Arribats a aquest punt, i després de 20 articles en que hem tractat fortificacions de tot tipus, més d’un s’haurà adonat de que hem tocat la defensa franquista del Pirineu però hem deixat la de costa. Això serà arreglat en aquestes línies que vindran ara.

Pel que porto explorat fins el moment i a través de contactes amb altre gent d’associacions similars a les que em moc, podem dir que en no pocs pobles, com es el cas de Moncofa, a País Valencià, on em van comentar en el seu dia que diverses fortificacions de guerra civil van ser conservades per un possible us. Malgrat tot també trobem noves edificacions o reformes de les existents. Així doncs, per trobar una mica de tot, però sobretot de nova edificació, m’he decidit per tirar de Barcelona cap amunt, fins gairebé la frontera, a Port de la Selva. Tot i sent conscient que no les he pogut visitar totes per falta de temps, guies o documentació adequada en el moment d’escriure, tots ells elements necessaris per elaborar un bon escrit.

El primer punt geogràfic a visitar seria el Castell de Montjuïc, en que tot sembla indicar que es van reaprofitar sense excessius canvis unes bateries republicanes, encara en construcció en el moment del final del conflicte.

Aquestes, en la seva forma actual consten de quatre canons Vickers de 152 mm, que ja es fabricaven abans de la guerra amb llicencia al nostre país. Aquests canons estan emplaçats a Barbeta, es a dir, amb fortes proteccions de formigó que protegeixen la seva base, deixant lliure una línia de foc només vulnerable per un tir molt encertat o per aire. Es de suposar que els quatre canons devien tenir aquesta protecció, malgrat trobem en l’actualitat un sense aquesta estructura.

El següent pas d’aquesta ruta a dibuixar no serà massa lluny, Badalona serà la nostra aturada, on un parc situat al Turó del Carig, just darrera l’autopista, acull altres quatre emplaçaments artillers, aquests en casamata.

Es en aquest punt que hem d’explicar que es un emplaçament en casamata, aquest a diferencia del de barbeta ja explicat també cobreix laterals i sostre, deixant només visible la part frontal i per on es fa foc amb l’arma. Deixant al seu interior tot un món més complex de sales i passadissos, que apunta a un mínim de 2 pisos després d’una primera exploració.

Pels que hagueu seguit els articles us heu d’imaginar un niu de metralladores molt gran. Aquest tipus d’emplaçament presenta la ventatge de ser casi invulnerable a atacs, fent falta gran poder de foc per danyar o inutilitzar les posicions.

Arribats a aquest punt  hem pogut veure construcció reutilitzada i nova, tot aprenent la diferencia entre barbeta i casamata. Punt important per fer la resta de trajecte que realitzarem a partir d’aquest moment.

El primer pas seria Montgat, on trobarem un impressionant bateria per quatre peces de nova construcció que menysprea totalment la construïda durant la Guerra Civil Espanyola, molt més propera a la costa. Aquesta nova construcció fou realitzada en un turó endarrerit i ja presenta millores que s’estaven veient en el ja present conflicte mundial.

Aquestes instal·lacions integrades en un parc presenten dos zones que ben be podrien ser tres. La de reraguarda, a contravessant del turó que es on estaven les instal·lacions de municonament i comandament. I la zona de foc, per a quatre canons a barbeta i correcció de tir un xic allunyada d’ells, les dos zones seran explicades amb atenció en les següents línies.

Ja centrant-nos en aquestes instal·lacions, podríem començar per la de reraguarda, accedint a ella després de baixar per una pista asfaltada que ens portarà a un gran replà asfaltat. Es aquí on no trigarem a adonar-nos que a mà esquerra hi ha una mena de sortint de formigó respecte la paret de cantó mar, també de formigó. Tal estructura ja sembla indicar que allò es quelcom d’utilitat militar o semblant, i de fet ho es, serià l’accés als passadissos i sales interiors, ara tapiat i només visible fent el que no pertoca fer, i més essent aquest un espai que vol ser revitalitzat com a patrimoni per els propietaris del bar de l’interior del parc, que amb sort i si veuen que les intencions són bones no us posaran masses problemes per accedir i documentar…pot semblar poc però no ho es, trobar l’interior com el trobareu no es cap ximpleria i ha de ser preservat cara al futur.

A més, i segons un exusuari d’aquestes instal·lacions i corroborat pels ja citats propietaris del bar, en aquest primer replà es trobava a mà esquerra la casa del comandant de la bateria, avui en runes irreconeixibles.

Tornant a la visita que ens te ocupats, només hem de seguir endavant per trobar un altre sortint de formigó com el ja descrits, aquest reutilitzat a posteriori com caseta de la creu roja i totalment tapiat i inaccessible, poc destacable però necessari passar ben prop seu, ja que allà trobareu les escales que us portaran al nivell superior o de foc, que serà la següent zona a visitar després de localitzar una inscripció al ciment que diu la unitat que va construir aquesta fortificació.

