’ uralita o alumini també recobert de terra que si donaven protecció a petits impacte.

Queda el segon espai, que habilitarem d’observatori. Com suposareu aquesta estructura ha de sobresortir, aquest efecte serà aconseguit a base de palets que també cobrirà una mica l’accés. Després lones verdoses per tapar els palets i alguna canya amb terra per fer menys evidents les formes i ja hem creat una de les poques formes sobresortints de la trinxera.

Fins aquí hem creat la trinxera…però la hem de dotar de vida, i aquesta vida es dona amb mobiliari improvisat, una taula d’una casa,un tamboret de ves a saber on…caixes de munició, llaunes tirades per terra, mapes, binocles i un llarg etcètera que fan que quan acabis arribes a pensar que ets dins una trinxera.

Trinxera que tampoc va oblidar la defensa exterior, feta amb llargues estaques clavades a terra unides entre si per fil negre a mode de filferro espinós simulat relativament proper a la trinxera ja descrita, i que buscava entorpir encara més el cap a la posició que entre tots hem creat.

Sense sortir de Quijorna podem parlar de la vida de trinxera, realitzada entre el temps que vam acabar la trinxera i la matinada que anava de divendres a dissabte. En aquell breu període temporal vam menjar i beure a la trinxera, també vam estar força estona conversant en una trinxera ja fosca il·luminada per espelmes i vam acabar dormint al ras envoltats en les mantes de soldat, ja ques’havia fet molt tard i alguns vam optar per quedar-nos on havíem detornar, cosa que produí que ens llevéssim de manera natural amb la llum del sol, havent dormit poquissimes hores.

I arriba el dissabte a terres madrilenyes, si ve es cert que el matí s’hauria d’haver consagrat a rematar detalls de trinxera, el fet certes que jo i l’Andrés vam acabar en una excursió per la zona del Cerro del Mosquito, un dels focus de la Batalla de Brunete, convidats pels mateixos organitzadors de la sortida.

Jo vaig acceptar per que mai se sap si tornaràs a passar per un lloc i havia d’aprofitar…, però vaig acabar descobrint que un parell d’uniformats interactuant amb el paisatge pot ser un gran complementa una ruta de caire històric. Lliçó que en el futur aplicaria, tot i que en aquella sortida vaig aprofitar per animar a tota aquella gent que es presentés a la batalla de la tarda, ja que havíem preparat un escenari de gran categoria…la gent que ho organitzava eren molt bons i un llarg etcètera que si malament no recordo va fer que força gent ens vingués a veure unes hores més tard.

I arriba el moment de la recreació, moment per la qual hem treballa tmolt des del divendres tarda i que si res falla tot anirà bé, com de fet va anar, però ja permetreu que expliqui com va anar en unes línies, ja que ara vull parlar d’un tema prou important en la recreació per mi.

Parlaré de passar-se a l’altre banda, fer un paper antagònic al que et pot agradar tot escoltant el teu cor i creences, ja que es el que vaig fer. Resulta que va ser la meva estrena com a requeté, per necessitats de falta de gent a ultima hora i que molt educadament la gent de Frente de Madrid em va demanar, bo i sabent la meva ideologia.

Reconec que ho vaig haver de pensar, el meu avi havia lluitat al’Ebre al bàndol republicà i escollir el bàndol republicà era i es una mena d’homenatge a ell, però ja han passat molts anys i al capdavall crec que nosaltres estem aquí per explicar historia…,aquests van ser alguns dels pensaments que em van passar pel cap abans de dir que sí. Decisió que he repetit més d’una vegada des d’ aleshores, i que gent a la que tinc per amiga meva encara em diu que ell mai podria…però que em respecten ja que saben els motius que m’hi van portar.

I es així com en la recreació em trobo atacant la trinxera que havia fet amb tant d’esforç, i que s’erigeix dalt de turonet, i puc assegurar que es veia ben solida tu…i a més amb aquella boina vermella que em feia sentir el blanc perfecte, però que a base de lectures sabem que raríssima ocasió se la treien.

Però tot i això allà estàvem, recreant un atac a una posició republicana envoltats de pirotècnia, seguint un guió establert que acabava en abraçada entre els dos bàndols, manera adoptada en gairebé totes les recreacions per simbolitzar el canvi de temps en aquests vora 70 anys passats. I que a més per nosaltres també era una abraçada entre el que començaven a ser amistats que encara ara perduren.

