Nuestra Guerra,memorias de un luchador, de Enrique Lister i El meu diari 1937-1939, de Joan Ventura i Solé. Ambos llibres són memòries, per bé que de formats i graus de personatge diferents.

La Primera, la d’Enrique Lister es la d’un gran comandant, que prenia els seus apunts, que estava a les grans taules de decisions i que en conseqüència entenia l’objecte de la batalla, escrit de manera a vegades distant. La segona es un soldat, que també pren les seves notes en forma de diari personal que va directe al ventre, però que no entén els grans objectius, cosa que no significa que no entengui de tàctica, però que molt sovint se li escapen els grans objectius de batalla.

Nuestra Guerra, memorias de un Luchador es en certa manera un repàs a la seva vida, per bé que l’objecte principal es la Guerra Civil de principi a final, podent observar la seva progressió en els escalafons de comandament.

En la obra trobareu un bon anàlisi de les batalles en que participa, tàcticament i numèricament, així com un anàlisi de les causes del resultat de la batalla, que sigui per bé o per mal respiren un aire justificatiu i de critica a certes grans direccions de batalla, fins i tot de decisions polítiques quan ho creia convenient. I es que en les seves línies trobem una defensa aferrissada de l’exercit nascut del poble, recordant sempre que pot als caiguts sigui quin sigui el seu grau. I potser sigui per aquesta defensa dels senzills que també veurem articles en defensa a la seva figura escrits per periodistes i poetes del moment.

També trobarem greus atacs a l’anarquisme, anarquisme que ell s’encarregarà d’abolir a l’Aragó servint-se de la seva unitat. Altre cop també atacarà als dirigents anarquistes, valorant al combatent senzill, que segons ell només ha estat mal dirigit. Arribant a la conclusió que quan defensa l’exercit del poble no ho fa per complir, ho fa de cor.

Però també viu el final de la guerra, ja que si es cert que travessa els Pirineus amb els seus soldats el febrer de 1939, després d’haver defensat fins el final el territori català, però es que torna a la zona Centre – Sud per seguir la lluita.

Lluita que no podrà ser possible, ja que es trobarà un esperit poc combatiu que no ajuda gens, i es que les maniobres de Casado (coronel a qui també li dedica dures paraules), per derrocar el govern comunista de Negrín ja no tindran aturador i acabaran en cop d’estat per intentar buscar un final honrós per la guerra.

Cop d’estat pel qual es veurà obligat a fugir, ja que de sobte els comunistes passen a ser perseguits, gairebé tant com ho van ser els feixistes a principi de guerra.

Amb tot, si podem dir que a vegades es una lectura densa, es una lectura del tot necessària, ja que va més enllà de les maniobres militars per la qual podem entendre moltes coses de les que van passar en el conflicte.

El meu diari, 1937-1939 es l’antagonisme a la primera obra comentada, un diari personal d’un jove de Valls on s’expliquen les petites coses. Des de la marxa de voluntari abans del que li tocava per quinta, a com es viu a les trinxeres, passant per la vida a un CRIM (Centre de Reclutament i Instrucció Militar) quan es cridat a files i que el farà canviar de unitat. Amb que viurà els episodis de la Bossa de Bielsa i Batalla de l’Ebre, per acabar sent capturat als voltants de Tarragona a gener de 1939. Tenint la oportunitat de conèixer la condició de presoner.

Es comparant les dos lectures que veiem que l’autor del diari rarament entén les grans maniobres, per la seva lectura ordenada per dies ens dona grans coses. El valor del menjar, la importància de les cartes de casa i cap a casa, els desitjats permisos, la por en combat, els enemics naturals com el fred o la calor, la falta d’higiene en trinxera i moltes altres experiències us arribaran directes. I es que el fet de ser un diari personal es la seva força.

I he presentat les dos lectures juntes per que es com van ser llegides, fent una experiència lectora que em va donar els dos perfils. El que Lister anomena retirada ordenada a l’Ebre Joan Ventura ho va viure caòticament, potser no advertint que aquells companys que deixa a la riba on es combat mentre ell travessa…són els que faran de tap per que ell marxi amb la oficina de la unitat.

Sent aquest exemple un de tants de les diferencies de com es viu una mateixa situació depenent d’allà on estiguis, i que hem d’entendre com a recreadors o com a interessats en la història.

 

Oriol Miró Serra.

29 de Març de 2019.