Baldellou 2008, Vist des de Dins.

Baldellou 2008, Vist des de Dins.

 

Avui canvio una mica de tema, parlo d’uns dies dedicats a la Recreació Històrica, en aquest cas, de la Segona Guerra Mundial, que es van fer al municipi aragonès de Baldellou el 10 i 11 de Maig, i al qual vaig assistir com a participant actiu.

Començo a partir de dissabte, tot i haver arribat divendres a la una de la nit per qüestions laborals.

Em vaig llevar molt aviat, quan encara no havia sortit al sol, el meu cos ja no podia dormir, segurament per la tensió del que m’esperava en el cap de setmana que tot just s’iniciava. El primer que vaig fer va ser uniformar-me de soldat soviètic de segona guerra mundial i anar a visitar el campament, encara fosc i que no havia pogut visitar, tenia un aspecte tètric, i la meva imaginació jugava amb les formes que entre la foscor creia endevinar. Amb les primeres llums vaig veure com d’equivocat estava en algunes coses que jo creia haver vist.

Una vegada l’Ernest i el Marc ja s’havien llevat i canviat, ens vam dirigir al bar del poble a esmorzar, que bona falta feia, allà ja ens comencem a trobar a companys del grup de russos i d’altres grups, alemanys, anglesos, soviètics, aquell bar s’estava omplint de gent que hores més tard s’enfrontaria en les múltiples batalles que estaven planejades.

Una vegada esmorzats, tocava anar al campament i acabar-lo d’arreglar, cosa que tots feien val a dir, el nostre, bàsicament omplir sacs i arreglar els tres forats que teníem fets a terra, de manera que semblessin una trinxera. El que ja havíem vist a primera hora del matí es confirmava, la lluita amb el fang i l’aigua serien constants i tenien les de guanyar, però que carai, no ens rendiríem pas. Una vegada resolt el tema del Campament, ens vam dirigir a rebre l’Albert, la Mònica i el Miquel, que ocuparien la taula reservada per el Grup de Recreació Històrica Ejercito del Ebro, amb les esperances de que aquella promoció aportés alguna cosa de profit.

Quan ja estava tot muntat, ens vam dedicar a donar voltes del campament a la bossa de militaria i viceversa, per tal de controlar els molts imprevistos que sempre surten, fins arribar l’hora de preparar la batalla contra els alemanys. Ja deveu suposar, formar, agafar les armes, distribuir la munició de fogueig entre els que podien utilitzar-la, dirigirse a la zona de batalla i esperar la hora.

L’excitació ja comença abans de la Batalla, quan passa un camió Opel Blitz per davant nostre carregat d’alemanys que es dirigien al seu punt de partida, preciós si us agraden els vehicles històrics. A mida que arriba l’hora el nostre comissari comença a posar la gent a lloc i fer modificacions d’última hora respecte el ja assajat a causa de lesions i absències causades per molt variats motius.

La batalla, un element difícil de descriure, sobretot des de dins. Es tractava de com les tropes soviètiques intentaven resistir un contraatac alemany a un poble suposadament conquerit fa poc. Només puc explicar sensacions, molts trets, soldats baixant del camió, veure com poc a poc s’acostaven per acabar fugint cap a l’interior del poble deixant baixes darrere nostre. Evidentment després ens vam saludar i felicitar tots, fins i tot els que havien hagut de fer de morts.

El dinar va ser una altre aventura, quina quantitat de pluja, aquell cobert on al matí s’havia fet la bossa de militaria i que per la tarda ho havia de ser de nou es va convertir en un menjador improvisat on gent de tots els bàndols va dinar i xerrar de tot una mica.La tarda va ser un altre món, el cansament ja acusava i no ens pensàvem moure del bar del poble, però al final ens vam dirigir al Càmping a fer d’espectadors de la batalla que havien de realitzar els alemanys amb els americans i anglesos. Massa ràpida i no en vaig poder fer fotos, però sempre van quedar els vehicles que feien molt de goig. Allà ja es van donar les instruccions per el sopar.

El sopar es una de les coses que més records agradables en dona ara mateix, no sé quanta gent seriem, però moltissima. Resulta que l’Albert, la Mònica i el Miquel es van quedar unint-se a la festa. El menjar molt bo, l’ambient magnífic, la presentació del grup Ispaniets, homenatges, concurs d’uniformes, que va guanyar un que anava de tropes d’assalt de la Primera Guerra mundial, imposant-se al Jordi Espriu que anava de Comissari polític, a una infermera americana i a un soldat soviètic de la Guerra de l’Afganistan. M’és impossible descriure el que allà vaig viure. Però la companyia de vells coneguts que feia temps que no veia com el Juan Rey i altes que per sort veig més sovint em va fer que en sorgís un record molt agradable. Després de sopar vam acomiadar als que havien estat a la Taula de Ejercito del Ebro i vam anar a prendre alguna coseta. Poca cosa, que l’endemà tocava fer de maquis francès i havíem d’estar en condicions òptimes.

El diumenge si que es va llevar en condicions òptimes, fins i tot feia solet, el que no estava tan bé era jo, que havia dormit fatal. Però que hi farem, aquestes coses passen.

Em vaig uniformar de Maquis, Jersei de llana, pantalons estil noruec, camisa i botes, tot enllestit per una boina madrilenya, el cinturó amb pistolera i la copia en ferro i fusta de l’Enfield. Jo crec que força creïble, tot i que millorable. Després l’ocupació principal va ser matar l’estona fins la batalla, que jo vaig aprofitar per recórrer el campament i fer unes fotos de com l’estaven deixant els altres bàndols, alguns força espectaculars val a dir.

La batalla ens va ajuntar amb els paracaigudistes anglesos, que es situaven en una posició més elevada a la nostra, just al peu de carretera. Allà vaig sentir una sensació desconeguda per mi…sentir els trets a la distancia, anunciant que aviat ens arribarien a nosaltres, ja feia angoixa, tot i saber que no eren de veritat. De sobte arriba el camió i ja comença el encreuament de trets, eren molts alemanys i nosaltres molt pocs maquis, per tant, no queda més remei que emprendre la retirada, frenant-los com bonament podíem amb alguna emboscada ben parada. La pressió era molt forta i vam acabar entrant dins el poble, amb el resultat d’acabar en una bossa de resistència que seria finalment reduïda i nosaltres fets presoners junt amb anglesos i americans.

Després ja va quedar fer les ultimes fotos del grup, recollir el campament i marxar ja cap a casa, dinant sobre la marxa.

En resum, es podria ben dir que ha estat un gran cap de setmana, difícil de superar i que romandrà força temps a la meva memòria, i segurament dels meus companys.

 

Oriol Miró Serra.

19 de Maig de 2008.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s