Granada, i no només l’Alhambra.

Avui parlo de Granada, on aquest estiu he tingut el plaer d’estar uns dies per la zona, i clar. Un dia el vam dedicar a Granada amb una excepcional guia. Si fa no fa segurament vam tirar del que fa tothom.

Per començar el plat fort de la ciutat granadina, l’Alhambra, el gran recinte d’època àrab, cultura dominant de la ciutat durant vuit segles i que tan conté dins seu grans palaus com un gran recinte militar que ha arribat als nostres dies força intacte, Granada va ser la seu del Califat i això es nota en mostres d’excepcional bellesa tant en arquitectura com en jardins dins el seu interior. En podria ressaltar la decoració mural, els elements arquitectònics, els jardins plens de vida i tot es quedaria curt, això sí, tot transmet una harmonia que et fa sentir molt a gust. Apart, molta gent més ben dotada que jo ja l’ha descrit amb major detall que jo, un humil intent d’escriptor. Una ultima cosa, al Palacio de los Leones, no hi podreu veure els lleons, els estan restaurant i n’hi ha un al Palacio de Carlos V que ja ha estat restaurat. No el vaig poder veure per problemes que ara no venen al cas, però asseguren que val la pena.

La visita va continuar a la ciutat, després d’haver dinat en un lloc de menú diari qualsevol, que al capdavall el menjar no era una prioritat, però si una necessitat. Ens vam situar vora la Catedral, d’estil barroc monumental, un estil que mai m’ha acabat d’agradar però que no li resta espectacularitat al monument, que encara té records d’un temps més obscur amb un “ Jose Antonio Primo de Rivera “ picat a la seva façana. Es pot entrar dins de la catedral per el lateral a un preu de tres euros i mig, val la pena. D’allà molt fàcilment et pots endinsar a l’Alcaiceria, això si que va ser una sorpresa, va ser entrar en un carreró i canviar d’atmosfera totalment. Es tracta del mercat arab, un seguit de carrerons on just hi passen dos persones, amb botiguetes a banda i banda. On apart de vendre els clàssics productes per turistes, jo destacaria el magnífic treball de la pell que fan, no em vaig poder resistir a un petit moneder amb el gravat del  Patio de los Leones que val la pena.

Per desgracia, no vam poder restar més per la ciutat i vam haver de marxar, deixant molts dels seus encants vistos per sobre o sense visitar, cosa que reconec que em sap greu, però que hi farem, així tenim una excusa per tornar-hi.

La tornada la vam fer cap a Guadix, hi teníem la nostra base de partida molt proper i Guadix va ser una parada per refer forces. Allà a primer cop d’ull, reforçat per visites posteriors vaig poder apreciar que es una ciutat amb gran dinamisme, capital de la comarca i amb grans mostres de patrimoni que ara explico. El primer que em va cridar l’atenció va ser la catedral, molt més petita que la de Granada però més maca i de proporcions més harmòniques que la de Granada. Molt prop seu la plaça de l’ajuntament, tota porxada i molt espaiosa, evidentment presidida per l’ajuntament. Cal dir que aquests últims elements que acabo de definir són també d’arquitectura barroca. Moment en que segurament aquelles contrades devien de gaudir d’un gran moment econòmic i es devien fer molts edificis notables per tal de guarnir les ciutats com es mereixien. Tampoc oblideu el barri de l’estació, un barri fet a base de coves habitades que val la pena visitar per veure com viu molta gent encara, es tracta de coves excavades a la terra perfectament condicionades per viure-hi comodament avui dia.

Com suposareu tot això només es una pinzellada del que vaig veure, però no us vull atabalar i he fet un petit incís per el que m’ha anat passant per el cap. Si que em deixo coses, però si us ho expliqués tot, ja no faria falta que hi anéssiu pas.

Oriol Miró Serra.

22 d’Agost de 2008.