Barcelona bombardejada, la seva defensa.

Barcelona bombardejada, la seva defensa.

Fins ara, havíem parlat si fa no fa sempre de posicions de combat més o menys directes. Sempre considerant com a medis prioritaris de combat la infanteria, artilleria i vehicles pesats.
En aquest cas m’he decidit per quan el perill venia de l’aire i el front estava ben llunyà, en una política de terror i bombardeig estratègic.
Posant-nos en context històric, es sabut que Barcelona fou bombardejada gairebé durant tota la guerra, essent l’episodi més conegut el de mitjans de març del 38.
Vistos els resultats d’aquests bombardeigs, podríem pensar que Barcelona estava indefensa, no seria del tot cert. Passat el temps si que es podria que la defensa era insuficient…però no inexistent, i el viatge que fareu a través d’aquestes línies us ho demostrarà. Aquest viatge us portarà a través d’emplaçaments de bateries antiaèries, aeròdroms dels quals sortien patrulles que sobrevolaven la ciutat i, per que no…, alguns dels refugis on la població civil es refugiava d’aquella pluja metalica indiscriminada.
La primera etapa del trajecte ens duria al cor de Barcelona, al Turó del Carmel, on hi havia el principal nucli artiller de protecció de la ciutat. Allà, aixecant-se sobre l’objecte de protecció dels canons, trobarem fins a 7 plataformes per canons de diversos calibres, a més de diverses estances com el comandament, sales d’oficials, polvorins i dormitoris de tropa soterrats o no segons necessitats. Tot plegat una visita d’allò més recomanable, que us farà entendre el motiu de situar en aquest indret aquestes instal•lacions, que de ben segur va ser utilitzades amb intenció de dificultar la feina de l’aviació feixista.

Una de les plataformes del Turó del Carmel.
Una de les plataformes del Turó del Carmel.

La següent aturada, i seguint en la temàtica de l’artilleria antiaèria, la podrem trobar al Turó de Sant Pere Màrtir, al municipi d’ Esplugues i el que es un dels primers turons de la Serra de Collserola.
El trobarem ben proper a una antena cada vegada més en desús que hi ha al seu cim i consta de dos cercles de formigó sota la carretera i un tercer que ressegueix la corba de la carretera d’accés a la citada antena, al ser un espai restaurat per el Memorial Democràtic no us costarà gens d’identificar i fins i tot trobareu plafons explicatius sobre les instal•lacions.
Seguint en aquestes instal•lacions, encara ara per aclarir del cert el seu ús per causa de falta de documentació, m’agradaria citar que al voltant del passeig anomenant popularment Carretera de les Aigües, i en un mínim de 2 punts del seu recorregut inicial, trobarem dos emplaçaments auxiliars com poden ser un parell de casamates a mig fer i el que va ser la caseta on s’allotjava el comandament. Ambdues de difícil visita per diferents causes, però creia necessari que sabéssiu de la seva existència per fer-vos una mica més a la situació de la complexitat d’un dels centres de la defensa contra avions de Barcelona.

Plataforma atniaeria a Sant Pere Martir...encara en el misteri si fou artillada.
Plataforma atniaeria a Sant Pere Martir…encara en el misteri si fou artillada.

Arribats a aquest punt, i sent conscients de que per Barcelona i fins i tot Badalona hi havia altres centres artillers i algunes metralladores en alguns sostres, que volien impedir el vol rasant de l’agressor, crec que ha arribat l’hora de fer un salt i allunyar-nos de la ciutat en busca d’alguns aeròdroms, des d’on sortien les patrulles que pretenien poder-se enfrontar als avions agressors en el terreny propi dels avions.
Aquest trajecte ens portarà per diversos punts, alguns allunyats de Barcelona i altres ben propers.
El primer punt el trobaríem a l’Aeroport del Prat, però molt de passada i la seva visita no imprescindible ni molt menys, però penso que vosaltres, estimats lectors, heu de saber que en el que ara es un modern aeroport hi van conviure fins a tres aeròdroms simultàniament, des d’un dels quals en sortien les patrulles de fins a tres avions que havien de vigilar la ciutat des de dalt.
Pel següent aeròdrom a descriure i fàcilment trobable haurem d’anar a Sant Julià de Vilatorta, ben propera a Vic. Això no vol dir que no hi hagi altres, però aquest el trobem perfectament documentat en el llibre de Juan Ramoneda Viladraga, que descriu una incursió aèria sobre Barcelona amb nou avions quan Barcelona estava a punt de ser ocupada per les forces franquistes.

Bases d'un dels hangars de Sant Julià de Vilatorta.
Bases d’un dels hangars de Sant Julià de Vilatorta.