Passat Quijorna, i ben poques setmanes després retornarem a l’Ebre,potser l’únic lloc que cada any hem repetit, malgrat no sigui sempre en el mateix municipi, i es que en aquesta ocasió ens dirigirem a Mora d’Ebre, que com es lògic a major experiència i municipi diferent es faria de manera diferent a Miravet.

Per començar vam embarcar a Mora la Nova per dirigir-nos riu avall vers el pont, on donaríem la volta per anar a l’embarcador de Mora d’Ebre. Des d’on progressaríem en ordre d’avançament militar finsel castell, tot cobrint-nos contra un enemic en aquell cas imaginari .D’allà torna al passeig del riu, forma davant els veterans que hi havia presents, a qui vam presentar armes i apa…matí resolt amb relativa satisfacció, ja que qui més qui menys ja ha fet més d’una recreació i ja veu que algunes coses grinyolen.

Una cosa que gairebé tots vam dir es que la zona d’avançament no havia estat buidada de cotxes com havia passat a Baldellou en la recreació ja citada…, tampoc hi havia zones reservades al public…de manera que jo, i ben segur que altres vam haver d’ esquivar fotògrafs i curiosos ocasionals, motiu de perillositat tant pel fotògraf com per nosaltres mateixos. No cal dir que aquestes queixes es van fer entre nosaltres clar… ja que quan un acte esta en marxa molt gros ha de ser el tema per queixar-te…, les possibles millores sempre s’han de dir després.

Però del matí no tot va ser dolent, l’emoció de poder retre homenatge a qui va lluitar de veritat per una democràcia sempre compensa, si més no una part de cansament i frustració, ja que convé no oblidar que tu com a recreador a la nit t’estaràs dutxanti saps que ningú t’intentarà matar l’endemà.

Però no ens quedem en el matí, seguim a la tarda. Exposició de material en un replà del poble, sopar i actuacions que no tots vam veure, jo entre ells per estar esgotat de portar masses hores sense dormir i haver-me retirat abans a l’allotjament.

En si no hi ha gaire a destacar, poc public…potser producte d’una mala promoció, però que recordes amb certa dolçor per les estones de conversa entre gent de mateixa afició, i en consquencia petits mestres que ens ensenyem trucs entre tots.

I ara…sense desplaçar-nos massa de l’Ebre, anirem a Corbera el diumenge. Per un altre homenatge, però aquest ja va ser diferent…pocs veterans i molta gent de mitjana edat en un acte encara que obert més tancat…tant poc dinàmic que soc incapaç de recordar que vam fer i en el qual ens vam sentir utilitzats cara a la política actual del 2007, cosa que no va caure bé en molta gent. Ja he dit que homenatjar als veterans no ens molesta, però si us plau no lliguem un uniforme acurat històricament, que s’ha fet amb amor per la historia a una època que no es la seva…fora de l’uniforme et debatré tant com pugui o sàpiga la teva opinió per contraria que sigui a mi…però no m’ho lliguis a l’uniforme. Quan recreem,estem homenejant a aquella gent, en conseqüència som conscients que fem un xic de política, tot reclamant un millor tracte a les seves restes, al tractament històric. que es fa dels fets encara ara massa marcat per la versió dels vencedors, etc…perfecte, això ho accepto, però agrairia que no em pintessis uns de molt bons i els altres de terribles dimonis. Malgrat que jo em decanti pel cantó republicà seré conscient que qui més qui menys tenia els seus pecats, i més en una guerra en que s’enfrontaven dos visions d’un país. I menys encara que em vulguis transportar a aquella època enl’actualitat, ja que tal viatge podria ser molt perillós.

I fins aquí el resum del 2007, òbviament amb més actes i sortides de les aquí descrites, i ben segur que de totes en vaig aprendre alguna cosa, però no totes marquen com aquestes ho van fer, potserja dirigint-me més cap algú que vol prendre papers més actius, que ja no es conforma només amb anar als llocs i recrear…, que vol queaquesta recreació tingui contingut.

