3000 anys d’ historia d’Espanya, unes quantes dades que són prou aclaridores.
Com es sabut ahir la ex presidenta de Madrid va dir que Espanya tenia 3000 anys d’ historia i que Catalunya mai havia estat independent. Doncs bé, tot i no ser historiador, sempre m’ha agradat la historia i tinc el mal vici d’acumular llibres. Motiu pel qual m’he animat a exposar algunes dades que poden ajudar a fer-se una idea de qui modifica la historia al seu gust, i qui acusa de fer-ho.
Ja començant, podríem començar amb l’època on a la península hi cohabitaven fins a quatre civilitzacions si no alguna més. Ibers, Celtes, Cartaginesos, Grecs o comerciaven entre ells o s’atonyinaven quan tenien ocasió o ho creien pertinent…com veiem la idea d’ Espanya era com a mínim inexistent, ja que per posar un ràpid exemple que més o menys domino, el nom Ibers el van posar els romans per denominar aquell conjunt de tribus d’ altres noms que habitaven la costa mediterrània.
Després van venir els romans, tot fent de piconadora sobre les ja existents i posant el nom de Hispània a la província que ocupava la Península Ibèrica…però atenció…també incloïa Portugal…seguim sense veure un concepte de nació Espanyola. No cal dir que quan els romans van haver de marxar per cames…van venir els visigots i després aquests foren foragitats per uns bèsties provientents del sud que van portar la frontera de l’Islam als Pirineus…I que trigarien en marxar del tot de la Península, aquests àrabs que deixaren grans rastres de la seva cultura…tampoc en deien Espanya ni res de semblant…
Ara si, entrem en un punt que pot aixecar polèmica. La Marca Hispànica, creada pels successors de Guifré el Pilós en veure que això d’estar sota els Pirineus i sota el poder dels Francs no els acabava d’anar bé van decidir tirant per la seva banda. No oblidem que servint-se de l’empara dels Pirineus també hi havia altres regnes que sobrevivien al domini aclaparador dels musulmans. Aquesta Marca Hispànica, amb el temps esdevindria potencia militar i política i acabaria unint-se al Regne d’Aragó via matrimoni de la seva filla Peronella el 1137.
Acabem d’entrar en un dels punts que sempre encenen fogueres. Posaré alguns texts del Documento de los acuerdos de esponsales de Barbastro, 11 de agosto de 1137. Per que vosaltres tragueu les conclusions.

Yo Ramiro, hijo del rey Sancho, rey de los aragoneses, doy a tí Ramón, conde barcelonés, mi reino de Aragón, con mi hija, todo íntegramente, como lo dividió el rey Sancho el Mayor….
Esto te doy y concedo a los hijos de los hijos tuyos que fuesen de generación de mi hija, por los siglos de los siglos….
Tú, en cambio, convienes conmigo, en palabra de verdad, y pones tus manos entre mis manos, que no enajenes, ni hagas enajenar, este reino que te doy…

Que hi veig jo? Doncs que passàvem a ser els reis d’ Aragó i que ens comprometíem a respectar-lo mentre durés la Casa de Barcelona, com ja sabem això no va passar per falta de successor i al Compromís de Casp es va haver d’escollir un nou rei, essent aquest un Trastamara.
Com veiem, i contradient la senyora Aguirre que mai havíem estat independents…no només ho vam ser, amb el nom de Corona d’Aragó ( així ho diu el document que acabo d’exposar )…si no que a més érem els que manàvem en un dels dos regnes que estaven formant-se a el que ara anomenem Espanya però que en aquella època no encara. Hauríem de recordar que encara quedaven algunes zones per reconquerir als musulmans, de manera que serien tres.
Com es conegut els Trastamara s’uniran a la Corona de Castella, creant així una Corona Espanyola…ara si, comença a néixer un concepte d’ Espanya, per bé que dèbil, ja que tots dos seguien fent la seva encara que s’hagués creat ja la corona espanyola.
D’aquí m’agradaria anar a la Guerra dels Segadors…corre per casa un llibre amb cròniques de la Guerra dels Segadors i de tant en tant el fullejo. Trobo en molts punts que la part catalana no els tracta d’Espanyols, i cito… “ Trobant-se a punt lo exèrcit del Rey Catholic… “, això podria ser previsible. Però mirem la part castellana també, “ A 19 de henero de 1641…a la villa del Vendrell donde nos dijeron que habia 500 soldados castellanos “, com veiem tampoc ha aplicat Espanyoles, encara que no podem negar que ja planava per l’aire…potser no estava prou interioritzada potser.
També sabem com va acabar per la part catalana, amb tal de firmar una de tantes paus amb França es dona la part que quedava al nord dels Pirineus i aquí ens quedem més sols que la una amb el previsible resultat.
Anem ara a la Guerra de Successió, també sabem el resultat. Després del tractat d’ Utrech els catalans es queden sols i aguanten fins 1714, els mallorquins una mica més…però això no es rellevant pel que vaig ara. Allà comencen els constants intents de fer desaparèixer tot el que no sigui castellà. Ara citaré alguns exemples.