Sortint del poble podrem recórrer el perímetre d’un aeròdrom en que trobarem nombrosos refugis, inclòs el del lloc de comandament que tots els que han visitat citen una escala de cargol d’allò més impressionant. També podem comptar el seu polvorí, tapiat per evitar accidents i altres edificacions de servei entre les quals destaca l’Hangar ben proper a la BV 5202. En aquest emplaçament sembla que s’hi muntaven avions tan grans com els bombarders Tupolev SB2 “ Katiuska “, motiu pel que també diuen que aquest aeròdrom pertanyia a la SAF ( Servei Aeri de Fabricació ). En qualsevol cas ens trobem davant un aeròdrom important en tot l’entramat instal•lacions d’aquest calibre que hi havia arreu de Catalunya.
Una vegada tocats els aeròdroms, m’agradaria per una vegada parlar dels avions, ja que com hem vist són uns dels protagonistes d’aquesta defensa. Exactament parlaré d’un parell que podem trobar a Espanya i que ens permetran fer-nos una idea del seu tamany i potencia.
El primer de tots, i pintat amb els colors republicans el trobarem a Madrid, a aeròdrom de Cuatro Vientos, on fins fa molt poc feia exhibicions de cara al públic cada primer cap de setmana de mes. Jo que he tingut l’oportunitat de veure’l en vol us puc assegurar que es un espectacle molt digne de veure i que no sabem quan es podrà veure de nou. Malauradament després de l’accident d’un dels avions històrics de la FIO ( Fundación Infante de Orleans ), aquestes han estat suspeses, deixant-nos sense aquest espectacle.
El següent cau més proper a casa nostra… es tracta d’un Polikarpov I-153 “ Chato “, malgrat que pintat en colors sovietics i ser un model immediatament posterior al darrer “ Chato “ arribat a les nostres terres, ho es només per uns mesos i les diferencies són mínimes. El podeu veure a les jornades de portes obertes de aeròdrom de Sabadell, ja que pertany a la PAC ( Parc Aeronàutic de Catalunya ), que té la seu en aquest aeròdrom i acumula una gran col•lecció d’avions històrics.
Fins aquí…hem tocat el tema defensa activa, ja fos en forma de canons o avions que provaven de dificultar l’acció feixista en l’espai aeri Barceloní. Però que passava quan aquesta acció no podia ser evitada, els ciutadans estarien indefensos sota una pluja de metall i explosiu que no fa distincions de cap mena?
Doncs no, per aquests casos hi havia el servei de defensa passiva, que s’encarregava de construir múltiples refugis antiaeris a la ciutat, constituint una autentica xarxa de seguretat ciutadana que va salvar vides arreu de la ciutat en centenars de refugis de caires molt diferents. Fins i tot en podrem visitar un al Carrer Nou de la Rambla 169, es l’anomenat Refugi 307, museitzat com pertoca en un patrimoni d’aquest calibre. Malauradament n’he perdut les fotos en un d’aquests accidents informàtics que passen a vegades i poc us podré mostrar. Però el recórrer aquest antic refugi a la falda de Montjuïc, durant molts anys oblidat per estar dins una fabrica de vidre es una visita molt recomanable.
La veritat es que no costa massa imaginar el que devien ser aquelles breus però intenses estones, en que aquells túnels aparentment laberíntics i plens de gent atemorida per les seves més preuades pertinences. Angoixa, por, incertesa i fins i tot un xic d’alegria en els infants més innocents que no acabaven d’entendre per que s’havien d’amagar sota terra…, per no dir una barreja de tots junts que més val que no tornéssim a viure mai més.
Però, com hem dit, la ciutat estava foradada per totes bandes i no podem menysprear el que van ser els primers refugis mentre es feien els primers pròpiament construïts per tal funció. Es tracta del metro, en aquells temps només hi havia el que podríem considerar tram central de la que ara anomenem L1, que ben segur que va viure la mateixa barreja de sensacions.
Amb el temps, aquesta xarxa de metro es veuria ajudada per aquests centenars de refugis. Gracia, l’ Eixample, Sants, Poble Sec, Sant Gervasi i tot l’etcetera de Barris de Barcelona tenien la seva xarxa gairebé oblidada en els nostres dies, per bé que poques excepcions treballin amb un esforç molt lloable i mai prou agraït per la seva recuperació.
Llegides aquestes línies, i abans de donar per tancat aquest article.
M’ agradaria deixar clar que totes les poblacions de mitjà tamany en amunt de Catalunya van haver de viure amb aquesta amenaça, i totes elles tenien refugis. Lleida, Girona, Tarragona, Tortosa, Agramunt, Igualada, Martorell, Badalona i una llarga llista de poblacions que ens portaria molta estona en disposen. Alguns visitables en dies especials, altres perduts en l’oblit en que injustament reposen. Tots ells són testimonis de similar dolor i temor al descrit.
Defenses, ja fossin en forma d’avions de patrullatge o bateries, totes les que van poder, està acreditat que Lleida en va tenir, Tarragona també, ben segur que altres casos que ara desconec. També insuficients com la capital Catalana, però com hem dit, no del tot indefenses i que, com és el cas de Lleida es van mostrar clarament insuficients i no van poder evitar veritables carnisseries en la població civil d’una ciutat de reraguarda.
Havent arribat a aquest punt, crec que aquella idea de unes ciutats indefenses no es tan cert. Per desgracia l’enemic era massa superior i gairebé es podria considerar que ho eren. També hem conegut una altre guerra, gairebé la podríem qualificar de covarda, aquí no parlem d’uns exercits atrinxerats un davant de l’altre i que s’enfronten en una relativa igualtat de forces. Aquí parlem d’una gent que ataca de milers de metres per damunt de les seves víctimes i que llancen impunement una pluja mortal sobre el que per ells serien formiguetes amb l’únic objectiu d’atemoritzar la reraguarda, tot encobrint-ho d’objectius militars i que pocs mesos després de nosaltres també rebrien per tota Europa durant gairebé 6 anys amb un mètode aquí assajat i ignorat per els que després ho rebrien.

Oriol Miró Serra.
17 de Juliol de 2013.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s