Òbviament…només es una «declaració d’intencions», ja que aquest viatge al següent estadi no serà curt ni fàcil, ple decontradiccions que s’aniran resolent, algunes aparcant-se i altres tornant periòdicament.

 

Coneixent i entenent l’historia a través dela recreació.

Es obvi que hem acabat el 2007 i estem al 2015, per tant queden molts anys, recreacions i sensacions que explicar. Però, permeteu-me una breus interrupcions tot reflexionant sobre temes que han sortit o aniran sortint en aquestes línies.

El procés de conéixer i entendre el llegit a través de la recreació serà el primer. Començant per conéixer els llocs i acabant ves a saber on.

Un primer exemple podria ser Quijorna, tot agafant un exemple recent, anar a la primera setmana de Juliol a la messeta es tota una experiència. Una calor asfixiant de dia i una temperatura frescota de nit fan que sentis el fred que descriu Milton Wolf a les seves memòries. Mal alimentats, bastant pitjor que nosaltres…, uniformes malmesos pel combat, cansament bastant pitjor que el nostre…i si nosaltres ja sentim aquesta fresca ells amb un cos bastant més maltractat descriuen fred.

També podríem parlar de l’Ebre, també en Juliol i Agost, parlem dela calor asfixiant en un terreny sec de nassos, aigua molt escassa ja que la batalla es desarrolla molt lluny del riu i els rierols i rius són poc cabalosos, cosa que fa dependre absolutament que l’ intendencia arribi a temps.

Aquesta situació fa entendre el que llegeixes en moltes memòries de combatents que omplien les cantimplores en basses en mal estat, beure orins, beure l’aigua de les metralladores, que el vi fos més vital del que ja ho era en situacions de nervis al limit…parlem de falta d’aigua total que porta a insolacions per falta del preuat liquid fins a malalties per veure d’on en situació normal no beuries.

Però també parlem de gana, gana que ve de la dificultat de proveir milers i milers d’homes a través d’uns ponts que travessen un fossat natural com es el riu, i que de propina només es pot travessar amb relativa seguretat de nit, ja que de dia es bombardejat permanentment, ponts que en molts casos primer fan passar tot elmaterial de combat i després la resta, incloent el pas dels ferits a zona segura.

I tot i així aguantaran defensant-se turó rere turó, barranc rerebarranc fins mitjans de novembre, i si heu estat a l’Ebre a partir d’Octubre i Novembre sabreu que parlem d’un vent gèlid que baixa perla vall de l’Ebre. Camps fangosos per unes pluges abundants i a vegades imprevisibles, boires que a vegades no tenen res a envejar a les de Lleida…i tot això amb un uniforme mal preparat per l’hivern, ja que el govern de la República ja fa temps que ha estat partit en dos i ja hi ha escassetat en tota mena de proveïments necessaris per aguantar tals inclemències.

Sense allunyar-se de l’Ebre, tal com hem parlat de zones fangoses, i en conseqüència zones de terra on s’han pogut cavar trinxeres,també parlarem de zones pedregoses on es gairebé impossible excavarmés enllà de mig metre i on la vegetació escassa ajuda t’ ofereix. Pujeu a la Serra de Pandols i Caballs i entendreu l’efecte dels parapets desfent-se sobre els soldats que es protegien darrere seu,si que els parava l’impacte de la metralla dels projectils d’artilleria…però si aquest projectil queia massa aprop el mateix parapet es convertia en metralla i no feia la funció de protecció.

I com he dit les forces republicanes aguanten 115 dies contra un enemic terriblement superior en tot disposat a liquidar les millors unitats republicanes que s’aniran esgotant tot esperant una reacció europea a Munich que mai arribarà. I que tot i així seguiran lluitant per esperar l’inici d’un conflicte previsible després de Munich, encara que això sigui implantant cert regim de terror per part dels oficials republicans per damunt dels seus soldats.

Es a dir, que podem imaginar, ni que sigui una desena part el que van passar els nostres avis aquells mesos i anys, en alguns casos per ser derrotats, en altres per ser vencedors també, però en ambdós casos passant unes penalitats que resten ben lluny de les comoditats que ara gaudim.