Que en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea aprendida en castellano.
Informe de José Patiño de 13 de Juny de 1715.
Con la elección y nueva creación de Chancilleria en Cathaluña y con la dependencia del Consejo que tienen las demás Chancillerias, en conformidad de las leyes de Castilla se irán familiarizando; y tratados como Castellanos, jamás podrán tener motivo de queja ni desear otro govierno
Consejo de Castilla 1715.

I podríem continuar…però ja es veu quines eren les intencions, i que ha tornat a sortir la paraula Castilla.
Però seguim endavant, i es aquí per mi quan la paraula Espanya comença a adquirir el sentit que si fa no fa té avui. Quan els francesos entren a Espanya per quedar-se, o era la seva idea, sorgeixen herois a totes bandes i el que per mi es més important…es crea la Constitució de Cadis, que sigui dit de pas…fa servir com exemple alguns documents de les corts catalanes. Es aquí quan sembla que la cosa agafa forma, i es que el fet de ser atacat sempre ajuda a unir-se.
Malgrat tot, no tot serà tan bonic…Una vegada mort Ferran VII, que en vida va oblidar que havia jurat la Constitució de Cadis, sorgirien fins a tres Guerres Carlines, en que els Carlins defensaven els furs tradicionals i els liberals una Espanya més moderna i centralitzada com molts estats d’aquella època. Aquí, en ple segle XIX ja sorgeixen les 2 espanyes que encara arrosseguem i que a principis de Segle XX alguna que altre frase gloriosa donarà.

El problema Catalán no se resuelve, pues por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego.
La Correspondencia Militar, 13 de Desembre de 1907.

No sé si decir afortunada o desgraciadamente, pero lo cierto es que hemos pasado por un ensayo de ese especial reglamento de la Mancomunidad de Cataluña, y él ha conducido a tal grado de mal entendido predomino sentimiento regional que contra lo que se decía de que era convivible conel de la patria grande, galopaba desenfrenadamente hacia el nacionalismo y el separatismo.
Miguel Primo de Rivera, després de disoldre la Mancomunitat de Catalunya el 1925.

No hem arribat a la Guerra Civil ni al franquisme…i ja hem vist algunes declaracions que es podrien sentir avui dia…
Podríem continuar, però per avui no us vull torturar més ( cosa que no descarto algun altre dia… ), ja que només incorreríem en més i més motius que permeten negar algunes de les acusacions que aquests darrers mesos corren. Vam ser independents, hem estat oprimits i ho som en gran mesura encara, si uns han intentat imposar llengües…no som nosaltres, economia…em temo que no sóc ni un aficionat en aquests temes però fàcilment trobarem per internet gent que en sap.
En conseqüència, quan algú pregunti si tenim motius per l’ independencia jo diria que sí. Sentimentals i econòmiques de sobres. I a partir d’allà…nosaltres decidiríem quin tipus de govern volem, quins drets socials, com parlem, de que vivim…en resum no dependre d’altres.

Oriol.
18 d’Octubre de 2012.