Pantà de Vallvidrera, una obra desconeguda.

Avui parlo del pantà de Vallvidrera, un dels racons que més sorprèn de Collserola segurament. Al que s’arriba per la carretera de Vallvidrera a Sant Cugat.

Es tracta d’un antiga presa començada el 1850 i inaugurada el 1864 que recollia les aigües de la Riera de la Riera de Vallvidrera. Servia per alimentar d’aigua la vila de Sarrià i sembla ser que va estar en servei, fins el 1960, en que Sarrià ja feia temps que era un barri de Barcelona, des del 1927 si ho voleu saber.

Trobo destacable la presa feta de maó, deu rondar els 50 metres aproximats de longitud i 15 d’alçada, destaca en l’entorn verd de la Serra de Collserola. La zona ha estat aprofitada de sempre per esbarjo de la gent. Fins i tot sembla que hi va haver un projecte de posar-hi un parc d’atraccions, sento no poder-ho assegurar, ja que només ho he llegit en un llibre i no ho considero una font segura fins que trobo varies fonts. Però en cas de ser cert, hagués estat molt curiós.

Sota la presa hi veureu una caseta, que sembla ser era la caseta del guardià, ha estat restaurada igual que la presa del pantà. S’hi arriba per un petit pont que surt del costat del passeig de plàtans per el qual es possible que hagueu accedit. Ara està molt maco, ja que hi ha una estora de fulles mortes en que es poden recordar temps d’infància jugant amb elles.

Potser quan us dirigíeu cap al pantà us heu fixat en una boca de túnel a ma esquerra, si no es així recomano que la busqueu, es tracta de la sortida del Mina Grot, que era un trenet de via estreta, precursor dels Ferrocarrils de la Generalitat i que no va sobreviure a la seva competència, anava del Pantà de Vallvidrera fins a on ara hi ha l’estació de Peu del Funicular, amb una longitud de casi dos Quilometres, com heu vist, en l’actualitat està tancat per una reixa i hi passen un parell de canyeries d’aigua ben grosses.

Ja que esteu allà, busqueu de Santa Maria de Vallvidrera, una esglesiola romànica prou maca que completarà la visita a aquest raconet tan maco i proper a Barcelona.

En fi, ara només em queda animar-vos a fer aquesta ruta, esperant que us agradi i us espero al pròxim article.

Oriol Miró Serra.

15 de Desembre de 2008.