Fins aquí podrem intentar entendre les sensacions humanes, difícils de per si, però la recreació també ens permet entendre l’evolucióde la fortificació que es va donar, que a grans trets podríem definir com l’evolució de Primera a Segona Guerra Mundial. I ho farem si tenim un mínim de curiositat per aquest tema i si tenim bones amistats que s’ofereixen a mostrar-te allò que molts no consideren encara patrimoni tot aprofitant que t’has desplaçat fins una zona històrica. de combats, posant per exemple més recent les trinxeres de Rivas Vacimadrid de la mà d’en Jose Manuel, que encara ara no es conscient de la llum que em va abocar sobre un tema que sap estudio en profunditat.

I tota aquesta evolució fou en tres anys, tres anys que ens portarà de trinxeres lineals, reforçades per fortificacions de formigó de grans tamanys a vegades, a nuclis aïllats que formen línies i fortificacions de ciment també més petits i difícils de fer blanc.

Aquestes trinxeres llargues de primera fase, amb refugis ocasionals però molt grans en ocasions, fortificacions de ciment de dimensions prou grans de fusell o metralladora en que hi podem encabir fins a 15 soldats i bateries de costa poc protegides pensades per canons que potser ja haurien de ser peça de museu i que veurem al que queda a les trinxeres de Rivas, la defensa republicana de Bilbao també anomenada Cinturón de Hierro o bateries de costa com podem trobar aAmetlla de Mar, per posar un exemple. Zones que si ens fixem són zona de guerra des del principi, en alguns casos per tenir l’enemic ben aprop com Madrid i País Basc, altres per estar la costa desprotegida respecte a possibles desembarcaments des de la Mallorca franquista.

Aquesta primera fase que acabem de descriure portarà a una fortificació més evolucionada, les trinxeres ja no seran tan rectes ja que en el pitjor dels casos descriurà petits revolts dels quals sortiran pous de tirador aïllats o refugis més petits i continuats.A més ja no seran tan llargues, gairebé ho podrem descriure competits nuclis que tots junts fan una línia i es cobreixen entre ells, en ocasions creant-se una defensa en profunditat de segones i terceres línies que es cobreixen les unes a les altres, i que tan bon resultat van donar a l’Ebre.

També passarem de grans fortificacions de formigó com les vistes a Bilbao i rodalies, on hi caben fins a 15 homes a petits nius demetralladora on tres hi caben justos, però que presenten un objectiu més difícil d’encertar. També veurem ja algunes posicions artilleres en Casamata, es a dir…totalment cobertes, com la d’Hospitalet de l’Infant. Encara que aquestes menys nombroses ja que la gran majoria ja estaven en camí de ser fetes o ja acabades.

I clar, com ja us haureu suposat, fent les visites oportunes apreciareu tot el seu procés de canvi, amb combinacions de grans fortificacions i trinxeres com poden ser la Línia del Riu Algars construïda per la Conselleria de Defensa de la Generalitat o els Blocaus franquistes en forma de creu que envolten Brunete.

I fins aquí hem arribat, tot explorant un de tants factors que envolten la recreació. Entendre l’historia tant del punt de vista personal, com del patrimonial que tot just ara comencem a explicar a través de centres d’interpretació i que tanta ventatge ens porten Pirineu Amunt.

Projectecultural i convivència amb altres projectes.

Projecte cultural, com hem dit imprescindible, sense ell no tens missatge. I en el cas de la recreació aquest projecte es podria definir com mostrar una part de la historia al gran public, però d’una manera diferent, una mena de drecera que pot portar als llibres d’història de manera indirecta.

I això s’aconsegueix estant ben informat i estant ben uniformat, ja que fins i tot el més desinformat sap alguna cosa, encara que sigui poc i mal ubicat en el temps, i aquest preguntarà sobre els seus referents. Es aleshores que tu com recreador has de treure el potencial per explicar que ets, que fas, com ho fas i perquè ho fas.

Una de les primeres coses que potser haurà de desmentir un recreadores sobre la seva vestimenta, potser massa sovint haurà de sentir que va disfressat, jo mateix ho hauré hagut de sentir desenes o centernars de vegades. Quan sentim això no ens hem de posar nerviosos, hem de saber transmetre la diferencia entre disfressa i uniforme.

