Santa Creu d’Olorda, un raconet dins de Collserola.

En aquestes línies d’avui us descriuré un petit raconet dins el pulmó verd de Barcelona, us parlo de Collserola, i més en concret de Santa Creu d’Olorda. Es possible que aquest raconet no us sigui desconegut, ja que es una àrea d’oci prou coneguda, que disposa de tots els equipaments necessaris per passar un dia immers en la natura.

S’arriba per la carretera de Vallvidrera a Molins de Rei, si fa no fa a mig camí, i està composta per una església d’origen romànic, una amplia explanada que permet fer el que s’hi vulgui i una antiga pedrera de pissarra, tot això complementat per un bar i una zona d’aparcament que permet entrar de ple en una zona amb prou historia, de la que ara en faré un petit compendi.

Segons sembla la zona ja estava habitada en època ibèrica, segons diuen, el poblat estava al cim de turó que trobareu just al davant de l’explanada, però no s’han trobat restes, ja que hi ha una moderna pedrera que ja fa temps que es va menjar el cim.

Del que si que trobarem restes, es de església romànica, ja citada el 1032, tot sembla que reaprofitant restes anteriors d’origen pre-romànic. Al costat de església hi trobarem el que va ser edifici de la rectoria fins no fa tant, en runes però encara es distingeixen elements del que diuen que va ser el Castell d’Olorda, que podria ben ser, ja que hi ha llocs del mur amb pedres molt ben tallades i espitlleres molt petites, i segons sembla el seu interior també en dona alguna pista.

Passem a l’explanada, feta en dates modernes, tot i jo anar-hi de petit amb els meus pares, no soc capaç de recordar si ja l’havien arreglat, es arbrada i disposa d’un bar a la cantonada on bé us podreu refrescar, després d’haver fet una de les moltes rutes a peu o en bicicleta que d’allà surten i permeten entrar en contacte amb la natura.

El tercer element destacat es l’antiga pedrera de pissarra, ja la veureu, sota església i seguint un camí ample, asfaltat a en el seu tram inicial. En aquesta pedrera jo hi havia jugat no hi havia res però els seus túnels eren molt divertits, tot i que el més llarg, em feia por. Doncs això que us acabo d’explicar res, ara està delimitada i condicionada,  n’han fet una àrea natural aprofitant les filtracions d’aigua, que quan hi fa més bon temps, et pots deixar envoltar pel cant dels múltiples ocells que allà hi fan el seu niu, la veritat es que val la pena. També val molt la pena mirar cap a baix, hi ha una abundor de plantes i arbres de ribera que transformen aquell paratge àrid en que jo jugava en un lloc molt maco de veure, no us perdeu l’efecte del contacte de l’aigua amb les restes minerals de la pissarra, transformen les aigües en un color vermell preciós, que contrasta d’una manera esplèndida amb el verd de la vegetació. Allà hi ha uns cartells informatius que explicaran molt més bé el que jo aquí he intentat resumir una mica. Només espero haver-ho aconseguit sense haver destrossat massa el que hi diu. Només un detall, estan pintats amb esprai i alguns costen de llegir, ja se sap, hi ha gent que no respecta res.

Una vegada resolta la vista, espero que agradable, podeu tornar per molins de rei, visitar el castell de Castell Ciuró, al cim d’un turó darrera Molins de Rei, encara que hi queda poca cosa més que una torre i un mur, es un lloc molt agradable. Tornat per la carretera he vist que hi ha més d’un edifici modernista, que indica la riquesa que des de fa temps gaudeix Molins de Rei, al costat de les aigües del Llobregat i en la ruta natural de sortida de Barcelona cap a l’interior del país.

Oriol Miró Serra

15 de Desembre de 2007.