RACONS DE LA COSTA DAURADA:

PLATJA DE LA PIXEROTA I PUNTA DE L’ALIGA.

La ruta d’avui són dos rutes i molt separades entre si, per tant fa falta cotxe… La platja de la Pixerota, el que hauria de ser una extensa platja i ja deu fer temps que ho ha deixat de ser a la zona de Cambrils. L’altre es Punta de l’Àliga, una zona de l’ametlla de Mar amb un terreny molt dur però molt maco.

La Platja de la Pixerota va, segons un cartell, des de la desembocadura de la Riera del Riudecanyes a la desembocadura del Riu Llastres. Jo he fet el recorregut de la desembocadura del Riudecanyes a la Punta de la Pixerota. Per començar aparquem al costat de la desembocadura del Riudecanyes, una zona humida molt interessant, amb vegetació de canyes i fins i tot algun ànec hi vaig poder veure, seguint la ruta marcada, sempre cap al sud, trobem una platjeta, prima i de pedres gruixudes en que alguns punts costa caminar, aquest tram de pedres arriba fins un petit espigó artificial, on, a partir d’allà comença el que jo considero un espectacle de la natura, la recuperació o conquesta del terreny per part del mar, el primer que trobem es una zona arbrada, on els arbres estan sent desfalcats pel mar i el que es podria considerar terra ferma està en un clar procés de regressió. Passada aquesta zona, ens hem d’enfilar en un espigó, ja que en aquell tram no hi ha gens de sorra. Passada la zona de l’espigó arribem a un passeig marítim, abandonat i deixat, que el mar ja s’està encarregant de recuperar el que considera seu, en alguns casos ha desaparegut casi mig passeig, tot i haver fet un espigó per evitar el que ha acabat passant. Després d’això trobem un llarguíssim tram pel qual hem de passar de nou per un espigó, que ara si, quan el passem trobarem sorra, que ens permetrà anar caminant fins a la Punta de la Pixerota, on hi ha una zona per aparcar, dutxes, caseta de la creu roja. En resum, tots els serveis necessaris per una bona sessió de bany. Com a curiositat, hi trobem dos nius de metralladora i el passadís que els unia, sembla una vella paret de ciment, però per dins es veu que es un passadís. Els nius de metralladora estan mig enterrats entre el mar i la sorra, però es veuen ben clarament. Per si us pregunteu de quina fase històrica són, ja us ho dic, de la Guerra Civil. Una vegada fetes les fotos, que ja porto fent des del principi, torno cap al cotxe que vaig cap a una zona ben diferent de la que acabo de descriure, la Punta de l’Àliga.

Una vegada arribats a la Punta de l’Àliga, seguint carreteres locals de l’Ametlla de Mar, s’ha de vigilar que les senyals són unes senyals de fusta amb una petita lamina de plàstic verda que ho indica, però no es difícil. S’aparca on es pot, molt proper a un xalet, que segons sembla, allà hi havia una torre de defensa de costa, i s’agafa el camí que hi va pel costat del xalet i segueix la direcció sud. He de dir que la zona m’és especialment atractiva, amb un terrenys farcit de petits penya-segats i pins que arriben fins al límit de terra.  Però comencem a caminar i el camí aviat ens començarà a donar sorpreses, es girar les parets de la casa i trobar una zona fortificada, amb un niu de metralladora primer i un interessant refugi antiaeri excavat a la roca després, reforçat amb una paret de ciment armat, segurament per la feblesa del terreny en aquell troçet. Passada aquesta petita zona comença la festa de la natura, el camí puja i baixa constantment, amb caletes minúscules, per orientar-vos, hi ha unes marques en pintura que indiquen la Gran Ruta 92 o GR 92, ja anireu veient que els pins arriben arran de mar, les roques, agafen formes curioses degut a la feina del mar, que no ha parat de treballar durant segles. He de dir que m’he distret massa en la primera part i ara vaig una mica amb el coet a cul i que m’he marcat com a límit un illot que hi ha en aquest paratge, ja que el sol ja no es el que era quan eh començat i la llum ja no permet fer masses virgueries. Sento no ser prou precís, per tant us recomano que si ho feu…us deixeu embriagar per el paisatge i si podeu per més, us arribeu a la Cala dels Moros, que també val la pena. En fi…després d’aquest seguit de disculpes i justificacions, més o menys raonables, espero que us ho passeu bé amb aquesta ruta.

Oriol Miró Serra

16 d’Octubre de 2007.