Ja al nivell superior o de foc, trobarem un camí ample que puja cap la nostra esquerra i que esta delimitat per estructures de formigó a banda i banda, es precisament en aquestes que ens fixarem i descriurem amb la major precisió a les següents línies.

Descrivint-ho ràpidament, a mà esquerra trobarem la seva zona de servei, formada per quatre edificacions tapiades que si fa no fa estan davant per davant de les barbetes o emplaçaments artillers. Ara no són accessibles, però coincideixen amb els pous de comunicació que donen als soterranis ja descrits. Essent gairebé amb tota seguretat la zona de recepció dels projectils preparats en zona segura, i que després anaven a la seva arma corresponent.

Anant a mà dreta, o mirant cap al mar, trobarem les barbetes. Aquestes grans plataformes de formigó de vora 10 metres de diàmetre més el parapet formigonat que tenen al seu davant, eren la plataforma on es posava el canó. A més, i ja al passadís veurem els calaixons a les parets de la fortificació, que complien la funció d’emmagatzemar en zona segura els projectils ja llestos per ser disparats i que coincideixen si fa no fa amb les portes de les edificacions tapiades. Acabant aquest llarg i ample passadís en una petita circumferència de formigó elevada sobre les plataformes artilleres que encara no he resolt la seva funció.

En conseqüència, i a falta encara d’alguns detalls a veure ja hem deduït que ens trobem en una instal·lació per a quatre canons, dos dels quals encara reposen tot rovellats i inutilitzats sobre les seves plataformes, ajudant en gran mesura a la interpretació d’aquestes instal·lacions actives durant força anys i que vigilaven la costa del maresme.

No acaba aquí aquesta visita, falta poc però prou important per tractar-ho apart. Es tracta de la casamata de correcció de tir, un xic allunyada i cap l’interior de la muntanya. Per bé que tapiada per evitar possibles accidents a través d’algun forat al maó es pot veure la gran sala on hi devia haver els aparells necessaris per corregir el foc dels potents canons, fent-los així encara més efectius.

Arribats a aquest punt, després d’haver visitat tres instal·lacions, una d’elles complerta, ens seguirem desplaçant cap al nord, gairebé a la Frontera. Port de la Selva serà el destí, on trobarem una bateria en casamata molt similar a les de Roses o l’Escala, però en estat d’abandó i que visitarem sempre dins els límits de la prudència. Coneixent així una mica més les seves interioritats.

Aquesta bateria la trobem rera el replà que fa d’aparcament, just darrera del Far de Punta de s’Arenella. I tot i restar ben amagat entre la vegetació a aquestes alçades ben segur que ja el sabreu trobar.

Es una bateria de quatre canons que també va ser parcialment explorada el seu dia, deixant sense explorar una gran majoria després de guiar-se per la tradicional prudència que ha d’acompanyar-nos en aquests llocs.

Els emplaçaments de canó estan dividits en dos nivells amb dos canons cada un, un més endarrerit que l’altre.

Cada nivell consta de dos emplaçaments units entre si per un passadís que descriu una lleugera corba, a aquest passadís es pot accedir per una escaleta posterior o un accés gran per vehicles, també tapiat.

El primer nivell i més proper al mar presenta diferencies respecte el segon, ja que el primer es completat per un petit niu de metralladora que mira al nord i de les escales posteriors ja descrites en surt una trinxera que ens duria al segon nivell.

El segon nivell es el més complert, ja que consta de més instal·lacions, algunes difícils de concretar el seu ús, altres de fàcil descripció. Hi podrem trobar correcció de tir, casamates, accessos a passadissos interiors i edificis que ben podrien ser aquarteraments com d’altre ús, es aquí on us dic que aquest segon nivell no va ser explorat com deu mana, i per tant es possible que encara guardi sorpreses al seu interior, que ben segur només afegirien complexitat a una instal·lació ja de per sí complicada i ben estudiada per els enginyers de l’època.

Ja arribats a aquest punt, i gairebé amb tota seguretat podríem dir que hem arribat a la darrera bateria planificada pels franquistes, o així ho asseguro després d’utilitzar les modernes eines al nostre abast com són google earth o ICC, que m’han permès resseguir la costa “des de l’ aire”.

Com haureu vist es tracta de tot un mon que va donar continuïtat a una amenaça d’invasió que no van donar per tancada fins entrada la democràcia. Parlant amb gent que va ser hoste fent el servei militar podem parlar de darrers tirs de prova a Montgat l’any 1968, guàrdies l’any 1974 al mateix Montgat, tirs de prova als 70 a Roses o canons visibles a Badalona mentre es circulava per l’autopista. Totes elles referències no tan llunyanes en el temps que ens expliquen la por d’una dictadura vers nacions més democràtiques que ella.

 

 

Oriol Miró Serra.

6 d’Agost de 2014.