La disfressa gairebé només orientada al gaudir i la disbauxa, possiblement sense cap mena de rigor històric i construïda gairebé segur de coses velles que corrien per casa i que més o menys queden bé.

L’uniforme ja requereix quelcom més, un uniforme ve d’un estudi de fotos, llibres i quan hi ha sort testimonis. A més, i fruit d’aquest estudi veurem que possiblement el que tenim a casa no ens serveix per res a no ser que tinguem sort o recreem una època recent. Si no tenim aquesta sort, possiblement anirem a parar a modistes que sàpiguen modificar alguna peça de roba que s’assembli o fins i tot fer-la de nou, tot aconseguint una fidelitat que a vegades pot trigarmesos a veure’s completada.

I per que ho fem tot això, cada un tindrà les seves raons, de fet hi ha moltes i es poden barrejar. Podem parlar d’homenatjar els nostres avis, explicar historia, raons personals i fins i tot polítiques, fins i tot es possible que es barregin en menor o major percentatge. Potser la clau es que aquesta barreja sigui equilibrada, podent explicar a més les circumstancies que envolten aquell uniforme, explicant com aquell que diu un bocí d’història.

I cara a l’uniformar-se encara queda un tema a comentar, i no menor precisament. Els recreadors militars no som paramilitars per conéixer tècniques militars, són un element més a conéixer per donar realisme al paper només. Si un s’apunta a un grup de recreació militar per jugar a la guerra que s’apunti a un club d’airsoft o paintball, ras i curt, la recreació no es el seu lloc.

Encara dins l’uniforme, encara que potser no seria apropiat el terme, ens trobem també la recreació civil, aquesta també pateix elmateix encara que amb les seves diferencies. Els recreadors civils també pateixen aquesta ignorància i comparteixen la mateixa feina. A més potser ells tenen afegida la dificultat que a més han de fer coses que ja s’han perdut o casi, posem per cas escalfar al bany maria ( com a primera cosa que ha passat pel cap… ), quants fem servir microones amb una normalitat absoluta? Doncs ells això i molt més t’ho sabran fer, i si no ho buscaran, i quan ho facin abocaran un xic de llum a la historia casolana, que no per invisible als ullses inexistent.

I ara arriba la convivència de projectes, tema esmentat línies amunt molt per sobre i que ara profunditzem. I es que la peculiaritatde la recreació, essent en si mateixa una mena de portal a la historia fa que aquest projecte es pugui lligar de manera ferma o ocasional a altres projectes, com de fet ho fa.

Un museu es pot beneficiar de la presencia de recreadors, al capdavall els dos estimen la historia, com de la mateixa manera un grup de recreació també pot ser l’organitzador d’una exposició, tot col·laborant amb alguna entitat més pobre en recursos però amb ganes de fer. En el fons l’amor pels fets històrics i la didàctica es present en ambdues parts.

Tampoc podem oblidar que fruit d’aquesta idea de convivència, una associació de patrimoni pot acabar creant la seva secció de recreació pot acabar creant la seva petita o no petita secció de recreació. A mode d’ exemple em ve Sancho de Beurko, associació que investiga i promou amb gran èxit la defensa de les restes del Cinturón de Hierro, la que fou defensa republicana de Bilbao, i que amb la ximpleria de anar posant de tant en tant un guia vestit aquí,una petita escenificació allà van crear la que ha estat una de les referencies en quant a recreació de Guerra Civil Espanyola a la zona de la cornisa cantàbrica. I com ells altres entitats com Museo Historico Militar Ebro 1938 i Lo Riu, cintant dos que actuen al’Ebre, han creat també les seves seccions de recreació amb els seus criteris propis. Demostrant que l’amor per l’historia no es només patrimoni d’uns, es de tots. Museus que creen recreadors i recreadors que creen fabuloses exposicions, dos formes de fer el mateix.

2011, l’adéu dels Biberons.

Havent arribat al 2010, i ja entenent algunes de les dificultats que es troben en recreacions ens desplaçarem al 2011 per mi marcat per dos actes de caire ben diferent com són recreació a Amposta i el darrer acte de la gent de la Lleva ( o quinta ) del Biberó, per bé que no desmereixeré el altres que venen abans.

