El Merengue, un lloc per la Memòria.

Corria el maig del 1938, i un oficial digué a les seves tropes “ Vinga nois que això ens ho menjarem com si fos un merengue “, amb l’objectiu d’arengar a les seves tropes per atacar un estratègic turó entre Balaguer i Camarassa. Dies més tard no s’havia aconseguit conquerir el turó i entre 800 i 300 soldats republicans d’entre 17 i 18 anys, depenent de les fonts que miris, van quedar allà enterrats, assassinats pels seus captors, legionaris i moros, quan ja havien estat fets presoners.

Com haureu esbrinat per el petit text amb que he començat, avui parlo d’un escenari de la Guerra Civil Espanyola, que aquest any farà 70 anys que el front va entrar a Catalunya i he anat a triar un dels considerats escenaris amb més historia, parlo del Tossal del Deu o Vertice Merengue, al costat de les pistes del Club de tenis Balaguer, a mig camí de Balaguer i Camarassa. Es un petit turó que està inclòs dins la ruta turística dels Espais del Front del Segre, perfectament indicat i accessible des de la carretera.

El turó en qüestió no es massa alt, però des d’allà arribar a Balaguer es pràcticament pla, cosa que ajuda a entendre el motiu del que he citat unes línies més amunt. El cotxe s’ha de deixar al peu del turó, ja està indicat, per pujar a peu els pocs metres fins els seu cim. Molt aviat trobareu unes trinxeres restaurades, amb els seus refugis i els plafons informatius corresponents, que expliquen de quins elements constava una trinxera i de com va anar la maniobra militar que es dugué a terme en aquest indret.

La visita no s’acaba aquí, podeu recuperar el camí i acabar de pujar fins dalt, on trobareu una placa de marbre allà situada des de 1985, on hi posa “ Recordem-ho sempre perquè mai més torni a succeir “, li he de donar la raó a aquesta placa, i més en un lloc com aquest on encara es pot respirar el silenci, la millor manera de no repetir les coses, es tenir-les presents i per aquesta raó m´he decidit a parlar d’aquest tema tan espinós en els nostres dies, han passat ja casi setanta anys, i encara no s’ha parlat com deu mana del tema, sempre amb l’amenaça que si uns s’ofendran o uns altres, va passar i s’ha d’explicar, que encara hi ha moltes famílies al nostre país que encara no saben on pot estar el seu avi o pare enterrat per culpa d’un conflicte que no hagués hagut de passar mai. No us penseu que ho dic per que jo soc un d’aquest casos, no, jo he arribat a veure el meu avi, que per sort seva va poder morir de vell, tot i haver participat en el pitjor conflicte en que es pot veure un país, parlo evidentment d’una guerra civil.

Sé que el to d’aquest text es més seriós al que us tinc habituats, però el tema requereix respecte, cert que portava de cap ja fa temps escriure una cosa així, el que mai he sabut com enfocar-ho encertadament, al final m’he decidit a explicar-ho tal com va passar.

Com ja haureu notat per els meus articles anteriors, m’agrada la historia, he tingut ocasió de parlar amb veterans d’un i altre bàndol, les histories que expliquen si fa no fa coincideixen en el mateix sempre. La por, la gana, el fred, la inconsciència, la calor, les ferides, els companys caiguts, per només citar-ne algunes, acaben apareixent si els deixes parlar. L’única diferencia en les explicacions són els fets i els llocs, també dir que quan acaben, sovint es nota una sensació d’alleujament i tranquil·litat, com si es quedessin tranquils de que hi hagi un jove que no els hagi considerat simplement uns vells pesats que només expliquen batalletes. Hem d’aprofitar que encara hi ha gent que hi va ser que ho vol explicar, si que sempre trobes gent que per edat hi va ser, però si no ho volen explicar, s’ha de respectar aquell silenci, silenci que explica patiments o pors que han preferit tancar en aquesta caixa silenciosa.

En fi, espero no haver-vos atabalat ni espantat massa avui, que he tractat un tema que surt dels habituals, però com he dit, sempre ho he volgut compartir. Demano  sinceres disculpes si fereixo a algú, però no es la meva intenció.

Oriol Miró Serra, 25 de Març de 2008.