La línia P, la defensa franquista dels Pirineus.

L ’any 1944, encara en l’entorn de la Segona Guerra Mundial. El General Franco ordenà l’inici d’una línia fortificada que travesses Els Pirineus de Mediterrani a Atlàntic.

De motius, si ho pensem bé no n’hi faltaven. La guerra feia molt que anava mal encaminada pels alemanys, els maquis eren forts als Pirineus i el temor a ser ell el següent no era del tot infundat. Tot i que sembla ser que ja havia ordenat la construcció d’alguns nuclis de resistència propers a la frontera amb França l’any 1939, aquests no formaven ni de bon tros una línia com esdevindria la anomenada Línia P o Línia Gutiérrez, noms que no eren els oficials de la línia però pel que serien conegudes totes aquestes fortificacions en el futur.

A l’hora de definir la línia, com hem mig insinuat, es farien diversos centres de resistència independents però junts a altres centres com ell formen una línia compacte. De manera que si es mira per damunt fan una línia continuada que es cobreixen els uns als altres.

S’abandona la defensa dels espai on aquesta es fa difícil. Per que ens entenguem, les zones excessivament planes com la Cerdanya o zones a l’altre banda dels Pirineus com es La Vall d’Aran. També s’aplica el concepte de doble línia, creant així una segona línia sempre que es necessari i possible que tapi els forats generats en la primera línia després de caure un dels centres de resistència.

Com suposareu, ens es impossible explorar-los tots, pel que ens centrarem en un parell que es situen a la carretera de La Seu d’Urgell a Puigcerdà.

En concret ens situarem al centre de resistència 53, al municipi de Martinet, on s’han habilitat algunes de les seves fortificacions per la visita, per després anar uns quilometres enrere vers la Seu d’Urgell on visitarem uns quants bunquers propers a la carretera pertanyents gairebé amb tota seguretat al centre de resistència 59, essent aquest el de segona línia tant del 52 com del 53.

Una vegada entrats en matèria, ja ens podem començar a centrar en la matèria i situant-nos gairebé a la sortida de Martinet tot agafant un trencall que va a l’esquerra per després girar a la dreta trobarem l’aparcament del Parc dels Bunquers, on es podrà deixar el vehicle amb el que haurem arribat. D’allà entrarem per la porta que s’obre a la nostra dreta tot passant per sota l’aqüeducte i dirigint-nos cap l’edifici del centre d’interpretació, on després de pagar l’entrada podreu visionar un muntatge audiovisual que us situarà històricament i us ajudarà a entendre la visita guiada que seguireu a continuació tot sortint del centre d’interpretació, per travessar l’aparcament i passar el petit rierol de la seva esquerra.

Ben aviat, junt al canal d’aigua trobarem un primer niu de metralladora, aquest sense el seu camuflatge, que es on començaran les primeres explicacions per anar seguidament a un que hi ha pocs metres darrera seu, aquest encara amb el seu camuflatge. Aquí ja anirem entenent que fins i tot dins els centres de resistència s’aplicava el concepte de doble línia, ja que aquest està perfectament encarat per evitar l’envoltament del primer.

Interior del Cabiscol.
Interior del Cabiscol.

D’allà i tot seguint el camí, arribarem a l’entrada del bunquer anomenat El Cabiscol. Descrivint-lo ràpidament…300 metres de passadissos subterranis que conecten amb set punts de combat que descriuen una corba gairebé perfectament, però aquesta descripció es insuficient, polvorí intern, dipòsit d’aigua, els passadissos juguen amb el relleu creant cobertures, punts cecs al sistema de comunicació afavorint la defensa, enllaçant aquest amb nius de metralladores, pous per esquadres de fuselleria i per llançar granades fan veure que estem davant d’una posició d’allò més estudiada i que ben segur que us satisfarà. La sortida es fa pel mateix lloc d’entrada, podent observar els accessos a un parell de posicions no obertes al públic però que cobreixen tant la porta que acabeu d’utilitzar com un dels seus flancs. Creant així una posició fortificada que sumada a espais minats i filferro espinós hagués pogut oposar forta resistència a qualsevol que hagués volgut passar per un camí de gran importància per la zona.

Des d’allà la visita segueix cap a la dreta, tot resseguint el traçat d’un rec, on arribarem tot seguint les indicacions a una posició per artilleria.

