Ens situem a Coll de Balaguer, pertanyent a Hospitalet de l’Infant, i on històricament ha estat la divisió entre Terres de l’Ebre i Camp de Tarragona, tot aprofitant aquesta petita elevació propera a la costa.

Com haureu deduït, aquesta posició fa que hagi estat lloc de batusses i que calia controlar, com prova una batalla ja documentada el 1640:

«Per a sorpresa de Los Vélez, el petit poble del Perelló va ser el primer a presentar una resistència aferrissada. El va haver de batre amb l’artilleria durant tot el dia, i encara fou ocupat perquè un veí atemorit que va obrir les portes de les muralles. Dominat el Perelló, els espanyols van envestir el Coll de Balaguer, on 2000 catalans s’havien fortificat amb un parell de peces d’artilleria. L’exèrcit reial va atacar de dret i va dispersar les inexpertes tropes catalanes. Els reforços que van venir des de Cambrils, convertit en plaça d’armes pels catalans, també van ser dispersats. Tot seguit l’exèrcit reial va saquejar brutalment l’Hospitalet de l’Infant i es va plantar a Cambrils el 13 de desembre. ( Pagina 109, Història militar de Catalunya; Vol. III: La defensa de la Terra; F. Xavier Hernàndez )

Les iniciatives de fortificació franco – catalanes van ser molt més limitades. Cal destacar les del Coll de Balaguer i Constantí en l’intent d’escanyar el corredor espanyol de Tortosa – Tarragona. Els treballs van consistir en fortificacions de campanya, trinxeres i terraplens, sobre les quals no tenim massa informació, tot i que devien ser prou forts atès que van resistir importants atacs espanyols. ( Pagina 201, Història militar de Catalunya; Vol. III: La defensa de la Terra; F. Xavier Hernàndez )»

Fruit d’aquesta i d’altres posteriors, com sembla que podríem localitzar algunes accions de Miquelets sobre 1711 o la presencia de tropes de Carrasclet després de 1714 es decideix fortificar aquest obligat pas de Muntanya. Tot fent un petit fort a projecte de Louis Langot i iniciat el 1719.

Aquest castell sobreviurà ben bé fins 1813, quan serà destruït pels anglesos en el Marc de la Guerra del Francés. Sent aquest el final de la seva vida útil, per bé que no la seva desaparició material absoluta, ja que trobem referencies a ella a la Guerra Civil Espanyola, durant la construcció d’una de les línies de defensa de Catalunya un cop aquesta queda aïllada:

«Entre totes les construccions militars d’aquest període i propera al nostre terme, cal destacar la magna fortificació realitzada per presoners del camp de concentraciónº1, dalt del coll de Balaguer, gairebé sobre l’antic emplaçament del castell de Sant Felip, des d’on es protegia tot el nostre litoral.( Pagina 238, REPÚBLICA I GUERRA CIVIL A L’AMETLLA DE MAR” DE XAVIER FIGUERES FRASNEDO )»

Versió confirmada gracies a una fotografia que m’ha passat un company d’una de les passades de l’aviació italiana, buscant aquesta molestar en la construcció d’aquestes defenses.

Després d’aquest conflicte si que gairebé podrem donar per morta aquesta fortificació, ja que la seva ubicació cau on ara hi ha una antiga pedrera, gestionada per una empresa anomenada «La Pitrassa» que va arrasar amb gairebé tot, deixant només un petit bloc de pedra, maó i argamassa situable sota la torre elèctrica, les restes del pou que sembla van ser traslladades per l’ajuntament i la gran bateria de la Guerra Civil Espanyola que ens fa de referencia.

La seva estructura:

Realment, poc podem dir d’ella, més que mirant els plànols que ens han arribat. Però sembla que ens trobem amb un petit fort plenament inspirat en les tesis del mestre Vauban, amb una mena de camí cobert i estructures abaluartades, cobrint l’entrada al fort amb una mena de guàrdia més baixa que l’estructura del Fort.

Situant-nos al camí cobert veiem que aquest s’allarga cap al sud, tot creant una mena de plataforma que sembla voler posar a l’abast de l’armament el camí, tot deixant el barranc de davant a mode de fossat defensiu.

Pel que respecta el fort, sembla ser un edifici d’una planta amb dos baluards que cobreixen el camí proper, tot creant un bon sistema defensiu amb els glacis i el camí cobert. Respecte el seu accés el situem al cantó sud, protegit per una guarda, possiblement més prima que els murs del fort i potser només per fuselleria, que veient on està situada no seria d’estranyar que fes la cobertura de la part interior de les plataformes artilleres si aquestes queien.

Anant al seu interior, i sempre fiant-nos de la secció dibuixada, veiem un edifici d’una planta amb arcs que semblen donar més espai del que potser podríem imaginar. Des d’ella accedim al que seria el sostre, habilitat com la zona de combat a mode de gran terrassa, havent en ella troneres de canó que recorren tot el perímetre.

I fins aquí podem arribar, no podem saber del cert si va ser així exactament, ja que no ens ha arribat a nosaltres, però el que si podem dir es que aquest fort no era poca cosa i que tenia les seves funcions ben definides. A més de no estar tan mal situat, si ens atenem a que segles després les fortificacions anirien si fa no fa al mateix lloc, sent aquesta una prova que els llocs estratègics solen ser els mateixos, acumulant aquests restes de totes èpoques.

Fotos afegides a 8 de Gener de 2017.

Oriol Miró.

13 de Gener de 2016.

Afegint fotos a 8 de Gener de 2017, cap modificació de text.