Del Castell de Pulpis a Sant Carles de la Ràpita.

Era dissabte dia 2 de novembre i havia quedat amb en Josep B. a l’Església Nova de Sant Carles de la Ràpita per anar d’excursió. La idea era Castell de Xivert, Castell de Pulpis i les restes de Sant Carles de la Ràpita, ciutat fundada per Carles III que havia de fer d’entrada a l’Ebre, ciutat mai acabada, però origen del poble que avui coneixem.

Però comencem, a les 9:30 quedem davant l’Església nova, inacabada i actualment en obres per fer una cúpula que la tapi per dalt, on vam fer el canvi de cotxes, passem per casa d’en Josep a agafar quatre trastos i ens dirigim cap a Pulpis, on agafem energies a un bar, comprem aigua i anem cap al castell, havent de passar pel camí del cementiri i passar per sota l’autopista, i allà deixar el cotxe on es pugui i a peu. El camí ,sempre indicat, passa per l’interior d’un bosc força frondós, on a l’hora que era, i amb l’ombreta que feia, un jersei era del més confortable. No cal dir que el camí sempre fa pujada i al cap de uns vint minuts potser, ja veus el castell a tocar, imponent damunt del cim rocós, del qual en sobresurt una torre. Es un caramel massa temptador com per no entrar-hi i hi accedim mitjançant la porta del castell, ben defensada per una mena de colze defensiu que descriuen els murs de davant la porta. El seu interior està buit a primer cop d’ull, màxim una torre en runes a l’altre banda escasses restes de mur, però no us deixeu enganyar, mireu cap on heu entrat, hi veureu un bon tros de mur, la torre, l’entrada amb una cisterna al costat, que encara ara fa les seves funcions d’emmagatzemar aigua.

Pes causalitat, dins el castell hi ha dos nois de terrassa, que passen temporades al municipi de Pulpis i han pujat a passar el matí, hi establim conversa amistosa, ja sabeu, parlar de tot i de res… fins que decidim que el rellotge s’ens tira damunt i tot just acabem de començar la ruta, per tant ens acomiadem i pugem cap a la carena de la Serra d’Irta, allà dalt es poden contemplar unes magnifiques vistes, fins i tot es veu Penyiscola a les llunyanies, però del Castell de Xivert…cap rastre, confessem que no havent mirat el mapa creiem que cauria més prop, per tant…avui no hi ha Castell de Xivert i decidim ja baixar i anar a fer un mos a Sant Carles de la Ràpita per continuar la visita després. Dinem en un bar de tapes, del qual no puc recordar el nom ara mateix, però en sortim ben satisfets.

Després de dinar, altra vegada passem per casa d’en Josep, on m’ensenya el taller de fusta del seu pare, he de confessar que en surto admirat, un veritable artista, gràcies per clau de tub reproduïda en fusta, es molt maca i ja ocupa un lloc preferencial al prestatge de casa. Potser no ve a compte podreu pensar, però si no ho posava rebentava. Des d’allà ens dirigim a un raconet del Port de Sant Carles de la Ràpita, i ja comencen les sorpreses, l’entrada al canal de navegació tot i veure’s ple de canyes, impressionant, la travessa un pont modern del tot antiestètic, però el mal ja està fet. Just al costat del canal, inacabat per suposat, hi trobem “ La Casota “ edifici suposem per fer de control de pas del canal, sembla que en restauració, ja que està envoltat de bastides. Per mi la sorpresa encara està per arribar. Falten els magatzems subterranis, coetanis al canal, l’església, la plaça porxada i la Casota, ja n’havia llegit de la seva existència i del seu tamany, però l’imaginació no donava per tant. Un Magnífic espai de mínim tres cents metres de profunditat i separat en tres seccions, suportat per fortes columnes, llàstima del seu estat, un abandó que ens hauria de fer reflexionar sobre el nivell de conservació en que tenim molts dels nostres monuments…i potser, només potser, sobre el nivell cultural del país en que vivim. Allà s’ens ajunta un company, que per circumstancies que ara no venen al cas, no podrà estar amb nosaltres fins al final del dia, no recordo en nom, demano disculpes. El sol comença a caure i em porta a la Torre de Sant Joan, endinsada dins de les aigües dels Alfacs…no massa lluny, però si prou com per haver-se de mullar fins els genolls. Ja fosqueja i els núvols de mosquits ja es poden apartar a cops de puny…però es normal, estem al costat de grans concentracions d’aigua i es el seu territori i si algú sobra…som nosaltres. Tot i córrer el risc d’alguna picada, veure l’espectacle de colors que dona la posta de sol sobre les aigües. Frega la màgia, si es que no hi entra de ple. Per matar el dia em porta a un observatori d’ocells, crec que la llacuna de la tancada crec recordar, tot i jo estar atenent una trucada de telèfon mòbil ineludible, encara puc fer un parell de fotografies prou maques, això a toro passat com es sol dir, em porta a una reflexió, el mòbil ens va fer lliures o esclaus del temps i la comunicació, això ja s’ho respondrà cada un.

Ara ja es massa fosc per fer res…per tant donem per acabada la visita, molt agradable, fent una ultima canyeta a un bar de Poblenou del delta, antigament anomentada Villafranco del Delta, poblament construit en la postguerra per colonitzar el delta.

En fi, espero que us hagi agradat aquest petit redactat fet amb una humil vocació de servei.

Oriol Miró Serra.

7 de novembre de 2007.