Entreu-hi sense dubtar, estareu accedint a un casamata d’artilleria de doble pis. A dalt hi trobareu un canó dels anys 50 cedit per l’exercit. Que si bé no es contemporani a l’època en que més possibilitats hi va haver d’utilitzar aquesta línia. Us ajudarà a fer-vos una idea de les dimensions i espais del seu interior.

Interior posició d'Artilleria.
Interior posició d’Artilleria.

Al pis de baix, hi trobareu una petita recreació feta amb un maniquí d’un petit lloc d’observació artiller. Imprescindible per que el muntatge que heu pogut veure al pis del damunt pogués funcionar en ple rendiment.

Una vegada fora, i ja retrobat el camí, ens dirigiran vers la paret vertical que apareix a mà dreta, ben propera al rec ja comentat. Es allà on trobarem el complex fortificat anomenat “ La Roca de la Mel “. Aquest es un altre magnífic exemple de fortificació. El seu accés es fa després d’haver superat una petita trinxera reforçada en formigó que permetia fer foc al prat del que veníem, tot creant una cobertura lateral a les posicions ja visitades.

Tampoc podem oblidar l’accés, no es un simple accés recte. Consta d’un mur que obliga a recórrer una L, permetent fer foc a través d’ell a través d’una espitllera i donant així protecció contra possibles granades o altres projectils als ocupants del seu interior.

Accés a La Roca de la Mel.
Accés a La Roca de la Mel.

Ja centrant-nos al seu interior i just passada la porta, trobem l’interior d’un niu de metralladora que va patir reformes posteriors a l’afegir un graó que va anular els forats habilitats per introduir les potes del trípode de les metralladores de la època. Tot i així les seves vistes segueixen sent impressionants i prou entenedores per que aquest element fortificatiu va ser aquí posat. Una vegada vist aquest element i tot seguint el passadís excavat a la roca trobarem una altre posició defensiva. Més baixeta que les anteriors i totalment invisible des de l’exterior, ja que aprofita perfectament una minúscula obertura que hi van fer, tot edificant cap al seu interior. Una molt bona obra de fortificació que per sort no va servir de res.

Vist aquest element, només resta acabar de recórrer els passadissos restants fins trobar la seva sortida, tancada al públic, tot impedint l’accés a unes segur existents fortificacions de la línia. Tot i això, no podrem negar l’espectacularitat d’aquestes fortificacions avui conegudes, que podrà ser reforçat mentre tornem pel mateix camí que hem vingut, on apareixerà l’accés a un altre niu de metralladora i una posició artillera, aquestes no obertes al públic però no per això menys espectaculars, podent donar així per tancada la visita al Parc dels Bunquers de Martinet i Montellà.

Malgrat que en aquest punt, podríem donar per tancada la jornada de descobriment de l’anomenada Línia P, com he dit darrera del 53 podríem situar el centre de resistència 59 i tot i no estar habilitat per la seva visita, es poden trobar alguns elements d’ell ben propers a la carretera en direcció a la Seu d’Urgell. Situant-nos a l’antic revolt de la carretera, al costat d’una petita central hidroelèctrica que trobarem al punt quilomètric 206. Es allà on podrem trobar un mínim de 3 nius de metralladora i una posició artillera, que si bé reconeixent que en totes elles haurem de grimpar un xic, el seu interior es accessible i permet veure com tenien de controlada la carretera vers la reraguarda de la defensa del Pirineu, restant encara un darrer punt de prou interès per que us hi atureu.

Niu de Metralladora camuflat però no invisible.
Niu de Metralladora camuflat però no invisible.

El trobareu passat el punt quilomètric 207, si fa no fa prop del Pont de l’Hostal Nou i a la corba de l’antiga carretera, que va per fora del túnel. Tot i que l’accés es una mica complicat per la distribució de carreteres, no es triga tant caminant des del pont. A mesura que us aneu acostant anireu distingint una petita casamata suspesa a la cinglera a la dreta del riu. Val la pena accedir-hi, ja no només pel seu domini sobre el Riu Segre, amb clara intenció d’impedir qualsevol pas per un dels guals existents, si no que en aquest podreu veure com sobresurten de les parets trossets de filferro espinós amb els quals es lligaven les capes de formigó a falta de barilles. Tot plegat us farà una darrera visita de prou interès i que us ajudarà a entendre la disposició de tants elements fortficatius descoberts i per descobrir encara.

Oriol Miró Serra.

30 d’Agost de 2012.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s