El Castell de l’Eramprunyà, el mirador del Baix Llobregat.

Aquesta vegada m’he decidit a parlar d’un lloc proper a Barcelona, però crec que relativament desconegut. Es tracta del Castell de l’Eramprunyà. Situat en un turó escarpat entre Gavà i Begues, just sobre l’ermita de la Mare de Deu dels Bruguers.

Com acabo d’esmentar el punt de sortida es l’Ermita, on si hi voleu arribar en cotxe hi trobareu lloc a les rodalies, també hi vaig veure gent que hi anava a peu des de Gavà, qualsevol dels dos mètodes es ben vàlid. L’edifici, tot i que no sigui l’objectiu d’aquesta sortida, recomano que no us el deixeu perdre abans d’agafar el camí cap al castell, senyalitzat just davant de l’edifici de pedra rogenca que es l’ermita.

Una vegada ja dins el camí, us cridarà l’atenció a poca estona d’haver començat una roca foradada que fa un arc molt curiós. No se si es una tradició, però molts dels que hem pujat alguna vegada al castell hi tenim una foto nostra. A partir d’allà el camí que insinuava una pujada, es torna en una pujada amb totes les de la llei, que us elevarà fins l’excel·lent mirador com el Castell de l’Ermaprunyà, també de pedra rogenca. Mentre pugeu, com a referència us recomano que seguiu les senyals del GR, són dos ratlles de pintura vermella i blanca que indiquen el camí, i que segons la posició poden indicar que segueixis endavant, girar o que no es el camí correcte.

Segurament haureu entrat per davant, deixant de banda els primers murs, que formaven part del primer recinte del castell, i us haureu dirigit cap al bloc principal, compost per l’Ermita de Sant Miquel i el recinte del Castell, que ara descriuré.

El primer que us haureu trobat es l’Ermita de Sant Miquel, amb unes quantes tombes antropomòrfiques just davant la porta, ara no us podria dir quantes, ho sento. També hi trobareu una inscripció al la roca que sembla ser el testimoni de construcció del castell.

De l’ermita es va al que es el recinte del castell, protegit per un fossar excavat a la pedra que es supera mitjançant un petit però robust pont de fusta. Dins el recinte s’hi poden distingir perfectament els murs i les sales en que estava estructurada la fortificació, però jo en destaco una sala amb dos arcades, que jo anomeno sala de les dos arcades amb poca dosi d’imaginació…, i un balcó que hi ha al final del castell, just al costat del precipici.

Allà es on arriba la recompensa, tot el Baix Llobregat als teus peus, des de l’Aeroport del Prat, el Canal Olímpic, les extensions agrícoles i Barcelona per només citar-ne alguns exemples. Resumint, la vista paga la pena i et fa oblidar la duresa de la pujada en certs moments, i de pas entens la raó de que el castell estigui allà.

Com que una vegada allà no et queda massa més opció que tornar enrere, de tornada no us perdeu pas la gran cisterna excavada a la roca just passat el pont de fusta que acabo d’esmentar, val la pena i  no deixa de sorprendre la quantitat d’aigua que hi cap dins si teniu la sort de trobar-la plena. També he sentit que si enlloc de tornar per on heu vingut, seguiu el camí que s’obre davant vostre, arribareu a Begues. Sona molt raonable, però encara no he tingut oportunitat de comprovar-ho.

Com sempre arriba el moment en que m’he d’acomiadar temporalment de vosaltres, si més no fins al següent article, desitjant que us hagi agradat aquesta petita crònica, i amb una mica de sort us animeu a fer-la vosaltres mateixos, ja que es una sortida que a diferencia d’algunes que escric a vegades, permet estar dinant a casa després d’un matí en un entorn natural.

Oriol Miró Serra.

17 de Gener de 2009