Pertant comencem pel primer que em ve al cap del 2011, que es la participació en un curt anomenat «Un Balcó d’Abril»(<a>https://youtu.be/QAItu0EVtjE</a>), projecte de d’aleshores estudiant Marcel Buisant i que a travésd’un balcó va de la Proclamació de la República a la més durapostguerra.

Malgrat ser un projecte humil estava molt ben construït i plantejat, sorprenent-me el resultat de manera molt grata.

Aquesta va ser una sortida del que abans hem anomenat de «guerrilla»en la que vaig estar ben acompanyat pels companys Rubén i Dani, sortint ells a les càmeres mentre jo em quedava darrere tot deixant material per millorar un xic el vestuari, aportant tots tres detalls coneguts en recreació i que esperem que els ajudessin.

En qualsevol cas, i sempre a nivell personal, per mi va ser una molt bona experiència participar d’aquell projecte, ple de ganes i que et fa veure que la recreació va més enllà del que molts veuen.

D’aquell gèlid gener anirem a Amposta iniciat el mes d’Abril, un intent de portar una recreació de combat activa al principat dut a terme per la família Santín.

Òbviament va ser una primera experiència que es va realitzar tot seguint un patró ja molt explicat en les línies llegides tot disposant de fira pel matí, una mica de trinxera viva i combat perla tarda. Arrodonit per un concurs de tir d’armes històriques el diumenge en el qual jo no vaig participar.

El recordo de manera agradable mirant enrere, era evident que era la primera, i les primeres vegades són les més perilloses però les més ilusionants, cosa que sol animar i portar força gent a elles,evidentment va tenir errades, però cap que no fos salvable amb el treball conjunt de cara a l’edició del 2012.

I d’Amposta a Vilassar de dalt, a un d’aquells actes que m’han marcat potser més, essent aquest acte el darrer public de l’associació dela Lleva del Biberó, aquells combatents que no els tocava anar al’exercit fins el 41 – 42, i que davant la falta d’homes per la república van ser cridats a files amb 17 i 18 anys. Essent aquesta la seva darrera aparició per motius d’edat dels seus components, per bé que no el seu final legal.

Realment allà nosaltres féiem de decoració amb un hospital i una mica d’exposició muntats a l’exterior del teatre on es feia l’acte,tot formant a l’entrada i sortida del teatre dels autèntics protagonistes.

Al principi ens reberen amb una certa fredor, fins i tot desconcertats, però al final el que més el que menys explicava detalls de la seva experiència, agraïa la feina que fem de memòria i fins i tot s’animava a tocar algun dels objectes que ells havien hagut de tocar i viure de forma no voluntària. Essent nosaltres els primers conscients que precisament el que van patir fa que alguns d’ells ni ho vulguin recordar, i si ho recorden no ho vulguin explicar, fins i tot arriscant-nos a ser mal vistos per ells. Es una situació que entenem a la perfecció, s’ha de respectar el silenci volgut a causa del dolor, i si aquesta fos la resposta majoritària d’ells no faríem aquesta mena d’actes, però per sort solem provocarmés somriures que dolor entre ells, i es per això que els fem.

Essent aquests actes un dels que més omplen, tot recordant per qui fem el que fem, i animant-nos a seguir amb una tasca a vegades mal vista o mal entesa, ja que a vegades sembla que fer recordar algunes coses en aquest país sigui fer política, i essent aquesta visió una de les causes de mai tancar les ferides adequadament.

Arribats aquí, podríem pensar que ja hem resolt l’any, però erraríem, el fet que hagi descrit els que més recordo no vol dir que s’aturés el mon, i així queda demostrat a Faió, un d’aquests actes que s’han convertit en fixe, cosa que va força bé tant per la planificació com per la gent assistent que es pot guardar aquell dia amb relativa certesa.

Faió 2011 va esdevenir com sempre el cap de setmana més proper al 25 de Juliol, data en que va començar la batalla aquell llunyà 1938. Que hi podem trobar ja ho sabeu, la zona de fireta, el bar, les recreacions, quan una cosa funciona s’intenta canviar poc tot millorant el que es possible, que a vegades mantenir el que tens ja costa més del que sembla, si més no aquesta es la visió que es té des de fora.

