El Pantà de Vallvidrera, el meu petit paradís.

Apreciats companys de ruta. En aquesta ocasió m’he decidit per parlar-vos del Pantà de Vallvidrera, una petita joia ben propera a la ciutat de Barcelona i un dels racons als que tinc en més estima.

Arribar es força fàcil, agafant la carretera de Vallvidrera a Sant Cugat trobareu la Plaça Mina Grott i d’allà en surt el camí del pantà.

Una vegada posats en situació, ja va sent hora que us exposi una mica aquest bonic i no excessivament conegut racó de Collserola. El paratge es un conjunt d’obres d’enginyeria barrejades en una verdor que només es capaç de donar-nos la natura.

Si heu seguit la ruta d’arribada que us he proposat, el primer que trobareu es l’entrada d’un petit túnel, es tracta d’una de les boques d’un antic i sorprenent túnel ferroviari per el qual passava un trenet anomenat Mina Grott, estant en servei actiu de 1908 a 1916, moment en que va haver de tancar.

Des d’aquí i per un camí amb poderosos plàtans a banda i banda arribarem a la presa del pantà, construïda el 1864, que garantia l’aigua del que era la vila de Sarrià. Al seu costat la caseta del guardià, restaurada i amb un projecte d’ instal·lar-hi un centre d’interpretació. Disculpeu que no us pugui confirmar aquest últim detall, però es que la vaig trobar tancada.

Des de la caseta, al peu de la presa, hem de pujar de nou dalt de la presa. No patíssiu pas, no parlem d’una presa d’aquestes tan altes, els seus 15 metres d’alçada son fàcilment guanyats per unes escales molt planeres que donen accés a una superfície humida ni massa gran ni massa petita, convertida en reserva per amfibis i rèptils aquàtics.

Una vegada a dalt, veureu que el camí continua, us convido a seguir-lo. Ja que d’aquesta manera podreu gaudir d’un punt de vista diferent del pantà tot accedint a la plataforma que hi van instal·lar quan van reparar la presa del pantà. Permetent així endinsar-nos en certa manera dins l’aigua sense necessitat de mullar-nos tot gaudint de la fauna. Jo mateix, tot confessant la meva ignorància respecte el mon animal, vaig poder apreciar un mínim de quatre parelles d’ànecs i, segons m’ha assegurat un company, una majestuosa garsa mentre aterrava amb les seves ales desplegades. Un espectacle que encara que humil, em va resultar d’allò més agradable de veure.

Un cop us hagueu endinsat en la vida del pantà, el camí continua envoltant–lo tot recorrent el seu perímetre, donant com a resultat una passejada que espero que us resulti d’allò més agradable, i que si bé no fa per una excursió de dia si que es el complement perfecte per un bon esmorzar.

Oriol Miró Serra.

1 de Març de 2011