En aquesta ocasió apart del T-26 va aconseguir portar un vell Renault FT-17, un dels tancs reglamentaris a l’exercit espanyol al’inici de la Guerra Civil Espanyola i el primer tanc de concepció moderna amb torreta giratòria. I si el tanc soviètic em va sembla rpetit, aquest ho era més encara, i a sobre era lent i poc armat respecte el un dels tancs mítics de la Guerra Civil. Essent aquesta escenificació un exemple de la modernització que hi va haver dins l’exercit espanyol en poc menys de tres anys, passant d’un tanc antiquat com a base de les forces cuirassades a un de la mitja del sanys 30 fins i tot tirant a bo. Cosa que va passar en tots els camps de l’exercit, no podem oblidar que Espanya va ser un camp de probes on tots els que van voler van fer els seus experiments.

A més aquest any, si mal no recordo, encara que no comptàvem amb aviació antiga ja va començar a portar unes avionetes modernes amb certa semblança a les antigues. Aquestes van reproduir els atacs «encadena» si fa no fa com es descriuen als llibres, una darrera l’altre, molt aprop de l’objectiu que érem nosaltres amb l’excepció que no ens disparaven com si feien a l’any 38, i encara sort per que feia molta impressió veure un avio a suposem menys de tres metres damunt teu, i si no ho eren ho semblava però si que puc assegurar que aquells pilots tenien un domini de la seva maquina com poques vegades he vist.

Essent aquesta edició una altre mostra per entendre la recreació com una activitat tant d’homenatge com d’aprenentatge del que van passar els nostres familiars, ja que si bé els tancs no es movien i per tant no podem entendre del tot el que devia ser veure un d’aquells monstres moure’s…en aquesta ocasió si ho vam poder fer amb l’aviació, i es pot assegurar que va ser una barreja d’emoció i mitja por.

Encara a Faió, i anant a la part més didàctica, aquest any vam tornar a repetir l’experiència de tenir un estudiant entre nosaltres, que feia un treball sobre la guerra del seu avi, que a més en aquesta ocasió s’hi va presentar amb el seu net, un mirant i l’altre participant.

No puc ni dir que va sentir ni l’un ni l’altre exactament, en qualsevol cas a l’avi s’el veia receptiu i fins i tot reivindicatiu, no sembla que fos una experiència tramatica per ell. I per a Jove Soliern sembla que va ser una experiència reveladora del que va passar el seu avi, quedant aquesta reflectida en el seu treball, amés d’entrevistes a recreadors i historiadors allà presents que van poder opinar tant de l’historia com de la recreació, va ser realment un exemple del que hauria de ser la recreació, aquella petita porta a la historia sense que aquesta sigui traumàtica.

Anem a una altre recreació, i es que després d’una primera sol venir una segona que vol corregir les errades de la primera, com enaquesta edició de Corbera, encara aprofitant el poble però buscant una altre data més còmode per al public. Creieu-me quan dic que el canvi de data no va funcionar i el public no va ser abundant, peròl a millora en el funcionament intern de les coses si que va ser un xic millor que l’any passat, essent la valoració d’aquestes jornades positiva tot i els problemes inherents als actes d’aquesta indole.

Amb La Sénia tancarem aquest 2011, per aquell any el vell aeròdromde guerra present en aquella localitat començava a ser intervingut després de la pressió exercida pels amics del CEIBM ( Centre d’Estudis i Investigació del Baix Maestrat ), que a més teníem un parell de socis d’aquesta associació dins la nostra, amb la qual cosa l’assistència era «obligada» per doble motiu.

Es d’aquells actes que no hi vaig poder anar, no per falta de ganes…, però que es veu que va anar força bé, un petit expositor amb un xic d’escenificació tot aprofitant els plafons de dos avions instal·lats davant la casa de comandament de l’aeròdrom, estant aquesta i el refugi encara tancats pendents d’una museïtzació com deu mana.

Ja ho he dit, potser no va ser un acte terriblement complicat, però si d’aquells que satisfan, ja que estem en un mon en que valorem moltla gent que explica la historia o lluita per ella, i quan els fruits de l’esforç comencen a aparéixer es un plaer estar amb companys i amics de lluita, encara que siguin en àmbits diferents.

Escanear0007
Faió serà la gran recreació de Guerra Civil durant anys.
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s